Toni Soler: «La carta guanyadora»

CONVICCIÓ. Fa pocs dies em van entrevistar per a un mitjà de comunicació d’àmbit espanyol. Em van preguntar si la població catalana volia, esperava o estava preparada per a un conflicte. I jo vaig respondre que la població catalana ni vol, ni espera ni està preparada per a un conflicte que no desitja, però malgrat tot vol un referèndum, no només per convicció democràtica, sinó també pel convenciment que som un subjecte polític que mereix decidir el seu futur. I que, per tant, el que segur que no volen, ni esperen, ni estan preparats per acceptar els catalans és que el futur de Catalunya el decideixi algú altre. I això que diem ara, amb aquesta naturalitat, és la gran conquesta del Procés. El Som una nació, nosaltres decidim que presidia la gran manifestació del 2010 s’ha instal·lat. Davant d’aquesta convicció els plantejaments autoritaris només poden reforçar-nos. Traiem profit de l’impuls de l’agressor, com passa en les arts marcials.

Salvador Cardús: «Determinació i sacrifici»

Ara és quan s’acaba això del “dret a decidir” i arriba el “deure de decidir”. La independència s’ha de merèixer i s’ha de guanyar

No hi ha marxa enrere. Deu anys de determinació. Els set darrers, amb un suport massiu. Des del primer dia era una obvietat que l’estat espanyol no reconeixeria el nostre dret d’autodeterminació. L’obstacle per exercir-lo de manera acordada amb Espanya mai no ha estat jurídic, sinó estrictament polític. I no pas per por de perdre el referèndum si la majoria de catalans votaven independència sinó perquè, com s’ha dit i repetit, tampoc no es podia permetre guanyar-lo. Guanyant-lo també el perdia. L’autodeterminació està en el referèndum, en l’expressió lliure de la voluntat política, sigui la que sigui. No tant en el resultat. Ni que al final decidíssim quedar-nos a Espanya, la naturalesa de la relació canviaria totalment si el resultat fos fruit d’una decisió voluntària i no pas d’un dret de conquesta. Per això, la unilateralitat no la força Catalunya, sinó Espanya. Una altra cosa és que tota emancipació, per ser-ho, ha de ser lliure. La decisió és tota nostra; el mal rotllo, tot seu.

Vicenç Villatoro: «Resigneu-vos, no hi ha solució»

ENTRE EL SETANTA i el vuitanta per cent dels catalans creuen que la solució al que Madrid anomena el problema català és un referèndum. No hi ha cap enquesta que no ens digui que aquesta convicció és àmpliament majoritària a Catalunya i que hi participen tant votants del sí com del no. Però Rajoy diu que no hi haurà referèndum. És a dir, diu als catalans que no hi haurà solució. Que prefereix mantenir el problema viu, enquistat, tens, que no pas solucionar-lo. Quina serà la reacció d’aquest vuitanta per cent de la societat catalana, quan li neguen la solució en què creu? ¿La simple resignació, a l’espera de temps millors? ¿O la pressió davant de qui calgui perquè s’apliqui d’una vegada? Gairebé la totalitat d’aquest vuitanta per cent que vol el referèndum el preferiria pactat amb l’Estat. Hi ha una part que considera imprescindible el pacte. Què faran, quan l’Estat diu que no vol pactar-lo? ¿Renunciar a la solució? Rajoy ha tallat el camí de sortida d’un conflicte complicat i esgotador. Ara el conjunt de la societat catalana, no tan sols l’independentisme, ha de decidir què vol fer. Si resignar-se o pressionar per fer allò que li prohibeixen. Hem de decidir si volem fer un referèndum o només volíem que ens el fessin.

Font: ara.cat

Salvador Cot: «El 'señor Pusdemón'»

"El règim que representa Soraya Sáenz de Santamaría té un suport residual a Catalunya, molt inferior a la legitimitat del Parlament de Catalunya o el Govern"

Cap idea nova des del Pla Ibarretxe; l'Estat continua aplicant l'antiga plantilla basca al conflicte que té, actualment, amb la societat catalana. Per això aquest dilluns la vicepresidenta Sáenz de Santamaría s'ha referit contínuament al president Carles Puigdemont com a "señor Pusdemón", evitant reconèixer-li el càrrec institucional i rebaixant-lo al nivell un ciutadà qualsevol. La segona part de la tàctica és singularitzar la part catalana en una sola persona, a qui se li atribueixen suposats vicis i defectes, com la prepotència o l'obcecació. Així eludeixen l'evidència d'una majoria al Parlament per reduir-ho tot a una dèria personal.

ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA de Sagrada Família per la Independència dimecres 31 de maig.T'hi esperem!

Vine a la propera assemblea general ordinària corresponent al primer trimestre del 2017. Serà el 31 de maig, a les 7 h del vespre, al local de la nostra entitat (Cartagena 213).

Ordre del dia:

• Lectura i aprovació, si escau, de la memòria d’activitats.
• Lectura i aprovació, si escau, de la memòria econòmica.
• Precs i preguntes 

L’assemblea és l’ocasió per a retrobar-nos i posar en comú les propostes d’actuació immediates; per això t’animem a participar-hi.

L’assistència és oberta als socis, adherits i simpatitzants, i limitada a l’aforament del local.

Equip de Coordinació
ANC-SFxI

Debat «Referèndum per democràcia i dignitat» amb Turull, Amorós, Reyes, Esteve i Reguant, dilluns 5 de juny

David González : «De l'encàrrec de Franco a la carta de Rajoy»

“Altesa, l’única cosa que us demano és que preserveu la unitat d’Espanya”. Aquest és el missatge que Franco moribund li va transmetre al seu hereu a la jefatura de l’Estat, el llavors encara príncep Joan Carles de Borbó. Ho va revelar el propi monarca en el documental “Yo, Juan Carlos I, rey de Espanya”. El reportatge el va emetre l’any passat la cadena pública francesa TF3. Tot i que l’havia coproduït, TVE va decidir (auto)censurar-se i no el va posar en pantalla. "A ningú no se li amaga que la proposta política a la qual se'm convida consisteix a pactar amb el govern que vostè presideix la forma de vulnerar el nucli essencial de la Constitució espanyola", li ha respost per carta Mariano Rajoy a Carles Puigdemont sobre l'oferta, també per carta, per negociar el referèndum. Entre un moment i l'altre només han passat 42 anys. I l'encàrrec no pateix gens.

Joan Carles va ser rei preconstitucional d’Espanya durant els tres anys que van passar entre la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975, fins a la ratificació en referèndum de la Constitució, i, amb ella, de la monarquia parlamentària, el 6 de desembre del 1978. Tres anys de pròrroga de fet del règim instaurat pels vencedors de la guerra civil, durant els quals el franquisme va poer salvar forçar bastant més que els mobles. En aquest marc es van celebrar les primeres eleccions de la democràcia, les del 15 de juny del 1977. I es va produir el retorn de Josep Tarradellas, i el restabliment, provisional, però restabliment, de la Generalitat republicana.

Eduard Voltas: «El factor gent»

"L’única possibilitat de victòria catalana és el factor gent. I la bona notícia és que, de gent, en tenim molta"

És honest Mariano Rajoy quan diu que, en relació a la petició de referèndum, “ni puedo ni quiero”. No sé si ell se n’adona però el “ni quiero” col·loca el debat fora dels termes legals i el porta al terreny purament polític, il·luminant l’autèntica i irresoluble discrepància de fons entre Catalunya i Espanya, que és la discrepància sobre el subjecte de la sobirania. El que s’està dirimint és, ras i curt, si Catalunya és o no és un subjecte polític amb dret a decidir si vol –o no– formar part de l’estat espanyol, i si vol –o no– constituir-se com a estat independent. Nosaltres pensem que sí, i ells pensen que no, que Catalunya no té aquest dret perquè és una regió (o una singularidad, o una autonomia, o una nacionalitat, o una nación cultural, la denominació és igual si la conclusió és la mateixa) a la qual l’estat central li pot concedir o suprimir l’autonomia segons les circumstàncies. Les circumstàncies de la transició aconsellaven donar-li l’autonomia, i sembla que les circumstàncies de 2017 aconsellen treure-l’hi. Vet aquí l’autonomia com una cosa que es pot donar i es pot prendre, no com un dret inherent i inalienable.

Tayssir Azouz: «No és no, sí és sí»

"Si us plau, endavant amb la data i la pregunta, i que tothom pugui defensar les seves posicions amb total llibertat"

En l’espai de només cinc anys, el rebuig de les Corts espanyoles a un referèndum pactat s’ha fet palès ja en divuit ocasions. L’última va ser el passat 23 de maig, quan en resposta a la senadora republicana Mireia Cortés, el President del Govern espanyol Mariano Rajoy va comparar el procés d’independència de Catalunya amb les “pitjors dictadures”. Paral·lelament, la Ministra de Defensa del mateix Govern espanyol va arribar a qualificar el referèndum de “cop d’Estat”. Perdoneu, potser vaig massa ràpid. Per si us heu despistat, estem parlant de posar urnes. Urnes!

Aquestes van ser les respostes més immediates i sinceres del Govern espanyol a la carta del President Puigdemont que, en nom del Govern de Catalunya, el convidava a acordar la celebració del referèndum. Aquells que, en el seu dia, es van omplir la boca de la paraula diàleg ni tan sols han sigut capaços d’anar a escoltar una conferència a Madrid que els interpel·lava directament. No només no van voler escoltar, sinó que van fer tot el possible per boicotejar-la.

Xevi Xirgo: «Un error, Mariano»

Ni asseure’s en una taula a parlar-ne? Ni a parlar-ne? Ni una comissió per estudiar una sortida a la situació? Ni un gest, Mariano? Res? Res de res? No es pas que em sorprengui, la teva resposta a la carta de Puigdemont. El que em sorprèn no és el no d’ahir sinó el cúmul de nos dels darrers dies, mesos i anys. No a tot. No al pacte fiscal, no a la llista de demandes que et van fer Mas i Puigdemont, no el 9-N i ara, és clar, un NO com una casa de pagès a la proposta formal de negociar un referèndum. Ni parlar-ne, un cop més. I jo em pregunto: i dir que no (i que no, i que no), solucionarà el problema? Desapareixerà, Mariano, el problema catalán? O passarà just a la inversa i es farà gran? A mi em sembla que no, que aquest no no resol la situació sinó que la farà cada cop més gran. Aquest immobilisme, Mariano, serà un daltabaix. Perquè no heu fet res. Ni un gest des del 2010, quan el TC va perpetrar la sentència de l’Estatut. Res. Només refugiar-vos rere l’argument de la Constitució. Quan la Constitució, Mariano, no deixa de ser una eina, un instrument, que no hauria d’impedir poder parlar del referèndum. Primer parlar-ne, acordar el que calgui (no te n’oblidis, que a Catalunya un 80% dels catalans volen votar, ni que sigui per dir no) i després mirar si la Constitució ho permet. Però no. Has convertit la Constitució en un refugi, en un escut. I això no solucionarà el problema. I més encara quan ara, just en el moment en què es necessita més mà esquerra, el que feu es treure l’artilleria dialèctica i hi torneu amb el recull d’amenaces i insults de sempre. Com els d’ahir de la ministra De Cospedal, que va amenaçar de fer caure tot el pes de la llei contra els catalans que gosin tocar una urna, gairebé com si fossin armes en comptes d’urnes. O amb les declaracions de dimecres del ministre Zoido, que ens va tractar a tots d’inútils dient-nos allò que si els catalans gestionéssim el Prat “no es gestionaria millor, sinó al contrari”. No només diuen no, sinó que ens tracten d’inútils i d’incompetents. No podria ser que fossin ells, els incompetents? Que tenen el problema catalán sobre la taula des de fa anys i han estat incapaços de resoldre’l?

Font: elPuntAvui.cat

Vicenç Villatoro: «Vostès no saben gestionar»

ENMIG DE L’ESCALADA verbal del govern de Madrid contra les institucions catalanes -cop d’estat, pitjor que les pitjors dictadures...- poden semblar menors les paraules del ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, sobre les cues de l’aeroport del Prat. Es demanava al ministre traspassar-ne la gestió al govern català. La resposta va ser que no: “Vostès no saben gestionar”. El govern espanyol sempre diu que no. Però normalment parlen de la llei i de la Constitució. Zoido va anar més lluny. No ens ho deixen gestionar perquè no en sabem i ells sí que en saben. I no ens deuen deixar decidir el nostre futur perquè ells saben què ens convé, i nosaltres no. L’argument és la base del fet colonial. El superior, el civilitzat, el que en sap, governa el que no en sap prou, pel seu bé. L’adult li diu al nen que el volant l’ha de portar el que sap conduir. Zoido fa servir l’argumentari colonial: vostès són menors d’edat. Deixin les coses en mans nostres, dels adults. No és estrany que el verbemancipar es faci servir per a dues coses. Una, per parlar dels joves que surten de la tutela dels adults quan ja se saben majors d’edat. L’altra, per parlar dels pobles que surten d’una relació de submissió colonial. En el fons és el mateix.

Font: ara.cat

Enric Vila: «Casablanca»

La Catalunya oficial cada dia em recorda més el bar del Rick a Casablanca. En els cercles mediàtics i polítics la gent diu una cosa, en pensa una altra i en fa una de diferent. A mesura que s'acosta el referèndum, tothom es mira de reüll mentre es prepara, amb un cert fatalisme, per afrontar grans sacrificis, daltabaixos i desastres.

Els fantasmes del passat tenen tanta força, que no deixen veure res. La por tendeix a fabricar una boira espessa que excita les supersticions i la retòrica dramàtica. Tot i que els discursos que es promouen a Madrid i a Barcelona ho tendeixen a dissimular, el conflicte entre Espanya i Catalunya no té precedents en allò que és substancial.

Espanya ja no pot fer el que vulgui amb Catalunya com en temps de Franco. La interdependència que fa uns anys servia per intentar desacreditar l'independentisme és precisament el context que permet d'exercir l'autodeterminació sense cap trauma. Rajoy ha posat la democràcia espanyola en un carreró sense sortida i els tontos útils que té a Catalunya han perdut el marge per ajudar-lo.

Salvador Cot: «Madrid aposta pel tot o res»

"Si Madrid retira les urnes per la força i no passa res -o res inassumible-, Catalunya continuarà essent una comunitat autònoma de règim comú durant una o dues generacions més"

Comença a quedar clar per a tothom que l'estratègia de l'Estat passa pel xoc frontal amb les institucions catalanes. El discurs de Puigdemont a Madrid i la carta que se'n ha derivat han obtingut una resposta amenaçadora, amb el govern espanyol jurant sobre la Bíblia que no hi haurà negociació sobre les urnes i insinuant que, si convé, els representants electes catalans acabaran a la presó. No a tot. No és no.

Així les coses -i si no hi ha canvis imprevistos, però possibles- la resolució del conflicte dependrà de la capacitat de l'independentisme per resistir al carrer la repressió de l'Estat. Si Madrid retira les urnes per la força i no passa res -o res inassumible-, Catalunya continuarà essent una comunitat autònoma de règim comú durant una o dues generacions més. Si, pel contrari, la reacció al carrer desborda l'estratègia repressiva de l'Estat, Catalunya s'haurà armat de raons per picar a la porta de la comunitat internacional, sempre disposada a treballar a partir dels fets consumats. Arribats aquí, no hi hauria alternativa al tot o res.

Queden unes setmanes, poques, per comprovar qui aplica l'estratègia correcta i qui menysvalora l'adversari. Políticament, aquest estiu serà curt.

Font: elMon.cat

Vicent Partal: «Benvinguts a l’etapa final»

«Què faça o què diga Espanya, a partir d'aquest moment, no té importància»

Al president Puigdemont li van preguntar dimecres quant de temps pensava deixar al president Rajoy per a respondre la carta en què li demanava una negociació sobre el referèndum. La resposta va ser que la carta li arribaria avui i que, com que la qüestió és important, ja comptaven que no diria res abans de quaranta-vuit hores. Puigdemont s’equivocava i Rajoy gairebé no ha deixat passar ni minuts abans de donar la resposta, una resposta que marca el començament de l’etapa final: no a tot.

Amb això s’obre una situació nova, que el Parlament de Catalunya i el govern oficialitzaran, com és lògic, en el moment que ho consideren convenient: no cal esperar res ni ningú. Catalunya ha demostrat de sobres l’interès a resoldre l’afer per la via negociada per no causar sotracs, però en vista del tancament rotund de l’estat ara, simplement, la majoria parlamentària ha de complir el mandat que els ciutadans li van atorgar. Els vam votar per fer la independència en divuit mesos i això han de fer. Tenint en compte, això sí, que no seran divuit sinó vint, des del moment que va haver-hi un govern, o vint-i-tres si comptem des de la constitució del parlament. Després de l’espera de segles, i vistes les complicacions que hi ha hagut per a arribar fins ací, per mi la diferència no és cap inconvenient.

ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA de Sagrada Família per la Independència dimecres 31 de maig. T'hi esperem!

Vine a la propera assemblea general ordinària corresponent al primer trimestre del 2017. Serà el 31 de maig, a les 7 h del vespre, al local de la nostra entitat (Cartagena 213).

Ordre del dia:

• Lectura i aprovació, si escau, de la memòria d’activitats.
• Lectura i aprovació, si escau, de la memòria econòmica.
• Precs i preguntes 

L’assemblea és l’ocasió per a retrobar-nos i posar en comú les propostes d’actuació immediates; per això t’animem a participar-hi.

L’assistència és oberta als socis, adherits i simpatitzants, i limitada a l’aforament del local.

Equip de Coordinació
ANC-SFxI

«Sardanegem»: coneguem els panjabis, diumenge 28 de maig

Diumenge 28, a les 11 h, ens visitaran els panjabis. Tindrem en Gagandeep Singh Khalsa i companys seus panjabis ballant Bhangra davant la Sagrada Família. I després, un aperitiu ben vegetarià i les nostres sardanes de sempre. Aprofita, que és el darrer diumenge!

Mireu, mireu quina meravella podrem veure diumenge:

Gagandeep Singh Khalsa, amb la col·laboració de Plataforma per la Llengua, ha publicat un llibre perquè la comunitat panjabi a Catalunya, composta per uns 12.000 membres, aprengui català:

I deveu pensar... per què es titula Els de cinc rius a Catalunya?

Jofre Llombart: «I tot això com es farà?»

Respostes a certes preguntes sobre el dia D que Catalunya deixarà de ser una autonomia i passarà a ser un estat

Jofre Llombart, periodista

Hi haurà un dia, si així ho vol la majoria del Parlament, en què Catalunya deixarà de ser una comunitat autònoma i passarà a ser un estat. El govern vol que en el pas d’un estadi a l’altre no hi hagi sensació de trencament i que estigui marcat per la normalitat. És a dir, que el ciutadà no noti de manera brusca que dilluns vivia a l’Estat espanyol i dimarts a l’Estat català.

La intenció és que el pas d’una administració a l’altra sigui per substitució progressiva. Un exemple: el codi penal. Un codi penal no es pot fer d’un dia per l’altre. Solució: el nou Estat català agafa el text del codi penal espanyol i en farà una mena de «copiar i enganxar», de manera que quedaran garantides dues coses a la vegada: la seguretat jurídica i la plena autonomia del nou Estat català que tindrà l’última paraula en tot. I a mesura que el nou Parlament vagi legislant, ja farà el codi penal que cregui oportú.

Què passarà si l’estat espanyol prova d’intervenir la Generalitat o dissoldre l’autonomia?

Creixen les amenaces d'una possible intervenció directa de l'autonomia per part del govern espanyol

El govern espanyol pot intervenir la Generalitat de Catalunya? Podria dissoldre-la? Podria nomenar un president titella, no elegit pels ciutadans? I aquest president podria exercir les seves funcions? El president de la Generalitat acceptaria de ser substituït a la força? I com reaccionarien els ajuntaments i els ciutadans? I els mossos d’esquadra?

Aquests darrers dies han crescut els rumors, les amenaces i les opinions sobre la possibilitat d’una intervenció de la Generalitat per part del govern espanyol. El govern de Rajoy ha anunciat que està disposat a prendre les mesures que calgui per impedir el referèndum. Els mitjans espanyols apunten fins i tot a filtracions sobre una possible suspensió de l’autonomia catalana. Però és possible, això?

Molt poc fonament jurídic
L’autonomia forma part del marc jurídic espanyol. El dret d’autonomia és consagrat a l’article 2 de la constitució i els estatuts autonòmics formen part del marc constitucional. Tenen la constitució per sobre, però no són simples lleis com les altres.

Jordi Sànchez: «Per què Catalunya decidirà el seu futur»

Traducció al català de l'article de Jordi Sànchez publicat a POLITICO el 22 de maig de 2017 en anglès)

Als partidaris de la independència catalana sovint se'ls pregunta per què no estan contents amb el nivell d'autonomia de la seva regió. La resposta curta és simple: Volem tenir el nostre propi país, igual que tots els altres.

Els polítics unionistes sovint responen als seus crítics amb el tòpic que Espanya ja és un dels països més descentralitzats del món. Però ¿ho és realment? Cap americà, belga o escocès acceptaria competències transferides que poden ser revocades per majoria simple al Parlament estatal i sense conseqüències, com passa aquí.

Sobre el paper, Catalunya té autonomia. En realitat, no en queda gaire res. Gràcies al zel centralista d'Espanya, els trens de rodalies de Barcelona, el seu aeroport i fins i tot el seu port estan estretament controlats pel govern de Madrid.

A Alemanya, per contra, la ciutat-estat d'Hamburg posseeix i controla la seva xarxa de trens de rodalies, l'aeroport i el port marítim, sense posar en qüestió la unitat d'Alemanya. Als Estats Units, el codi penal és una competència de cadascun dels 50 estats. A Catalunya, ni tan sols podem tenir el nostre propi Consell Superior dl Poder Judicial. Cada institució està estretament controlada i limitada pel govern central.

Empar Moliner: «Convenci’m vostè a mi, Mariano!»

Expliqui’m per què el pressupost del MNAC és de 15 milions d’euros i el del Prado tres cops més, però jo els pago tots dos

Mariano Rajoy diu a Carles Puigdemont: “Convenci els 350 diputats” si vol votar. Però és lògic que els 350 diputats no es deixin convèncer perquè la independència de Catalunya els penalitza directament. És per això que existeixen els jutges i els observadors internacionals i fins i tot els mediadors culturals. No es pot ser jutge i part. Si jo em vull divorciar, puc passar-me una vida mirant de convèncer el meu home. Abans el divorci te l’havien de “concedir”. Ara això ha canviat. Si jo dic que pateixo una injustícia a la feina no hauré de negociar amb el que la fa possible, sinó amb un tercer neutral.

Josep Costa: «Unilateralitat i legitimitat democràtica»

La via unilateral no es legitima principalment amb vots. Fan falta, abans que res, bones raons. És obvi que vots i raons són coses clarament diferents, però encara hi ha qui no les distingeix prou bé. En efecte, no és estrany llegir o sentir gent de bona fe condicionant la unilateralitat del procés independentista a un suport democràtic més gran. Com si una secessió sense acord amb l’estat requerís més adhesió popular per ser legítima que si fos pactada.

D’entrada, he de dir que ja em resulta estranya la contraposició entre independència pactada o unilateral. Al món acadèmic, els teòrics de la secessió no hem jutjat mai la legitimitat d’una secessió en funció de si es feia de manera unilateral o pactada. Quan hi ha una via pactada o regulada simplement no hi ha cap problema de legitimitat. Aquest supòsit quasi ni es discuteix.

La secessió en sentit propi es duu a terme per la via dels fets, sense acord amb l’estat existent. Els casos en què hi ha un acord entre les parts són extraordinaris i pertanyen a un gènere diferent, que també podríem anomenar dissolució de l’estat. Per aquesta raó, és absurd defensar que una secessió per ser legítima ha de respectar les lleis. Es tracta d’un canvi de règim polític, que per definició substitueix l’ordenament legal. Tampoc en això no hi ha la clau de la legitimitat.

Iu Forn: «L’autèntic cop d'estat (el de veritat)»

Fa 24 hores que dos periodistes van anar al Parlament i van explicar coses molt grosses sobre l'actuació de les clavegueres de l'Estat a Catalunya. Coses tan grosses que la majoria són delicte. I van donar noms i cognoms dels autors d'aquests delictes. A partir d'aquí només hi ha dues possibilitats: o menteixen, o diuen la veritat. Si menteixen, les persones que van ser acusades de delinquir haurien de presentar una demanda contra aquests dos periodistes. I no ho han fet. Cap ni un. I miri que van sortir noms. Si diuen la veritat, el més normal als països normals i amb una salut democràtica homologable és que la justícia intervingui d'ofici i d'una manera immediata per aclarir les acusacions i actuar en conseqüència.

Ahir el més normal hauria estat que a la porta del Parlament hi hagués hagut un cotxe arribat directament des de la fiscalia. I que aquest cotxe hagués recollit Patricia López i Carlos Enrique Bayo per dur-los al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè hi declaressin. I això tampoc va passar. Esclar, la Fiscalia està massa ocupada perseguint urnes voladores.

O sigui, dues persones acusen jutges, fiscals, polítics, empresaris i periodistes de formar una trama mafiosa i no passa res. De res. Compte, i en un Parlament. No en un bar amb una sobredosi de canyes de cervesa, no.

Salvador Cot: «Reprimir els catalans és car»

"Un conflicte obert -amb policies retirant les urnes per la força, per exemple- també tindria greus conseqüències per als ciutadans de fora de Catalunya"

A mesura que s'acosta la data del referèndum, el govern espanyol comença a notar el vertigen d'haver d'explicar a la seva opinió pública que, arribat el moment, un conflicte obert -amb policies retirant les urnes per la força, per exemple- també tindria greus conseqüències per als ciutadans de fora de Catalunya. Una decisió d'aquest tipus implica, necessàriament, una desestabilització molt seriosa del règim del 78 i és incompatible amb les finances d'un estat que té un deute exterior de les dimensions del cent per cent del seu PIB. Reprimir els catalans no només és impresentable democràticament, també és car.

Jordi Sànchez (ANC): «Si cal sortirem al carrer per quedar-nos-hi, i el temps que calgui»

"Si l’Estat vol impedir el referèndum haurà d’utilitzar tota la seva capacitat coercitiva", avisa el president de l'Assemblea Nacional Catalana"

"Si cal sortirem al carrer per quedar-nos-hi, i el temps que calgui". Així de contundent s’ha manifestat el president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Sànchez, aquest matí durant una conferència en el marc del Fòrum Europa - Tribuna Catalunya, on ha afegit que "si l’Estat no deixa cap altre opció, ho farem tan bé com ho hem fet els darrers anys". Durant la seva intervenció, Sànchez ha avisat també que "si l’Estat vol impedir el referèndum haurà d’utilitzar tota la seva capacitat coercitiva" i que si passés això, l'Estat "hauria perdut tota la legitimitat democràtica que ara l’empara". En aquest sentit, ha argumentat que "la legitimitat no emana només de la legalitat" i que aquesta legalitat "pot col·lisionar amb la voluntat majoritària de la ciutadania i quan això passa és la legalitat la que s’ha d’adaptar a la ciutadania". Per al president de l'ANC, "quan una legalitat col·lisiona permanentment amb la ciutadania i l’Estat necessita la coerció, és que alguna cosa s’ha fet molt malament de l’Estat, i o bé rectifica o avancem en el naixement d’un nou sistema polític".

Miquel Riera: «Això va de veres»

Recordava dilluns a Madrid el president Carles Puigdemont, en un discurs, per cert, molt clar i contundent sobre la realitat catalana i la demanda d'un referèndum, que el que expressen els governants de Catalunya no és “cap desafiament, ni cap suflé, ni una malaltia, ni cap tipus de trastorn emocional”. És a dir, tot allò que, des que va començar el procés, el govern, bona part de l'oposició i la majoria de mitjans de comunicació espanyols han intentat vendre a la seva opinió pública. Creient i fent veure, per tant, que si el procés i el govern de Catalunya eren tot això –un desafiament, un suflé, una malaltia o un trastorn emocional– el remei era el que se sol aplicar en aquests casos: davant del desafiament, l'orgull castellà, és a dir, la força bruta policial i judicial; per fer baixar el suflé, el laissez faire, laissez passer esperant que tot plegat es desinfli; davant la malaltia, el remei equivocat, com ara prometre les inversions mai fetes, i davant el trastorn, doncs, ni escoltar, ni parlar: “Total, són bojos.”

Com que aquesta ha estat, en general, la posició espanyola, pensant que tot això no anava de veres, la sorpresa comença a ser majúscula quan descobreixen la ferma voluntat del govern català de tirar endavant el referèndum i la consegüent desconnexió de l'Estat. Llavors s'escandalitzen i acusen el govern i el Parlament d'actuar de sota mà, gairebé de preparar un cop d'estat. I com que la seva anàlisi continua essent errònia, apliquen la mà de ferro de la repressió i avall que fa baixada. Això sí, no s'estan de parlar de diàleg, mentre neguen cap possibilitat no ja d'un acord, sinó d'una negociació. Com si darrere la demanda del govern català no hi hagués un ampli suport, expressat a les urnes, al carrer i a les enquestes. El que mana, però, en comptes de la política, la necessària política, és el menyspreu. Fins que s'ho trobin. Perquè això va de veres. I si encara no s'ho creuen, tornin a escoltar el discurs de Puigdemont d'aquest dilluns. Clar i català. I qui avisa no és traïdor, que diu la dita.

Font: elPuntAvui.cat

Xevi Xirgo: «Al límit»

Per terra, mar i aire. Ahir el govern del PP en pes, presidente inclòs, van disparar per terra, mar i aire contra l'oferta formal que el govern català ha fet finalment per negociar un referèndum. Repassin-se vostès la conferència que dilluns van fer a Madrid el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller Romeva; i repassin-se després les declaracions que vàrem sentir ahir de Rajoy, Millo, Cospedal, Sáenz i tot el seu seguici. I comparin el llenguatge utilitzat per uns i altres. Diàleg, entesa, proposta, negociació, democràcia i referèndum, per un costat. I per l'altre? Cop d'estat, xantatge, militars, suspensió de l'autonomia, impedir, poder, deslleialtat... Ahir, els advertiments del govern espanyol van pujar de to (i em temo que ho faran encara més els propers dies) i el llenguatge bèl·lic predominava en tots ells. I si un nexe en comú tenien totes les declaracions que vam sentir dels populars (no pas de popularitat, sinó de PP) era el de culpabilitzar el govern català, en exclusiva, de la situació creada. “Estan posant en risc l'autogovern”, deia Millo en una entrevista a cala Terribas. “L'Estat garantirà que no es trenqui la democràcia”, hi va afegir. I jo em pregunto: i en aquesta situació, l'Estat (i el PP) no hi té cap responsabilitat? No senten, de veritat, que hi tinguin cap responsabilitat, tots aquests senyors del PP? Si som a punt d'un trencament (del trencament de la democràcia, arriba a dir Millo), no hi té cap responsabilitat el PP, insisteixo? No hi té res a veure que hagin fet el sord des del 2010, quan el TC va trinxar l'Estatut? No hi té res a veure, aquella recollida de signatures contra l'Estatut que va fer el PP? No hi té res a veure el cop de porta de Rajoy al president Mas quan aquest li va dur a la Moncloa una llista de temes per resoldre? No hi té res a veure el no a tot del PP? No hi té res a veure la judicialització permanent? No sentiu, de veritat, Millo, Rajoy, Cospedal, Albiol i tots plegats cap responsabilitat? Perquè no he sentit, en cap moment, cap mea culpa de res. Què heu fet, per evitar el xoc de trens? Res. No es pot, senyors meus, despatxar com heu despatxat el clam de dos milions de catalans. Aquesta, la d'ahir, serà la vostra estratègia? La por i l'amenaça? Qui ho haurà dut, tot plegat, al límit del trencament?

Font: elPuntAvui.cat

Jordi Turull: «Mentides que revelen intencions»

De la mateixa manera que a Catalunya hi ha molta gent, molta i molt diferent, del tot compromesa per fer possible amb les millors arts que es culmini amb èxit el referèndum sobre la independència de Catalunya, està clar també que hi ha persones a l’Estat, no tantes però amb molta incidència i poder, que faran el que calgui, amb les seves pitjors arts , perquè vagi malament. Això –que he dit i escrit molts cops- no és una reflexió, sinó que senzillament és una constatació d’una cadena de fets que des de fa uns anys es van succeint. Alguns aïllats, i molt d’ells perfectament encadenats i relacionats.

Aquests dies per exemple, ja sigui a través de reportatges a la televisió pública o a les comissions d’investigació tant al Congres com al Parlament, anem coneixent, a través de submergir-nos a l’anomenada "Operació Catalunya", fins a quin punt des de l’inici del procés s’articulen i es coordinen diversos poders de l’Estat per fer embarrancar el procés català.

Ara, que ja ens trobem en un compte enrere, que tothom ja observa la determinació absoluta del Govern, del Parlament i de les entitats sobiranistes per fer el referèndum, tothom es posiciona. Es posicionen partits, persones, mitjans comunicació etc. El fet que tothom és posicioni, no sols és normal i és del tot legítim, sinó que és bo perquè forma part de l’essència de la democràcia. I és justament d’això del que parlem, de democràcia.

Roger Buch: «Que es parli de referèndum, com més, millor»

«El sobiranisme haurà de vigilar perquè l’Estat voldrà que la tensió es concentri en temes col·laterals, com el fet que hi hagi estelades als balcons dels ajuntaments o que aquests obrin el 12 d’octubre»

L’independentisme arriba en els moments de calma abans de la tempesta havent aconseguit una cosa molt important: concentrar el conflicte polític en les urnes, percebudes per tothom com el símbol màxim de la democràcia. Aquests darrers dies tot gira al voltant del referèndum, querelles per urnes, visibilització dels amplis suports del Pacte Nacional pel Referèndum i presentació de proposta de negociació del referèndum a Madrid. Com va dir Joan Ignasi Elena en l’acte de divendres passat, no es tracta d’independència, es tracta de democràcia.

El govern central dubta de com afrontar els moments decisius que venen. Per una banda fermesa, però a la vegada tractant d’imposar el relat. Però el relat de l’estat i, en general, de les forces polítiques i mediàtiques unionistes té un gran problema. Per una banda, s’intenta difondre el rumor que hi haurà algun tipus de pacte, que el referèndum segur que no es farà i que al final, hi haurà unes eleccions autonòmiques on l’independentisme ja no tindrà majoria.

Conferència «La hi$enda catalana i les pension$» amb Núria Bosch i Lluís Salvadó, el 30 de maig

Pere Cardús: «L’afer problemàtic dels jutges, fiscals i lletrats el dia de la independència»

Analitzem els factors que determinaran el bon funcionament de la justícia a Catalunya els primers mesos d'independència

Se n’han arribat a escriure moltes coses, de l’actuació dels Mossos d’Esquadra en cas de proclamació de la independència. La qüestió de la policia és molt cridanera i molt visible, però no és pas més important ni complicada que la del cos de magistrats i lletrats del sistema de justícia. Si tothom té clar que s’ha volgut tenir enllestida la hisenda catalana per a poder cobrar tots els impostos des dels primers mesos, o que s’han preparat plans de contingència en matèria de seguretat pública, també és important de saber que el govern i els seus equips assessors han pensat com es pot fer la transició del sistema judicial espanyol al sistema judicial de la república catalana.

Són 1.830
El conseller de Justícia, Carles Mundó, explicava en una entrevista a aquest diari que, actualment, els jutges depenen del Consell General del poder judicial, i els lletrats –que fins fa dos anys eren anomenats secretaris judicials– depenen del Ministeri de Justícia. La resta de treballadors dels jutjats de Catalunya depenen de la Conselleria de Justícia. A Catalunya, el 2016 hi havia 613 òrgans judicials i 898 jutjats de pau. Actualment, hi ha més de 810 jutges (80 jutges i 730 magistrats), més de 380 fiscals i més de 630 lletrats. Es calcula que sumen uns 1.830 efectius adscrits als òrgans d’Administració de Justícia de l’estat espanyol. Per una altra banda, els treballadors de la justícia que pertanyen a la Generalitat són uns 7.300, pel cap baix.

Xerrada «Pensions, seguretat social i renda garantida a la República catalana» el 30 de maig

Operació Catalunya. Anatomia d’una conspiració: una policia política?

Reportatge del programa 30 minuts de TV3 emès el diumenge 21 de maig de 2017.

Xevi Xirgo: «Clar i castellà»

El president Puigdemont ahir va ser clar. Clar i castellà, per ser més precisos. Clar perquè ho és sempre, i castellà perquè era a Madrid i perquè volia que l'entenguessin. Però ni així, president. No ho entenen. I la prova més clara va ser la mala educació de Rajoy (aquest president que felicita el Real Madrid al cap de res però que no felicita Pedro Sánchez “per no molestar”) parlant de “xantatge intolerable” del govern català fins i tot abans que els tres tenors fessin la conferència. Quina falta de respecte! Si Rajoy hagués escoltat les tres intervencions, tan contundents com respectuoses, en algun moment o altre hauria hagut de quedar vermell. Com es pot dir –li recordava Puigdemont– que la qüestió catalana “és el repte més greu que té plantejat Espanya en aquests moments” i no fer-hi res? La pregunta clau, Puigdemont la va formular en diverses ocasions: “Hi ha voluntat política per atendre la demanda catalana?” I la resposta, president, és ben clara: no. “No mirin cap a l'altre costat”; “seria sensat no menystenir la realitat catalana”; “volem dialogar”; “si hi ha voluntat política, es troben els camins...” Puigdemont, ahir, va tornar a demanar, reclamar, implorar, pregar (posin-hi tots els sinònims que vulguin) que el referèndum sigui acordat. No volen, president. No volen, vicepresident. No volen, conseller Romeva. Ni l'exemple del retorn de Tarradellas, ni els dels referèndums acordats del Regne Unit i Escòcia. Ni tota la pedagogia democràtica dels discursos d'ahir. Res. A hores d'ara és més fàcil que es moguin jutges i fiscals per perseguir declaracions d'intencions del Parlament o informes falsos a la premsa que no pas que el govern Rajoy es mogui a partir de reflexions democràtiques com les dels discursos d'ahir. “Esperem les seves propostes”, els va dir ahir Puigdemont. Doncs esperi's assegut, president, com em deien a mi a casa meva de petit quan demanava alguna cosa impossible. Perquè no hi serà. Malauradament, no hi serà. I el govern, un cop feta la “proposta formal que dirigirà de manera immediata al govern espanyol”, haurà de concretar quan és “l'últim minut de la pròrroga”. Se'ls acaba el temps. I a Madrid no se n'adonen. Ni que els ho diguin clar i castellà.

Font: elPuntAvui.cat

Ton Sales: «‘Legal’ versus ‘legítim’»

Una cosa pot ser legal però no legítima (¿cal recordar cap dictadura?), o legítima però no legal (una situació que fa pensar a qualsevol persona raonable que potser és la llei la que ha de cedir)

¿Es pot fer una cosa legítima però legalment prohibida (un referèndum o declaració d’independència, per posar un exemple)? Vista la quantitat sorprenent de gent que es passeja per aquests conceptes i que fins i tot defensa vehementment la legalitat sobre la legimitat com si la llei fos un absolut (i que en un altre bàndol o en un altre moment potser defensaria el contrari), trobo que cal urgentment relativitzar aquesta vella disputa.

Fins i tot un infant entén -i no cal que sigui advocat ni jutge (i potser millor que no ho sigui)- que: (1) legal vol dir que està escrit en alguna llei… que ves a saber qui va escriure: pot ser una llei franquista mai no derogada, o que es contradiu amb alguna altra, o que algú va fer per afavorir algú altre, o una Constitució d’un país redactada en condicions restrictives (¿no hi ha ningú que recordi que la Constitució espanyola del 1978 es va elaborar en una habitació a tres portes de distància d’on uns militars s’ho anaven mirant tot amb lupa?, ¿o que recordi que un contracte signat sota coacció és invàlid i recusable?); (2) legítim vol dir que es tracta d’un dret que algú creu que té tot i que no li sigui reconegut per la llei (com quan, no fa tant de temps, es deia a les dones o als negres americans: “Sí, teniu raó, però això que voleu està prohibit”); (3) els dos termes no sempre coincideixen en el temps: una cosa pot ser legal però no legítima (¿cal recordar cap dictadura?), o legítima però no legal (una situació que fa pensar a qualsevol persona raonable que potser és la llei la que ha de cedir, perquè se suposa que està feta per servir les persones, no pas al revés). Qualsevol individu no encegat pot meditar sobre com s’han resolt casos històrics en què els dos conceptes s’han oposat. A continuació, en dono alguns exemples.

Iu Forn: «Catalunya monologa a Madrit (concepte)»

Novembre del 2005. El Congrés dels Diputats celebra el que oficialment va anomenar-se “debat de presa en consideració de l'Estatut”. No cal que li expliqui com va prendre's en consideració l'Estatut cinc anys després el Tribunal Constitucional. I sense vaselina.

Doncs bé, 12 i 7 anys després, respectivament, el Govern català ha tornat a Madrit (concepte) a explicar-se. Ara no és cap Estatut sinó l'oferta d'un pacte per poder fer un referèndum. Som uns quants graons més amunt. I la resposta del Gobierno ha estat que tornem a fer allò de fa 12 anys. I això només té tres possibles explicacions: o pensen que no tenim memòria, o pensen que som imbècils, o les dues coses a la vegada.

Perquè, a veure una coseta... Quan tu arribes a casa i resulta que la teva parella és al llit amb 5 persones, ella et diu que no és el que sembla, tu fas veure que t'ho creus i 7 anys després et trobes 5 persones i la teva parella pel passadís de casa fent la conga tots conills i anant cap a l'habitació, és lògic pensar que potser allò es repetirà, no? I que potser no cal tornar-ho a suportar, oi? I que potser ja t'han pres el pèl les vegades suficients per no ser un babau (o una babaua)? Sí, oi?

José Antich: «Avís de Puigdemont a Madrid»

Encara que el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, havia acusat el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, abans de la seva conferència a Madrid d'anar a la capital espanyola a fer un xantatge intolerable, el cert és que la intervenció del president català va ser sobretot una mà oberta a la negociació i al pacte. Mai abans un moviment polític com el de l'independentisme català no ha acudit tantes vegades i amb una majoria política i social tan àmplia per rebre un i altre cop del president espanyol de torn la mateixa resposta: el referèndum és il·legal i cap govern no el pactarà mai. Aquest dilluns, no va ser diferent. I tanmateix, les conferències del president Puigdemont, del vicepresident Oriol Junqueras i el conseller Raül Romeva a la sala cedida per l'alcaldessa Manuela Carmena no van deixar cap escletxa perquè el referèndum sigui guardat al calaix de les promeses fins a una situació política més favorable.

No era un xantatge sinó un avís. No era una amenaça colpista sinó la decisió de la majoria dels diputats del Parlament. En molt poques línies de la seva intervenció de nou folis apareix recollit l'esperit de la conferència de Puigdemont i el seu compromís públic: "Però que no càpiga cap dubte que, si no s'articula una proposta per absència de voluntat del govern espanyol, el compromís del govern de Catalunya amb el seu poble és democràticament inviolable. Celebrarem el referèndum i serà a partir de llavors quan oferirem una proposta de diàleg i negociació. Però l'objectiu ja no serà celebrar el referèndum sinó convidar l'Estat espanyol a implementar els seus resultats i a contribuir a la transició del nou Estat català".

Víctor Alexandre : «Catalunya davant la ‘cerrazón’ espanyola»

"L'Estat vol impedir el referèndum perquè li té pànic, pànic en majúscules, i no sap com fer-ho, atès que faci el que faci li reportarà conseqüències negatives"

Hi ha tres factors que haurien d’empènyer Espanya a la negociació política immediata amb Catalunya sobre el referèndum d’independència d’aquesta última. El primer és humanístic, el segon polític i el tercer estratègic. Humanístic, perquè l’observança dels Drets Humans està per damunt de la Constitució i de les lleis internes dels estats que els han subscrit. No hi ha, per tant, cap legislació ni cap tribunal constitucional o suprem que tingui un rang superior a aquella Declaració Universal. No hi ha pobles superiors ni pobles inferiors, no hi ha nacions amb drets majors ni nacions amb drets menors, no hi ha identitats de primera ni identitats de segona. El dret a la llibertat és inherent a l’existència humana i ningú no té dret a erigir-se’n repartidor en nom de cap superioritat moral o armada.

Josep Lluís Cleries: «Catalans, prohibits i censurats»

"L’Estat ens discrimina només per un fet: ser catalanes i catalans"

En quin punt ha arribat l’estat espanyol quan hi ha veus que lamenten i diuen que és “il·legal i anticonstitucional” la conferència que el President Puigdemont ha fet aquesta tarda a Madrid com a últim intent per convèncer-lo de fer un referèndum pactat? En quin tipus d’estat l’expressió de les idees democràtiques es considera il·legal?

Sens dubte que aquestes reaccions que consideren que una conferència és “il·legal i anticonstitucional” ens transporten cap a èpoques passades, quan vivíem sota el règim franquista en el qual imperava la censura prèvia. Amb aquestes declaracions, sembla que el President Puigdemont –un president elegit democràticament pel poble de Catalunya- hauria d’haver demanat “permiso a la autoridad competente” com en altres èpoques pretèrites, per fer la conferència sobre el referèndum sobre el futur de Catalunya que, recordem-ho, el 80% dels catalans i catalanes volem fer.

Marta Rojals: «Fora els vostres nassos dels llibres dels nostres xiquets!»

«Els mites sobre l’adoctrinament de nens i televidents a Catalunya s’han difós a l’ample, impunement, temeràriament, a l’estat espanyol»

Perquè el govern espanyol ‘convidés’ un president català a ser escoltat al congrés han hagut de passar, com a mínim, cinc anys de manifestacions massives al carrer; una majoria ‘indepe’ al Parlament; tres etapes gandhianes del ‘primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen…’, i, potser més que tot això, una trucada en conferència d’algú amb prou poder per a fer-los desdir, en vint-i-quatre hores, d’un lustre de ‘no vull ni puc’. De la mateixa manera, perquè el govern espanyol investigués els llibres de text catalans ‘per adoctrinament’ només ha calgut, com a màxim, un ‘informe’ d’un ‘sindicat’ sense seu física coneguda, sense representació a les juntes, sense delegats entre el professorat i que ni tan sols es presenta a les eleccions. Un ‘sindicat’ que, com a tal, la USTEC l’ha definit de ‘gairebé inexistent’. Enhorabona als premiats.

Festa Major Dreta Eixample «13a Fira Modernista de Barcelona», el 26,27 i 28 de maig

Sessió informativa «Quines actituds ens ajudaran a assolir l'objectiu? Com enfocar els propers mesos?» el 25 de maig

Hem arribat a la darrera etapa del llarg camí que vam iniciar fa cinc anys. Als propers mesos ens caldrà tenir les coses molt clares, no deixar-nos arrossegar pel soroll mediàtic, ni per les amenaces i pressions que aniran en augment dia rere dia, i, a la vegada, fer pinya entorn l'objectiu que ens hem fixat en el nostre full de ruta aprovat a l'assembla general del proppassat 29 d'abril. Ens caldrà també tenir molt clar el relat i els arguments que haurem de fer servir durant aquests mesos. Què és un referèndum? Quines qüestions cal tenir clares de cara la seva celebració? Quines actituds ens ajudaran a assolir l'objectiu? Com enfocar els propers mesos?

Per poder-vos-ho transmetre i parlar-ne entre tots, des d'Incidència Política, hem començat a fer sessions informatives per tot el territori adreçades a tots els membres i simpatitzants de l'assemblea.

La propera sessió la farem el proper dijous a Barcelona i us convidem a assistir-hi. És important que hi assistiu.

Dia: 25 de maig de 2017

Hora: 2/4 de 8 del vespre.

Lloc: sala d'actes de l'ANC, Carrer de la Marina, 315, Barcelona
Nota: a questa sessió és oberta a tots els socis i simpatitzants de Barcelona, però especialment als de les AT's de La Sagrada Família, Horta-Guinardó i Gràcia. A Barcelona es faran diverses sessions (ja us informarem de les properes dates).

Molt cordialment,

Comissió d'Incidència Política al Territori (CIP)

Xevi Xirgo: «Torna Wert»

Ha tornat Wert. I aquest cop es diu Marcial Marín, que és el secretari d'estat d'Educació. Wert, segur que se'n recorden, era aquell ministre que es va fer famós per haver dit allò que els alumnes catalans s'havien d'“espanyolitzar”. I que va acabar com va acabar. Doncs ja el tornem a tenir aquí. Allò que ell representa, és clar. Perquè ahir el secretari d'estat d'Educació, Marcial Marín, que ve a ser el número dos del ministre Íñigo Méndez de Vigo, va anunciar que l'Alta Inspecció de l'Estat, que és un organisme depenent del Ministeri d'Educació, revisarà urgentment els llibres de text que fan servir les escoles catalanes per si vulneren la llei i adoctrinen ideològicament els seus alumnes. Mare de déu quin déjà-vu. Això és la cançó de l'enfadós. I la prova més clara que hem de marxar. L'anunci de Marín ressuscita, un cop més, la teoria aquesta de l'adoctrinament dels alumnes catalans i reobre, un cop més, una discussió ben estúpida que no té ni cap ni peus. Marín s'excusarà, segur, explicant que ell actua d'ofici, perquè hi ha hagut un sindicat (el sindicat Ames, que no deu conèixer cap de vostès) que ha denunciat aquest adoctrinament dels alumnes catalans. Cert. Hi ha un sindicat minoritari, molt minoritari, que deu tenir poca feina i es dedica a fer aquests informes, però com que llavors la premsa espanyola se'n fa ressò (potser un dia ens hauríem de preguntar allò de qui va ser primer, si l'ou o la gallina), el govern espanyol actua. I això encara és més greu. Perquè fa que tots plegats ens preguntem qui mana de veritat a Espanya, si el govern de Rajoy o la premsa madrilenya. No em facin respondre. Perquè, mani qui mani, al final la conclusió és sempre la mateixa: tornar a treure cíclicament el tòpic aquest que a Catalunya s'adoctrinen els alumnes. Mare de déu. Ja m'agradaria a mi que el ministre Méndez de Vigo o aquest tal Marín encarreguessin un estudi per veure si els llibres de text espanyol adoctrinen o no els seus alumnes. Riuríem, quan veiéssim com expliquen allò de la unidad de España. Fa riure, aquesta fixació. El secretari d'estat sap perfectament que a Catalunya no s'adoctrina els alumnes. Però hi dona corda. No se n'adonen, però al final sempre juguen a favor nostre. Carregant-nos, un dia i un altre, d'arguments. Ja s'ho faran.

Font: elPuntAvui.cat

Ferran Espada: «Barcelona no entra en el seu esquema»

L'episodi de les cues a l'aeroport del Prat és la darrera manifestació d'una gran incomprensió. La que manté Madrid respecte a una realitat que es nega. La gran ciutat de projecció internacional és Barcelona i la seva àrea metropolitana, i no un Madrid decadent que només l'artificialitat que li dona la capitalitat de l'Estat situa en el mapa. Per això les previsions i el tracte a les infraestructures de la capital catalana són sempre deficients en la previsió i maldestres en l'execució. Tant se val que parlem de l'aeroport com del port, les infraestructures viàries o de rodalies. El problema ja no és que no vulguin cedir el control d'aquestes infraestructures, sinó que no poden admetre que Barcelona sigui la que estigui entre les principals capitals globals.

Font: elPuntAvui.cat

Germà Capdevila: «La dissolució de Catalunya»

Hi ha qui sent un cert tremolor de cames per la magnitud del pas definitiu que estem a punt de fer com a país, per esdevenir un nou estat d'Europa. Hi ha qui fins i tot parla d'eleccions autonòmiques! És comprensible, sobretot en aquells que estan més exposats a la repressió d'una Espanya que no sap negociar –no ho ha fet mai, de l'Argentina a Cuba, de les Filipines a Gibraltar–, sinó que fa front als problemes territorials sempre amb la mateixa actitud: matar o morir. Cada vegada que ens agafi una mica de vertigen pel que farem, però, convé recordar que quedar-nos com fins ara ja no és una opció. L'operació Catalunya no té com a finalitat aturar el referèndum o frenar el procés, sinó actuar com un àcid potent que dilueixi definitivament la nació catalana dins d'Espanya. Per això el dret penal espanyol està mutant d'un sistema de tipus penals a la persecució d'idees i intencions –la querella anunciada contra la consellera Borràs o el procés contra el professor López Bofill– tot agafant cada cop més un tint nítidament erdoganià. Per això han reformat la legislació municipal per sotmetre a la intervenció dels funcionaris estatals qualsevol decisió que impliqui una despesa superior als 3.000 euros. Per això envaeixen les competències educatives catalanes, imposen continguts des de Madrid i inicien una depuració digna de la Inquisició, de la qual hem conegut el primer moviment aquesta setmana a través d'un sindicat desconegut sense representació. Per això ataquen sense miraments un dels elements clau de l'economia del país: l'aeroport del Prat.

Sabem que ens esperen setmanes dures i complicades. Haurem d'esquivar nombrosos entrebancs, haurem de mobilitzar-nos i aguantar els embats d'un Estat amb fòbia a la democràcia, però també sabem que no hi ha alternativa possible. Si ens arronsem abans de temps, ens espera la dissolució de Catalunya.

Font: elPuntAvui.cat

Eduard Voltas: «La dansa de la llibertat»

"Posant l’exercici del dret d’autodeterminació en el centre, tot canvia respecte a l’autonomisme"

Doncs ja tenim l’urna instal·lada al centre de la política catalana i també de l’espanyola. En un país normal l’urna és només el procediment, l’eina a través de la qual es resolen els conflictes polítics. L’urna és neutra i la batalla política es centra en quina papereta s’hi introdueix. Aquí no, aquí l’urna s’ha convertit ella mateixa en el conflicte. L’estat renuncia al debat independència sí o no i, a base de prohibicions, querelles i amenaces porta el debat a referèndum sí o no, urnes sí o no. A banda de democràticament dubtós, no sembla molt intel·ligent: en un debat democràtic independència sí o no, resolt a través d’un referèndum acordat a l’escocesa, l’estat tindria possibilitats de guanyar (diria que bastantes); però en un debat referèndum sí o no, on una part vol posar urnes i l’altra requisar-les i destruir-les, només hi ha un guanyador possible i aquest és l’independentisme.

Albert Pont: «Espanya sap que Catalunya s’independitza i ja la va descapitalitzant»

Entrevista al president del Cercle Català de Negocis sobre el llibre que acaba de publicar, 'Interès d'Estat', en què analitza el centralisme de l'estat espanyol i els vicis entre polítics i poders econòmics

Albert Pont fa temps que denuncia les desinversions al corredor mediterrani en detriment d’un corredor central ple d’infrastructures. Especialment, a Castella-la Manxa i a la Comunitat de Madrid, on empresaris i terratinents ben vinculats amb el poder polític han pogut enriquir-se gràcies a les inversions estatals i als posteriors rescats que se’ls han hagut d’aplicar. Els Franco, els Abelló o els Serrano-Súñer són algunes d’aquestes famílies que s’han lucrat desmesuradament i que Pont denuncia en el llibre Interès d’Estat. En resum, podríem dir que el llibre és un informe detallat del centralisme que fa segles que aplica Espanya i com aquest sistema ha jugat en contra dels interessos de Catalunya. I encara més sucós, ho fa amb noms i cognoms. Explica casos de descapitalització, amiguismes, oligopolis espanyols i les mecàniques de l’espoliació financera i del sistema de solidaritat autonòmic.

—Un dels capítols més sucosos del llibre és el que dediqueu als empresaris i terratinents castellans i madrilenys que han fet fortuna al corredor central. Tot plegat sembla un retrat al més pur estil Escopeta nacional. Com fer, d’un país, el negoci d’uns pocs.
—De fet, sí. Però és que l’estat espanyol sempre s’ha sostingut així. Penseu en les guerres colonials, que es justificaven amb la transmissió de la fe però que en realitat volien explotar els recursos naturals de nous territoris. I ara són els mateixos. La gent que govern Espanya i que controla el poder polític i econòmic provenen d’aquells llinatges espoliadors. I, per això, el corredor mediterrani es farà, però no de València a Barcelona i fins a la frontera amb França, que és per on passa el 74% del trànsit de mercaderies entre l’estat espanyol i el francès, sinó que es farà de València a Madrid perquè, com explico en el llibre, a Ciudad Real és previst de construir la terminal de contenidors marítims més gran del sud d’Europa.

«Sardanegem» i els panjabis, diumenge 28 de maig

Aquest mes s’acabarà el taller obert de sardanes dels diumenges. Aprofita aquests dos darrers dies que queden, el 21 i el 28 de maig! I el del 28, a més, podrem gaudir del Panjabi Bhangra, un ball tradicional del Panjab.

El Llach de sempre: no decep mai

Amb una puntualitat europea, l’acte que va tenir lloc dimarts 16 als Maristes va començar i acabar en el temps previst. Una hora i mitja de conversa distesa i plena de contingut que no va decebre els assistents. Com sempre, Lluís Llach, amb la rotunditat i la calidesa que el caracteritzen, va parlar prou clar i sense embuts: aquest procés ja no va d’independència, sinó de democràcia. És per això que tots els demòcrates s’han de sentir interpel·lats a acudir a les urnes, sense por, per culminar un procés que va començar el poble i que ha d’acabar el poble.

Amb tota contundència va assegurar que aquest procés l’acabarà la força de la gent, la nostra força, ja que –va dir– som nosaltres, sens dubte, el tresor més gran de què disposa el Parlament i el dic més sòlid i robust contra el qual ha de lluitar l’Estat espanyol, perquè la democràcia és imparable.

Gràcies, Lluís, per haver-nos dedicat el teu temps, ara més preuat que mai. Sabem que el govern no ens fallareu; no ho dubteu: nosaltres tampoc us fallarem.

Junts ho farem possible! Endavant, República!

Equip de Coordinació