Amb ells vam anar al lloc on es feia la xerrada. Jo sempre pregunte a la gent què fa, d'on ve i què pensa. Sóc periodista i preguntar és un vici però per mi aquesta és també una manera d'entendre com és aquest gran moviment que sacseja el país. Coneixent les seues parts el coneixes millor. I després de set anys seguits fent dos o tres xerrades per setmana i parlant amb milers i milers de persones crec que comence a entendre bé el que està passant.
En aquest cas em va impressionar molt la història que ells em van explicar. A Sant Cugat Òmnium ha creat una campanya consistent en regalar als bars exemplars del PuntAvui i de l'Ara, per tal d'estendre la pluralitat mediàtica i política, massa acostumada a aquesta gent, a aquests directors de diari, als quals ahir la vicepresidenta del govern espanyol alliçonava sense dissimular.
El cas, i el contrast, és que aquella dona que em va acompanyar m'explicà que s'havia jubilat feia poc però que no havia aconseguit portar a terme el seu somni. Per què? Es veu, això em va explicar, que el seu somni era un cop jubilada alçar-se cada dia a les nou del matí, en comptes de fer-ho a les set, com li havia passat tota la vida. Però ara resulta que cada dia s'alça, voluntària, per anar a pels diari al quiosc i repartir-los pels bars. I ho fa de nou a les set. Ploga, faça sol o neve. Tots els dies de l'any.
Aquesta va ser una d'aquelles explicacions que em deixen astorat i corprés. I li ho vaig haver de dir: 'sàpiga que guanyarem per vostè. Per vostè i per la gent com vostè que a canvi de res fan la feina que els demanen que facen, sacrificant fins i tot els somnis. I no paren mai de fer-la ni baixen mai del tren'.
Ells són la nostra sort, la nostra columna vertebral.
Font: Mails per a Hipàtia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada