En la seva precampanya a les primàries del PSOE, Patxi López ha fet escala a Catalunya i ha parlat de la "qüestió catalana". Molt típic dels polítics espanyols: parlar de Catalunya quan hi són, però res més. La resta del temps, quan són a Espanya, és com si Catalunya no existís. Creuen que poden proposar un futur per al conjunt del país sense comptar amb els catalans. Greu error.
A Catalunya es fan les propostes i a Catalunya es queden sense que ningú les reculli o actuï en conseqüència. López va venir a Catalunya a dir que cal aturar les màquines per evitar el xoc que molts vaticinen i donar-se temps per buscar una solució. Sembla una actitud equidistant, arbitral, prudent, respecte a dues parts en igualtat de condicions. Només que no estan en igualtat de condicions. El full de ruta, les màquines són l'única garantia amb què compta l'independentisme, la seva única possibilitat de imposar-se. Si les perd, desapareix.
Al govern central hi ha més opcions. A més de les màquines que pot aturar (els processos judicials, per exemple) pot posar en pràctica mesures polítiques i obrir vies de negociació, cosa que no ha fet fins ara. Però això és cosa seva.
L'abast de la petició de López d’"aturar màquines" s'observa en la seva proposta de reconèixer Catalunya com a nació "cultural". Un veritable anacronisme, poc atent a l'estat de les posicions avui dia en un procés de crisi constitucional. Reconèixer una evidència per no reconèixer una necessitat: que Catalunya és una nació política i que la famosa sentència del Tribunal Constitucional de maig de 2010 és un disbarat jurídic i un abús polític.
Aturar les màquines per negociar és una cosa que el nacionalisme espanyol va haver de fer molt abans de l'actual full de ruta, potser arran d'aquella sentència o de les reaccions posteriors. Però, per a això, s'haguessin necessitat dirigents capaços de comprendre el que estava passant.
Sens dubte, el govern central té moltes màquines per aturar. Els processos judicials els primers, sobretot perquè no són tals, sinó purs judicis polítics disfressats d'actes jurídics. Les presumptes activitats de guerra bruta de l'Estat contra l'independentisme i contra persones en concret. La política de recentralització de l'Estat i estrangulament de l'autonomia catalana.
La qüestió és què implica el fet d’"aturar màquines". No pot ser ajornar el referèndum perquè és el compromís de la majoria parlamentària catalana. En el nacionalisme espanyol s'argumenta que no és possible negociar res quan una condició inexcusable és la realització del referèndum o referèndum "sí o sí". Però no es veu per què aquesta posició ha de ser més inadmissible que la contrària, la que posa com a condició inexcusable la no realització del referèndum o referèndum "no o no". Si no es dóna aquesta negativa tancada, bé podrien aturar-se les màquines sempre que fos per establir la fórmula d'un referèndum pactat.
Si no és així, la petició d’"aturar les màquines" és completament irrealitzable. Una de les parts, la catalana, no pot i l'altra no vol. En no tenir voluntat d'entesa amb Catalunya, es tanca en una actitud intransigent, avisant que, segons es desenvolupin els esdeveniments, s'aplicarà la legislació vigent. No hi ha un problema polític; hi ha un problema judicial i d'ordre públic. La parsimònia del govern espanyol a tot el que fa referència a Catalunya apunta a la voluntat deliberada de deixar que els esdeveniments arribin a la confrontació institucional i veure a continuació, que via repressiva resulti la més adequada segons sigui la reacció.
Davant la paràlisi del nacionalisme espanyol, la iniciativa cau de nou del costat de l'independentisme. La Mesa del Parlament dóna via lliure a la tramitació d'urgència de la llei de desconnexió. La via està oberta, el referèndum espera. L'Estat només pot prohibir i la qüestió serà quina reacció tindrà la societat catalana davant l'enèsima prohibició arbitrària i despòtica.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada