Toni Soler: «Capital d’estat, ciutat global»

COMPLEXITAT. Els sobiranistes i els que no ho són poden debatre hores i hores sobre si Catalunya és una nació, i sobre si mereix -o necessita- ser un estat independent. En canvi, no trigaran gaire a coincidir que Barcelona és una capital. No només en el sentit demogràfic, econòmic o administratiu; no només a un nivell simbòlic, com a cap i casal ; Barcelona és també la nostra marca mundial, i una baula important de la gran xarxa de ciutats que articula la pluralitat europea. Tot això, que fa gran Barcelona, també situa el país per damunt del nivell de representativitat regional al qual l’han condemnat durant segles. El caràcter nacional de Catalunya se sustenta en la identitat, però també en el fet de disposar d’una capital com la nostra, capaç d’atreure i irradiar persones, empreses i idees ben diverses. Dit d’una altra manera: Barcelona és força més que una ciutat catalana, però no seria el que és si no fos la capital de Catalunya. La formulació pot semblar complexa, però totes les realitats interessants ho són.

DIPLOMÀCIA. Barcelona hauria pogut ser per a Espanya el mateix que Frankfurt per a Alemanya o Milà per a Itàlia. Podria haver sigut, fins i tot, la segona capital política d’un estat compost, com somiaven els austriacistes al segle XVIII, i com encara defensen, de forma més o menys sincera, alguns federalistes. Però no ha sigut així. Espanya s’ha edificat mirant a França, amb una mirada acomplexada, conscient que la seva uniformitat va ser fruit d’una (o diverses) guerres. Barcelona, doncs, s’ha fet sense l’Estat o fins i tot contra l’Estat. I aquesta tendència, en les últimes dècades, s’ha aguditzat; d’exemples n’hi ha cada setmana. Fa uns dies em van explicar que un emirat ha demanat permís a la diplomàcia espanyola per instal·lar una delegació del seu ministeri de salut a Barcelona, perquè molts dels seus súbdits més adinerats hi vénen de forma sovintejada. (Gràcies al prestigi de molts dels seus centres mèdics, Barcelona és un destí sanitari de primera línia, amb més de 10.000 visitants estrangers anuals.) La resposta del ministeri espanyol va ser: d’acord, però la delegació ha de tenir seu a Madrid. Per anar a Barcelona sempre hi ha l’AVE o el pont aeri. Aquesta mena de suggeriments també els reben de forma constant empreses, entitats financeres o línies aèries.

ESPECIFICITAT. Barcelona ha prosperat pels seus propis mitjans, però és innegable que trobaria molts avantatges si en lloc d’un estat corcó tingués un estat còmplice (encara que fos l’estat espanyol). No és casual que mai cap capital d’estat hagi renunciat a ser-ho; i en el context polític actual, gràcies a l’impuls del procés sobiranista, Barcelona té l’ocasió d’obtenir un reconeixement polític que faria justícia a la seva realitat i al seu potencial. Perquè això passi, tot Catalunya ha de ser conscient de l’especificitat de Barcelona, la seva dimensió global, el seu pes en la cultura europea i hispana, les enormes possibilitats que es deriven de la seva posició geogràfica, el seu estil de vida i el seu capital humà. Això no faria que Barcelona fos menys catalana, sinó que ho sigui encara més, perquè la vocació universal de la ciutat és indestriable del seu ADN català. I pot ser la garantia que el nostre futur estat no caurà en els vicis, els recels i el reduccionisme dels quals tan sovint ens hem sentit víctimes.

Font: ara.cat