Xavier Antich: «Ens prenen per rucs (i no ho som)»

Dimarts, 28 de març del 2017. Són les 3 de la tarda. Espero en l’estació de Renfe El Clot – Aragó. És un dia qualsevol, i no és hora punta. No hi ha (al·leluia!) cap catàstrofe ferroviària d’aquelles a les quals els usuaris de Rodalies estem tan acostumats. Només una lleugera demora, poca cosa, habitual en un país en què els serveis públics no arriben a l’hora, puntualment, ni per acció d’un miracle. Funcionament normal, doncs. Ens hem acostumat a la impuntualitat sistemàtica. Habitual aquí, però no ho és, d’habitual, en els països del nostre entorn, com sap qualsevol que viatgi habitualment a França, Alemanya, els Països Baixos o els nòrdics.

Arriba el tren en direcció a Mataró. Tots els vagons van plens, a rebentar, com si fossin trens de mercaderies per a ramats: aquesta és la consideració que la Renfe té amb els seus usuaris. Com és obvi, la gentada que espera a l’andana puja als vagons. Amb esbufecs de resignació, només algun renec indignat, segurament a la boca d’algú que no és usuari habitual. Poca cosa més. Què podrien fer? És la norma. I tothom ho sap.

Segueixo esperant el meu tren, en direcció a Blanes, on m’han convidat a fer una conferència a la Biblioteca Comarcal. El mateix. El tren arriba, amb la demora rutinària. Quan hi puguem, hi ha més gent dreta que asseguda. També gent gran, no hi ha seients per a tothom, ni per a ells. Gent amb molts anys a sobre, cansats, dèbils. Agafant-se com poden per no caure, enmig d’una gentada que omple els vagons. El viatge és d’una hora i quart. Fins al cap de tres quarts d’hora no puc seure, i no sóc pas l’últim a fer-ho. No hi ha cap revolta, cap indignació manifesta. Només resignació davant del que és un funcionament pèssim dels serveis públics. Pèssim.

Mentre avancem, penso en l’estació d'El Clot – Aragó: unes andanes llòbregues, fosques i brutíssimes, amb les parets plenes de porqueria. Més pròpies d’una ciutat de províncies de Polònia o la RDA, durant la guerra freda, que d’una capital metropolitana com Barcelona en ple segle XXI. Vergonya aliena. Vergonya pròpia. Com, per què, ens deixem maltractar d’aquesta manera, tan grollera?

Penso en les paraules de Mariano Rajoy, president del Govern espanyol, fa només unes hores, quan acaba de fer unes pomposes declaracions, anticipades per la premsa amiga, amb la retòrica habitual d’un buròcrata ministerial, anunciant cínicament el final de la crisi econòmica, la recuperació (“recuperació”, ha dit) dels llocs de treball, quan a Espanya l’atur (el 2016) és del 19,6% i a la zona euro del 10%, el creixement econòmic (“Espanya és el país que més creix de la UE”, ha dit), i altres comentaris dignes d’Alícia al país de les meravelles. I sobretot l’anunci estrella de la seva visita a Barcelona, a la qual, per cert, no s’ha dignat ni a convidar personalment el president de la Generalitat ni la presidenta del Parlament, les dues màximes autoritats de l’Estat a Catalunya: 4.200 milions d’euros, ha dit, d’inversions de l’Estat en infraestructures a Catalunya, fins al 2020. Val la pena de repetir-ho: 4.200 milions d’euros en quatre anys, és a dir, 1.050 euros per any durant quatre anys. La gran oferta del generós president del govern espanyol com a resposta, estudiada i calibrada, al malestar de la ciutadania de Catalunya.

Ni una paraula, d’altra banda, respecte al deute encara pendent de l’Estat espanyol amb Catalunya, només en matèria d’infraestructures, quantificada en 10.000 milions d’euros. Ni una paraula. Ni una sola enmig d’un discurs que li han preparat, curosament, els seus assessors. Davant dels 10.000 milions d’euros deguts dels quals, com a president del Govern espanyol, n’és el màxim responsable. Mil milions cinquanta mil euros cada any, durant els quatre anys que tenim per endavant. Aquesta és la seva proposta. Els cronistes de l’acte en què s’ha pronunciat aquesta tan rotunda i pomposa declaració no han registrat que ningú s’hagi aixecat de l’acte, ni que l’auditori s’hagi posat a riure, ni que ningú li hagi estrafet el que més que una declaració institucional seriosa sembla, més aviat, un acudit de mal gust.

No cal repassar les hemeroteques. Els periodistes millor informats ja ho han fet en les últimes hores. Només cal recordar les dades, declaracions i promeses que, abans que Rajoy, han fet en els darrers anys, per no sortir de les infraestructures, només de les infraestructures, Ana Pastor, Manuel Chaves, Pepe Blanco, Magdalena Álvarez, Francisco Álvarez-Cascos, Rafael Arias-Salgado, José Borrell... Una llista completa configuraria una autèntica antologia del disbarat. O el millor tractat de cinisme que deixaria en una broma les pàgines que Diògenes Laerci dedica als cínics.

I mentrestant, la sanitat catalana, una de les millors d’Europa, continua gestionant uns pressupostos de crisi. I mentrestant, l’educació catalana està fent un esforç titànic per acollir, sense esquerdes ni terratrèmols, uns percentatges d’immigració molt superiors als dels països del nostre entorn i per gestionar amb una extraordinària professionalitat una diversitat que ha modificat l’alumnat de les aules. I mentrestant, les universitats han de fer front a uns costos de matriculació abusius i immorals, i han de veure com tanquen centres de recerca i com es congelen indefinidament les plantilles que haurien de garantir una renovació absolutament vital... I mentrestant, la ciutadania ha d’assistir impassible a la impugnació de les poques lleis, com el decret de pobresa energètica, que malden per posar pegats a una situació socialment d’emergència, o com creix, sense que ningú hi pugui posar remei, els percentatges, alarmants!, de la pobresa infantil....

Ah, de retorn a Barcelona, el tren ha sortit amb només 13 minuts de retard. Tretze. Només. Cap esbufec. Cap renec. Tampoc, per descomptat, cap explicació, cap disculpa. Conviure amb uns serveis públics deficients, en una anomalia sistemàtica i continuada, no és més que una metàfora cruel, inapel·lable, d’un Estat que menysprea els seus ciutadans i que ha fet de la seva inutilitat i incompetència la norma suprema de la seva existència i del seu funcionament habitual.

Font: elNacional.cat