Ignasi Aragay: "Per què fracassen les nacions?"

Com que avui m’acompanya l’ombra d’Eugeni d’Ors, el gran Xènius, provaré d’enlairar la mirada. Quin és avui el debat al món? No ens enganyem, en realitat és el debat de sempre: com assegurar la prosperitat i com repartir-la equitativament. Després d’un segle XX caracteritzat per la recerca de les solucions radicals (per no dir-ne màgiques: socialisme o feixisme; per cert, D’Ors imaginava un imperialisme...), ara hem de tornar a començar amb el cap més fred i el cor menys accelerat.

Mirem-ho desapassionadament: per si sol, el creixement econòmic no és suficient, ha d’anar acompanyat d’un bon funcionament de les institucions. Són vasos comunicants, es necessiten mútuament. Sense democràcia difícilment hi ha un progrés sostingut. Malgrat les aparences, el futur de la Xina no està tan clar. El futur d’Europa depèn de la capacitat de saber construir una unitat política europea que sigui alhora forta i autènticament democràtica. Els governs absoluts o dictatorials tendeixen a la feblesa econòmica, l’excessiva concentració de poder és ineficaç perquè senzillament paralitza la iniciativa individual. En canvi, unes institucions poroses, flexibles, que deixen marge a l’actuació personal i regional però alhora preocupades per la igualtat d’oportunitats, al capdavall sempre resulten més eficaces. La llibertat és creativa, productiva.

Tot això té molt a veure amb Catalunya, amb la d’avui, amb la d’Eugeni d’Ors, amb la de... La societat catalana ha arribat al convenciment que Espanya fa massa temps que està instal·lada en la ineficiència, que fa segles que tendeix a un poder arbitrari, centralitzat i mal organitzat, que la seva actual cultura democràtica és estantissa, gens arrelada. Si vols progressar, Espanya no et serveix. Com explica l’assaig Why nations fail(en castellà, a Deusto Ediciones), de Daron Acemoglu, del MIT i James A. Robinson, de Harvard, és una societat que històricament, des del segle XVII, ha anat perdent el tren de la modernitat: l’or d’Amèrica va fer molt de mal o, dit d’una altra manera, va ser molt mal gestionat. No va servir per impulsar una burgesia comercial i urbana que, de retruc, frenés la tendència absolutista i al capdavall portés la industrialització, l’educació, el progrés! Tot això precisament és el que va saber fer Anglaterra. I tot això és el que va fer a mitges Catalunya, amb una sabata i una espardenya (això últim no ho expliquen Acemoglu i Robinson: ells ens posen al mateix sac espanyol).

El cas és que amb Espanya la majoria de cops ens hem quedat a mitges. A vegades ha semblat que tocàvem la modernitat i el progrés, però al final tot acabava amb una patacada, normalment de caràcter militar i intolerant. I tornem a començar. La decepció d’aquests darrers anys, de la Transició ençà, té a veure amb unes expectatives excessives. Aquest cop ens va semblar que la democràcia espanyola era el camí de la modernitat, i quasi quaranta anys després de la mort del dictador ens trobem amb un déjà-vu. La història de sempre: Espanya, i Catalunya amb ella, no ha sabut aprofitar l’empenta i l’or d’Europa (els ajuts comunitaris), no ha sabut construir una democràcia autoexigent: ni ha assegurat el seu autèntic progrés material ni el que ha aconseguit l’ha repartit racionalment. Ha bastit un poder endogàmic, desconfiat de la ciutadania més creativa, de la pluralitat de la seva gent. Catalunya, que inicialment s’hi havia apuntat confiada, ha acabat fastiguejada. I així estem. Amb ganes de buscar altres oportunitats.

Font: ara.cat