Toni Postius: «Diàleg? Quin diàleg?»

L’inici de l’actual legislatura espanyola, després de mesos d’inacció legislativa per les eternes negociacions per assolir la investidura de Mariano Rajoy, va venir presidit per un mantra que s’ha demostrat fal·laç. El diàleg. La vicepresidenta plenipotenciària Soraya Sáenz de Sanatamaría obria despatx a Barcelona i es nomenava Enric Millo, una cara amable comparat amb la seva antecessora, com a nou delegat del Govern a Catalunya. El govern del PP, per primera vegada, semblava que mirava de contraposar alguna cosa al relat de les forces independentistes, que representem la majoria absoluta al Parlament de Catalunya i que tenim l’encàrrec democràtic d’avançar en el procés fins a culminar-lo.

Però ben aviat s’ha vist que dins d’aquell bonic embolcall no hi havia res. La capsa del diàleg està buida. No hi ha cap intenció real de parlar. Només era un eslògan, una marca que pretenia agafar la bandera de les bones maneres, del tarannà democràtic, de la mà estesa... Però quan es tracta de passar del titular al contingut, resulta que no hi ha res de res i que si la intenció és parlar de referèndum, doncs ja no cal que parlem de res perquè aquest tema no es pot ni plantejar.

Això sí, l’Operació Diàleg va acompanyada de l’Operació Inhabilitació, que es veu que deu ser la forma com consideren que tindrem l’oportunitat de parlar: davant d’un jutge, acusats de desobediència, prevaricació i el que convingui, i convenientment condemnats perquè serveixi d’escarment als que pretenguin fer una passa més a partir d’ara. Així dona gust dialogar! Tot plegat és un error de grans dimensions per part de l’Estat, en la línia dels que porten cometent des que el poble de Catalunya ha posat en marxa el procés. No s’adonen que a cada gest repressiu, la resposta és una major determinació per culminar amb èxit el camí que hem dibuixat. I tampoc no veuen que els països del nostre entorn comencen a qüestionar en veu alta el que està fent l’estat espanyol.

Però si el tema era el diàleg, podem repetir tantes vegades com convingui que aquesta ha estat, és i serà l’oferta permanent des del primer dia de les forces sobiranistes. Parlem-ne. Seiem. Dialoguem. Acordem les condicions, la data, la pregunta. Votem com va poder fer la gent d’Escòcia d’acord amb el govern del Regne Unit i respectem la decisió que prengui lliurement el poble de Catalunya pel que respecta al seu futur polític. Ho voldríem poder fer així. El president Puigdemont i el vicepresident Junqueras ho han tornat a oferir, per escrit, en un article a quatre mans al diari El País.

Doncs, oh sorpresa, l’executiu de Mariano Rajoy no ha trigat pas gaire a rebutjar el contingut d’aquest nou oferiment. Un plantejament que, malgrat tot, es manté viu per si s’hi repensen i algun dia decideixen que val la pena actuar com ho fan les democràcies madures. Mentrestant, el compromís sorgit de les urnes del 27 de setembre de 2016 continua endavant i culminarà amb un referèndum amb acord amb l’estat o sense, al setembre, o abans, segons com es desenvolupin els esdeveniments.

En resum, ens proposen un diàleg que pretén ser el seu monòleg i que nega que es pugui parlar del que l’altra part desitja. Deien que en absència de violència, es podia parlar de tot, però aquí, on mai no hi ha hagut ni l’ombra d’un mal comportament, resulta que tampoc no es permet posar sobre la taula no ja la idea de la independència, sinó la simple possibilitat de preguntar a la gent si la vol o no. Tant és. La democràcia és invencible i s’obrirà camí. El moment decisiu és a punt d’arribar i possiblement les dificultats que haurem de superar seran molt grans. Però amb convenciment, fermesa, mobilització popular, civisme i amb l’exercici de la democràcia davant qualsevol intent de reprimir-la, ens en sortirem. I potser l’endemà d’haver votat, aleshores sí, entendran que el diàleg és el camí.

Font: in.directe.cat