Vicenç Villatoro: "Ni el dret a opinar"

En els últims anys, des del conjunt del catalanisme s’ha reivindicat -amb algunes discussions i discrepàncies sobre l’expressió- el dret a decidir. És a dir, el dret dels catalans a decidir el nostre futur. En els termes previstos en la llei de consultes que aprovarà el Parlament de Catalunya i que ha estat avalada pel Consell de Garanties Estatutàries, els catalans no exercirem el dia 9 de novembre el nostre dret a decidir. Exercirem el nostre dret a opinar. No és una crítica: em sembla estratègicament ben fet i necessari. En el nostre cas, poder exercir més endavant el veritable dret a decidir passa avui per poder exercir el nostre dret a opinar.

Dit en altres paraules, el procés democràtic cap a la independència de Catalunya demanarà un dia un referèndum decisori, de resultat vinculant, però no és encara el del 9 de novembre. L’altre, el que culmini el procés i en garanteixi encara més la impecabilitat, vindrà més endavant. Però el camí passa per aquí.

En el model de consulta previst per la llei catalana, la del dia 9 de novembre no és vinculant. No és decisòria. Serveix per conèixer l’opinió majoritària dels catalans i esperar que a partir d’aquí els governs català i espanyol i les instàncies internacionals actuïn en conseqüència. Per tant, no se’ns demana que decidim, sinó que opinem. Les decisions les prendrà algú, més endavant -conseqüents o inconseqüents amb el resultat de la consulta-, a partir d’aquesta opinió. Amb una convicció: si en aquesta consulta sortís el no, els mateixos que ara neguen la seva qualitat democràtica i la seva legalitat jurídica la considerarien la més perfecta expressió de la voluntat dels catalans i el punt final definitiu de tota aspiració secessionista.

En els vots particulars contra la llei de consultes, alguns eminents juristes vénen a dir que una consulta sense resultats vinculants i un referèndum decisori són exactament el mateix, que en els dos casos, de fet, es tracta d’un referèndum. Altres eminents juristes opinen el contrari. Suposo que això prefigura les actituds del Constitucional i dels partits que van triar aquests juristes (i que van triar també tots els del Constitucional). No entenc gens el llenguatge jurídic, però em costa creure que una cosa i l’altra siguin exactament el mateix objecte polític. No sé si tècnicament una consulta sense valor decisori també és un referèndum. Potser sí. Però em costa creure que la diferència entre opinar i decidir sigui una cosa irrellevant, i que el que és veritablement important, el que converteix un cosa i l’altra en la mateixa, en termes jurídics, sigui el tema, i que en tots dos casos es fan servir les urnes i el cens.

Si jurídicament no es veu la diferència (i em costa creure-ho), políticament és molt gran. El sobiranisme català vol decidir. Voldria un referèndum decisori, vinculant. Com a mínim, tan vinculant com al Quebec o a Escòcia. L’unionisme no en vol sentir a parlar. Fer una consulta no decisòria és el camí del mig. És una opció transaccional. Ni teu ni meu. Ni el meu referèndum decisori ni la teva negativa perquè la unitat d’Espanya és un dogma sobre el qual ni tan sols es pot opinar. Ho dic perquè de vegades es consideren simètriques la intransigència catalana demanant el referèndum i l’espanyola volent-lo impedir sigui com sigui. No és simètric. La via catalana ja és un camí del mig, ja és una proposta de vocació transaccional, que busca el pacte. I que busca fer les coses en el marc jurídic existent, amb el plus de paciència i de fatiga que això comporta.

Si el govern espanyol porta al Constitucional la llei de consultes i el Constitucional la tomba, serà amb la idea que una consulta no vinculant és, en el fons, també un referèndum. Però també amb la idea que els catalans no tan sols no tenim el dret a decidir el nostre futur, sinó que no tenim ni tan sols el dret a opinar col·lectivament sobre quin ha de ser aquest futur, ni fer-ho a través de la millor manera d’expressar una opinió, que són les urnes. Ens estaran dient que opinar i decidir és el mateix i que totes dues coses són pecat, en aquest tema, constitucionalment parlant. No tan sols que això no es toca, sinó que d’això ni se’n parla. Que tan il·legal és decidir com opinar. Personalment, no m’acaba de quadrar en el meu concepte de democràcia.

Font: ara.cat