«Al setembre hi haurà el referèndum que Oriol Junqueras va bastint per encàrrec directe del president Puigdemont i aquest és l’escenari final que Madrid i els partidaris catalans del règim del 1978 ni poden acceptar ni ho volen»Una de les peculiaritats de la classe política i mediàtica espanyola és la desinhibició constant. No tenen cap mania a defensar avui una cosa absolutament incompatible amb la que van dir ahir, sempre que els servesca per a atacar l’enemic del moment. La coherència no els importa ni els ha importat mai. N’és una mostra paradigmàtica aquella sentència que Madrid va solemnitzar per a atacar l’esquerra independentista basca: ‘Es pot parlar de tot, també de la independència, però en absència de violència.’ Era una mentida. Acabada la violència no es pot parlar de res.
Presoners del temps com són, del poc temps que els queda vull dir, la coherència és demanar massa i per això les contradiccions pugen de to. N’és un exemple perfecte la polèmica artificial que han creat sobre la possible aprovació en lectura única de la llei de transitorietat. Aquests dies hem vist declaracions i editorials periodístics que equiparen aquest mecanisme, ni més ni menys, que a un colp d’estat.
És una definició curiosa, perquè, entre moltes coses més, la darrera reforma de la constitució espanyola es va aprovar amb un procediment de lectura única i amb mig parlament abandonant l’hemicicle mentre es votava. I el diari El País, que ara diu en un editorial apocalíptic que seria intolerable que ho fes el Parlament de Catalunya, ho va despatxar aleshores amb un titular tan suau que no podia ser-ho més: ‘La reforma constitucional de PP y PSOE sale con el desplante del resto’. Ep! ‘Desplante’. Que el diccionari de la llengua espanyola defineix amb els termes següents: ‘Dicho o acto lleno de arrogancia, descaro o desabrimiento.’ El mateix diari i el mateix procediment. És espectacular. Si ho fan els seus per a reformar la constitució espanyola aleshores oposar-s’hi és arrogància. Però si ho fem ací per posar fi al règim és un colp d’estat. Oblidant, a més, que la lectura única no es proposa en aquest cas com un caprici sinó per evitar l’aplicació, precisament, d’unes mesures del Constitucional que, posats a parlar de colps d’estat, encaixarien molt millor en la definició.
Sap greu de veure gent que hauria de tenir una mica de coherència com la perd tota pel seu partidisme. A La Vanguardia hi ha opinants que s’han passat mesos i mesos i mesos desqualificant el sobiranisme amb qualsevol excusa, però que ara, de sobte, ploren interessades llàgrimes de cocodril per una revolució dels somriures que, diuen, es transformarà en maligna dictadura gràcies a l’aprovació de la llei de transitorietat. Ai, Senyor. La jugada és tan barroera que supose que els pocs lectors que els queden deuen somriure i tot. Indulgents.
Al setembre hi haurà el referèndum que Oriol Junqueras va bastint per encàrrec directe del president Puigdemont i aquest és l’escenari final que Madrid i els partidaris catalans del règim del 1978 ni poden acceptar ni ho volen. El seu problema és que ja no tenen res a fer per aturar-lo, perquè la convocatòria depèn només de la majoria parlamentària i del govern. De manera que si la coherència ja no era cap característica que els pogués definir, imagineu-vos quin luxe no deu ser ara, amb les urnes acostant-se a passos de gegant.
Font: VilaWeb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada