Víctor Alexandre: "La nova consulta"

La nit del 13 d’octubre passat moltíssims catalans van patir una gran decepció en saber-se que el consens dels partits sobiranistes, amb relació a la consulta del 9-N, s’havia esquerdat. Va ser una decepció lògica, ja que el mandat que aquests partits havien rebut de la ciutadania en les darreres eleccions al Parlament era que fossin capaços de superar les seves diferències i que fessin un exercici de maduresa i generositat en benefici del país. Malauradament, però, la unitat no ha reeixit i ha predominat aquell tret tan català del desacord, cosa que des d’un punt de vista psicològic és comprensible, perquè tres segles de sotmetiment i captivitat fomenten més la picabaralla interna que no pas l’audàcia i l’assertivitat, però hi ha moments en la història dels pobles en què els seus representants polítics han d’estar a l’alçada dels esdeveniments. Sobretot si està en joc el bé més preuat de la vida: la llibertat.

Tanmateix, no cal dramatitzar. Deixem el dramatisme per als partits espanyolistes, que, com és prou sabut, el practiquen amb força assiduïtat i altes dosis de teatralitat, i analitzem fredament tot el que han afirmat. Si ho fem, veurem fins a quin punt han quedat desencaixats amb la decisió catalana de seguir endavant amb el 9-N i el devessall d’atzagaiades que han arribat a dir per amagar el seu sentiment de derrota. Resulta que quan ja salivaven imaginant-se que el cap del president Mas els era servit en safata i que el procés català es rostia a la graella, algú ha fet petar els dits i els ha tornat a la realitat. El somriure, per tant, se’ls ha glaçat a la cara. Miquel Iceta ha dit que la consulta no tindrà “les mínimes garanties democràtiques”, Alícia Sánchez-Camacho ho ha reblat dient que “el procés independentista s’ha acabat” i Albert Rivera ha afegit que “Artur Mas hauria de dimitir, reconèixer el seu fracàs i demanar perdó”. Déu n’hi do, oi? Ja sabem que la manca d’arguments obliga a l’estirabot i fa que aflorin els anhels més pregons, però una mica de sentit del ridícul no els vindria malament.

En primer lloc, té gràcia que els qui afirmen que la consulta no tindrà cap garantia democràtica siguin els mateixos que han fet mans i mànigues al Congrés espanyol per impedir que els catalans votem. Deu ser que Iceta i Camacho no s’adonen que és Espanya qui, amb la criminalització del vot, es converteix en un Estat sense garanties democràtiques. Pel que fa a les demandes de dimissió de Ciudadanos al president Mas, acusant-lo d’haver fracassat, són per petar-se de riure. Resultava patètic veure Albert Rivera totalment descol·locat davant del faristol intentant convertir els seus desitjos en sentències. En realitat, la cara de Rivera, Camacho i Iceta, la tarda del dia 14, va ser el viu retrat del porter que s’acaba d’empassar un gol ben murri entre les cames i que, per dissimular-ho, en demana l’anul·lació i blasma enfurismat l’adversari. Pensa que, encara que no li facin cas, sempre podrà apaivagar la seva vergonya fent córrer la brama que el gol era il·legal.

Per altra banda, si, com diu l’espanyolisme, la nova consulta del 9-N és un “succedani” (Iceta), un “simulacre” (Camacho), una “farsa” (Camacho) i una “costellada” (Rivera), per què els treu de polleguera i la blasmen tan ferotgement? Per què hi dediquen tant de temps i tanta energia? Que tenen por, potser? Doncs sí, tenen por, molta por. Tenen por de les urnes, tenen por del resultat; tenen por de quedar en evidència, tenen por de tot allò que palesi a ulls internacionals la voluntat de Catalunya de ser un Estat independent, tenen por, en definitiva, d’haver d’assumir que Catalunya no serà mai més una Comunitat Autònoma ni la gallineta d’Espanya. Ells, que van a Madrid fins i tot per anar a fer un riu i que senten aquella ciutat com la capital del “seu país”, es pregunten esfereïts què faran d’ara endavant tot el dia a Barcelona. Tan importants que se sentien agafant el tren d’Alta Velocidad Española per resoldre els temes de la “Catalunya real”. Ves per on, ara resulta que en tindran prou d’anar a la plaça de Sant Jaume o als ministeris catalans en l’alta velocitat del metro català.

Pel que fa a les acusacions de “manca de garanties democràtiques” que han expressat aquestes veus –i també alguna altra amb molta iniciativa que es lleva cada dia amb el peu esquerre, però que acaba sempre afavorint el dret– caldria que ens diguessin quines garanties democràtiques van oferir les darreres eleccions catalanes manipulades pel govern espanyol amb injúries al president de Catalunya i amb l’atribució de falsos delictes a la seva persona? Que callades que van estar les esmentades veus, en pensar que la manipulació electoral els beneficiaria electoralment, i quin desengany que van tenir, en veure que Mas perdia escons però que el sobiranisme en guanyava encara més. Bé, en realitat, per ser precisos, sí que van parlar. Van parlar per sumar-se a la manipulació i a les injúries tot fent passar per veritables les mentides d’un diari franquista. Aquesta és la galdosa oposició que té l’independentisme a Catalunya. De moment, però, Catalunya ha fet escac a l’Estat espanyol i li ha dit: “Ara, si tens valor, emmordassa’m. Pensa, tanmateix, que el món t’està observant, pensa com li explicaràs que la teva democràcia consisteix precisament a emmordassar tot un poble.”

Font: elSingular.cat