Joan-Lluís Lluís: «Hem de tornar a ser contagiosos»

Des de fa uns quants dies es poden llegir i sentir comentaris sobre les precaucions amb les quals cal analitzar els sondatges, sobretot ara que no van tan a favor de la independència. Certament, un sondatge mai no és cap predicció, tan sols és la foto d'un moment i, sovint, és una foto moguda. Tanmateix, aquest descens de l'opció independentista no és cap miratge i reflecteix allò que és perceptible. Només cal parlar amb els militants de l'ANC que treballen a peu de carrer o, simplement, ensumar l'aire. Aquests sondatges, doncs, són positius si ens obliguen a cercar i trobar noves pistes per a tornar a consolidar l'entusiasme col·lectiu. Mentrestant, hem de reconèixer que la idea, tan estesa fins fa poc, segons la qual qui ha optat una vegada per la independència mai no es farà enrere és una idea equivocada. Tothom es pot fer enrere de qualsevol idea. Els independentistes de pedra picada, o de pedra tan sols mig picada, no han canviat d'opinió, però sí que poden haver-ho fet persones que, tot i no ser independentistes, són susceptibles de votar a favor de la independència. Són susceptibles de fer-ho per l'empatia que genera algun líder polític o alguna personalitat mediàtica, per curiositat, per conformisme, per mal humor. Deu ser sovint, penso, per mal humor, però ara aquest mal humor ha trobat Podem com a nou possible canal d'expressió. I Podem no és res més que un intent d'envernissar de nou el nacionalisme espanyol, amb la finalitat d'oferir un enèsim encaix definitiu de Catalunya a Espanya i així, amb la filosofia de qui dia passa pàtria empeny, garantir la unitat d'Espanya per deu o quinze anys més. Tot gràcies al seu discurs de revolucionaris de plató de televisió.

Sí, és bo de saber que l'opció independentista també pot ser volàtil perquè pensar el contrari té un innegable punt de misticisme, i se sap que els misticismes solen posar cortines de fum entre la fe i la realitat. Dit això, però, hem de saber reactivar la immensa energia col·lectiva que ens ha portat on sem, tan a prop de la independència, perquè podria ser que amb l'estat d'ànim col·lectiu actual no n'hi hagués prou per a guanyar el 27 de setembre. Després dels calamitosos mesos de discòrdia, alguna cosa s'ha tornat a moure positivament, però ara per ara encara no és gaire perceptible. Des d'Arenys de Munt, el 2009, fins al 9 de novembre passat, hem tingut la sensació de volar de victòria en victòria i ara, tot d'una, hem d'acontentar-nos de passos petits, els quals molt probablement passen desapercebuts entre els ciutadans que s'han fet enrere i, per tant, no els tornem a atreure.

Així, per exemple, la notícia que el govern ha incorporat tres assessors escollits per ERC deu haver estat ignorada del tot per una enorme part de l'opinió pública catalana. No crec que ni un d'aquests que s'han fet enrere hagi fet de nou una passa endavant a causa d'aquests nomenaments. Però, tot i això, es tracta d'una excel·lent notícia perquè cal reparar les esquerdes al nucli dur de l'independentisme parlamentari abans de pensar a expandir-lo de nou. Hi ha, però, poc temps per a aconseguir-ho.

Hem de fer en pocs mesos això que ja hem fet els darrers cinc o sis anys: ser contagiosos. L'independentisme s'encomana, i hem de tornar a transmetre el virus de la llibertat de Catalunya. Des de la lucidesa que el fracàs és possible, hem de trobar noves vies i noves idees: un nou Arenys de Munt? Una nova Via Catalana? Una nova encaixada entre Mas i Junqueras que sembli sincera? O, més aviat, una cosa inèdita i bella? O modesta però imparable? Ignoro quina és la fórmula per a tornar a activar aquest indispensable virus, però segur que el brou de cultiu d'on pot néixer és aquí mateix, entre tots nosaltres.

Font: VilaWeb