Sebastià Alzamora: "Independència per cansament"

El que està passant a Catalunya no té precendents ni equiparació possible. Les comparacions amb Escòcia no serveixen, ni les que fan referència al País Basc. Les al·lusions a Rosa Parks, Teresa de Calcuta o Mahatma Gandhi tampoc no són operatives. Per bé o per mal, Catalunya està protagonitzant la seva pròpia història i està obrint un camí que servirà de referent per a molts pobles d’Europa i del món occidental. No es tracta de nacionalisme, com algunes veus s’obstinen a assenyalar: es tracta d’una qüestió de dignitat ciutadana, i de poder exercir-la. I aquesta dignitat ciutadana s’exerceix a través del vot.

És clar que la majoria dels catalans i les catalanes que volen votar desitgen fer-ho a favor de la independència: no hi ha millor manera d’encendre els ànims de qualsevol persona que negar-li una vegada i una altra el que és un dret fonamental. No hi ha paraules més eloqüents a favor del dret a decidir que les que se li varen escapar a la líder del PP català, Alícia Sánchez-Camacho: “No votar és un triomf de la democràcia”. No hi ha res que encengui més les ganes de votar, i de votar sí-sí, que la postura del president d’Espanya, Mariano Rajoy: “Mentre jo sigui president, no es produirà mai un referèndum d’aquesta naturalesa”.

El coneixement més elemental de la naturalesa humana diu que no hi ha manera més eloqüent d’incitar a la rebel·lió que negar-li a la ciutadania l’exercici de la seva condició. “El populatxo no té pa?”, va dir Maria Antonieta. “Bé, doncs que mengin brioixos, va replicar”. Poc temps després, el seu cap queia dins un cabàs després d’haver passat per l’instrument d’execució instaurat (que no ideat) per Joseph Ignace Guillotin.

Ahir hi va haver una altra expressió popular massiva a favor del dret a decidir i de la independència de Catalunya. Estem cansats d’assistir a recomptes de manifestants a favor dels uns o dels altres: el que és palmari és que els catalans i les catalanes volen votar sobre el seu futur com a nació, i que intentar frenar aquest moviment (aquesta “revolució del somriure”, com deia Muriel Casals) no tan sols és fútil, sinó que és un exercici d’autoritarisme que no s’entén enlloc del món. El paper que està fent el govern Rajoy no tan sols és fútil, sinó que a més és ridícul i profundament antidemocràtic. I perdedor: si Espanya hagués deixat votar els catalans fa una colla d’anys, segurament hauria passat el mateix que a Escòcia, i haurien tancat el debat, com diu David Cameron, “per a tota una generació”. Mariano Rajoy i el seu govern, amb els seus maximalismes esperpèntics, l’han obert més que mai. I estan demostrant, com per altra banda acostuma a afirmar la seva premsa afí, que no saben manejar-lo. Són inoperants fins a un extrem difícilment descriptible, s’han trobat amb el final d’un règim que se suposava que els havia d’agombolar, i no fan més que ratificar aquestes certeses cada dia que passa. Cada moviment que fan els aproxima al desenllaç: Catalunya acabarà sent independent per pura fatiga.

Font: ara.cat