Xavier Diez: "Catalunya és anticonstitucional"

Com ens recorden en aquests dies de moviments polítics gens subtils, votar és anticonstitucional. Opinar és anticonstitucional. Pensar coses diferents al que representa l’ordenament legal és anticonstitucional. Bé, el que resulta, ras i curt, és que Catalunya és anticonstitucional.

Anem a pams. La Constitució, entesa majoritàriament pels titulars de l’estat com a una mena de taules sagrades de la llei que Déu lliurà als espanyols amb la santa missió de mantenir la unitat de la pàtria, més que presó de les nacions, sembla directament una presó del pensament. Com ens demostren dia rere dia aquells que no hi ha salvació rere el règim en què es reformà el franquisme, la Constitució, que fou entesa per molts com a punt de partida, no resulta altra cosa que un punt d’arribada. I els designis divins, esculpits dins l’ordenament legislatiu espanyol, no foren consignats per Déu, sinó per Franco, en el seu testament polític, recollit a l’article segon i vuitè de la Constitució, i enviat per un àngel motoritzat (seria de l’infern?) a la comissió constitucional que es reunia l’estiu de 1978.

On queda Catalunya, dins de tot plegat? Com ja indica l’aritmètica pura, a fora de la Constitució.
Perquè és així. Catalunya, no només és una nació (un terme excessivament espuri per als buròcrates del sanedrí constitucional), sinó que és un cos polític i jurídic preexistent al text constitucional. Fins i tot, dins l’ordenament legal espanyol, Catalunya és un cos administratiu anterior a la redacció de la pròpia constitució, car la Generalitat republicana fou restaurada i reconeguda de manera provisional més d’un any abans que la Constitució fos promulgada per les Corts Constituents. La Generalitat, Catalunya, entesa com a una entitat estatal lligada constitucionalment a una República autodissolta el juny del 1977, amb una continuïtat institucional ininterrompuda a l’exili, no hi cap dins la constitució, perquè és a fora, continua a fora, i no té altre futur si no és a fora.

En certa mesura, la convivència constitucional Catalunya-Espanya resulta altament problemàtica i conflictiva, perquè es tracta de dos cossos estatals incompatibles i confrontats. Catalunya, perquè representa l’herència republicana i democràtica, consolidada al llarg d’un període de pau (o si més no de guerra freda amb els veïns) i amb una monarquia que només ha tolerat durant un temps la coexistència amb un cos nacional aliè.

En aquestes circumstàncies, no és que les lleis catalanes recorregudes pel TC siguin inconstitucionals. És que tota Catalunya, i els catalans, som inconstitucionals. Nosaltres, com a nació, com a societat, com a individus que també poden tenir sentiments de simpatia vers Espanya, som un cos aliè a l’estat actual. La nostra obligació és, per tant, legalitzar allò que és una separació de fet. Votar el 9 de novembre, per molt que la teocràcia hispànica representada pel TC i el PP cridin i s’esforcin, no és una opció, sinó una obligació. La desobediència (o millor, la ignorància de lleis que ens en són hostils i alienes) més que una obligació, és la conseqüència natural de la nostra existència. Qualsevol via, sigui primera o de tercera ha de representar això, una separació radical respecte l’ordenament jurídic aliè. Som una nació, i també som un estat. Simplement, hem de fer-ho evident a una enganyada societat espanyola. No oblidem que els espanyols comuns han estat enganyats per les seves elits en fer-los creure que ens hem inventat la nostra condició nacional, o que s’ha escamotejat un passat en què els titulars de l’estat només han estat capaços de mantenir Catalunya controlada a partir de la repressió o l’amenaça.

És per això que no ens ha de preocupar la constitucionalitat o no de la nostra decisió de votar. A parer de la casta governant hispànica, fins i tot respirar és anticonstitucional.

Font: in.directe.cat