divendres, 30 de juny del 2017
Vicent Partal: «La immensitat dels fets reals»
El 1971, responent a la campanya de mentides sobre la guerra del Vietnam, Hannah Arendt va escriure unes pàgines que aleshores molta gent va considerar il·luses, però que eren brutalment certes. Paraules que ara ha recuperat el gran historiador americà Timothy Synder per al seu llibre meravellós, Sobre la tirania, traduït fa poc al català, que us recomane molt vivament.
Deia Arendt: ‘Un mentider és derrotat per la realitat, per a la qual no hi ha substitut; per molt gran que sigui la trama de falsedats que un mentider experimentat tingui per oferir, mai no serà prou gran, encara que compti amb l’ajuda d’ordinadors, per encobrir la immensitat dels fets reals.’
Això ve a tomb per a comentar l’evident canvi de to de la premsa internacional i l’opinió especialitzada sobre el procés de Catalunya cap a la independència. Aquests darrers dies les proves s’acumulen d’una manera impossible de defugir. Dissabte passat el famós editorial de The New York Times. Abans Politico, Clarín, The Irish Times i Le Monde. Ahir un espectacular macroreportatge al Financial Times i, alerta!, una opinió de la Fundació Konrad Adenauer que a la Moncloa haurien de llegir-se punt per punt –especialment, tenint en compte que l’Adenauer, fundació vinculada a la CDU, és oficialment assessora del Partit Popular espanyol.
dijous, 29 de juny del 2017
Paradetes informatives el 5,13,19 i 27 de juliol i cada dimarts a la tarda al local. T'esperem!
Això no pot ser! Hem de pintar les nostres façanes amb tots els colors del Sí (#ElsColorsDelSI és l’etiqueta de la campanya a Twitter) i ens toca a nosaltres donar exemple als nostres veïns. Les pancartes són per a balcons grans (180 cm), mentre que els domassos caben a qualsevol balcó o finestra. Posa’ls encara que el teu balcó no doni al carrer.
Vine a les parades o qualsevol dimarts al local (Cartagena, 213) a recollir-ne
Juny:
El dijous, 29: A la tarda de 6 a 9, a Pare Claret/Marina, davant del Bon Preu.
Juliol:
El dimecres, 5: A la tarda de 6 a 9, a Aragó entre Lepant i Padilla.
El dijous, 13: A la tarda de 6 a 9, a Plaça de l’Oca (Rogent amb Enamorats)
El dimecres, 19: A la tarda de 6 a 9, a Cartagena - València.
El dijous, 27: A la tarda de 6 a 9, a Pare Claret amb Independència.
LOCAL:
Tindrem obert: els dimarts, a la tarda de 7 a 9. Recorda que es troba al carrer de Cartagena, 213 (entra València i Mallorca).
Junts ho aconseguirem!
Joan Bagaria: «Una potència en recerca científica»
La independència permetrà consolidar Catalunya com un país referent en investigació amb un lideratge mundialJoan Bagaria, professor d’Investigació ICREA. Departament de Matemàtiques i Informàtica de la UB
Catalunya és un país capdavanter en recerca científica a Europa. Amb només l’1,5% de la població genera el 3% de la producció científica de l’Espai Europeu de Recerca. Ocupa la segona posició (després d’Israel) pel que fa al nombre de treballs publicats a les millors revistes científiques mundials (com Science o Nature) i la quarta (per darrere de Suïssa, Israel i els Països Baixos) pel que fa als projectes de recerca que obté competitivament en l’àmbit europeu. Aquesta posició excel·lent s’ha aconseguit en gran part gràcies al compromís ferm i estable per la promoció de la recerca dels diferents governs de la Generalitat i del Parlament de Catalunya. Per evitar les mancances del sistema espanyol de recerca –que arrossega el llast d’una gestió lenta, ineficient, altament burocratitzada, i que distribueix els recursos de manera homogènia i poc competitiva– les institucions catalanes van establir elements nous i innovadors com són els Centres de Recerca de Catalunya (CERCA) i la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA), que permeten competir al més alt nivell internacional.
Germà Capdevila: «Benvinguts al referèndum»
Fins fa no gaires setmanes, la tesi dominant a Madrid era que el referèndum no se celebraria, perquè l'Estat n'impediria la celebració amb repressió judicial i amenaces d'inhabilitacions. La coacció policial es descartava perquè a la capital del Regne tothom donava per fet que davant les resolucions dels tribunals i els procediments penals els dirigents catalans abandonarien el projecte.
Tanmateix, el govern català i la majoria parlamentària que el sustenten continuen amb el rumb fixat cap al referèndum, ara amb data i pregunta. El front internacional ha rebut una empenta contundent amb l'editorial del New York Times que fa una crida directa i concreta a l'Estat espanyol per tal que permeti que l'1 d'octubre els catalans votin.
Comencen a escoltar-se veus autoritzades de l'unionisme que ja parlen de l'1 d'octubre com un fet que succeirà. Cada dia que passa, el pes d'una repressió directa contra una votació i una eventual segrest d'urnes es fa més i més gran per a Madrid, a escala interna i –sobretot– a nivell internacional. Per això veurem un gir en l'estratègia unionista.
Vine a caminar pel Sí, tots els divendres a les 19h al centre de la plaça Catalunya
Cada voluntari ha de portar la samarreta del sí o un domàs penjat a l'esquena i es caminarà durant uns 30 minuts aproximadament i algú farà fotos i vídeos per a difondre per les xarxes i mitjans que es tinguin a l'abast.
L'acció es repetirà cada divendres.
Josep-Lluís Carod-Rovira: «Acatar la llei»
«Cal no passar per alt que la legalitat vigent és el resultat de la correlació de forces existent en un moment determinat»Gairebé des del minut zero de l’inici de l’actual procés polític a Catalunya, el posicionament públic de les forces polítiques, judicials i mediàtiques espanyoles va escudar-se rere l’afirmació que qualsevol decisió havia de fer-se dintre el marc legal vigent i que, per damunt de tot, s’havia d’acatar la llei. És un capteniment que, augmentat al nivell màxim, s’ha sostingut fins al dia d’avui. La llei diu i permet unes coses concretes i aquestes són les que es poden fer. Qualsevol altra se situa, a l’instant, fora de la llei i esdevé, doncs, il·legal. És un argument fàcil d’explicar i de comprendre. Si no fos perquè aquesta sacralització de la llei, en abstracte, per sobre de qualsevol altra consideració, pot tenir també els peus de fang. Per exemple, la dictadura franquista tenia també les seves lleis i generava la seva pròpia legalitat, a la qual tothom estava obligat a sotmetre’s, per més que es tractés d’una legalitat injusta. I no tothom s’hi avenia i, per això, es creaven partits polítics i sindicats, s’editaven llibres, s’imprimien revistes, s’exercia la llibertat de reunió, expressió i manifestació, encara que fos de manera clandestina i amb totes les precaucions possibles, però es deslegitimava la base d’aquella legalitat. Més enllà de mantenir la pròpia supervivència, calia acatar també la llei durant el franquisme? És evident que no i molts no ho van fer, conscients d’allò que assegurava Gandhi: "Quan algú comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat d’home, cap tirania no el pot dominar".
Joan Rovira: «Un regne amb dos reis i una mòmia»
El rei emèrit, Juan Carlos I, està emprenyat com una mona perquè no l’han convidat a la gran cerimònia de la casta borbònico-constitucional: la celebració del 40è aniversari de les eleccions del juny del 1977. Una cerimònia absolutament artificial, amb olor de naftalina i formol, pensada des de la casta i per a la casta, entre la més absoluta indiferència dels ciutadans i súbdits de totes les Espanyes. Una cerimònia que podem entendre perfectament com el ritual d’una elit política, econòmica i social que se sent amenaçada i que exhibeix el seu poder: la mòmia embalsamada de la Transició Democràtica, simbolitzada per una Constitució morta i fossilitzada. Com aquell braç incorrupte de santa Teresa que tant li agradava al Caudillo. Com la mòmia de Lenin a la plaça Roja.
Es reivindiquen a ells mateixos, treient pit. Exhibeixen els símbols de poder, es fan la foto més impressionant que han pogut, per enviar un missatge claríssim: estem aquí, som els amos i estem disposats a plantar cara. A veure qui té nassos de desafiar-nos. Això és el que estan dient.
Salvador Cot: «Contra el procés, guàrdies civils»
No han entès l'editorial del New York Times. No només ha de quedar clar que a Madrid els convé que Catalunya es quedi dins del seu estat -cosa que és més que evident i ningú no en dubta- sinó que, sobretot, per aconseguir desactivar l'independentisme els catalans haurien d'entendre, majoritàriament, que a ells també els interessa continuar formant part d'Espanya. Perquè si l'Estat es limita a ser una llarga filera de jutjats i de casernes de la Guàrdia Civil, la independència és una pura qüestió de temps.
Pere Cardús: «Ells ja han perdut; nosaltres encara hem de guanyar»
L’episodi de les urnes d’aquesta setmana no és greu. És una anècdota que no omplirà ni una sola línia dels llibres d’història que encara s’han d’escriure. Passa que tenim un petit exèrcit de gent i alguns dirigents polítics disposats sempre a la histèria i a la desconfiança. No passar pel concurs públic pot ser una manera més segura de tenir urnes. I qui no ho vulgui veure, que no ho vegi. Sigui com sigui, l’episodi amb suposades ‘cimeres’ extraordinàries programades amb antelació i de periodicitat quinzenal ens ha de servir per a notar que, contra allò que proclamen alguns abnegats difusors d’optimisme sistèmic, el caminet que ens falta recórrer no serà planer.
Dues empreses petites van ser les úniques que van acudir a un concurs de dos-cents mil euros? Les dues empreses van tenir problemes en el procés d’homologació sense que hi hagués cap interferència de l’estat? Ho reconeguin públicament o no, tingueu per cert que aquestes dues empreses i totes les que no es van presentar i tenien més capacitat de guanyar el concurs van sentir l’alè pudent de les clavegueres de l’estat al clatell. I aquest episodi no serà cap excepció d’ací a l’1 d’octubre.
Vicent Partal: «Guàrdia Civil: què poden fer i què volen que fem»
Fa uns dies ja vaig advertir que l’estat espanyol faria tant com pogués per evitar el referèndum, però durant el juliol. Perquè saben que al setembre els serà impossible per l’electricitat que desfermarà la convocatòria oficial. Tanmateix, la Guàrdia Civil s’ha avançat uns dies i ahir va interrogar uns quants funcionaris i un càrrec de designació política del govern, dels que treballen amb el president Puigdemont.
Però en realitat l’interrogatori va ser un xou. I això és la primera cosa que hem de saber si volem entendre la situació. No hi havia cap ordre judicial, no s’investigava cap delicte concret. No tenien, de fet, capacitat d’aconseguir informació que no els volguessen donar voluntàriament els interrogats. Era ridícul. Però estic convençut que, de fet, a la Guàrdia Civil tant li feia, això. Perquè la intenció no era esclarir ni resoldre res, sinó provar d’espantar. Si fins i tot el jutjat que invocaven com a origen de la seua actuació se’n va desmarcar públicament! La qüestió clau, tanmateix, és entendre que és això, espantar-nos, que esperen que fem nosaltres, precisament. I cal actuar en conseqüència: no espantant-nos.
dimecres, 28 de juny del 2017
Francesc-Marc Álvaro: «Els alcaldes insurrectes»
És l’hora dels alcaldes insurrectes socialistes. Josep Pallach –al cel dels agnòstics sia- estaria orgullós d’aquesta gent. El referèndum del dia 1 d’octubre col·loca el PSC en fora de joc i accelera les contradiccions entre el socialisme català i el PSOE. Mentre el PP de Catalunya i C’s són portaveus de l’actitud intransigent de Madrid que ha denunciat The New York Times, els càrrecs socialistes no poden actuar amb l’estil marginal que gasten els d’Albiol i Arrimadas, que no tenen cap pes municipal. El PSC és tota una altra cosa, com tots sabem.
No és només la història del socialisme català sota la dictadura, no és només l’arrelament social i territorial del qual gaudeix, no és només la seva vinculació amb la tradició catalanista republicana. És, per damunt de tot, la conversió d’una part significativa de quadres, militants i votants del PSC a l’independentisme. Això marca el nou rumb. Els meus amics més entusiastes i més creatius en la defensa del procés cap una Catalunya independent són persones que han estat llargament vinculades a les sigles que durant molts anys van liderar Joan Reventós i Raimon Obiols. Les sigles de figures com Maria Aurèlia Capmany, Oriol Martorell o Pep Jai.
Joan Serra Carné: «Silencis còmplices amb l'"operació Catalunya"»
Ara que la política ha gastat la paraula regeneració de tant pronunciar-la -fins i tot aquells que s'autoanomenen reformistes i apuntalen el govern de Rajoy-, val la pena posar el focus en les coses que no han canviat. A Espanya, per exemple, la manera de procedir dels aparells de l'Estat ha evolucionat menys del que seria recomanable. La Transició, que es va assemblar més a una amnistia que a un salt modèlic a la democràcia, va permetre que determinats poders continuessin sense depurar-se. I quaranta anys després de les primeres eleccions democràtiques, determinats vicis no s'han erradicat del tot. La guerra bruta contra l'independentisme és un exemple de com n'és de fràgil la democràcia espanyola.
Sobta comprovar la tèbia resposta política i judicial a l'operació Catalunya. De moment, l'escàndol ha quedat només en una denúncia periodística, de considerable impacte, però sense respostes polítiques solvents ni conseqüències judicials palpables. I d'evidències que l'estat de dret és, malauradament, ben prim n'hi ha un munt. El 30 de novembre del 2014 va transcendir -tal com va publicar el periodista Pedro Águeda a l'Ara- que la Policia Nacional tenia des del 2012 una unitat secreta dedicada en exclusiva a rastrejar informació sobre presumptes irregularitats i delictes de polítics catalans, per utilitzar-la en contra del procés sobiranista. El 22 de juny del 2016 -en la recta final de la campanya electoral del 26-J- Público va fer sortir a la llum les converses entre Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso, trobades en què conspiraven per fabricar munició contra l'independentisme. I el Salvados d'aquest diumenge, amb l'excomissari José Manuel Villarejo com a protagonista, no deixa de ser l'últim exemple de com de podrides estaven les "clavegueres d'Interior", un concepte que ja ha fet fortuna.
Quim Torra: «Inhabilitar l’inhabilitador»
«L’única manera d’afrontar el repte colossal és amb la certesa i la seguretat que l’estat català futur amnistiarà a tots els inhabilitats i querellats que ho siguin pel fet de participar i involucrar-se en la seva organització»La història moderna i contemporània dels catalans és allò que passa mentre Espanya aboleix les seves institucions, inhabilita o empresona polítics, etc. Ha estat així i serà així, excepte si els que deroguem aquesta vegada l’estat espanyol a Catalunya som nosaltres proclamant la República Catalana. 300 anys que podríem haver-ho perdut tot i en canvi avui ho tenim tot per guanyar.
És enormement curiós com, de fet, tant Felip V com el dictador Franco van utilitzar gairebé les mateixes paraules per destruir les institucions catalanes.
"El Rey Católico por atención a su Majestad Británica concede y confirma por el presente a cualesquiera habitadores de Cataluña, no solo la amnistía deseada juntamente con la plena posesión de todos sus bienes y honras, sino que les da y concede también todos aquellos privilegios que poseen y gozan, y en adelante pueden poseer y gozar los habitadores de las dos Castillas". Article XIII. Tractat d’Utrecht, 1713.
Ramón Cotarelo: «L'interès d'Espanya»
"D'on treu el NYT que estigui en l’interès d'Espanya que surti el "no" en el referèndum? De quina Espanya?"Un editorial del NYT sobre el referèndum ha provocat una polèmica pel sentit que alguns mitjans nacional-espanyols han donat a una frase sobre l'interès d'Espanya i el de Catalunya. Sens dubte, la traducció que l'interès d'Espanya sigui que el referèndum se celebri i el de Catalunya que surti el "no" és falsa i està ideològicament motivada. Però tot i així, el paràgraf és confús: diu quin és l'interès d'Espanya i això és evident (permetre el referèndum i que guanyi el "no"), però no diu quin hauria de ser el de Catalunya en un sentit o un altre.
Per descomptat, el que sí sembla cert és que, segons el diari novaiorquès, l'interès d'Espanya no és que el referèndum no se celebri. Ni ho esmenta.
La qüestió és més profunda. Per què se suposa que el "no" dels catalans és d’interès per a Espanya? Caldria precisar abans de quina Espanya es parla. I el NYT, sent un diari pragmàtic, ho té clar: de l'Espanya que hi ha ara. Però aquesta Espanya d'ara té el suport de menys d'un terç de l'electorat. Sens dubte molt, donada la condició del partit corrupte i presumptament il·legal al qual vota però, en tot cas, menys d'una tercera part i, a Catalunya, força menys.
Oriol Izquierdo: «Fins quan és vigent la legalitat?»
Començarem pel final: arribats al punt on som, l’única sortida decent és que siguem convocats a un referèndum perquè decidim si volem continuar essent súbdits del regne d’Espanya o preferim esdevenir ciutadans d’una nova república catalana. I és l’única sortida decent perquè l’alternativa que ens proposen sense dir-ho és que acotem el cap. I ja deveu suposar què comportaria això: rendició i represàlies. I em sembla tan obvi, que cada vegada que sento algú que ensopega amb peròs fins a trencar els ciris em surt de dir-li que els porti a Madrid, ja sigui al govern espanyol, al tribunal constitucional o a les corts, perquè hi facin llum, que prou que en necessiten. M’explico.
El president i el vice-president es reuneixen amb Xavier Domènech, cap visible dels comuns, per informar-lo sobre el referèndum que es convocarà el dia 1 d’octubre. I Domènech surt de la reunió amb el seu ciri trencat: afirma que l’1-O serà una mica més que un 9-N, però no prou referèndum per falta de garanties. I jo dic: ara de seguida exigirà sense ambigüitats aquestes garanties al govern espanyol. I dic encara: i quan el govern espanyol, en comptes de respondre-li, faci veure que fa l’orni mentre no deixa de posar bastons a les rodes i querelles contra tothom que piuli, Domènech reconeixerà que no hi ha més remei que donar suport sense condicions al nostre govern perquè el referèndum de l’1 d’octubre tingui les màximes garanties que entre tots li puguem donar. Però no. Sinó que retreu si més no implícitament al nostre govern que no sigui capaç de donar les garanties que ell voldria i denuncia que la unilateralitat no és el camí. I jo torno a dir: mira noi, davant la reducció –aquesta sí que és unilateral– de la legalitat vigent a una gàbia on no et pots ni bellugar, tens el deure moral d’actuar. I per això, a falta d’alternativa, no hi ha més remei que fer el pas, oi, Domènech?: el referèndum de l’1 d’octubre ha de ser el nostre referèndum, el referèndum de tots, sense tebieses ni complexos.
diumenge, 25 de juny del 2017
Vicenç Villatoro: «L’únic argument»
Font: ara.cat
dissabte, 24 de juny del 2017
100 arguments per dir sí a la independència
Hi ha molts motius tangibles, però també algun de sentimental
Des que va començar el procés, les entitats i els partits independentistes han esgrimit nombrosos arguments a favor d’una Catalunya independent. Arguments que es poden resumir en un de sol –amb un estat propi Catalunya no patiria l’actual espoli fiscal, disposaria de molts més recursos i seria competitiva internacionalment, tant que podria garantir un notable estat del benestar–, però que també es poden desglossar en molts. És el que proposem avui, just quan falten cent dies per al referèndum de l’1 d’octubre. Cent raons, cent motius per dir sí a la independència, sorgits del debat a la redacció d’El Punt Avui, però inspirats també en algunes de les llistes que s’han fet aquests últims anys, les més significatives de les quals són el llibre 100 motius per ser independentista (Cossetània Edicions), de Roger Buch, i la sèrie de tuits 100 motius pel Sí a la independència!, del portaveu de Junts pel Sí al Parlament, Jordi Turull @jorditurull, que trobareu al seu compte. També es poden trobar arguments contundents en els nombrosos estudis fets pel Cercle Català de Negocis (CCN), disponibles a www.ccncat.cat o en el document 175 raons de pes per l’estat propi, publicat per l’ANC.
1.Recuperarem l’estat propi que ens van arrabassar fa 300 anys
Amb la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre del 1714, Catalunya va perdre les seves institucions de govern que havia mantingut des de l’època medieval. L’any 1716, amb el Decret de Nova Planta, el rei Borbó Felip V les anul·lava legalment i sotmetia Catalunya a les lleis del poder central. Des de llavors, els catalans només hem gaudit d’autogovern –limitat sempre per les lleis espanyoles– durant la Segona República i des del 1977, quan es va reinstaurar la Generalitat.
Vicenç Villatoro: «Incompliment de contracte»
L’ESTAT MODERN és moltes coses. També un prestador de serveis. Ser ciutadà d’un estat representa una mena de contracte en què tu pagues els teus impostos i reps a canvi una sèrie de serveis bàsics en sanitat, educació, transports, seguretat... Una de les raons del moviment independentista és que hi ha molts catalans que creuen que el seu contracte amb l’Estat és un mal contracte, que els perjudica. Per tant, negada tota possibilitat de renegociar-lo, en reclamarien la rescissió: no consideren proporcionat el que aporten i el que se’ls torna. Des que ha començat el Procés, molts d’aquests ciutadans tenen la sensació afegida que a hores d’ara l’Estat ni tan sols compleix aquell contracte desavantatjós. Que en termes d’inversions (aturades, alentides o desnaturalitzades), de serveis i també de coses tan greus com la seguretat, l’Estat ha optat per no complir el seu propi contracte amb els ciutadans catalans. Les pegues a la convocatòria de 500 places de mossos d’esquadra alimenten la sensació d’incompliment. L’Estat diu als catalans que no poden rescindir un contracte que els perjudica, i ha negat tota possibilitat de renegociar-lo. I, a sobre, incompleix a favor seu aquest contracte que no permet ni rescindir ni reescriure.
Font: ara.cat
David Fernàndez: «Només criden per veure si ens fan callar»
Proscriure l’autodeterminació, perseguir urnes i equiparar-les banalment amb el colpisme. Qui força què?“Potser el més repulsiu dels dominadors sigui el fet d’imposar als seus dominats
l’espectacle de la seva mediocritat insoluble”
Joan Fuster
Cent dies justos fins a l’1 d’octubre. I la pulsió demofòbica creix, el discurs de l’amenaça s’aguditza i el soroll de sabres judicials retruny. És l’estratègia despullada de l’Estat, previsible i que es desqualifica sola: la por com a forma autoritària de govern, atiant falsos espantalls com a esquer perquè res no es mogui ni res no passi. Es pensen que atemorir una determinació col·lectiva tan legitimada com poder decidir serà fàcil i creuen que proscriure urnes farà retrocedir la demanda democràtica catalana. Això sí que és divagar per l’espai sideral -o per les altes esferes autistes de l’Estat, que ve a ser el mateix- i desconèixer i no voler conèixer els vímets sòlids -i les esperances arrelades i els diàlegs llargs- per on tragina bona part de la societat catalana fa anys. Sense menysprear ni menystenir l’Estat, esclar, perquè és el que ens trobarem: aniran a més, premeran tots els botons i apujaran el volum de tots els altaveus. Cordem-nos el casc amb el millor somriure, la santa paciència desobedient i les ganes d’avançar contra la reacció que ordeix el retrocés: el referèndum ja és aquí i ens la juguem. “ Van a por nosotros”, dirien els Accidents Polipoètics.
25 verdades como puños sobre el “Procés”
1 – Como España es una democracia consolidada no reconocerá nunca el derecho de los catalanes a votar sobre su futuro.
2 – La democracia española es homologable a la británica, pero el caso de Escocia es totalmente diferente al de Cataluña.
3 – Los catalanes sufrimos a una clase dirigente corrupta, y nuestra única garantía de no caer en sus manos es mantenernos dentro de España.
4 – Los políticos soberanistas sólo defienden los intereses de los soberanistas, mientras que los políticos unionistas defienden los de todos los catalanes.
5 – Los partidos mayoritarios en Cataluña no representan a la mayoríade los catalanes. Los minoritarios, sí.
6 – Lo más inteligente para Cataluña en un mundo globalizado e interconectado es permanecer dentro del Estado español.
Vicent Partal: «No arribarem al primer d’octubre…»
Hi ha gent que fa dies que es dedica a dir que l’estat tindrà una reacció furibunda contra el referèndum, que actuarà amb una resolució i una duresa enormes i que el procés morirà abans d’arribar al primer d’octubre.
A mi em sembla que és una profecia agosarada que té molt poca base fàctica. Entenc que els nervis puguen dur algú a pensar en hipòtesis extremes. I entenc molt millor encara que alguns dels qui no volen el referèndum exageren l’amenaça simplement per veure si ens hi repensem, espantats. Però a mi tot plegat em semblen elucubracions molt voluntaristes. Oimés si com a argument final només ens diuen que l’estat no pot restar plegat de braços.
Que l’estat no voldria restar plegat de braços és segur. Però en política una cosa és voler i una altra de ben diferent poder. Tenim, de fet, l’experiència del 9-N. Ara s’ha posat de moda insinuar que tot havia estat pactat i tolerat. Però ja tenim notícia, pel cap baix, de dos intents d’atac que l’estat va planificar i que no va acomplir. Per què? Doncs l’única resposta sensata és perquè no va poder. Perquè va calcular el risc i va veure que l’atac els creava molt més problemes que no pas els en treia. I ha canviat res, en aquest sentit?
dijous, 22 de juny del 2017
Manifest per ser llegit als actes d’encesa de fogueres d’aquest Sant Joan
MISSATGE DE SANT JOAN 2017
Estimats connacionals,
Del Canigó ens arriba com cada any la Flama per encendre les fogueres de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, d’Andorra, de l’Alguer.
Aquesta Flama ens uneix amb tots els pobles europeus: des de fa mil•lennis festegem com ells la nit de sant Joan amb tradicions i costums pagans i cristianitzats. Però als anys seixanta del segle passat catalans del Nord van donar un sentit nou a l’antiga festa: per sempre més l’han catalanitzada.
Arrelada al Canigó, la Flama hi poua la seva força espiritual i patriòtica. A l’empara de les Constitucions de Pau i Treva del segle XI testimonia la voluntat pacificant del nostre poble.
El 1966 patriotes nord-catalans van franquejar amb la Flama la frontera francoespanyola imposada: van esborrar simbòlicament tres-cents anys d’ocupació, de mutilació del país, de suplantació de la nostra identitat mil•lenària. El nord-català Gilbert Grau deixà ben clar el 1987 –fa just trenta anys enguany– els reptes: és la «Flama de la nostra Catalunya sempre més encesa per a portar el missatge de pau i germanor necessitat pels pobles que l’envolten. Missatge d’afirmació independentista… missatge de determinació per … fer entendre que Catalunya vol ser present a Europa, sobirana i mestressa del seu destí».
Des de llavors amb la Flama afirmem el que volem: l’alliberament nacional i social de la nació sencera.
Empar Moliner: «Això no es toca»
Si Catalunya només pot decidir collonadetes, vigilada per un tutor, per què pot aportar diners com un major d’edat?Empar Moliner, escriptora
Si hi ha qüestions que el Parlament de Catalunya no pot tocar, és a dir, debatre, vol dir que no és un parlament sobirà. És com un menor, que, si bé pot mirar internet (per fer els deures), té pàgines restringides pels encarregats de la seva tutela. Si això és així, si Catalunya és un país no sobirà amb un Parlament amb tallafocs infantil, amb dret a decidir quatre collonadetes i prou, perquè sempre hi ha un tutor que vigila, no és just que Catalunya aporti diners com un major d’edat per mantenir el tutor i els seus parents. No es pot ser una mica sobirà, de la mateixa manera que no es pot ser una mica vegetarià o una mica promiscu.
Si Catalunya no és sobirana, és anòmal que en altres èpoques de la vida ho hagi sigut? Si Catalunya no és sobirana, és anòmal que justament els seus habitants en reclamin la sobirania? Ara mateix al Parlament de Catalunya hi ha temes que no es poden ni esmentar, s’ha de prohibir parlar-ne, perquè posen en qüestió els límits del regne de Felip VI (regne heretat de Joan Carles I, al seu torn heretat de Francisco Franco). Parlar del que volem per al nostre futur, en tant que habitants de Catalunya, no és legal.
Joan Rovira: «La Constitució ja no existeix»
El mateix dia, la mateixa Constitució i dues interpretacions que no encaixen i que revelen la gran mentida sobre la qual s’ha plantejat el joc. Per una banda, el míssil del Tribunal Constitucional que apunta a la línia de flotació de l’estratègia internacional del govern català: ja se’n poden anar oblidant de la seva Conselleria d’Afers Exteriors i no cal ni que es molestin a canviar-ne el nom. Un míssil calculat, amb la dosi justa d’explosius: s’intueix, podria ser, que el TC no té massa ganes de convertir-se en una mena de “comando suïcida” que fa la feina bruta del govern espanyol.
Per l’altra, el mateix govern espanyol, el que porta la bandera de la Constitució, l’Estat de Dret i l’Imperi de la Llei (tot en majúscules, que sembla més seriós), té la barra d’afirmar que no pensa fer cas de la sentència del TC sobre la pornogràfica amnistia fiscal del 2012. En ambdós casos, la base és la Constitució i l’hipotètica, pressumpta i malbaratada autoritat jurídica i moral del TC. Però en un dels casos -el de Catalunya- la sentència se’ns presenta com la veritat absoluta i en l’altre -la duríssima rebolcada a Rajoy i Montoro per l’amnistia fiscal- no passa de ser una mena de beneiteria d’uns magistrats llepafils.
Marçal Sintes : «Els ous ja estan trencats»
"Passi el que passi a l’octubre, res ja no pot tornar a ser com abans"Ho va advertir José Montilla el 2007, fa set anys, quan va parlar de 'desafecció'. Ho va advertir el 2009 l'editorial conjunt dels diaris catalans, tot avançant-se a la sentència de l'Estatut. Ho van advertir, ho han advertit, infinites altres veus des d'aleshores. Veus de tots els colors polítics. Allò de què avisaven, crec, en gran part ja s'ha produït. I és irreversible, almenys per molts anys. I ho és més enllà del que passi el primer d'octubre.
Fins fa cinc o sis anys, el gruix dels catalans havien acceptat la subordinació. Alguns sense adonar-se'n, altres perquè pensaven que calia més múscul per plantar cara, altres perquè trobaven que no havia arribat el moment, altres perquè consideraven que els costos eren massa alts, altres -per exemple alguns grans directius i empresaris i alguns intel·lectuals- perquè Espanya resulta un bon negoci, i, finalment, uns últims que se sentien espanyols en un grau o altre. Sovint es donava una curiosa barreja d'elements.
El que ha passat, que sovint s'ha anomenat 'desconnexió', però que no és només això, resulta històric. Marca un abans i un després. Ho he escrit altres vegades, perquè n'estic convençut: en el fons, al final, el motiu principal del que ha passat, el que ha fet girar a tanta gent, no ha estat exactament ni l'Estatut del 2006, ni l'abusiu sistema de finançament autonòmic, ni els constants embats contra el català, ni la manca de reconeixement nacional, ni cap altra raó identificable, sinó el que hi ha rere de tot això: la humiliació. L’atac a la dignitat d’una gent. Els menyspreu. La voluntat de negar l'altre. De no reconèixer el seu dret a ser escoltat, per dir-ho en una expressió de Michael Ignatieff.
Vicent Partal: «Rajoy, el somnàmbul»
Ahir The Irish Times publicà un duríssim editorial sobre la independència de Catalunya, en què acusava el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, de ‘caminar com un somnàmbul cap a una crisi existencial que fa deu anys no s’hauria imaginat ningú’.
La descripció és bastant encertada, molt plàstica. L’editorialista irlandès avisa Rajoy que encara és a temps de rectificar, però que cada vegada en té menys, de temps. Ho expressa amb un cert escepticisme, que el mena a dir: ‘Sembla determinat a no canviar res, de manera que potser aviat es trobarà amb canvis més substancials molt ràpidament.’
És evident que a Rajoy tant li fa l’opinió del principal diari de Dublín, un diari, per cert, molt ben connectat històricament amb el seu govern. L’executiu de Madrid continua encastellat en la tesi que a fora ningú no farà cas de Catalunya, malgrat que es van acumulant damunt la taula les proves que indiquen que no serà així.
dimecres, 21 de juny del 2017
Miquel Riera: «El PSOE fa riure (molt)»
Espanya és un estat plurinacional, però la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol, diu ara el PSOE, en una declaració que, francament, fa riure. Un professor de Burgos que vaig tenir fa anys ho definiria com una perogrullada, és a dir una cosa absurda, simple i innecessària.Perogrullada és una expressió castellana que s’escau molt bé a l’última bajanada d’un PSOE que és incapaç de mirar més enllà, ancorat com està des de fa anys en un espanyolisme centralista, gairebé tronat i similar al del PP, malgrat que, sovint, ens vulguin fer creure tot el contrari. El PSC, d’altra banda, ha renunciat del tot a qualsevol aspiració catalanista, més enllà del que està definit ara mateix en l’estatus constitucional, també malgrat el que ens vulguin fer creure els seus dirigents. Qui l’ha vist i que el veu, al PSC, confiat de nou ara a un Pedro Sánchez que tan aviat s’embolica amb una monumental bandera espanyola com accepta que Catalunya és una nació, que tan aviat aixeca el puny mentre canta La internacional i es referma d’esquerres com pacta amb els neodretans de Ciudadanos.Salvador Cardús: «Som una matraca»
Per a la vicepresidenta del govern espanyol no som una nació: som una matraca. Fa una setmana, a La 1, i amb aquella desimboltura que la caracteritza -i una franquesa que cal saber valorar-, va dir que no podem “estar tants anys amb la matraca de l’independentisme, que no du enlloc”, i que “ja està bé d’aquest rotllo”. (Per a Pedro Sánchez, molt més comprensiu -proper a aquell talante del Zapatero que tant va captivar els socialistes catalans-, Espanya és un estat plurimatracal, això sí, sempre que la sobirania de qui faci rodar l’instrument sorollós sigui de l’única i gran matraca espanyola.)
SEGONS JOAN COROMINES, la paraula matraca ve de l’àrab matráqa amb el significat de martell, i deriva de táraq, “pegar, donar cops”. També es fa servir en el sentit de “broma pesada”. I segons el Diccionario Catalán-Castellano-Latino de 1803-1805, apunta Coromines, donar la matraca vol dir “insistir amb inoportunitat en alguna cosa que enfada”. Doncs això: per a la vicepresidenta del govern espanyol, l’independentisme és un martell que colpeja, una molèstia sonora, una broma pesada, una insistència inoportuna que la fa enfadar. En definitiva, som uns torracollons a qui cal fer callar.
Roger Buch: «Aquesta remor que se sent..., és de democràcia»
Fa unes setmanes escrivia que perquè hi hagués referèndum abans se n’havia de parlar; i com més, millor. Probablement aquells dies no es parlava prou de referèndum. Avui, de referèndum se’n parla cada dia i molt. Si avui preguntéssim a la població “creus que es farà finalment el referèndum?” les respostes afirmatives serien cada dia més altes.
Hi ha data, hi ha pregunta i també el compromís de què en pocs dies s’expliqui els detalls de l’organització, la logística i les garanties.
Hi ha mobilització social, en poc més d’una setmana les entitats sobiranistes rebenten altra vegada Montjuïc i amb Pep Guardiola internacionalitzen el missatge en el tema que els és més favorable pels temps que corren: l’enorme dèficit democràtic de l’Estat.
Hi ha domassos de colors amb el "sí" que es van multiplicant dia a dia pels balcons dels barris i les viles. I aniran a més: les coloraines agraden.
Francesc de Dalmases: «1 d'octubre: sortiu i divertiu-vos»
Ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí, diuen els Manel. I tenen raó. Molta. Però hi hem arribat més persones, més sàvies i amb la determinació intacta.
El perímetre polític que s’ha compromès a participar en el referèndum ocupa 82 dels 135 escons del Parlament. És el reflex d’una immensa majoria de la societat catalana que vol decidir el seu futur votant.
El primer d’octubre ens llevarem i sabrem exactament quin és el nostre col·legi electoral i a quina mesa ens espera l’urna. I a partir del dia 2, la majoria parlamentària i el Govern s’han compromès a fer efectiva l’opció majoritària.
I en aquest centenar de dies que ens falten per anar a votar patirem alguna cosa més que aquesta enganxosa calor d’estiu. Parlem de la coral dels que haurien de fer campanya pel no i els fa vergonya o angúnia i s’escuden en el desig d’un fracàs.
Germà Capdevila: «No em crec Espanya»
Un dels aspectes crucials de la campanya del referèndum –ja fa dies que està en marxa, amb iniciatives a favor del "sí" com les de l'ANC i a favor del "no" com les amenaces als jubilats de Garcia Albiol– és la credibilitat de les propostes, que determinaran el sentit del vot dels indecisos. Uns indecisos que segons les enquestes acabaran decidint si Catalunya esdevindrà un nou estat d'Europa, o no.
Els partidaris del "sí" han de fer un esforç addicional per convèncer-los, perquè parlen d'una Catalunya independent que encara no existeix, la qual cosa demana en gran mesura un acte de fe en les bondats del futur estat. Per això les propostes han de ser molt directes, concretes i recolzades sobre dades certes i verificables.
Mateu Turró: «Sobre el model d’infraestructures de l’estat i la vaga d’estibadors»
El ministre de Fomento, Íñigo de la Serna, demana als estibadors que “desconvoquen la huelga y, con ello, pongan fin a la sangría de desvíos definitivos de barcos que se está produciendo, evitando así un daño irreparable para la economía del país, el tejido productivo y para el mantenimiento de los puestos de trabajo”. És una frase que reflecteix molt bé com el govern central formula la política de transport i explica els problemes que afronta el sector a Espanya i sobre els que no sembla que es vulguin trobar solucions.
Pel que sembla, la preocupació principal de la vaga per al govern és que es desviïn vaixells a d’altres ports (se suposa que no espanyols) ja que seria nefast per a l’economia del país, etc. Això vol dir, d’entrada, que considera que tenim uns ports ben poc competitius. Si les navilieres se’n van “definitivament” per unes aturades conjunturals, significaria que ara hi fan escala per molt poc. De fet els únics tràfics que potser marxarien serien els que utilitzen els ports espanyols per redistribuir càrregues cap a d’altres bandes. Per posar-ho ben clar, el port d’Algesires podria perdre encara més tràfic de contenidors a favor del port de Tànger, que té la mà d’obra més barata. Tindria això un impacte “irreparable”? Potser sobre aquest port i els seus estibadors és més que probable que sí, però bé que ho deuen saber els qui fan vaga. El que no està gaire clar és que els contenidors que han de venir a la península no acabin arribant-hi tant si els vaixells “feeder” que els distribueixen surten d’Algesires com de Tànger. Perquè el que compta per a l’economia és el servei que li dóna la cadena logística, independentment de per on passen les “caixes” que porten la mercaderia. Els problemes de veritat són les pèrdues per a les empreses que estan esperant que arribin les seves importacions i que puguin complir amb els seus clients exteriors.
Víctor Alexandre: «La pregunta falsa d’alguns tertulians espanyolistes»
Hi ha una pregunta que sovinteja força per part d’alguns tertulians espanyolistes de l’esfera mediàtica catalana envers als seus oponents independentistes. La pregunta té algunes variants, però normalment l’articulen així: “Quan dieu que això va de democràcia, voleu dir que els qui no som independentistes no som demòcrates?" O així: “Considereu que els qui estem en contra de la independència de Catalunya no som demòcrates?” És una pregunta falsa, és clar; una pregunta baratera que revela un parell de coses molt significatives: una, la mala consciència del qui la fa; i l’altra, la manca de reflexió que comporta la seva sola formulació.
La primera, que és de caràcter psicològic, denota dissonància cognitiva. És a dir, l’estat de tensió que suposa per a la persona en qüestió el fet de mantenir de manera simultània dues cognicions psicològicament inconsistents. Aquesta és la raó per la qual, per exemple, hi ha tants fumadors que s’irriten cada cop que algú els recorda l’informe de l’OMS segons el qual el tabac mata set milions de persones cada any al món. Ja ho saben, això, i precisament perquè ho saben no volen sentir-ho. Altrament haurien de respondre’s per què, doncs, tot i saber-ho, no actuen en conseqüència? Per tant, davant la dificultat de justificar-se externament, intenten justificar-se internament. Aquest és el cas dels qui, sabent que prohibir les urnes és incompatible amb la democràcia, pretenen justificar la prohibició emparant-se en la llei. Una llei, ves per on, elaborada per ells mateixos, a la seva mida, per tal de poder seguir dient indefinidament que la llei no ho permet. Talment com el cínic ciutadà blanc que deia al ciutadà negre: “A mi no m’importaria que t’asseguessis al meu costat, a l’autobús, però com que la llei no t’ho permet fes el favor d’obeir i seu al darrere, que és el lloc que et correspon per la teva condició de negre. Si no ho fas, avisaré la policia”. I, és clar, com més obedient i submís era el ciutadà negre més honorable i demòcrata se sentia el cínic ciutadà blanc.
Gemma Aguilera: «El "ni quiero ni puedo” de les infraestructures»
“La desídia de l’Estat en infraestructures a Catalunya és genètica, inherent a la concepció mateixa de la nació espanyola del segle XIX”Per enèsima vegada, el Govern català ha quantificat la desídia de l’Estat espanyol en matèria d’infraestructures de titularitat espanyola en territori català. Madrid només ha executat entre un 25% i un 30% de les inversions compromeses, i té obres pendents d’execució des de fa, ni més ni menys, que 22 anys. Ni Jordi Pujol se’n va sortir quan l’espanyolisme radical necessitava els seus vots, ni José Montilla i Pasqual Maragall van esgarrapar res del govern amic de Zapatero, si descomptem l’estafa del traspàs de Rodalies. I si ara el Govern de Carles Puigdemont pretengués aconseguir un tracte millor en aquest àmbit, tampoc no se’n sortiria, ni que fos a canvi de renunciar al referèndum. Perquè aquesta desídia, si bé s’ha manifestat de forma més obscena en els darrers anys, és genètica, inherent a la concepció mateixa de la nació espanyola.
La ‘culpa’ que Catalunya rebi un tracte deplorable en infraestructures si es té en compte l’aportació al PIB espanyol i la seva riquesa no és del 'procés'. És un mal incurable. Mani la dreta o mani l’esquerra, mai no es farà una política justa i ajustada a criteris de rendibilitat econòmica i social mentre aquest país sigui una perifèria més de la capital del regne d’Espanya. Si la lluita contra el referèndum uneix els constitucionalistes en un bloc sense fissures, la política d’infraestructures també ha unit els diferents règims de poder espanyol des de mitjans del segle XIX. Forma part de la història d'Espanya, i de poquíssim servirà que el Govern català exigeixi a l’executiu espanyol que compleixi amb les inversions. Perquè com passa amb el referèndum, Rajoy respondrà “ni quiero ni puedo”.
diumenge, 18 de juny del 2017
Germà Capdevila: «Espanya pel Sí»
Font: elPuntAvui.cat
Ponç Feliu: «Impudor»
El govern del PP ens n’ha ofert un tast, d’aquest poder, mitjançant la creació d’un òrgan judicial que tindrà gairebé la darrera paraula, entre altres matèries, en les causes per corrupció. Em refereixo a la recentment creada Sala d’Apel·lacions de l’Audiència Nacional, destinada a convertir-se en un filtre formidable de nombrosos processos, no només dels jutges d’instrucció, sinó també de la Sala Penal de la mateixa Audiència Nacional.
La Sala la componen tres magistrats, dels quals dos correran per ella gairebé amb el carnet del PP penjant, com arracades, de cada orella. El tercer pot ser que només en porti una, d’arracada. En efecte, els tres magistrats d’aquesta sala són Concepción Espejel, com a presidenta, i Enrique López i Eloy Velasco. A aquest darrer se li ha aplicat allò de “la patada hacia arriba”, per la qual cosa deixarà de molestar, ja que era l’instructor dels casos Púnica i Lezo (pa part, s’ha de dir també que fou el director general de Justícia de la Generalitat valenciana en temps de Zaplana). Pel que fa a Enrique López, ha escrit molt temps una columna setmanal a La Razón; fou tertulià habitual en les televisions més ultradretanes de Madrid, va participar en més de 50 seminaris de la FAES, és gran amic dels antics ministres Mitchavila i Trillo; va entrar al CGPJ a proposta del PP i al Tribunal Constitucional – del qual va haver de dimitir en ser enxampat conduint borratxo– també a instàncies del PP. Les seves vinculacions amb aquest partit ocuparien no la resta de l’article, sinó el diari sencer.
Toni Soler: «No són ningú»
Ignasi Aragay: «Carta a Jordi Évole»
Crec que n’hi ha que porten set anys dient que el Procés no acabarà bé amb el desig inconfessable que no vagi bé. No és el teu cas, però hi són. Són els mateixos que porten set anys advertint amablement que amb l’expectativa de la independència s’està generant una futura gran frustració. Són els que allí on molts hi posen il·lusió, ells hi veuen perills, dubtes, realpolitik, divisió, por. Són els que insinuen a cada pas que les coses no es fan bé, que es va massa de pressa, que tanta diversitat ideològica no suma, que Europa i el món no permetran res... En fi, els que tot ho veuen com un problema ique, ves per on, no tenen cap solució que no passi per esperar que un dia llunyà hi hagi un canvi a Madrid que permeti una Espanya diferent.
Crec que els mals auguris d’aquests ciutadans demòcrates normalment es disfressen de sàvia i moderada neutralitat. Ells no són independentistes, però tampoc unionistes. I per descomptat no són nacionalistes de res. A vegades sembla que tinguin la subtil missió de deixar clar, per omissió, que el sobiranisme és a les mans d’una colla de bona gent que sense saber-ho i sense voler-ho, ai pobres!, s’han anat radicalitzant. Perquè mira que voler votar en un referèndum sense tenir el permís dels que mai deixaran que facin un referèndum!
Eduard Voltas: «Parlem de garanties?»
L’atzar ha fet que es compleixin 40 anys de les primeres eleccions democràtiques (1977) en ple debat sobre les garanties del referèndum de l’1 d’octubre. És una coincidència feliç, perquè permet recordar en quines condicions i amb quines garanties es van celebrar aquelles eleccions: convocades per un president, Adolfo Suárez, que encara s’estava descordant la camisa falangista, organitzades de dalt a baix per l’aparell de l’estat franquista, celebrades per escollir un Congreso i un Senado predefinits en la seva mida i funcions per les Corts franquistes, amb una única televisió que concentrava el 100% de l’audiència i estava sota control dels que convocaven les eleccions, amb les presons encara plenes de presos polítics, amb els partits de l’oposició tot just acabats de legalitzar i sense haver tingut temps d’organitzar-se normalment, deixant fora de joc l’últim partit que els catalans havien votat massivament la darrera vegada que havien tingut oportunitat de votar... Cal continuar?
Gemma Aguilera: «Nostàlgics disfressats de socialistes»
La societat espanyola ‘està en deute’ amb el PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra. En bona mesura, és gràcies a ells que Espanya manté, més de quatre dècades després, un sistema judicial i policial empeltat de franquisme, i sobretot, un llenguatge i un imaginari col·lectiu social en què la por a la repressió judicial i policial, és a dir, les amenaces d’abocar el pes d’un Estat i de les seves clavegueres sobre una determinada població o fins i tot sobre una sola persona, s’accepten encara majoritàriament com un acte de democràcia. En nom de la unitat d’Espanya i del seu passat gloriós. El PSOE d’aquests dos barons de dubtosíssima trajectòria moral i allunyadíssims del socialisme històric que Pedro Sánchez intentarà ressuscitar, va prendre el control de l’Estat el 1982 i es va dedicar a consolidar una Transició que, lluny de pretendre la democratització absoluta de l’Estat com a objectiu prioritari, estava pensada per consolidar poders heretats de la dictadura que garantissin el blindatge d’un règim que ja va néixer corrupte, cosit a mida per a glòria de les elits polítiques i econòmiques disposades a entrar al búnquer –això incloïa els nacionalismes perifèrics-, i legitimat per una monarquia il·legítima.
divendres, 16 de juny del 2017
Guillem López Casasnovas: «Lluitant contra la decepció»
La resposta és indefugible però les diferències en el camí que argumenta la conclusió continuen essent rellevants. Acostumo a dir en el circumloqui que em porta a la resposta que jo encara estic en una situació de xoc en la qual no em puc creure que, amb el valor que té Catalunya per a Espanya, el govern central no reaccioni a la situació que vivim per a facilitar un nou encaix mínimament satisfactori per als catalans. No m’hi cap al cap. El fet de no oferir res, del no és no, com a càstig per la suposada violació de la legalitat de la proposta de fer un referèndum d’autodeterminació no treu que em sembli una irresponsabilitat, si no ja pel cost del desacord, per la magnanimitat requerible a qui té el poder i el vol exercir amb legitimitat. No espero ni un bri de seny polític, vista la mena de política predominant, aquella que fa bo allò de dir “bastaria que el govern conservador oferís quelcom perquè l’oposició socialista ho critiqués per ‘entreguista’, i viceversa”. Però sí que esperaria que, fins i tot els grans prohoms dels negocis s’adonessin que el conflicte polític es resol amb un acord polític i no amb l’exigència de la rendició d’una de les parts, que creu, convençuda, que té la raó. Tanmateix, aquesta renúncia no crec que passi. I si passés, deixaria tanta agror que en el futur rebentaria probablement a pitjor.
Vicenç Villatoro: «Fe d’errades»
Font: ara.cat
Jofre Llombart: «Iguals davant la llei»
Tots els espanyols són iguals davant la llei menys els Mossos d’Esquadra, que no tenen dret a tenir les dades de l’Europol sobre terroristes que sí tenen la Guàrdia Civil i l’Ertzaintza.
Tots els espanyols són iguals davant la llei menys els 450 catalans aspirants a ser Mossos d’Esquadra que deixaran de ser-ho perquè el Ministeri d’Hisenda vol que la Generalitat en contracti 50 i no 500.
Tots els espanyols són iguals davant la llei menys els bascos i els navarresos, que disposen d’un sistema fiscal propi i poden disposar dels diners recaptats per usar-los quan vulguin, com per exemple obrir una convocatòria d’oposicions a policia autonòmic.
Tots els espanyols són iguals davant la llei menys els canaris, que paguen un IVA del 7% allà on la resta de ciutadans paguen un 21%.
Nerea Rodríguez: «Catalunya abans espanyola que segura»
Per terra, mar i aire. L’Estat ha posat la maquinària en marxa i a cada anunci del Govern català relacionat amb el referèndum respon amb una amenaça. Ja fa dies que l’executiu que encapçala Mariano Rajoy es dirigeix explícitament als funcionaris, però aquest divendres el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, ha fet un pas més i ha avisat els voluntaris. “Actuarem sense complexos contra aquells que incompleixin la llei l’1 d’octubre”, ha declarat des de Madrid.Les amenaces van començar dirigint-se al Govern de Puigdemont i a dirigents polítics independentistes, han passat pels funcionaris, fins arribar als ciutadans de base, als voluntaris. Les societats de l’exfiscal Anticorrupció Manuel Moix a Panamà no importen al fiscal general de l’Estat, però els voluntaris són un greu problema contra el que cal actuar “sense complexos”.
Vicent Partal: «Voluntaris? No saben ni de què parlen»
La dirigent de Ciutadans, Inés Arrimadas, va dir ahir que si el referèndum és conduït amb allò que ella en diu ‘voluntaris’, aleshores no és cap referèndum.
L’argument és pintoresc per diverses raons. Un referèndum és un procés electoral molt ben determinat que té l’objectiu que la ciutadania done l’opinió sobre una qüestió d’interès general que es vol resoldre políticament. Els referèndums es presenten sempre com una pregunta o més, generalment amb dues respostes (sí i no) sobre la qüestió. I un referèndum es decideix habitualment per majoria simple. Això els caracteritza arreu del món i no pas si es fan un dijous o un diumenge, en un dia o en tres, amb paperetes horitzontals o verticals, amb funcionaris en les meses o amb voluntaris. La pretensió d’Arrimadas és simplement ridícula.
O és alguna cosa més. Perquè en el nostre cas concret resulta que a l’estat espanyol ja s’han fet un grapat de referèndums i de processos electorals diversos. I o bé la senyora Arrimadas menteix deliberadament o bé no sap la llei, opció que en el seu cas gairebé em semblaria pitjor, encara. Perquè la LOREG, la Llei Orgànica de Règim Electoral General del 1985, actualment vigent, no admet discussió sobre qui és l’autoritat electoral i deixa ben clar que els membres de les meses electorals en cap cas no són funcionaris. O que si ho són no ho són per la condició de funcionaris. Cosa que molts de vosaltres deveu haver experimentat alguna volta, sense necessitat de saber de lleis: si mai us ha tocat d’anar a una mesa ja deveu haver après que no cal ser funcionari per a rebre els votants.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)