Cada vegada són menys, però encara queden catalans que somien amb una Espanya diferent. Alguns líders de la nova política ens demanen que esperem fins que ells manin a Madrid per canviar les coses i instaurar un nou règim de fraternitat i plurinacionalitat.
Malauradament, la realitat és molt tossuda, i els catalans cada cop s'allunyen més dels espanyols, i vice-versa. Ahir l'enquesta d'El Periódico tornava a demostrar-ho, segurament a contracor dels seus editors: a Catalunya, 7 de cada 10 veuen un referèndum com la solució al conflicte amb l'Espanya. A la resta de l'Estat, només 3 de cada 10 ho veuen així. La diferència és abismal.
Per més que Rajoy vegi la independència com una amputació, el futur de la relació Catalunya-Espanya passa per un divorci. Des d'aquí el voldríem amistós, amb una separació de béns ordenada i justa. Malauradament, com la parella que per despit nega qualsevol diàleg, el divorci serà dolorós i conflictiu, amb amenaces, extorsions i manipulacions. Tothom en coneix algun cas d'aquest tipus de separacions.
Com en qualsevol divorci, més enllà del que diguin les lleis, el que importa és la voluntat d'un dels membres de la parella (o de tots dos) de dissoldre el vincle i començar una vida nova. Qui no vol el divorci pot reaccionar amb rebequeria, pot plorar, pot amenaçar, o pot fer servir els tribunals de braç repressor, però si la voluntat és de separar-se i la relació està molt deteriorada, no hi ha res a fer. Que es facin a la idea.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada