Núria Bosch: "L’asfíxia financera de la Generalitat"

El conseller Mas-Colell ja ha manifestat que aquest any la Generalitat no podrà complir l’objectiu de dèficit imposat pel govern central, que està fixat en l’1% del PIB. Així mateix, també es veu molt difícil el seu compliment el 2015, ja que és encara més baix (un 0,7% del PIB). Només es poden complir aquests objectius de dèficit fent més retallades, una qüestió que no es pot portar a terme sense perjudicar els ciutadans. Precisament, una de les peticions del president Mas al president Rajoy en la recent trobada va ser l’ampliació del marge de dèficit de la Generalitat.

Recordem que la Comissió Europea fixa l’objectiu de dèficit per al total del sector públic espanyol, i el govern de Rajoy fixa l’objectiu de cada nivell de govern (central, autonòmic i local), de manera que la suma dels dèficits dels tres nivells no sobrepassi el dèficit total fixat per Brussel·les. Semblaria raonable que el dèficit assignat a cada nivell fos d’acord a la seva importància relativa, és a dir, al volum de despesa que gestiona. Actualment, el govern central gestiona el 58% de la despesa total del sector públic espanyol, els governs autonòmics en gestionen el 31% i els locals l’11%. Doncs bé, el repartiment del dèficit que fa el govern espanyol no respon a aquests percentatges, sinó que reserva per a l’administració central el 83% del dèficit total, que el 2014 està fixat en un 5,8% del PIB, i per a les autonomies el 17% restant, quan gestionen al voltant d’un terç de la despesa pública. Així, el 2014 l’administració central pot assolir un dèficit del 4,8% del PIB, enfront de l’1% de les comunitats autònomes. Els governs locals no poden tenir dèficit. Aquest repartiment és totalment injust i no fa més que asfixiar financerament la Generalitat i dificultar la previsió de serveis públics tan essencials com l’educació i la sanitat, que estan en mans dels governs autonòmics.

Per altra banda, aquesta asfíxia no té perspectives de millora. El model de finançament autonòmic s’havia de reformar l’any passat per poder entrar a la reforma enguany. No s’ha fet, ni tampoc sembla que es farà l’any vinent. La disfuncionalitat més rellevant del sistema actual de finançament és que no es compleix el denominat principi d’ordinalitat, inspirat en el sistema de finançament que tenen els lands alemanys, on aquest principi s’aplica després d’una sentència del Tribunal Constitucional Federal.

El principi d’ordinalitat compara la posició relativa que tenen les autonomies en termes de recursos per habitant abans i després que actuï el mecanisme de redistribució de recursos entre les comunitats autònomes. És a dir, si ordenem aquestes comunitats de més a menys recursos per càpita abans de la redistribució, l’ordre resultant ha de mantenir-se després d’aquesta redistribució. El model de finançament actual vulnera clarament aquest principi. Així, l’any 2012 Catalunya va ser la tercera comunitat autònoma per la seva potencialitat tributària i es va situar 19 punts per sobre de la mitjana de les comunitats de règim comú en recursos per habitant aportats al model de finançament. En canvi, va ser la desena autonomia en termes de recursos disponibles per habitant una vegada aplicats els mecanismes redistributius, i es va situar lleugerament per sota de la mitjana. Per tant, hi ha una forta redistribució i, a més, és arbitrària, ja que mentre que Catalunya perd set posicions, hi ha altres autonomies amb una capacitat tributària molt per sota de la mitjana que en guanyen i reben més recursos per càpita que Catalunya, com per exemple Extremadura.

La vulneració del principi d’ordinalitat implica que les comunitats autònomes amb menys nivell de renda passen a tenir més recursos que les autonomies més riques. Es tracta d’un fet insòlit, que no passa als països federals descentralitzats i que el model de finançament aprovat el 2009 no ha corregit. Analitzant les dades d’una sèrie històrica, es pot veure que aquest problema ha estat una constant del finançament autonòmic.

En l’última reunió del Consell de Política Fiscal i Financera, el ministre Montoro va voler donar un petit caramel a les autonomies, rebaixant el tipus d’interès que han de pagar per accedir al fons de liquiditat autonòmic. Però sembla que és un caramel enverinat, ja que, a canvi, s’apliquen mesures recentralitzadores.

En definitiva, la situació és de cada vegada més asfixia financera sobre les finances de la Generalitat. Aquesta realitat és inacceptable si es té en compte, primer, que Catalunya fa una aportació anual neta a les arques estatals del voltant del 8% del PIB català; i segon, que, sense aquesta aportació (és a dir, en una Catalunya independent i una vegada finançades les noves competències i estructures d’estat a assumir), el guany fiscal per al pressupost de la Generalitat seria del voltant del 6% del PIB, segons els informes del CATN.

Font: ara.cat