Sense cap novetat a Espanya

La principal carència d'Espanya, allò que fa que no només molts catalans sinó també molts espanyols se'n desentenguin, és que no té cap projecte il·lusionant que vagi més enllà de la propaganda i d'explotar els tòpics més tronats aplegats en una anomenada marca Espanya morta d'inanició. Veient la falta d'idees motivadores que apostin pel futur per crear un país on tothom se senti còmode, els principals líders han de recórrer a la tàctica de sempre: invocar grans principis que no volen dir res perquè s'han desgastat a còpia d'utilitzar-los només quan arriben les eleccions per oblidar-los ràpidament un cop passen.

Els governs d'Espanya no poden oferir res a Catalunya perquè Espanya depèn en gran part de les aportacions econòmiques del nostre país, i qualsevol concessió suposaria empobrir-se i disposar de
menys recursos per fer i desfer. En vista de la impossibilitat d'oferir res concret, que seria l'argument democràtic per contrarestar l'independentisme, els principals partits espanyols han respost des de fa mesos amb un repertori limitat: l'amenaça, la por, negar als catalans la capacitat per saber el que els convé i, des d'ara, l'ús dels recursos de l'Estat per iniciar una guerra bruta.

Ara, Mariano Rajoy continua encastellat. No vol sentir a parlar d'independència. Felipe González, després d'insultar i ofendre, ofereix diàleg i pacte. Sí, però quin pacte? Als catalans, ja fa molts anys que ens enganyen perquè ara caiguem en aquesta trampa fàcil. Si el socialisme espanyol té una oferta concreta, no genèrica, que l'exposi. I si no que actuï com un partit que va néixer democràtic i republicà, i que deixi decidir en llibertat.

Font: elPuntAvui

Germà Bel: «És cínic disculpar les retallades de Tsipras i magnificar les de Catalunya»

Entrevista amb el cap de llista per a Tarragona de Junts pel Sí

L’estat espanyol s’ha activat en aquesta pre-campanya del 27-S. El darrer missatge apocalíptic sobre el procés d’independència ha vingut guiat per l’ex-president del govern espanyol Felipe González, que diu que les propostes de Junts pel Sí poden portar els catalans a ‘una aventura il·legal i irresponsable’ que deixaria Catalunya ‘desconnectada d’Europa’. Justament per parlar d’una manera enraonada de quines són les propostes de Junts pel Sí, de com es farà el camí cap a la independència si el sí obté una majoria el 27-S, hem entrevistat el cap de llista per a Tarragona de la coalició, Germà Bel.

Bel és a punt de tornar a ser diputat, més d’una dècada després d’haver ocupat un escó al congrés espanyol al grup socialista. Ara, en canvi, serà al parlament català, amb el propòsit de formar part d’una majoria a la cambra que permeti de portar endavant el procés cap a la independència.

- Quan es pronunciarà la UE sobre la independència de Catalunya? L’endemà del 27-S?
- Si a Catalunya hi ha un pronunciament democràtic amb una majoria expressant la intenció de constituir-se en un estat independent i instant les institucions europees a negociar-ho, això necessitarà una resposta. Per més que la resposta pugui ser que hi haurà aviat unes eleccions a Espanya i que ja veurem totes les reaccions. Ara, això serà una apel·lació directa a les institucions europees. I el 2016 inevitablement la UE actuarà en aquest procés, si gran part de la població catalana vol anar en aquesta direcció.

- La incertesa sobre la pertinença a la UE preocupa una bona part de l’electorat. Què hi diríeu?
- Els tractats de la UE no preveuen específicament la sortida d’un territori que és membre de la UE. És una decisió que es prendrà de manera institucional a la UE, pels organismes pertinents i pels estats. Provaran de decidir si un estat català és un estat successor de l’estat espanyol o és un tercer estat.

Societat Anònima: «Por ti, soy independentista»

Es la prepotencia. Es la chulería. Es el autoritarismo. Es la agresividad. Es el insulto. Es el menosprecio. Es esa actitud de perdonavidas que te mira por encima del hombro. Es la vocación de chulo de discotecas o matón de futbolines. Es la patética insuficiencia para pactar o negociar. Es la falta más absoluta de inteligencia emocional o social. Es el imperialismo codificado en el ADN. Es la colonización integral.

Es también el paternalismo castrador. Es esa especie de desafío a la gravedad que proporciona la levitación por encima del bien y del mal. Es el desplazamiento de culpa. Es la negación de las neurosis colectivas. Es el miedo a lo desconocido. Es la incapacidad secular por admitir y potenciar la diversidad. Es la ignorancia como actitud vital. Es la negación como militancia.

Es la puta manía de dividir el mundo entre buenos y malos. Es la enfermiza disposición para ocultar la complejidad. Es la censura. Es la mentira. Es la tergiversación. Es el maniqueísmo. Es la demagogia disfrazada de ideología.

Eres tú. En definitiva, eres tú. Eres tú, que crees saber más que nosotros sobre nuestra propia historia. Eres tú el que fractura. Eres tú el que castra. Eres tú el que indigna. Eres tú, que hablas como si te hubieses tragado un millón de manuales de autoayuda. Eres tú y tu pomposidad. Eres tú y tu “mira tu DNI”. Eres tú y tu “háblame en español, que estamos en España”. Eres tú y tus chistes xenófobos. Eres tú, que manipulas palabras, cifras, encuestas, opiniones, realidades y todo aquello que invalida tus teorías. Eres tú y la infamia. Eres tú y la ignominia. Eres tú y tu cinismo. Eres tú y tus falsedades. Por ti, soy independentista.

Font: Societat anònima

Festa al Carmel «27S Sí a la República Catalana» el 4 de setembre

Carles Mundó: «Comença el partit»

Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix. Aquesta cèlebre frase d'Albert Einstein és ben aplicable a la política catalana. Durant dècades, des de Catalunya s'ha intentat buscar un encaix amb l'Estat espanyol que, lluny d'aconseguir-se, només ha servit per constatar que es tracta d'un plantejament inviable.

La consciència de ser una nació que tenim a Catalunya no només no ha estat reconeguda per les institucions i pel poder polític de l'Estat, sinó que ha estat negada i combatuda. Espanya mai ha vist la plurinacionalitat de l'Estat com una riquesa sinó que l'ha viscut com una anomalia que cal corregir. D'aquí ve que, a Espanya, l'únic consens polític possible per reformar la Constitució només permeti recentralitzar i uniformitzar més les autonomies.

En només cinc anys, la independència ha esdevingut la posició central de la política catalana; ha obligat a les formacions polítiques a definir-se i ha convertit en una opció inversemblant l'anomenada tercera via. Hem vist com ha canviat el comportament electoral dels ciutadans, hem contemplat escàndols de corrupció de tota mena i la cruesa de la crisi econòmica ha revelat com n'és d'important disposar d'un finançament just i de les eines d'un estat. En aquests anys ens hem mobilitzat com mai s'ha fet a Europa per dir que volem decidir democràticament el nostre futur polític, com va fer Escòcia. Aquest 11 de setembre hi tornarem, omplint la Meridiana per explicar a qui ens vulgui escoltar que tenim a les nostres mans la possibilitat de canviar el nostre destí a les urnes.

Després d'anys d'entrenament, amb les eleccions el 27-S comença el partit. El 27 de setembre no triem entre ser estat o quedar-nos com ara. Si Catalunya no esdevé un estat, els del sí i els del no serem tractats com a vençuts i quedarem exposats a un implacable retrocés de les nostres llibertats nacionals. En aquestes arts, l'Estat espanyol té una llarga tradició.

S'ha acabat l'escalfament, comença el partit i hem de sortir a guanyar. Hem d'anar a totes perquè no hi haurà partit de tornada.

Font: elPuntAvui.cat

Marina Llansana: «I el dret a la informació?»

Els qui fan bandera de la Constitució espanyola i l'esgrimeixen per negar el dret dels catalans a votar o bé per consagrar la unitat d'Espanya, s'obliden de molts altres articles del text constitucional que són incomplerts sistemàticament.

Un dels casos més flagrants és la vulneració que es fa d'un dret fonamental recollit a l'article 20.1: el dret dels ciutadans a “rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió”. Un dret constitucional considerat, hi insisteixo, “fonamental” que cada dia neguen els mitjans espanyols als ciutadans d'arreu de l'Estat.

Premsa, ràdios i televisions d'àmbit estatal dediquen pàgines i més pàgines, minuts de ràdio i franges televisives en prime time al debat sobiranista català, i en la immensa majoria dels casos no hi apareix cap independentista. Només els polítics catalans unionistes –o bé, en casos excepcionals, els federalistes– tenen veu als mitjans de comunicació espanyols, fet que atempta greument contra la pluralitat informativa, distorsiona la imatge del procés que viu Catalunya i nega el dret constitucional als ciutadans a rebre informació veraç.

L'associació de juristes Drets ha posat en marxa un Observatori de Pluralitat que recopila aquest tipus de dades, i la primera que han fet pública ja és escruixidora: en tres mesos a la tertúlia política La Sexta Noche hi han aparegut divuit polítics catalans. Dels divuit, catorze són unionistes (C's i PP) i quatre són defensors de la tercera via (ICV i Unió). D'independentistes cap ni un, zero, ni rastre. D'acord que és una televisió privada, però l'espai radioelèctric que utilitza és públic i concedit en llicència pel Ministeri d'Indústria, que hauria de vetllar pel compliment de la Constitució. Però pel que es veu, la Constitució només és sagrada en
alguns articles.

Font: elPuntAvui.cat

53 colles castelleres escortaran el punter que recorrerà la ‘Via Lliure’ l’11 de setembre

A mesura que s’acosta la cita es van perfilant els detalls de la mobilització que aquest 11 de setembre està cridada a omplir la Meridiana de colors. La Via Lliure que ahir es va assajar a les festes de Sants comptarà amb més de 50 colles castelleres, a falta d’algunes confirmacions, que resseguiran el recorregut i acompanyaran el punter a mesura que avança cap al Parlament.

En aquesta setmana d’efervescència castellera per la proximitat de Sant Fèlix, volem compartir el mapa gairebé definitiu de les colles castelleres que estaran distribuïdes pels diversos trams de la Meridiana (https://www.google.com/maps/d/u/0/viewer?usp=sharing&mid=z3vnkLHBCfag.kZGRHhKm371c). Si bé, a partir de les 16.00 cada colla podrà fer les actuacions que desitgi, una vegada comenci a moure’s el punter per la ‘Via Lliure’ (17.14), les s’aniran carregant els castells a mesura que l’onada de colors els passi pel davant.

Després de la crida a incrementar el ritme d’inscripcions que es va fer la setmana passada, l’Assemblea ha notat una reacció positiva tot i que manté la crida (http://via.assemblea.cat). Josep Sabaté, coordinador de mobilització s’ha mostrat convençut de l’èxit d’aquesta Diada que “generarà una onada imparable que ens permetrà guanyar el 27S”.

Antoni Bassas: «L’únic braç que l’Estat no usa a Catalunya»

EN POLÍTICA, NO HI HA MAI CASUALITATS. Aquesta és una veritat d’universal aplicació i, per tant, és perfectament aplicable als escorcolls d’aquest divendres a la seu principal de CDC. L’aparatós desplegament de la Guàrdia Civil, que proveix els mitjans de comunicació de les imatges necessàries per il·lustrar la notícia, i el generós desplegament de mitjans, gràcies a preavisos no menys generosos, parlen per si sols. Com que l’estat espanyol no pot impedir el debat polític sobre la independència de Catalunya, es reserva el dret de posar-hi el focus i dirigir la mirada de la societat.

És en va. Per desgràcia, estem al cap del carrer sobre el mal que ens ha fet la corrupció, i aquests escorcolls, per bé que pugen un graó més amb l’entrada a la seu de Convergència, no ens fan caure de la figuera, precisament. Sense ser experts en investigacions judicials, sembla bastant improbable que, a hores d’ara, a la seu del carrer Còrsega CDC hi pogués guardar algun document provatori.

Els esforços de la vicepresidenta espanyola per resguardar-se en la separació de poders també són en va. En aquest cas és la justícia. El 2012 i el 2015, Mas i Trias van haver d’enfrontar-se a informes policials apòcrifs que pretenien destruir-los políticament. L’estat espanyol no accepta el debat democràtic sobre la independència de Catalunya i fa servir tots els braços que té per aturar-lo, excepte l’únic que hauria d’activar, que és el braç polític. Les imatges d’aquest divendres empastifen el procés i perjudiquen la candidatura favorita en els sondejos. Podran fer més o menys mal electoral, però no acabaran amb el desig d’un país nou on, per exemple, el govern no utilitzi les institucions descaradament.

Font: ara.cat

Gabriel Rufián: "Muchos de nosotros estamos en el Proceso para cambiarlo absolutamente todo"

Miembro de Súmate y del Secretariado Nacional de la Assemblea Nacional Catalana

Es una de las figuras que está llevando con más insistencia el mensaje independentista a diferentes rincones de Catalunya; sobre todo, de la Catalunya que duda. Como miembro de Súmate, entidad en la que ingresó en 2014, Gabriel Rufián no pierde la ocasión de lo que en catalán se conoce como 'picar pedra'; participar en múltiples actos, tertulias y debates ante indecisos y escépticos; explicando, aportando datos, resolviendo dudas. En definitiva, argumentando el por qué de un sí. Es también una cara y una voz que en los últimos meses se ha hecho un hueco con perfil propio en diferentes medios de comunicación donde se analiza y debate el Proceso. Nieto e hijo de andaluces, vive actualmente en Sabadell. Diplomado en Relaciones Laborales y graduado social, es desde el pasado mes de mayo miembro del Secretariado Nacional de la Assemblea Nacional de Catalunya.

Bombers per la Independència: Parece como si la existencia de Súmate dejara descolocados a los que quieren descalificar el Proceso hacia la independencia; como si en el fondo se creyera que los castellanoparlantes, por definición tuvieran que estar en contra de la ruptura con España...

Gabriel Rufián: El que quiera dividir a la gente, al independentismo o a este Proceso según una lengua, un apellido o un origen determinado, o en una bandera determinada, se equivoca enormemente. Si fuera así, todavía se podría poner encima de la mesa alguno de los argumentos que ellos defienden, pero como no es así, esto tiene que hacer reflexionar a muchísima gente y hacer ver que todo esto que estamos viviendo trasciende un origen, un apellido o una lengua determinada y que este es un Proceso que va mucho más allá. Y he aquí un poco su victoria y su grandeza: esto no tiene nada que ver con un partido o con un político determinado, sino que trasciende todo esto.

Ramon M. Piqué: «D'aquí un mes serà dilluns»

"Mentre tu faràs com sempre, el país començarà a actuar com mai: el govern serà netament independentista i no de partit, omplirà el Parlament enlloc de les avingudes"

D’aquí a un mes exacte serà dilluns, 28 de setembre. Un dilluns laborable, com sempre, on faràs el de sempre. Et llevaràs, et dutxaràs, et prendràs el tallat o el que sigui que prenguis, i sortiràs al carrer per anar a la feina o a buscar feina. Agafaràs el metro o el cotxe, la moto, la bici o el tractor de sempre per arribar a la mateixa oficina, botiga, taller, fàbrica, aula o camp de sempre. Faràs trucades, atendràs clients, prendràs apunts, agafaràs el tornavís o redactaràs informes; dinaràs de pressa, i tornaràs a la feina, com sempre. Després cap a casa, o a recollir els nens. Soparàs alguna cosa, faràs zàping, i te n’aniràs al llit com sempre.

D’aquí a un mes exacte serà dilluns, 28 de setembre. Mentre tu fas com sempre, el país començarà a actuar com mai: el govern serà netament independentista i no de partit, omplirà el Parlament enlloc de les avingudes i tindrà el mandat democràtic que Europa ens exigeix. El país deixarà de dir per posar-se a fer. Aquell dilluns no serem independents, però començarem a fer crèixer les estructures d’Estat que mai ens han deixat tenir, a escriure la constitució que mai ens han deixat redactar, a comportar-nos com el país normal que mai ens han deixat ser.

D’aquí a un mes exacte serà dilluns, 28 de setembre. En aquest mes que queda per davant, alguna gent s’esforçarà a fer-te veure que això és impossible, que no sortirà bé, o que vindrà l’apocalipsi, o que ens han enganyat a tots, o et vendran la moto que això només faràs canviant Espanya, aquesta Espanya que sempre diu que no, l’Espanya que mentre alguns intenten canviar segueix cobrant-nos 1’8 milions d’euros l’hora cada dia de l’any sense donar-nos gairebé res a canvi. Queden quatre setmanes per a decidir si volem seguir fent allò que fem sempre, però fent-ho com mai: en un país normal.

Font: elSingular.cat

Quim Torra: «Màxima esperança, màxim coratge»

L'amic Vicenç Pedret m'ha deixat llegir aquest estiu la seva tesi doctoral, Historiografia i filosofia política (Tucídides, Maquiavel, Hobbes), dirigida pels professors Sales i Montserrat, i qualificada amb els màxims honors. Certament, aquests tres autors, punyents, lúcids, pragmàtics, ens proporcionen encara avui una autèntica lliçó per entendre la realitat política que ens envolta.

De Tucídides (que sospito és el personatge que més atrau Pedret dels tres) és la cita següent: “La màxima esperança proporciona també el màxim coratge”. I si la portem als nostres dies, si mirem enrere, si mirem els darrers cinc anys passats, si ens aturem un segon a recordar el 9-N, veurem que hi ha motius clars per a l'esperança en la seva màxima expressió, i per seguir avançant endavant, sempre endavant, cap a la independència de Catalunya.

Al llarg d'aquests sis anys i quatre històriques manifestacions (2010, 2012, 2013 i 2014), hem vist un poble abraçar la causa de la llibertat, llum als ulls i força al braç, convençut ja que la construcció d'un país, del seu país, només es pot fer segant cadenes, amb les armes de la voluntat de ser, la vocació de modernitat i d'una certa idea civilitzada d'estar al món, entesa en termes europeus. Senzillament, hem vist un poble normal que vol ser normal.

I aquesta és, sens dubte, la clau de tot plegat. Miracle? En absolut, es tracta del simple i natural camí dels pobles que aspiren a ser-ho. Els catalans, la gran majoria dels catalans, ha tornat a trobar-se en la cruïlla de camins de la nostra història: uns ens porten a l'Estat espanyol de sempre, incapaç de plantejar ni una sortida al no a perpetuïtat a què té condemnades les reivindicacions catalanes; els altres camins, en canvi, ens porten al món. I han, hem escollit, el món. Amb tota l'esperança.

Jofre Llombart: «No es vol»

Només aquesta setmana: 1.- Adif ha anunciat que atura (un cop més) el corredor del mediterrani. Ni més ni menys que un dels trams més crítics, el que embolcalla el Baix Llobregat i el Vallès Occidental, és a dir, el que dóna sortida i entrada al port de Barcelona i a tots els polígons industrials de la zona, que no són pocs. 2.- El govern espanyol obliga les companyies aèries del Japó i l'Índia que vulguin operar amb l'aeroport de Barcelona que també ho facin amb Madrid. Bé, de fet és una condició sine qua non: si no s'allarga el vol fins a Madrid, no hi ha vol amb Barcelona. 3.- El PP es nega a reformar la Constitució i ho exclou del programa electoral. Com que per començar el procés de reforma calen dues terceres parts del Congrés, caldrà que el PP tregui menys de 117 diputats (una cosa que no passa des de les majories absolutes de Felipe González) i que la resta de partits es posin d'acord per canviar-la.

A aquesta trilogia de coses que han passat aquesta setmana, cal afegir-n'hi una altra de persistent: el PP continua pujant en les enquestes. I dubto que cap de les tres coses (que Adif freni el corredor, que limiti les connexions aeroportuàries de Barcelona i que es negui a reformar la Constitució) suposi un fre en aquest ascens perquè el càstig territorial a Catalunya no erosiona electoralment. A ningú, tampoc al PSOE quan va prioritzar el TAV Madrid-Sevilla. Això no és un judici de valors, és una constatació empírica fruit de combinar decisions amb resultats electorals.

Per tant, quan es dubta o fins i tot s'anhela –amb tota la bona fe i la legitimitat del món– si es pot canviar Espanya, seria més aclaridor preguntar si Espanya vol ser canviada. I no, no vol. I com que no vol, no es pot. I com que no es pot, Catalunya ha de dir si vol ser membre d'Espanya-no-vol, d'Espanya-no-es-pot o bé vol poder ser.

Font: elPuntAvui.cat

Comunicat voluntaris 11-S

Aquest any serà el més decisiu de la història per al nostre país i per això hem de fer que aquest 11-S sigui el definitiu! El teu ajut és imprescindible! Forma part de la història i apunta’t a col·laborar amb la nostra territorial com a voluntari en les diverses tasques que s’hauran de fer al llarg de la Diada: https://goo.gl/BXXkOO.

En aquest enllaç trobaràs les tasques que s’han de fer; digue’ns quina prefereixes i intentarem assignar-te la que hagis triat, però és probable que facis falta en una altra feina i ens veiem obligats a canviar-te de grup.

Et recordem que els trams assignats a la territorial de la Sagrada Família són el 49, 50, 51, 52 i 53, que formen l’àrea H, amb l’eix temàtic «Oberts al món». L’espai va des de la cruïlla amb el carrer Felip II fins a la del carrer Espronceda i compartirem la ubicació amb els companys de les assemblees del Maresme. Si encara no t’hi has inscrit, encara que t’hagis apuntat com a voluntari per a la territorial, inscriu-t’hi a: https://via.assemblea.cat/cat/inscripcions.

Finalment, si aquest 11-S vols portar el nou model de samarreta, ja la pots comprar a la paradeta a partir d’aquest mateix dijous.

Moltes gràcies per la teva col·laboració,

Equip de Coordinació
ANC-SFxI

2015 - ESPAI ESPECIAL per a persones d’edat, fràgils o amb mobilitat reduïda del barri

Una part del TRAM 49 el reservem a les persones d’edat, fràgils o amb mobilitat reduïda del barri. Perquè la participació ciutadana democràtica és un dret de tothom, perquè sabem que els fa molta il·lusió i que hem de fer possible que TOTS JUNTS FEM VIA, i així demostrem la capacitat inclusiva i autoorganitzativa del poble català.

Tots, malgrat les possibles limitacions i fragilitats, som ciutadans actius i de ple dret, amb capacitat de decidir el nostre futur i també d’influir col·lectivament en el de les noves generacions; però algunes dificultats, de caire motriu o de resistència física, poden limitar la voluntat i el dret social de participar en les manifestacions de la societat civil si les organitzacions no preveuen algunes mesures que ho facilitin.

L’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat entre Generacions 2012 va posar un èmfasi especial en la participació social i el reconeixement de capacitats (personals, socials, polítiques...) de la població d’edat avançada.

Per això, i en reconeixença de la tasca de transmissió −i a vegades de lluita− de molta gent, avui ja gran, a favor d’una societat democràtica i de la identitat catalana, continuem impulsant aquesta iniciativa −limitada pel que fa a places disponibles− per facilitar i estimular la participació d’aquest col·lectiu en la VIA LLIURE A LA REPÚBLICA CATALANA 2015 de la propera diada de l’Onze de Setembre.

Equip de Coordinació
ANC-SFxI

Gabriel Rufian: «He vist un poble determinat a guanyar»

He vist fer una revolució amb pancartes, escenaris, cadires plegables i micròfons. He vist petits, mitjans i grans responsabilitzar-se d'una victòria. He vist a molts sortir de fàbriques, oficines i cases i dedicar el seu temps lliure a explicar als carrers a qui vulgui escoltar-los el futur que imaginen. He vist llàgrimes en ulls que han perdut tant que només es mereixen guanyar. He vist a la mateixa taula a gent que mai ha pensat de la mateixa manera, emocionar-se i il·lusionar-se de la mateixa manera. He vist a grans polítics claudicar davant de grans reptes. He vist petits polítics enfadar-se davant d'aquest repte. He vist gent petita fer-se gran i he vist gent gran fer-se petita. He vist barris sencers escoltar els seus veïns demanant que s'alcessin d'una vegada. He vist un poble sencer agafat de les mans. He vist joves ensenyar a gent gran i gent gran aprendre novament. He vist un agricultor jubilat arrencar més aplaudiments que eminents pensadors. He vist grans abraçades entre grans enemics. He vist moltes persones sota la pluja repartir tríptics fets per ells mateixos. He vist els últims arribar primer i els primers sense arribar encara. He vist gent ordinària fent coses extraordinàries. He vist reunions importants intranscendents i reunions intranscendents importants. He vist acords increïbles. He vist una llista de tots per a tot i per a tothom. He vist qui deia que no dir que sí, i qui deia que sí, dir que potser. He vist actes de generositat política gegantins. He vist com el que és de debò sempre guanya i el que és mentida de vegades perd. He vist qui no podia poder, i qui no volia voler. He vist perdre la por en directe. He vist recuperar banderes oblidades. He vist recuperar la memòria. He vist qui no volia ser algú ser-ho i qui volia ser algú, no ser-ho. He vist els millors poder arribar a ser-ho. He vist esperes eternes arribar al seu final. He vist un poble determinat a guanyar. He vist tantes coses, que puc estar una vida sencera explicant-les. He vist tant que ja podria deixar-ho. He vist tant que sé que veuré aquest poble guanyar per tants i tants i aquest país ser el que vulgui ser per a tot i per a tots. Ho he vist i ho veuré.

Font: elmati.cat

Via Lliure 2015: Tu ets decisiu

Dídac Boza: «O guanya el sí o no decidim res»

«Fins i tot els que diuen defensar el dret a decidir saben que mai no hi haurà un referèndum si depèn de Madrid. Haurien d'admetre la veritat»

Els telenoticies, les ràdios i les xarxes ja comencen a inundar-se de confrontació política. Cap sorpresa. Som a les portes del setembre i tot va sobre el guió previst. Algú assegura no veure-hi en tot plegat més que un "Artur Mas recautxutat", encara que qui ho diu sap perfectament que aquest procés és tota una altra cosa. Cada cop que algun candidat o dirigent català, probablement ben intencionat, insisteixi en que caldria "esperar a que arribi el canvi polític a Espanya" podríem convidar-lo a repassar les darreres enquestes o les declaracions de dirigents del PSOE. La veritat és que el canvi espanyol no acaba de ser avalat pels sondejos i que les possibilitats d'una reforma constitucional que doni als catalans la facultat de decidir es negada taxativament pel PSOE, el partit que presumptament, hauria de liderar una etapa política a l'estat diferent a la del PP.

Alguns que proposen "esperar" van estar alimentant, tant com van poder, la idea de que no hi hauria 27-S. Són els mateixos que van perdre tota esperança quan es va tancar l'acord de la candidatura Junts pel Sí, fet que els va obligar a canviar d'estratègia i d'arguments. La línia mediàtica que segueixen ara és diferent. Intenten desacreditar candidats independents que "se meten en lo que no conocen". Assenyalen la manifestació de la Diada a la Meridiana per si a algun jutge o junta electoral s'anima a fer-hi «alguna cosa», o publiquen, ja abans de les eleccions, editorials on es deixa entreveure un intent de deslegitimar el resultat sigui quin sigui. "Voten lo que voten", va dir eloqüentment el president del Congrés dels Diputats a començament d'estiu. Probablement estava indicant el camí.

Festa per la República Catalana el 29 d'agost

Paradetes informatives, dijous 27 i diumenge 30 d'agost

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dijous, 27: A la tarda, de 6 a 9, al carrer Rogent amb Aragó.

Diumenge 30: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Provença).

Junts ho aconseguirem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Vine a buscar la teva samarreta:

Carme Forcadell: «El repte del 27-S»

Les eleccions del 27-S no són unes eleccions normals, fins i tot els que voldrien que ho fossin ja han reconegut que no ho seran. Són excepcionals perquè són el referèndum que no ens van deixar fer el passat 9 de novembre, per això la manera de presentar-nos-hi és diferent, hi ha partits del sí i partits del no. Hi ha partits que volen que Catalunya esdevingui un nou estat, una república, que tingui les eines i els recursos per solucionar els problemes dels ciutadans, per fer els canvis socials que el país necessita, i els que volen continuar amb l'statu quo.

És cert que no tenim alternativa, però també és cert que ho volem fer, que necessitem i volem tenir les eines i recursos d'un estat perquè volem sobreviure com a país, perquè no volem desaparèixer com a poble i perquè tenim la voluntat de millorar la justícia social i la vida de les persones. Tenim un estat en contra que, des de fa 300 anys, està intentant fer-nos desaparèixer i nosaltres, tossudament i reiteradament, estem demostrant la nostra voluntat de ser. No hem tingut treva ni descans, no s'ha aturat mai, en èpoques de dictadura hem hagut de suportar repressions salvatges i, ara, des de fa temps estem patint una política de recentralització que es concreta a cada Consell de Ministres traient competències a la Generalitat i retallant drets socials i llibertats democràtiques als ciutadans, com ha fet la llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana, més coneguda com a llei mordassa.

Tots els que vivim a Catalunya, pensem com pensem i vinguem d'on vinguem, estem sotmesos a una injustícia social històrica i no hi ha cap manera de solucionar-ho si no tenim les eines d'un estat. Ho hem intentat tot. Durant una part important del segle XX els governs de Catalunya han intentat l'entesa entre Catalunya i Espanya, l'última l'Estatut del 2006 i ja sabem com va acabar, per tant o som ciutadans de primera amb tots els drets i deures o continuarem sent menystinguts com a catalans i com a ciutadans.

Germà Capdevila: «Independència no reconeguda?»

Veneçuela, el Riu de la Plata, Xile i Perú havien declarat la independència o n'havien iniciat el camí, a començaments de la segona dècada del segle XIX. Quina va ser la resposta espanyola? “El mantenimiento completo de las Américas y el afianzamiento definitivo de la tranquilitat tradicional, será la obra de algunos meses”, pronosticava un document oficial de Madrid per aquelles dates. Una clarividència que no sembla haver variat gaire en els dos segles posteriors. “Cuba no será nunca independiente”, assegurava el president del govern Cánovas del Castillo al Congrés dels Diputats de Madrid el 1896. És ben sabut que Espanya no va oferir l'autonomia reclamada per Cuba fins que la secessió no va ser irreversible. També es coneguda l'ordre del 22 de març de 1820, que disposava que “las provincias de ultramar pueden llevar a les Cortes los Diputados que eligieran”, quan la independència dels nous estats americans ja era un procés sense retorn. Encara més ridícula va ser la pretensió espanyola en el cas de l'Argentina, per exemple, a qui va voler imposar —sense èxit— la condició d'assumir deutes espanyols relatius a Amèrica posteriors a la declaració d'independència de 1816. Espanya no va acceptar la sobirania argentina fins l'any 1863, quan feia dècades que les principals potències ja ho havien fet. Tot plegat ens ha de servir per tenir clar que no podrem esperar res de cap negociació amb Madrid. A partir del 28-S, haurem de tirar pel dret.

Font: elPuntAvui.cat

Jaume Marfany: «A mesura que s'apropa el 27S, també ho faré per ells»

No sé si a vosaltres també us passa... Més que res als que ja tingueu una "certa" edat...

A mesura que s'apropa la data del 27-S cada vegada penso més en aquells que ja no hi són i que no podran viure aquesta gran jornada que representarà la victòria de l'independentisme. La gran jornada que representarà, després de més de 300 anys, la recuperació de la llibertat i l'inici de la construcció de la nova República catalana independent.

Penso en els meus pares... Penso en amics que he anat perdent pel camí... Penso en aquells companys amb els quals vam iniciar junts aquesta extraordinària història que ha acabat sent l'Assemblea Nacional Catalana...

Penso en molta gent... també en aquells que no he conegut personalment... Penso en tanta gent anònima que no ha passat als llibres d'història, però que durant més de 300 anys ha fet possible que nosaltres siguem aquí, a les portes de la independència.

Des del Tractat dels Pirineus (1659) i les revoltes catalanes al nord dels Angelets de la Terra entre els anys 1667 i 1675, fins a l'actualitat, el poble català ha tractat sempre, des de diferents opcions i ideologies, recuperar les llibertats perdudes.

Per un tema generacional, em permetreu que faci esment i recordi el que anomenem "l'independentisme modern" o "l'independentisme d'esquerres". Un independentisme que per a mi comença després de la Guerra Civil espanyola amb el Front Nacional de Catalunya i que es consolida amb el naixement del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN).

Jordi Sànchez: «Aquest 27S és o independència o decadència»

Quedem a la seu del’ANC després de la roda de premsa d’aquest dimarts. En Jordi Sánchez no para: tot just a l’acabar, diferents periodistes volen parlar amb ell. Li sona el telèfon un parell de vegades i atén a una televisió. A mitja entrevista hem de parar un moment ja que ha de respondre whatsapps amb urgència i, a més, rep una trucada d’una ràdio recordant que a les dues de la tarda entrarà en directe. ‘Quin estrès!’ li dic amb cara d’incredulitat i un mig somriure. Fa que sí amb el cap mentre confirma per telèfon que a les dues estarà a punt. Tot i així, en comptes de veure’l esgotat, se’l veu amb més energia que mai, content i il·lusionat amb la tasca que li ofereix el càrrec que ostenta: ser el president de l’ANC, la principal entitat sobiranista del país. Comencem!

Justament avui fa exactament 3 mesos que ets president de l’ANC. Acaben els 100 dies de cortesia. Com ho portes?
Ho valoro positivament. És una oportunitat que agraeixo la que em van donar, tan els socis primer com el secretariat després, per a poder contribuir, juntament amb la resta de gent de l’assemblea, a fer que aquest procés acabi i acabi bé, o sigui, construint un nou país, un nou Estat. Fer que Catalunya esdevingui un Estat independent és una oportunitat impagable i és un moment de molta intensitat i, evidentment, toca fer equilibris amb la família, els amics... tot esperant que això culmini com tots pensem que serà. És una dedicació molt gran però amb ungran retorn: vas coneixent gent arreu del territori que està suportant el pes de la mobilització i això també és una gran oportunitat perquè coneixes també les cares imprescindibles del procés. Una cosa és veure en Junqueras, en Mas en David Fernàndez, les cares visibles, però una altra és conèixer la gent de Torroella de Montgrí, de La Cellera, de Tortosa, de Montgat… la gent que realment fa indispensable la seva aportació perquè aquest procés hagi arribat on estem i, això, m’ho permet el fet de ser president de l’ANC i és un gran què.

Vacances, aquest any, res de res…
Poquetes i no me’n queixo. Seran les no-vacances més ben invertides si tot això acaba com estem convençuts que culminarà amb un 11S multitudinari i massiu i amb un 27S amb unes eleccions on l’independentisme guanyarà democràticament la majoria d’escons del parlament per a iniciar aquest procés per a la construcció d’un nou país.

Vas ser elegit a l’ANC com a home de consens. Per tant, vas ser l’home que va permetre que en Mas i en Junqueras acabessin entenent-se?
Ho dic sense falsa modèstia. El paper que qualsevol ha pogut jugar en unes converses en facilitar uns espais de trobada ha estat important. Tothom ha sigut important però els autèntics protagonistes són els que han accedit a fer l’acord. Per tant, el paper d’en Mas i en Junqueras i la seva generositat per permetre arribar a aquest acords, ha estat fonamental... i també la d’en David Fernàndez en tant que representant de la CUP a les converses. El fet que la CUP no s’hi acabés sumant no treu la importància de que es va produir en el marc d’un debat enormement civilitzat, un debat constructiu.

El Diari de l'ANC «Fes el pas»

Vicenç Villatoro: «El 27-S no es tria tant qui governa com què es governa»

En les eleccions normals, de l’àmbit que sigui, el més important és triar qui governa. Perquè allò que es governa, el poder i l’abast de la institució per a la qual s’han convocat eleccions, està perfectament delimitat i prou consensuat: es tria alcalde perquè se sap què vol dir ser alcalde, o president de comunitat autònoma perquè se sap què vol dir ser una comunitat autònoma. Però en les eleccions catalanes del 27 de setembre està en joc i en discussió una cosa molt més important, molt menys habitual: què es governa. Perquè no hi ha un consens sobre què ha de ser allò que s’ha de governar. A uns ja els està bé que es discuteixi el govern d’una comunitat autònoma intervinguda, escanyada i amb les competències afaitades. Llavors, plantegen les eleccions en termes de qui ha de governar això. Però uns altres plantegen que el govern de Catalunya hauria de ser el d’una nació amb plena capacitat de decidir el seu futur i d’administrar els seus recursos. I davant d’això, per a aquests, el qui governa passa a ser de moment secundari. Primer decidim què es governa. Després ja decidirem qui. Barallar-se per qui governa una comunitat autònoma buidada de contingut i de recursos fa una mandra infinita.

Font: ara.cat

Salvador Cot: «El scattergories unionista»

"Si guanyen, donaran el procés per enterrat. Si perden, faran veure que no hi ha hagut eleccions"

La característica principal de les eleccions del 27 de setembre és que només l'independentisme acceptarà una possible derrota a les urnes. L'unionisme, per contra, només reconeixerà una victòria pròpia. En cas contrari, la seva intenció és bloquejar políticament la majoria independentista en col·laboració amb els instruments de poder de l'estat. Si tenen majoria, donaran el procés per enterrat. Si perden, faran veure que no hi ha hagut eleccions. O guanya el no o m'emporto el scattergories.

"El 28 de setembre tot continuarà igual, sigui quin sigui el resultat", assegurava ahir Andrea Levy a Jordi Armenteras, de RAC1. Amb total tranquil·litat. Tant se val quina sigui la composició del Parlament de Catalunya, venia a dir, perquè les decisions les prendran sempre el PP i el PSOE, des de Madrid.

Aquest és el concepte de la democràcia que ve dels pactes del 78. No importa el que pugui pensar la ciutadania, és indiferent el que es demostri des de les urnes o des del carrer. La qüestió és retenir el poder i, sobretot, deixar clar que no hi ha cap manera de canviar les regles de joc. Tot això, sense adonar-se que, precisament, el que es vota el 27 de setembre és aquest circuit de presa de decisions. Al capdavall, seran els electors catalans els que decidiran sobre un sistema pensat, precisament, per excloure'ls.

Font: elSingular.cat

Dret d’autodeterminació: les deu preguntes clau

El dret d'autodeterminació és plenament reconegut pel dret internacional i cap norma estatal no el pot negar

1. Existeix el dret d’autodeterminació dels pobles?
Sí. La llei internacional té allò que es defineix per ‘ius cogens’, és a dir, normes de dret imperatiu. Aquestes normes són part del dret internacional i cap estat no pot negar-les ni incomplir-les. La comunitat internacional considera que són per damunt de qualsevol legislació estatal, bé perquè la pràctica ho ha imposat així o bé perquè els tractats internacionals ho decreten així. Són normes imperatives, per exemple, la prohibició del genocidi, de la pirateria marítima, de l’esclavatge i de la tortura. El dret d’autodeterminació dels pobles es considera jurídicament una norma imperativa també, tal com ha estat remarcat a unes quantes sentències de la Cort Internacional de Justícia i tal com és reflectit a la carta de les Nacions Unides.

2. En què consisteix el dret d’autodeterminació?
El dret d’autodeterminació és el dret que té un poble, una nació, de decidir si vol ser independent o no. El dret no pressuposa la voluntat d’independència ni obliga una nació a fer-se independent. Diu que té dret de decidir si vol ser independent o no. En termes jurídics el dret d’autodeterminació es coneix com el dret de qualsevol país de ‘triar la sobirania i l’estatus polític, sense compulsions externes o interferències’.

3. Quina és la norma de les Nacions Unides que reconeix el dret d’autodeterminació?
La Carta de les Nacions Unides, que tots els estats que en formen part han d’acceptar, diu a l’apartat segon de l’article primer que la funció de l’organisme és ‘desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del dret de la lliure determinació’.

Posteriorment les Nacions Unides van acordar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics que va reafirmar que ‘tots els pobles tenien dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement l’estatut polític i procuren també pel desenvolupament econòmic, social i cultural’.

Ramón Cotarelo: «Segons què passi el 27-S potser Podem no arriba a novembre»

Entrevista al catedràtic de ciència política de la UNED

Ramón Cotarelo, catedràtic de ciència política de la UNED, és un dels pocs intel·lectuals espanyols que fan costat al procés català. A través del seu popular bloc ‘Palinuro’ ha fet valer la causa catalana moltes vegades i ha alçat la veu contra el poder polític espanyol, el rei Felipe VI inclòs. La CUP li va proposar d’ocupar un lloc simbòlic a la llista per al 27-S, però un impediment legal no li ho ha permès. Així i tot, donarà suport a la candidatura liderada per Antonio Baños. Hem parlat amb ell d’aquesta ‘aventura’ política i del 27-S. Observa el procés amb una passió enorme. No té pèls a la llengua i parla sense embuts. Veu amb bons ulls d’investir Artur Mas si es dóna el cas, considera neofranquista el govern espanyol i alerta Podem que potser no arribarà a les eleccions de novembre.

- No podreu ser candidat de la CUP a les eleccions del 27-S però sí que donareu suport a la llista. Us veurem en actes de campanya?
- Doncs no ho sé, depèn si s’escau i si es donen les circumstàncies. Encara he de parlar amb en David - Fernández -. Jo estic a disposició de la CUP i no tinc cap pretensió de protagonisme. Faré allò que em demanin. A més, que jo sóc aquí per a aprendre!

- Per què heu decidit de fer costat a la candidatura de la CUP – Crida Constituent?
- Doncs perquè, sense comptar la voluntat d’independència, tenen un programa amb el qual m’identifico molt. Em refereixo a una ideologia assembleària, feminista, ecologista i republicana. I també perquè em sembla que s’ha de ser conseqüent. I com que jo respecto el principi d’autodeterminació i la majoria de catalans volen la independència, doncs cap a la independència. Per això m’hi he unit.

- Com ha rebut aquesta decisió el vostre entorn?
- Fàcil de respondre. Els catalans, molt contents. Els espanyols, silenci absolut.

Xerrada «La república catalana de tothom» amb Vidal, Reyes, Pare Manel i Gil el 25 d'agost

Forcadell: «Hem de proposar a la CUP que entri a un futur govern de concentració»

Entrevista a la número dos de Junts pel Sí a Barcelona, que considera que el govern espanyol acabarà negociant

Aquest any Carme Forcadell viu amb més tranquil·litat la proximitat de l’Onze de Setembre, allunyada del tràfec organitzatiu que implicava presidir l’ANC en dates com aquestes. Ara, com a candidata de la coalició Junts pel Sí, confia en l’èxit de la Via Lliure de la Meridiana (opina que ‘fóra bo que el president Mas hi fos’) i fixa la mirada dues setmanes més enllà, al 27-S; a les eleccions ‘que han de servir per a fer el referèndum que no hem pogut fer’. Les que haurien de permetre de començar el procés cap a la constitució de la República Catalana. Forcadell creu que el govern espanyol acabarà negociant. I demana a la CUP que entri a formar part del govern eventual de concentració, i de transició, que hauria de portar el procés cap a la independència.

- Com viviu les setmanes prèvies a la Diada des de fora de l’organització de la manifestació?
- Ho visc molt bé, més tranquil·la. I estic segura que la Meridiana serà un èxit i es tornarà a omplir, com cada any. No en tinc cap dubte, perquè la capacitat de mobilització del nostre país és molt gran.

- El president Mas hi hauria de ser, aquesta vegada?
- Fóra bo que hi fos.

- Us va costar gaire d’acceptar de ser candidata de Junts pel Sí?
- No gaire.

- Quan us ho van proposar?
- Molt poc temps abans que es fes públic, en una reunió, al mateix temps que la Muriel Casals i el Raül Romeva.

- Però des que vau deixar la presidència de l’ANC devia ser una possibilitat que us rondava pel cap.
- No, perquè quan vaig deixar l’ANC allò que era vigent era l’acord entre CDC i ERC per a les eleccions del 27-S amb llistes separades. En aquell moment l’acord era per llistes separades, i la possibilitat d’anar a la llista no hi era en aquell moment.

Paco Martínez: «No existe fractura, existe una mayoría de catalanes que quiere aplicar en nuestro país los valores de la República»

Una sociedad democrática puede estar dividida pero nunca fracturada, porque precisamente para eso se inventó la democracia, para que el debate social y político se vehicule a través del diálogo, el respeto a la diferencia y el resultado de las urnas.

Los contrarios al proceso democrático soberanista que está llevando a cabo la mayoría del pueblo catalán, al no ser capaces de entenderlo, buscan falsos tópicos para poder atacarlo.

Tópicos como que si la escuela los educa contra España, que si las malas compañías, que si el nacionalismo catalán, que si estamos aducidos por la magia del presidente Mas, que si nos hemos vuelto locos, etc, etc.

¿Cuando comprenderán que el problema lo tienen ellos, pues habiendo sido el imperio más grande del mundo no han sido capaces de conservar ningún territorio? ¿Cuando comprenderán que desde la fuerza y la superioridad moral no se acallan los sentimientos ni la realidades sociales de los pueblos?

Quizás cuando lo entiendan puedan reflexionar y comprender que otros países enfocan las relaciones negociando y dialogando educada y democráticamente salvando lo que se pueda antes de llegar a una separación final.

De todos los países que se han independizado de España ninguno de ellos ha querido volver a la madre patria.

Para rebatir esos falsos tópicos sobre la deriva soberanista en la sociedad catalana, me gustaría poner el ejemplo de SÚMATE, esta organización compuesta por catalanes castellanoparlantes, cuyo objetivo es la defensa del proceso democrático y soberanista que persigue Cataluña.

L'ANC i Òmnium avisen que amb l'actual ritme d'inscripcions a la Diada "no es podrà desbordar la Meridiana"

"Cal un punt d'inflexió", apunten els impulsors de la Via Lliure a la República Catalana, que reclamen la "participació de tothom que vulgui un país nou més pròsper"

Crida de l' Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural per omplir la manifestació independentista de la propera Diada. "Amb l'actual ritme d'inscripcions no es podrà desbordar la Meridiana", asseguren les entitats en el dossier de premsa de presentació dels últims detalls de la Via Lliure a la República Catalana. "Reclamem la participació de tothom que vulgui un país més pròsper", ha assenyalat el president d'Òmnium, Quim Torra, en roda de premsa. "Cal un punt d'inflexió", assenyalen les entitats en la documentació facilitada als periodistes.

"El ritme de creixement no ha estat tan intens com ens esperàvem", ha asseverat el president de l'ANC, Jordi Sànchez, que ha recordat que les inscripcions a la Via Catalana del 2013 i a la 'V' de l'any passat a Barcelona també van fer patir els organitzadors en algun moment del procés d'adhesions dels participants. " Volem demanar a la ciutadania, a les entitats del país i a les persones que creuen en el nou país que s'apuntin i que garanteixin l'èxit de la Meridiana", ha considerat Sànchez.

"L'impuls del nou estat passa més que mai per l'èxit de l'Onze de Setembre. El procés està arribant al moment més àlgid. L'aportació que podem fer és una mobilització històrica, absolutament cívica i festiva que combini la voluntat de l'exigència del nou país amb una ciutadania compromesa. Aquesta imatge és l'aportació més gran que ANC i Òmnium podem fer", ha indicat Sànchez.

Simbologia a l'escenari

El responsable de mobilització de l'ANC, Josep Sabaté, ha estat l'encarregat de determinar que hi ha vora de tres quilòmetres de la mobilització que tenen ocupació baixa. També ha explicat que l'escenari des d'on es faran els parlaments tindrà una forta càrrega simbòlica, amb una urna de grans dimensions i milers de paperetes del 9-N. "La Diada fa de pont entre la consulta i les eleccions del 27-S", ha considerat Sabaté.

Font: ara.cat

Omplim els carrers. Guanyem la independència

Oriol Junqueras: «Junts pel Sí»

Junts pel Sí no és cap partit polític, ni aspira a ser-ho. Junts pel Sí és la suma puntual d'una munió de gent molt diversa, que transcendeix de molt les sigles de CDC o ERC o altres formacions polítiques. És difícil imaginar una coalició tan heterodoxa sense un punt en comú que respongui a la pulsió d'un país i una societat tan plural com la catalana. En cap cas es tracta d'una coalició pensada per guanyar amb garanties unes eleccions autonòmiques. I si algú ha fet aquesta lectura, des de dins o des de fora, erra de totes totes. Diguem-ho clar, doncs: Junts pel Sí no té cap més raó de ser que la voluntat inequívoca de fer la independència. Aquí radica la seva força i la seva excepcionalitat. Allò que anem a fer, que tenim la ferma determinació de fer, és un nou país, més just i més lliure, un país que tingui per bandera la voluntat de viure i conviure. I això només és possible amb la independència. I aquest és precisament el punt que ens distancia, si més no a bona part dels que formem part d'aquesta Llista pel Sí, d'altres opcions polítiques ben respectables com Catalunya Sí que es Pot. Podem compartir el sentit de justícia social, de regeneració democràtica. Ara bé, som conscients que només podrem guanyar un país més just i lliure fent primer la independència i construint, entre tots, la República Catalana: un estat plenament democràtic i que té l'oportunitat única de construir un estat veritablement al servei de la ciutadania. Fer-nos creure que la solució vindrà d'hipotètiques noves majories al govern de Madrid és foc d'encenalls. Tots sabem que aquestes majories no hi són. No només perquè requereixen el concurs del PP i/o el PSOE. També perquè en el millor dels casos les opcions polítiques emergents a Espanya no estan per la feina.

Paradeta informativa, dijous 20 d'agost

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dijous, 20: A la tarda, de 6 a 9, a la confluència de l’avinguda de Gaudí amb el carrer de la Indústria.


Junts ho aconseguirem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Ramón Cotarelo: «Epitafio español»

En noviembre de 2011 ganaba las elecciones la derecha española del PP por mayoría absoluta. Una derecha "sin complejos" que vino a imponer su programa máximo en todos los órdenes, desde la economía a la moral. A convertir en normas jurídicas de obligado cumplimiento para todos como leyes sus convicciones más retrógradas y sectarias en lo referente a los derechos de las minorías, los de las mujeres, las libertades públicas, los derechos de los trabajadores y el conjunto del Estado del bienestar.

Fueron cuatro años de involución, de retorno al franquismo sin más, con el que se certificaba el fracaso del espíritu de la transición. Esta presuponía un acuerdo para normalizar la democracia española que implicaba que ninguna de las dos partes volvería a las andadas. La izquierda abandonaría la orientación revolucionaria y la derecha renunciaría al espíritu de victoria y sumisión de la población civil con que había vivido durante la dictadura.

La legislatura al mando de Mariano Rajoy, el de los sobresueldos, ha dejado claro que la derecha vuelve por la querencia original, "sin complejos". La Iglesia sigue siendo un Estado dentro del Estado, no sometida a leyes y el gobierno vuelve a estar en manos de los curas o de sus monaguillos, a ser una hierocracia, especialmente concentrada en adoctrinar mediante la educación. El gobierno pretendió -pero no lo consiguió- arrebatar a las mujeres sus derechos reproductivos para volver a ponerlas bajo la tutela del patriarcado. Sí consiguió en cambio, por la presión de la patronal, despojar a los trabajadores prácticamente de todos sus derechos laborales, dejándolos inermes ante la voracidad de los empresarios, que dictan condiciones rayanas en la esclavitud. Para evitar las protestas, se ha revestido de una legislación de "seguridad ciudadana" de carácter autoritario y probablemente anticonstitucional. Al propio tiempo, realizaba una política de recentralización territorial muy coherente con la catalanofobia de que ya hacía gala en la oposición, cuando recogía firmas en contra del Estatuto de 2006 que impugnó ante el Tribunal Constitucional.

Et Deixe - Paral·lelisme Catalunya Espanya

Per què ens hem de quedar a Espanya

Per què ens hem de quedar a Espanya? Què tenim, de positiu –o necessari-, dins d’Espanya, que no tindrem fora? La reacció unionista al procés d’independència ha perdut el debat dels arguments perquè no respon aquesta pregunta. S’ha centrat en la por, l’amenaça i la mentida, sovint traspassant la línia de l’absurd o de la decència.

Quins avantatges –econòmics, polítics, culturals, de representació internacional, etc- tenim pel fet de formar part d’Espanya? Els perdrem irreversiblement quan ens independitzem? Tenim un llistat de més de dos-cents estats de tot el món que no formen part d’Espanya, molts dels quals s’han creat els últims 25 anys, i no els ha anat pas malament. La prova és que cap d’ells no ha demanat de tornar al seu estat matriu. Tampoc cap de les antigues colònies espanyoles que ara són estats llatinoamericans ha mostrat penediment per haver creat el seu estat. Tot plegat demostra que formar part d’Espanya no garanteix cap avantatge exclusiu.

Aquesta és una conversa habitual entre un partidari i un detractor de la independència de Catalunya:

• Catalunya i Espanya han de seguir juntes.
• Per què?
• Perquè junts som més forts.
• Però… per què junts som més forts?
• Perquè la unitat dóna la força
• Per què és la unitat la que dóna la força?
• Perquè la unitat fa que estiguem millor

Ambdues posicions mereixen el mateix respecte, però l’anti-independentista de l’exemple ofereix una explicació tautològica: dóna voltes a l’entorn del concepte sense definir-lo. Ens posa en un bucle. Al final encara no sabem per què ens hem de quedar a Espanya. Ni tan sols l’argument que “sempre hem estat junts” és suficient per justificar que ens quedem. En primer lloc, perquè no és cert. En segon lloc, perquè el fet que les coses hagin estat d’una manera determinada durant molts anys no ens obliga, per si sol, a mantenir-ho encara més temps. Només faltaria que ens haguéssim de sotmetre al dictat dels anuaris.

Oriol Vidal-Aparicio: «Catalunya i els Estats Units: dues revolucions lockeanes amb 240 anys de diferència»

Presentem la traducció d’un article del professor Oriol Vidal-Aparicio, publicat en anglès al seu blog Catalunya: Per què Espanya?, el 21 d’abril d’aquest any 2015. Es tracta d’una versió una mica modificada de la presentació que el mateix professor Vidal-Aparicio havia fet a la Universitat de Georgetown (Washington, DC) uns pocs dies abans, el 16 d’abril, com a part d’una jornada acadèmica titulada “El cas dels catalans, al cap de 300 anys”, que pretenia explicar l’actual procés d’independència de Catalunya a una audiència nord-americana.

Els Estats Units van declarar la seva independència invocant principalment la filosofia política de John Locke, sobretot la idea que els governs són legítims només en la mesura que compleixin el propòsit per al qual van ser establerts pels governats. Gairebé 240 anys després, el procés emprès per Catalunya anuncia una nova era en la qual els moviments d’independència tornaran a utilitzar els principis polítics lockeans, després d’un segle XX en què la tendència general va ser justificar els processos d’independència posant èmfasi en els principis clàssics del nacionalisme, basats principalment en la identitat i l’homogeneïtat cultural.

Simplificant, els moviments independentistes, històricament, s’han procurat dos tipus d’arguments:

• El que podríem anomenar arguments lockeans: la noció que cada comunitat política té dret a un bon govern i que, si un govern no compleix en un territori específic les funcions per a les quals va ser creat, deixa de ser legítim i la gent del territori té dret a la secessió i a establir un govern independent. Aquest va ser precisament l’enfocament dels Estats Units el 1776. La gran pregunta a respondre en aquest tipus de justificació de la independència és: “Des del punt de vista de la governança, té sentit la independència?”. No és pas cap sorpresa que el pamflet independentista més influent de la Revolució Americana es titulés precisament Sentit comú. Tenia sentit declarar la independència; tenia sentit per a les 13 colònies governar-se a si mateixes.
• Una altra forma d’argumentar a favor de la independència és la idea nacionalista clàssica que tots els pobles, totes les nacions, tenen el dret al seu propi estat sobirà, sense tenir en compte l’eficiència governamental ni si la independència arribarà a portar un millor govern al poble que persegueix emancipar-se. La gran pregunta a respondre en aquest tipus de justificació de la independència és: “Som un poble separat? Som una nació?”. Aquest havia estat l’enfocament predominant a la revifalla de moviments nacionals que va escampar-se per Europa en el segle XX, o en el col·lapse de l’Imperi Otomà, i aquesta havia estat també l’argumentació de fons en molts casos durant la gran onada de descolonització que va produir-se els anys 1950 i 1960, després de la creació de les Nacions Unides.

Nou vídeo de l'ANJI: «Un nou futur depèn de tu»

Festa major de Sants 2015 «Assaig de la Via Lliure a l’avinguda Badal» el 27 d'agost

Instruccions per a la Via Lliure

Si vols saber què i com farem d'aquest 11 de setembre una nova diada històrica, fes una ullada a aquest resum:

Jordi Sànchez: «Omplir la Meridiana per guanyar a les urnes»

El pròxim Onze de Setembre la Meridiana ens desafia amb tota la grandària i amplitud per a tornar a fer història. Falta encara un mes per a la Diada, i no tinc cap dubte que la de la Meridiana serà una de les mobilitzacions més determinants i recordades durant el trajecte del nostre país cap a la independència. Avui ja som més de 130.000 persones les que ens hi hem inscrit (www.via.assemblea.cat) i serem desenes de milers les qui l’omplirem de tots els colors i veus a favor de la independència.

L’Onze de Setembre vinent és el nexe entre el 9-N i el 27-S. És el pont entre la consulta que va mobilitzar prop de 2,5 milions de persones per exercir el dret de decidir i les eleccions que plebiscitàriament portaran a disposar d’una majoria d’escons independentistes al nostre parlament.

L’impuls al nou país que començarem a construir el 28 de setembre té el punt d’arrencada el dia 11. Per això tothom és convocat a sentir-se pròpia i a fer-se seva aquesta mobilització. El nou país, la futura república catalana, és el projecte de tots. La Via Lliure a la república catalana, a la qual som cridats la pròxima Diada a la Meridiana, és l’opció escollida per l’ANC perquè tothom (persones i entitats) trobin el seu espai, el seu racó, per a compartir amb centenars de milers de persones la il·lusió pel nou país.

La Meridiana serà aquest Onze de Setembre l’avinguda de la il·lusió. Com la Diagonal i la Gran Via van ser la passada Diada les avingudes de l’esperança.

Fa un any ens vam esperonar per les urnes, perquè el 9-N havia de ser el testimoni més valuós d’un país que havia decidit de guanyar la llibertat. I ara ens hem il·lusionat per la victòria que els independentistes tindrem el 27-S.

Ramón Cotarelo: «El fracàs de l’esquerra espanyola a Catalunya»

Diu el senyor Óscar López, portaveu del PSOE al senat, que la independència de Catalunya no és ‘ni legal ni possible, ni amb un 51% ni amb un 80%’ de partidaris. Si quedava algun despistat català creient encara en una negociació especialment amb l’esquerra espanyola —per concedir més sensibilitat a aquestes qüestions—, que perdi qualsevol esperança, que sempre és millor que perdre el temps mirant de raonar amb aquell qui l’envesteix.

Vegem quina versemblança té aquesta rotunda negació ‘lopecística’ a mitjà termini i llarg termini. A curt termini, és ben clar: es tracta de guanyar vots negant els drets dels catalans, un discurs que sona a música celestial a l’Espanya profunda. Quant al mitjà i llarg termini, hi ha dues perspectives: una d’abstracta i una de concreta, aquí i ara, a Espanya.

L’abstracta. L’enunciat de López és típic fetitxisme de la legalitat i aliment de tots els tranuitats positivismes jurídics. La llei en vigor és l’horitzó de tota acció social. Amb aquest criteri, encara seríem amb les lleis de Solon, que per cert, eren força acceptables per a l’època. Però home de Déu, López, creu vostè que la llei és un ens de raó etern, inamovible, incanviable, com l’ésser de Parmènides o una realitat natural com el Canyó del Colorado? Encara que anomenem lleis les normes que regeixen els actes de les persones i els fenòmens del cosmos, entre totes dues hi ha una diferència essencial: les primeres poden canviar-se; les altres, no. No les confongui, bon home.

I no solament poden canviar-se, sinó que, moltes vegades, és obligatori, inevitable, de fer-ho. Cent cinquanta anys enrere la llei deia que les dones no podien votar, ni estudiar ni fer res, i vint-i-cinc anys enrere no podien avortar. Es van haver de derogar i promulgar-ne unes altres. Per què? Perquè, encara que vostè no ho cregui, la llei, la legalitat, pot ser injusta, iniqua i és menester de canviar-la. Certament, respondrà el senyor López, que és socialista i per tant demòcrata, però per les seves vies. En democràcia la llei es canvia per majoria. I un 80% de catalans no seria una majoria? Ah! Però és que no es compta Catalunya i prou, sinó tot Espanya, i a tot Espanya ni un 80% ni tan sols un 100% de catalans a favor de res no seria mai majoria.

Xavier Sala-i-Martín regala “És l’Hora dels Adéus?” en castellà

El professor penja la versió castellana del seu exitós llibre en el seu blog

El professor de Columbia ha decidit donar resposta a les reiterades peticions d’una versió castellana del seu llibre “És l’Hora dels Adéus?” publicada en català el setembre del 2014, i ha penjat al seu blog una versió en llengua castellana. Sala-i-Martín alerta que “La Hora del Adiós” és una traducció mecànica de l’obra original feta per un ordinador i sense supervisió humana, per la qual cosa no es fa responsable del possibles errors lingüístics que pugui tenir la traducció.

El llibre és una radiografia clara i contundent de quina ha estat la situació econòmica i política dels darrers anys i de quin pot ser el futur de Catalunya. El professor compara els costos i els beneficis econòmics d'una possible Catalunya independent amb els costos i els beneficis econòmics d'una permanència a Espanya. L’obra respon totes les preguntes que sovint ens fem sobre la possible independència i ha estat un èxit de vendes.

Font: Directe.cat