Carles Boix: «Catalunya pot sobreviure perfectament com a país independent»

Carles Boix, professor de ciència política a la Universitat de Princeton i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of Independence' de l'edició en anglèsde VilaWeb, que reproduïm en català.

- Per què i per a què voleu la independència de Catalunya?

- Sóc favorable a la independència de Catalunya per diverses raons. En primer lloc, Catalunya és una nació que, repetidament i pacíficament, ha intentat conjuminar la pertinença a l'estat espanyol amb l'assoliment d'una autonomia àmplia i real. Aquest intent es va fer especialment explícit i intens a començament del segle XX (per tant, fa més de cent anys), però ja en trobem antecedents al segle XIX (federalisme, provincialisme). Amb la transició a la democràcia i amb la constitució del 1978, Catalunya va creure que aquell objectiu seria possible. Tanmateix, gairebé quaranta anys després, hem après que aquell pacte no es va complir satisfactòriament per a les aspiracions nacionals de Catalunya. L'autonomia catalana actual és purament administrativa, no hi ha una autonomia política i financera real. En un nou intent de reconduir aquella situació, el Parlament de Catalunya va aprovar un nou estatut per a eixamplar i protegir l'autonomia catalana l'any 2005. Les corts espanyoles i, sobretot, el Tribunal Constitucional espanyol, van esmenar aquell text estatutari fins a fer-lo inservible. De fet, en algunes matèries van aprofitar-ho per rebaixar l'autonomia catalana acordada en l'estatut del 1979. Lamentablement, però significativament, aquest procés va anar acompanyat d'un gran soroll i menyspreu polític i mediàtic a la resta de l'estat.

En segon lloc, l'experiència històrica de moltes dècades i la resposta de l'estat espanyol ens ensenyen que Catalunya no podrà mai fer possible el seu somni de crear un estat espanyol autènticament plurinacional, basat en la igualtat de drets de les nacions que l'han integrat fins ara. De fet, de tota la història del segle XX (i abans també) hem après que Catalunya és una minoria nacional permanent dins l'estat espanyol i que no té mecanismes per a defensar-se enfront de la tirania de la majoria —una majoria que, lamentablement, no entén les necessitats i sentiments catalans. Aquesta situació de minoria té conseqüències molt perjudicials en àmbits tan fonamentals com la protecció de la llengua i de la cultura, la capacitat fiscal i regulatòria o la prestació de serveis als ciutadans.

En tercer lloc, l'única solució a aquesta situació d'indefensió és un sistema en què Catalunya pugui decidir en peu d'igualtat amb Espanya, on tingui els mateixos drets i possibilitats. D'això en diem sobirania o independència: la sobirania o independència de què gaudeixen estats com ara els Països Baixos, Dinamarca o Itàlia. Tots formen part d'un sistema internacional relativament integrat, evidentment, però tots amb les mateixes condicions, d'acord amb regles de joc comunes.

En quart lloc, aquesta posició favorable a la independència és reforçada per dues raons més. La primera és que hi ha una majoria al país favorable a la independència, conscient de la nostra identitat nacional i de les potencialitats que es deriven de ser un país independent, democràtic i avançat. Donar suport a aquesta majoria em sembla plenament democràtic.

I la segona raó és que vivim en un món globalitzat i, en l'àmbit europeu, plenament pacífic. Sota aquestes condicions, Catalunya pot sobreviure perfectament com a país independent: totalment integrat dins del món, defensant valors radicalment democràtics. Això potser no hauria estat possible a l'Europa del XIX, dels grans estats. Però ara, en un sistema de fronteres obertes, no cal patir per les nostres possibilitats econòmiques ni tan sols polítiques.

- Què creieu que una Catalunya independent pot aportar al món?

- A les estatístiques de benestar econòmic i satisfacció ciutadana, les posicions més altes les ocupen els països democràtics petits d'Europa. Això no és cap coincidència. En un món obert i dinàmic com l'actual, els països més petits són els més capaços d'adaptar-se a noves condicions i sense trencar el vincles cívics i democràtics que els relliguen per dins. Aquests estats tenen els nivells d'educació, de protecció social, de llibertats civils i polítiques més alts del món. Els seus ciutadans se senten orgullosos del seu país. La mida del país permet de controlar els polítics ràpidament, mitjançant eleccions, referèndums, etc. De fet, tot això ja ho va dir Tocqueville a 'La democràcia a Amèrica' fa cent cinquanta anys: els països petits són països sense pretensions imperialistes, sense gens d'interès a figurar al món i salvar-lo o dominar-lo; els països petits tenen per objectiu conrear la felicitat dels seus ciutadans. Això desitjo per a Catalunya. I és això que Catalunya pot oferir al món: ser un espai pacífic, democràtic, civilitzat.

Font: VilaWeb