Sempre he dit que, per a l'Espanya castellana (si és que en queda cap altra), la voluntat de negociació és concebuda com un símptoma de debilitat. I davant la més mínima mostra de feblesa, l'elit d'un poble èpic que creu haver governat el món no pot fer la menor mostra de compassió: Roma no paga traïdors.
La sortida de l'armari d'alguns dels més grans prohoms de la política catalana respon a una calculada estratègia d'immolació pública. És comprensible pretendre un compromís amb el botxí mateix, a la recerca d'un mal menor: salvar els fills i el llegat. Tanmateix Espanya no el complirà mai, i menys encara quan ja ets home mort.
Mai no m'ha agradat jutjar el comportament humà. Ho trobo d'una baixesa moral insofrible. Per tant, em limito a contemplar l'escena amb la perspectiva que aporta l'estratègia. La finestra d'oportunitat que ens havia de permetre de fer realitat la independència pacíficament i democràtica ja porta dos anys oberta. Però, tinguem-ho clar, no romandrà oberta eternament. Ara el temps hi juga en contra. Espanya recorre novament a l'estratègia del desgast i la divisió. Serà molt complicat gestionar l'opinió pública si els nostres representants accepten renunciar al compromís del 9-N a canvi de la vana promesa d'unes futures plebiscitàries, que tampoc no es veuran amb cor de complir. L'estat espanyol també les impugnarà. Els nostres representants no poden gestionar cap més derrota, per portar-nos a vés a saber quina altra batalla futura. A la primera topada, el procés quedarà qüestionat per la permanent incertesa que debilita els esperits i corromp les voluntats. Si la decisió ja és presa, i no tinc cap dubte que és així, hem d'anar a totes, sense cap més demora.
Ara per ara, el gran repte del procés és fer que mantinguem la moral alta i aconseguir portar tota la pressió al camp contrari. Allargant el procés, no aconseguirem ni l'una cosa ni l'altra. És més, davant la igualtat de forces, correm el risc d'entrar irremeiablement en una confrontació permanent.
I tanmateix, Espanya ens guanya magistralment en el camp de la propaganda (i en algun altre). Té un cert mèrit aconseguir vincular els escàndols financers i polítics d'una família de prohoms catalans amb el procés sobiranista, quan de fet, no hi ha res més lluny de la realitat. Pujol ha estat un dels grans símbols de Catalunya, sí, però de la Catalunya autonòmica, de la Catalunya del peix al cove; d'aquella regió del nord-est peninsular que cercava el seu encaix en una Espanya que vivia una esperpèntica revetlla permanent, per acontentar l'alta burgesia del Principat. Però, en el fons, és el Sazatornil que aconsegueix penetrar a les clavegueres de l'Espanya més castissa, per fer-hi carrera i fer-se l'amo del col·lector més gran. I així ho demostren les connexions d'aquest cas amb empreses de l'oligarquia més espanyolista. És l'ombra d'un passat que volem deixar enrere per no tornar a repetir. En definitiva, Pujol és l'últim símbol de l'Espanya tardofranquista de la qual ens volem independitzar.
I per això, malgrat tot, hem d'estar contents. Quants símbols de la indissoluble unitat d'Espanya encara deuen quedar per a purgar?
Per aquest motiu, mai no he estat tan convençut com ara: hem de destruir Espanya. No em mal interpreteu. Vull dir que ara tenim l'oportunitat de fer foc nou, de reconstruir les estructures d'estat. És més, tenim l'obligació moral d'assentar els fonaments, no d'un Estat, sinó d'un nou model d'estat, capaç d'aprendre dels errors i de corregir-los. Capaç d'arrelar ben lluny de les corrupteles i intrigues de la cort. Capaç de garantir el servei públics dels polítics i la independència del poder judicial. Un estat dissenyat pels ciutadans. És per això que som al carrer.
Es fa urgent crear un govern de concentració tan ampli com es pugui. Davant la nostra unitat i fortalesa, a Espanya no li quedarà més remei que consentir la consulta i, a desgrat, claudicar davant la democràcia i acceptar les condicions de la seva capitulació.
Font: VilaWeb
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada