Toni Soler: «Se hace camino al andar»

MERKEL. Els altaveus més lúcids, massa ocupats a analitzar un tuit pujat de to o l’estirabot d’un tertulià, s’han oblidat sospitosament de parlar d’una notícia que té un cert abast: la fundació Adenauer -el think tank de la CDU d’Angela Merkel- ha fet un informe per reclamar una solució política per a Catalunya. “Rajoy insisteix que no hi haurà referèndum català, però no està clar ni com ho pensa impedir, ni quin projecte polític ofereix el PP als catalans”, diu l’informe. És una afirmació impensable fa només un any, i si la posem al costat del recent dossier del Deutsche Bank, que constata, amb cert astorament, la determinació del govern català per fer el referèndum, indica que alguna cosa està canviant en l’opinió pública europea. No és un canvi en favor de les tesis catalanes. Ni de bon tros. Només és el reconeixement d’un conflicte. Però això sol ¡és tan important! Ser un conflicte -ser un problema- és la porta d’accés a la realitat diplomàtica. És el pas previ a ser un subjecte polític.

CONFLICTE. Alguns podran ensumar en aquests aires del nord el perfum de la conciliació i una evocació del seny catalán. Una invitació a la Generalitat perquè reculi, es replantegi estratègies i terminis... Però la tesi que alimenta l’informe és exactament la contrària. Els amics de Merkel demanen una solució política perquè han constatat que el govern català no està disposat a rendir-se. Per a ells, és una sorpresa. A base de llegir diaris de Madrid durant anys, Europa s’havia contagiat de la percepció que, com que no hi havia violència associada, la reivindicació de Catalunya era un farol. Ara se li revela una situació inèdita: un procés massiu, pacífic però trencador. Per això el moment és clau. En una situació d’atzucac, la determinació és el factor decisiu. Qui genera relat, genera realitat. Qui més s’ho creu, va dues passes per davant de la resta. El sobiranisme català ha de mantenir la fermesa malgrat tots els vendavals, les actuacions judicials, les erosions internes i la corrupció. I davant dels indecisos, ha de reivindicar Companys: totes les causes justes tenen gent de tot el món per defensar-les, però Catalunya només ens té a nosaltres.

PREMI. Si el sobiranisme català resisteix, si fa tot el possible, fins a l’últim minut, per fer el referèndum, tindrà premi. I pel camí haurà posat en evidència els qui han fet d’Espanya una paròdia de democràcia. “Podem perdre el partit, el que no podem fer és no comparèixer”, em deia ahir un sobiranista, convençut que el repte és gegantí però que aquesta generació només pot tornar a casa si sap que ho ha intentat de veritat. Ja no hi ha somriures, perquè va de debò. Només es pot caminar en una direcció. I tan important com caminar és dir ben alt que camines, i si pot ser, dir-ho amb la mateixa gràcia que ho feia Machado. No pas per orgull mal entès, sinó perquè, en cas contrari, si nosaltres mateixos llencem les urnes a la brossa, la democràcia haurà fet fallida a Catalunya, i tota una nova fornada de ciutadans es farà gran en la pròxima dècada, entre Trump i Putin, entre Rajoy i potser Marine Le Pen, convençuda que el seu vot no serveix per a res.

Font: ara.cat