Aquesta setmana ha estat la setmana fantàstica per a l’indecís i donarà pas a la setmana decisiva. El poder espanyol continua entossudit en donar mostres d’afecte cap a Catalunya i en provocar que els catalans que no ho tenen clar se sentin atrets per continuar formant part d’un Estat que els mima i els acaricia cada dia una mica més. Per exemple:
Pressupostos: Lluny de fer cap gest obert a la negociació, el president espanyol ha donat per bona la xifra de 1.072 milions d’euros per a Catalunya. En resposta al diputat de CiU, Pere Macias, Rajoy manté que dedicar un 9,5 per cent de les inversions a Catalunya representa “uns bons pressupostos” per als interessos dels catalans. Rajoy es vantava que aquesta xifra és superior que la de l’any passat. Oh, clar. És superior però ho és per a tothom. El que passa és que és més superior per Castella i Lleó i Extremadura que no pas per a Catalunya, on, des que governa el PP, les inversions a l’Estat han baixat un 58 per cent. No cal dir que aquestes no-inversions afecten a tothom que viu a Catalunya, voti Sí-Sí, voti Sí-No, voti No o no vulgui votar.
Santi Vidal i el Tribunal Constitucional: En una mateixa tarda, ens vam assabentar -primer- que el Constitucional rebutjava la recusació contra dos magistrats d’aquest Tribunal presentada per la Generalitat i pel Parlament. El TC Juan Palomo va auto-resoldre que aquests dos membres (el seu president Francisco Pérez de los Cobos i Pedro González-Trevijano) són completament imparcials per deliberar sobre la llei de consultes i sobre el decret del 9N. Que un hagi militat al PP, que tots dos hagin treballat per la fundació FAES (el laboratori d’idees del PP) no és cap impediment. Que Pérez de los Cobos escrivís en un llibre (és a dir, cap declaració improvisada) que "els diners són el bàlsam racionalitzador de Catalunya" o que "no hi ha a Catalunya acte polític que es preï sense una o diverses manifestacions d'onanisme" no li resta capacitat de neutralitat. La resolució del TC per mantenir tots dos en el plet és que “ningú pot ser descartat com a jutge per raó de les seves idees”. Literal. Es pot discutir aquest parer però el que aleshores s’ha de ser és coherent. Unes hores més tard, el Consell General del Poder Judicial començava la destrucció de la carrera judicial de Santi Vidal per exactament això, per raó de les seves idees. Que Santi Vidal, a les seves estones lliures, es dediqui a escriure un esborrany de la Constitució catalana (que de moment té la mateixa validesa jurídica que el llibre de receptes de La Riera) sí que li pot costar el càrrec. Impressionant.
Esvàstiques sí, estelades no: També amb un sol dia de diferència s’ha comprovat el doble raser per castigar determinats símbols. Dijous, en plena desfilada INSTITUCIONAL de la Diada Nacional del País Valencià, un grup de neonazis van exhibir l’esvàstica davant mateix de l’alcaldessa de València Rita Barberà i del president de la Generalitat valenciana, Alberto Fabra. La policia espanyola no només no va actuar davant d’aquesta exhibició sinó que va protegir-los per evitar un enfrontament amb simpatitzants de Compromís. Ni tan sols van fer res quan van començar a cridar “Artur Mas, cámara de gas”, o el que és el mateix: un delicte d’amenaces contra una autoritat pública. Què haurien fet si els crits els haguessin dirigit contra Barberà, que també fa rima asonant? També a València hi va haver passivitat contra l’exhibició d’una esvàstica el dia de la final de la copa del rei, aquest mes d’abril, a la zona on es van concentrar els Ultrasur, al costat de Mestalla. Tanta passivitat que –també aquesta setmana- el fiscal provincial de València ha arxivat la causa perquè cap policia va aixecar acta i ara diu que no en té proves. Aquell mateix dia, un seguidor del Barça (Rafel Martín, de Cadaqués) va ser agredit a comissaria –a València- per haver exhibit una estelada. I aquesta mateixa setmana un altre seguidor, en aquest cas del Joventut i a Saragossa, ha passat una nit al calabós per exactament el mateix. És evident que l’esvàstica i l’estelada no tenen ni punt de comparació. És evident que per la policia espanyola tampoc, però en sentit exactament contrari.
He posat tres exemples, molt durs, que tenen a veure directament amb el procés que es viu a Catalunya. M’estalvio altres mostres que expliquen per sí soles la descomposició en què viu l’Estat espanyol com són: la nefasta gestió de l’ebola o l’escàndol de les targetes opaques amb Rato emborratxant-se i Blesa caçant hipopòtams amb la mateixa supèrbia i els mateixos diners públics que van servir per rescatar Bankia. Dos casos on són tan greus els esdeveniments, la reacció i la pèssima comunicació com el fet que ningú hagi plegat encara.
Bé, davant d’aquest panorama pot resultar lògic que cada cop més ciutadans vulguin abandonar aquest Estat. Com que els catalans som gent civilitzada, entre tots (2/3 del Parlament) hem decidit que enlloc de tirar pel dret estaria bé preguntar als ciutadans si volen continuar formant part d’aquesta Espanya. I bé, en una mostra més de comprensió ha impedit que es pregunti i es voti. S’estan intentant les mil i una filigranes per exercir aquest dret a preguntar i a votar, i ha estat en aquest punt quan ha aparegut el terme consulta folklòrica.
Qui s’ha inventat aquest concepte de consulta folklòrica? Òmnium? L’ANC? El president Mas? La CUP? ERC? IC? No. Consulta folklòrica és una creació d’Alícia Sánchez-Camacho per dir que ni tan sols una votació d’aquest tipus es poden fer. “No permetrem la celebració ni de referèndums il·legals ni de consultes folklòriques”. És a dir, ni tan sols es contempla la possibilitat d’autoritzar una consulta com la d’Arenys. Ni tan sols això es deixa fer. No hi ha marge ni per la costellada.
Tot això ha passat en una sola setmana. Cada cop queden menys indecisos entre partidaris del Sí-Sí, partidaris del Sí-No i partidaris del No, però si encara n’hi ha suposo que hauran pres bona nota del que és capaç de fer, i de no deixar de fer, l’Estat espanyol. M’imagino que els partits pro-consulta, entre cimera i cimera, també han estat capaços d’haver-ho vist. És per això que els mateixos ciutadans que assisteixen atònits a aquests esdeveniments els demanen que, si us plau, no trenquin la unitat. Que decideixin el que sigui, però que ho facin junts. Ara que ve una setmana decisiva, que no es deixin perdre els indecisos que cada dia els regala l’Estat.
Font: elSingular.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada