Per què la independència de Catalunya fa tremolar a Angela Merkel?

Per entendre les declaracions de Merkel donant suport a Rajoy en contra de la consulta del 9N, més enllà de les relacions protocol·làries entre dos estats, cal mirar a la situació d’endeutament de l’estat espanyol, al seu repartiment, i la influència alemanya en tot plegat.

Aquests dies s’ha fet molt d’èmfasi en que el deute públic de l’estat espanyol ha crescut en el segon trimestre del 2014, 17.394.000 d’euros, i se situa per sobre del bilió d’euros (1.007.319 milions), però en realitat això és només una part del deute.

I això és així perquè el deute espanyol es bàsicament privat. L’any 2011 entre un 80-90% del deute corresponia, si fem cas a les dades oficials publicades, a bancs i empreses. Aquest deute total espanyol superava, entre els anys 2011-2012, el 320% del PIB (uns 3,30 bilions d’euros), i alguns observadors independents el situaven en un 400% del PIB, és a dir més de 4 bilions d’euros. De fet el desembre del 2013, segons el propi Banc d’Espanya, i després de les múltiples retallades i rescats, el deute net de les entitats espanyoles només amb el Banc Central Europeu (BCE), es situava encara en 201.865.000.000 € (201.865 milions d’euros), tot i haver-se reduït en un 35%.

I com hem arribat a aquesta situació, bé sembla que constructors i promotors espanyols van poder-se endeutar d’una forma tan il·lògica perquè els arribaven crèdits sense mesura, i uns del principals proveïdors eren els bancs d’Alemanya.

De fet el deute públic de l’estat espanyol, era al 2011 d’un 60% del PIB, dels més baixos de la zona euro. A Alemanya era d’un 83%, a França d’un 82%, a Itàlia d’un 119% i a Grècia del 143%. Ara el deute públic espanyol ja és d’un 98%.

Salvador Cot: "Espanya es desinfla"

Finalment, l'unionisme presenta batalla política aquest Onze de Setembre. Benvinguts. És d'agrair que pugui comparar-se, amb un cop d'ull, el nivell de mobilització social que és capaç de generar la idea d'Espanya entre la ciutadania catalana. Els malpensats podran creure que ho fan per subministrar a les televisions de Madrid els quatre plans tancats que necessiten per sostenir el titular de Cataluña se divide en la Diada. Però jo vull pensar que no, que es tracta del primer símptoma de l'acceptació de les urnes com a únic sistema de contrast democràtic.

De fet, el més important és que la manifestació de Tarragona demostra que els espanyolistes creuen que la independència és possible i que, a més, a ells també cada cop sembla més pròxima. Per això no tenen més remei que fer el mateix que els sobiranistes, que és aixecar-se de la cadira, sortir de casa amb una bandera sota el braç, agafar un tren o un autocar i, un cop a lloc, esperar que s'ompli tan massivament com sigui possible. Els que aniran a Tarragona han deixat de creure que l'Estat sigui invulnerable. En això també hi ha coincidència. Són unionistes, però també són catalans. I per això desconfien de les portades dels diaris de Madrid, que diuen que el cas Pujol està desinflant el sobiranisme. Com tampoc no tenen cap mena de fe en l'eficàcia dels dotze delegats del PP i el PSOE que s'autoanomenen Tribunal Constitucional, ni en l'habilitat política de Mariano Rajoy i el seu govern. Al contrari, alguns milers de persones aniran a Tarragona amb banderes espanyoles perquè són conscients que és Espanya qui es desinfla. I que ells són els últims que queden per defensar un règim i una legitimitat que, a Catalunya, fa molt temps que ja no es creu ningú.

Font: elPuntAvui

Xavier Diez: "Catalunya és anticonstitucional"

Com ens recorden en aquests dies de moviments polítics gens subtils, votar és anticonstitucional. Opinar és anticonstitucional. Pensar coses diferents al que representa l’ordenament legal és anticonstitucional. Bé, el que resulta, ras i curt, és que Catalunya és anticonstitucional.

Anem a pams. La Constitució, entesa majoritàriament pels titulars de l’estat com a una mena de taules sagrades de la llei que Déu lliurà als espanyols amb la santa missió de mantenir la unitat de la pàtria, més que presó de les nacions, sembla directament una presó del pensament. Com ens demostren dia rere dia aquells que no hi ha salvació rere el règim en què es reformà el franquisme, la Constitució, que fou entesa per molts com a punt de partida, no resulta altra cosa que un punt d’arribada. I els designis divins, esculpits dins l’ordenament legislatiu espanyol, no foren consignats per Déu, sinó per Franco, en el seu testament polític, recollit a l’article segon i vuitè de la Constitució, i enviat per un àngel motoritzat (seria de l’infern?) a la comissió constitucional que es reunia l’estiu de 1978.

On queda Catalunya, dins de tot plegat? Com ja indica l’aritmètica pura, a fora de la Constitució.
Perquè és així. Catalunya, no només és una nació (un terme excessivament espuri per als buròcrates del sanedrí constitucional), sinó que és un cos polític i jurídic preexistent al text constitucional. Fins i tot, dins l’ordenament legal espanyol, Catalunya és un cos administratiu anterior a la redacció de la pròpia constitució, car la Generalitat republicana fou restaurada i reconeguda de manera provisional més d’un any abans que la Constitució fos promulgada per les Corts Constituents. La Generalitat, Catalunya, entesa com a una entitat estatal lligada constitucionalment a una República autodissolta el juny del 1977, amb una continuïtat institucional ininterrompuda a l’exili, no hi cap dins la constitució, perquè és a fora, continua a fora, i no té altre futur si no és a fora.

Liz Castro: "Granets de sorra petits i variats"

Ara que ens passem el dia preguntant-nos si es farà la consulta el 9 de novembre o no --i què passarà el 10-- és fàcil tenir la sensació que res del que fem no és significatiu. Els diaris ens diuen que tot és una deriva de Mas, que el que es diu en públic no és el que es diu en privat i que tot és un fet consumat. Fa la sensació que ens volen fer pensar que no hi tenim res a dir o a fer.

Però no compten amb la gent. Ni amb el desig molt fort de la gent d'aportar-hi el seu granet de sorra.

Fins i tot n'hi ha, d'independentistes, que menyspreen els granets particulars. Diuen que no s'ha aconseguit res perquè encara no som independents. Que no s'ha d'anar amb el lliri a la mà. I que ells tenen patentada l'única manera real d'arribar a la independència. Ho trobo frustrant. Perquè jo sí que crec en la gent. T'explico per què.

L'any passat vaig editar el llibre 'What's up with Catalonia?' en anglès per explicar el procés a la gent de fora. Ha estat tot un èxit, se n'han venut més de 6.000 exemplars, a més dels 1.000 que es van distribuir als mecenes de la campanya de Verkami. No demano ni espero pas que els estrangers s'hi fiquin, però és important que sàpiguen què passa. El llibre, a banda més traduccions que faig, és el meu granet de sorra.

Ara he pensat aprofitar que hi ha molts turistes a Catalunya i regalar-los un exemplar del llibre, perquè el puguin llegir i s'emportin la informació a casa seva. Per això, he fet imprimir uns punts de llibre que tenen un codi QR i un enllaç per a descarregar-lo sencer. Els catalans que vulguin compartir el llibre amb els turistes poden agafar les targetes (gratuïtes) a la seu de l'ANC, a la botiga de VilaWeb o demanar-me-les directament.

Toni Soler: "Ni una ceja"

Un membre del govern espanyol (sector moderat) va demanar no fa gaire al seu homòleg català que traslladés un missatge directe als seus companys de gabinet: “ Diles que se estén quietecitos. Que no muevan ni una ceja, si no quieren que alguien les busque las cosquillas ”. L’advertiment devia fer més efecte o menys, segons els casos. Però resulta molt revelador. Fa tota la impressió que, pel govern espanyol, si ets un català corrupte però no mous “ni una ceja ” quedes eximit de tota responsabilitat, la qual cosa és una invitació claríssima a tots els polítics i empresaris catalans que tinguin alguna cosa a témer de la justícia: si abjuren del sobiranisme i se sotmeten a l’ordre constitucional, l’estat espanyol serà magnànim i no els investigarà. O fins i tot els encobrirà. Així és com funciona tot plegat.

Font: ara.cat

"L'11 de setembre, tots junts, convocarem la consulta", el nou vídeo de la 'V'

Vicenç Villatoro: "Ni el dret a opinar"

En els últims anys, des del conjunt del catalanisme s’ha reivindicat -amb algunes discussions i discrepàncies sobre l’expressió- el dret a decidir. És a dir, el dret dels catalans a decidir el nostre futur. En els termes previstos en la llei de consultes que aprovarà el Parlament de Catalunya i que ha estat avalada pel Consell de Garanties Estatutàries, els catalans no exercirem el dia 9 de novembre el nostre dret a decidir. Exercirem el nostre dret a opinar. No és una crítica: em sembla estratègicament ben fet i necessari. En el nostre cas, poder exercir més endavant el veritable dret a decidir passa avui per poder exercir el nostre dret a opinar.

Dit en altres paraules, el procés democràtic cap a la independència de Catalunya demanarà un dia un referèndum decisori, de resultat vinculant, però no és encara el del 9 de novembre. L’altre, el que culmini el procés i en garanteixi encara més la impecabilitat, vindrà més endavant. Però el camí passa per aquí.

En el model de consulta previst per la llei catalana, la del dia 9 de novembre no és vinculant. No és decisòria. Serveix per conèixer l’opinió majoritària dels catalans i esperar que a partir d’aquí els governs català i espanyol i les instàncies internacionals actuïn en conseqüència. Per tant, no se’ns demana que decidim, sinó que opinem. Les decisions les prendrà algú, més endavant -conseqüents o inconseqüents amb el resultat de la consulta-, a partir d’aquesta opinió. Amb una convicció: si en aquesta consulta sortís el no, els mateixos que ara neguen la seva qualitat democràtica i la seva legalitat jurídica la considerarien la més perfecta expressió de la voluntat dels catalans i el punt final definitiu de tota aspiració secessionista.

Xavier Guarque: "El déficit del déficit"

És el que penso i sempre he argumentat, però ara ho llegeixo dit pels Tècnics del Ministeri d'Hisenda (El Economista.es).

Les Balances Fiscals publicades recentment inflen el dèficit fiscal de Madrid ja que només corregeixen parcialment l' “efecte capital” i deixa veure clarament que és la comunitat amb un major volum d'ingressos. El perquè està ben clar:

A part dels Ministerios i de totes les seus públiques estatals, és la seu social de més de la meitat de les grans corporacions privades, acaparant, per tant, la major part de la seva tributació per l'Impost de Societats, independentment de que la seva àrea de servei, total o parcial, sigui allí o no.

Les retribucions dels seus funcionaris i treballadors també hi repercuteixen directament mitjançant el seu consum i les seves rendes de capital.

A l'altre costat de la balança, Madrid acapara la major part de fortunes de tot l'Estat, a les que, lliurement, no els exigeix l'Impost del Patrimoni.

En un altre ordre de coses, es dona per correctament comptabilitzada als Pressupostos Generals de l'Estat la gestió i manteniment de molts ens radicats a Madrid, i dels que només se'n lucra Madrid.

A la vista d'aquestes dades, el Gestha senyala que Madrid rep més ingressos que la resta de comunitats, precisament per ser la capital de l'Estat, una realitat que seria ben diferent sense aquest efecte, i que mostraria un molt menor desequilibri de la seva balança fiscal al ensenyar-se les dades i fer les comparatives del conjunt de les Comunitats Autónomes que les seves partides d'ingressos son el resultat del moviment econòmic que son capaçes de generar.

Com diu aquell “Algú ho tenia que dir”, i ara ja no ho diu un qualsevol, ni ningú contrari que pugui estar interessat en desprestigiar l'adversari. No es pot acceptar com a normal les coses que no en tenen res de normal.

Font: in.directe.cat

Conferència "És l'hora dels adéus?" amb Sala i Martín el 4 de setembre

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

El vèrtex de la Via Catalana 2014 comptarà amb els votants més joves de la consulta del 9N

La Via Catalana 2014, la mobilització organitzada per la campanya ARA ÉS L’HORA el proper Onze de Setembre, comptarà al vèrtex de la V amb joves que podran votar per primera vegada el 9 de novembre.

En concret, Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), organitzadores de la mobilització, fan una crida als joves nascuts el 9 de novembre del 1998 perquè se situïn al vèrtex de la Plaça de les Glòries Catalanes, a Barcelona.

Segons la Llei de Consultes que està previst que aprovi el Parlament la propera tardor; podran participar en aquest tipus de votacions els majors de 16 anys. És per això que la crida a formar part del vèrtex de la V es fa als votants més joves que hi haurà a la consulta del 9N.

Totes aquelles persones que vulguin formar part del vèrtex de la Via Catalana 2014 poden dirigir-se al correu 16anys@araeslhora.cat , indicant el seu nom, cognoms, i telèfon de contacte.

El bloc decidit a desobeir el TC es reforça

Guanyem i Podem se sumen a ERC, la CUP, SI i Procés Constituent

Ahir Guanyem i Podem es mostraven partidaris de la desobediència si des de l'estat espanyol o el Tribunal Constitucional es prohibís de fer la consulta d'independència. Fa setmanes la CUP va defensar aquesta opció i ERC també és del mateix parer. En canvi, les altres forces a favor del dret de decidir han tingut respostes contradictòries en relació amb aquesta qüestió. El mes de setembre s'ha d'aprovar la llei de consultes i el debat és més viu que mai.

La CUP, insistent amb la desobediència

'Crear un moviment de resistència civil organitzada preparat per a desobeir l'estat espanyol' fou la recepta acordada pels militants de la CUP el 13 de juliol proppassat, quan van fer l'última assemblea nacional. El diputat David Fernàndez ha advertit reiteradament les últimes setmanes que 'el problema el tindrem abans del 9-N perquè ens voldran prohibir la democràcia'; per això, ha reclamat 'una resposta de les institucions i del conjunt de la societat davant l'estat'.

ERC: 'La consulta s'ha de fer digui què digui el TC'

La secretària general d'ERC, Marta Rovira, va dir a principi d'agost que la consulta del 9-N 's'ha de fer digui què digui' el Tribunal Constitucional espanyol. Rovira va argüir que es tractava d'un mandat democràtic sorgit de les eleccions del 25 de novembre i que ningú no havia impugnat el resultat d'aquests comicis. Rovira no va ser l'única que ho va dir, també molts caps del partit van refermar-se en aquesta convicció quan Ortega i més dirigents de CiU van obrir la porta a no fer la consulta si el TC la prohibia.

ICV-EUiA proposa una 'resposta unitària' si hi ha prohibició

El coordinador nacional d'ICV, Joan Herrera, es va limitar a insistir que caldria parlar-ne entre tots els partits vinculats al 9-N per cercar una 'resposta unitària'. 'Si l'estat hi respon negativament, ens haurem de seure i caldrà una expressió de mobilització. No som partidaris d'avançar esdeveniments ni de fer declaracions ni polèmica a l'entorn de situacions que puguin venir', va assegurar.

Maria Mercè Roca Perich: "A punt"

A casa ja fa dies que ens hem apuntat a la V de l'Onze de Setembre. Disciplinadament, hem agafat el tram que aconsellen als qui venim del Gironès, i hem triat la franja groga perquè, tot i que ens feia peça la vermella per allò de la sang i les quatre barres, ens ha semblat que a la groga, cantó mar, hi tocaria més l'ombra. Ja tenim tots el lot de samarreta i bossa, i l'única cosa que em queda per fer és tunejar-me la meva una miqueta, perquè, sembla mentida, aquestes samarretes de coll rodó tan tancades afavoreixen molt els joves i la mainada però a la gent gran ens estan com a un santcrist dues pistoles. Les places de l'autocar també les tenim reservades. I com nosaltres, milers de persones de peu que estem a punt de sortir al carrer una altra vegada, el dia 11 (falta menys d'un mes), i d'omplir de gom a gom la Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes per expressar la voluntat de votar valentament. Tots a punt, els deures fets, la fe intacta, la il·lusió renovada, les ganes de treballar pel nou país que no s'acaben mai.

La resta... Home, la resta fa patir una mica. Quan sento declaracions d'alguns polítics del nostre govern tinc taquicàrdia. La gent del carrer entén perfectament que no es pugui dir tot el que se sap, que no s'hagi de donar pistes als enemics del procés i que els calgui ser prudents i cauts. Però no mesells, ni apocats, ni deprimits. La gent, per sort, ja no té por. Quan la legalitat, la legitimitat, les impugnacions i tota la pesca ens ofeguin del tot i ens immobilitzin en un llot molt espès i en una partida d'escacs en què fa estona que hem fet taules, només hi haurà una solució intel·ligent, resolta, valenta i genial com la que va inspirar Alexandre a tallar aquell enrevessat nus gordià que lligava els bous al jou. Perquè no hi havia cap altra solució que tallar el nus. Diu la llegenda que una vegada el va haver tallat amb l'espasa Zeus va enviar una tempesta de llamps i trons per fer-li saber que aprovava la seva decisió perquè, li va dir, “tallar és igual que deslligar”. Doncs això.

Font: elPuntAvui

Salvador Cot: "L'unionista es tira a la piscina"

L'afer dels trabucaires de Cardedeu demostra la set d'agressions que pateix l'unionisme català, desesperat per haver de confrontar-se a un moviment que exhibeix un pacifisme d'escola gandhiana. Sense arguments democràtics i en clara minoria social, a l'espanyolisme català només li queda apel·lar a la força de l'estat per evitar, com sigui, que la majoria sobiranista obtingui la legitimació de les urnes. No poden fer campanya pel no perquè habilitarien la consulta i tots els intents de mobilització al carrer només han servit per destacar, encara més, l'envergadura de les manifestacions massives del cantó del sí.

El fet és que les prohibicions de Madrid són un actiu eficaç, però molt pobre políticament. Així que l'unionisme necessita, urgentment, convertir-se en una minoria amenaçada per la possibilitat d'estat català violent i hispanofòbic. És l'única forma de transformar des del Tribunal Constitucional fins la cabra de la Legió en una mena de força d'interposició, benèfica i tolerable democràticament. Com el davanter que es tira a la piscina perquè sap que l'àrbitre està comprat.

Han perdut i ho saben. Només els queda guanyar temps i esperar una recuperació econòmica miraculosa -que ni tan sols revertiria el procés- o muntar una pluja de dossiers que només serviria perquè emergissin nous lideratges més impacients. En definitiva, que els senyors del trabuc s'abstinguin de fer bromes pesades. Són pocs i no tenen sentit de l'humor.

Font: NacioDigital

Toni Soler: "Urnes, urnes, urnes"

El dret a decidir s'ha instal·lat tan còmodament en la nostra mentalitat col·lectiva que, per molts catalans, independentistes o no, la consulta ja és més aviat una qüestió de dignitat, un aval de la nostra majoria d'edat

EL QUE TENIM. El principal tresor que tenim, el gran patrimoni polític i social del procés, és la consulta del 9 de novembre. El dret a decidir s’ha instal·lat tan còmodament en la nostra mentalitat col·lectiva que, per molts catalans, independentistes o no, la consulta ja és més aviat una qüestió de dignitat, un aval de la nostra majoria d’edat. Això és el que ens fa ser nació. I ser nació, de retruc, és el que ens dóna dret a decidir el nostre futur. Aquesta és la premissa a la qual donen suport CiU, ERC, ICV, la CUP, bona part del socialisme català, els sindicats majoritaris, diverses associacions patronals, les cambres de comerç i centenars d’entitats de tota mena fins a formar un ampli cos social que, segons les enquestes, representa prop del 80 per cent de la població catalana. Això és el que tenim, el que hem aconseguit. Això és el que hem de preservar per damunt de tot.

ALTERNATIVA. El procés polític que ens condueix cap al 9-N és immaculat. Es basa en una majoria parlamentària legítima, en una llei de consultes que ha superat -de moment- tots els filtres i en un consens social ampli. L’Estat pot brandar tant com vulgui la Constitució; però ningú a Espanya pot creure que es pugui imposar una solució contra la majoria absoluta del Parlament i de la població catalana. Encara que el bloc sobiranista presenti dubtes, esquerdes i febleses, no és concebible una majoria alternativa al nostre país. Si Espanya vol evitar la consulta, està abocada a una suspensió de l’autonomia catalana, la qual cosa deixaria sense garanties democràtiques set milions i mig de ciutadans europeus. ¿Pot Espanya permetre’s un escàndol semblant?

Albert Sánchez Piñol: "Votar o no votar"

El tiempo corre veloz cuando la historia apremia. La frase podría ser de Shakespeare, y sin duda describe muy o bien la celeridad del debate soberanista. La primera reacción ante el proceso fue tan espasmódica, tan vitriólica y tan improvisada, que se dijeron auténticas barbaridades. De hecho, que el proceso avanza a una velocidad extraordinaria se constata por el hecho de que los siguientes argumentos, tan habituales hace tan sólo unos meses, prácticamente han desaparecido de la escena mediática.

Un referéndum sobre la independencia de Catalunya tendría que celebrarse en toda España. Ni Canadá ni Gran Bretaña han planteado algo así respecto a Escocia o Quebec. El único precedente remotamente parecido fue el de la Francia de De Gaulle, que orquestó un referéndum sobre Argelia que en realidad era un puro trámite. España es muy francesa. Su proyecto siempre ha sido centralista y uniformizador. Si el autogobierno catalán existe no es gracias al PP o al PSOE, sino pese a ellos y su permanente hostilidad. Lo repito, el ideal de España siempre ha sido el francés: un Estado-nación, donde todo rasgo de diferencia cultural ha sido laminado. Por decirlo así: España es una Francia fracasada; Francia es una España exitosa.

¿Y qué ocurriría si Cornellà votara contra la separación? Este argumento lo he oído de l’Hospitalet de Llobregat, de Santa Coloma de Gramenet, Gavà, Cornellà, Cornellà y Cornellà. La verdad, si yo fuera de Cornellà, estaría hasta las narices. El problema es que quien así argumenta parte de la falsa idea de considerar Catalunya como una sociedad irremediablemente dividida en dos partes, la autóctona y la emigrada. Ello implica conocer muy poco la realidad sociológica catalana, muchísimo más propensa a la mixtificación que a la marginación. De hecho, un subargumento de la misma especie es el que afirma: “La mayoría de apellidos catalanes son de origen español; así pues, resulta inconcebible que sus portadores quieran separarse de España”. Pero cuando alguien intenta explicar que muchos Pérez, García o Márquez son independentistas, la reacción consiste en tildarlos ¡desde el bando españolista! de “charnegos agradecidos”. Pero en definitiva el argumento es más bien burdo: ¿por qué les preocupa tanto lo que voten en Cornellà si esas mismas voces hacen todo lo posible para que no vote nadie?

Oriol Izquierdo: 'La bola de vidre'

Cada dia em fan més gràcia tots aquests que afirmen amb vehemència que el 9-N no votarem. Que tothom ho sap. Que ja n'hi ha prou d'enganyar-se i d'enganyar. No en diré noms, perquè només són l'anècdota del fet, i perquè és segur que a cadascú n'hi vindrà algun al cap sense voler entre el reguitzell de polítics, opinants, amics, veïns i saludats que coneix o sent. Els noms són l'anècdota, dic; el fet, pretendre discutir sobre allò que haurà passat com si fos segur que passarà. Com si ja hagués passat. I no. El futur no és un fet donat sinó, per definició, un espectre de possibilitats. Fets potencials. Que són sempre, per força, en tant que possibles, diversos; més d'un. I incògnites. Sempre.

Em corregeixo: no em fan gràcia --de fet, m'irriten-- tots aquests que donen per fet que el 9-N no votarem. I que, donant-ho per fet, ens arrosseguen a discutir sobre tot el que farem en no haver pogut votar. Que si plans B, que si la frustració que ens haurem d'empassar, que si tomba i si gira. Com si no hi hagués res més a considerar primer. Per exemple, sobre què és a l'abast de cadascun de nosaltres fer o deixar de fer per ajudar a fer possible i viable el 9-N. Vaja, com si no hi hagués feina a fer per construir el camí cap al 9-N. Un camí que no hem fet mai abans i que no s'ha traçat per endavant. No, quan es dóna per fet que el 9-N no serà, se'ns empeny a renunciar-hi. I això sí que no.

Em torno a corregir: perquè no m'irriten, no, m'exasperen. M'exasperen del tot tot els qui basen la discussió i l'acció política en la --diguem-ne-- premonició. La premonició no té res a veure amb el projecte. Ni amb la utopia, ni tan sols amb el possibilisme. Ni, encara menys, amb la informació. La premonició és una pura fantasia. Especulació.

Imma Tubella: "Ara és l'hora!"

Ara és l'hora, després de 300 anys, de tenir el país que volem. Vivim una oportunitat històrica única que no podem deixar passar a la lleugera, perquè si no som capaços d'aprofitar-la haurem d'acotar el cap durant dècades. Això no vol dir que el dia 10 de novembre tot estarà fet i guanyat, sinó que tot començarà i que tot estarà a les nostres mans. No perdem el temps en desvaris d'estiu ni en baralles estèrils. El resultat, sigui el que sigui, només depèn de nosaltres. La gran sort que tenim és que ja res depèn només d'uns partits que hem votat i que amb el nostre vot fan polítiques sotmeses a conjuntures i pactes. D'ençà de la humiliació de l'Estatut i de la resposta de la gent sortint massivament i pacíficament al carrer, els partits tradicionals han hagut de començar a canviar i anar a redós de la societat i no al contrari. Quan observem les crisis i els canvis que es produeixen al si d'aquests partits i encara sentim una certa angoixa perquè ens sembla que tot s'està desconfigurant, ens equivoquem. Aquesta reconfiguració del panorama polític és necessària i positiva.

Tenim exemples recents que ens mostren que el que els unionistes ens pinten com a impossible, altres, en condicions encara pitjor que les nostres, ho han aconseguit. No oblidem que els lituans, per exemple, van acudir massivament a les urnes amb una clara voluntat de secessió de la Unió Soviètica fent cas omís a la prohibició de Moscou i que van guanyar gràcies a l'elevadíssima participació (87,6%) en aquell referèndum titllat d'impossible i a la determinació del president lituà de l'època de no cedir ni a les amenaces ni a la por. Nosaltres tenim la voluntat majoritària de la societat d'exercir el seu dret a vot i també tenim, i això no ho hem d'oblidar, la determinació del president Mas perquè això sigui possible i la determinació clara dels dirigents polítics de l'oposició, principalment d'Esquerra Republicana, però també de sectors socialistes dissidents, de les CUP i de sectors d'Iniciativa. Quan els unionistes soviètics deien que la veu de les urnes lituanes era il·legal, el president Vitautas Landsbergis no va dubtar ni un moment a declarar que “les lleis estrangeres no s'apliquen en aquesta República”.

Paradetes informatives, dimecres 27 i diumenge 31 d'agost

Vine a apuntar-te a la V i a comprar les samarretes grogues o vermelles.

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dimecres, 27: Al vespre, de 6 a 9, a l'avinguda. Gaudí (Gaudí / Provença)

Diumenge, 31: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Provença), amb la participació de l'ANJI.

Junts podem!

Què són les paradetes o com participar-hi

La Via Catalana 2014 supera els 220.000 inscrits

La Via Catalana 2014, la gran mobilització organitzada per la campanya ARA ÉS L’HORA el proper Onze de Setembre, supera els 220.000 inscrits. Tot i que el ritme d’inscripcions ha crescut, els organitzadors mantenen la crida ja que el ritme ha de ser superior per tal de poder assegurar la formació del gran mosaic senyera, així com la correcta distribució de la gent al llarg dels 11 quilòmetres de recorregut.

Si el 2013 cadascun dels participants inscrits van ser la baula d’una cadena humana de 400 quilòmetres, aquest 2014 cadascun dels participants seran la peça necessària per conformar un mosaic de més de 200.000 metres quadrats que oferirà al món una imatge espectacular. És per això que els organitzadors, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural mantenen la crida per assegurar el traçat mitjançant les inscripcions.

Les inscripcions es poden dur a terme a través del web www.araeslhora.cat ; a través dels nuclis territorials de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural, o trucant al 9028 11 9 14 .

Assajos arreu del món

Aquest cap de setmana s’han dut a terme, per escalfar motors de cara la Diada, diversos assajos de la V pel territori, a més de 23 Vies arreu del món. Santiago de Xile, Berlín, Buenos Aires o Boston han estat alguns dels punts on les assemblees exteriors de l’ANC s'han mobilitzat. Tota la informació de les V internacionals es pot trobar al web www.votecatalonia.org

I el 2015, què? Què passarà després del 9-N?

Negociacions, declaració unilateral d'independència, govern d'unitat i procés constituent són les claus dels mesos posteriors a la consulta

Si el doble sí s'imposa el 9 de novembre, l'endemà començarà un període completament nou de la política catalana, i també de l'espanyola. Dissabte, Elisenda Paluzie, Hervé Pi i Vicent Partal van explicar a Prada quina podia ser la ruta posterior a la consulta i quines en serien les fites clau. La primera, i prèvia, és intentar portar tres milions de catalans a les urnes per validar internacionalment la consulta. Us oferim un full de ruta de què pot passar amb preguntes i respostes.

1) Què ha de passar a la consulta?

Elisenda Paluzie va dir que una situació ideal seria que hi hagués un poc més de dos milions de persones que votessin un doble sí i un milió de vots per a les altres opcions. Partal, que va opinar que els partidaris del no boicotarien el referèndum, va dir que el més important era la participació, i que dos milions de vots no serien un bon resultat, però que si ens acostéssim als tres milions seria excel·lent. Superar els tres seria molt difícil, però definitiu.

2) Què passarà immediatament després de la consulta?

La llei de consultes estableix que el president de la Generalitat té dos mesos per a proposar al parlament les mesures que han d'implementar el mandat popular, en aquest cas proclamar la independència. Per tant, té temps fins el 9 de gener de 2015 per a fer una proposta que ha de ser concreta. Hi ha tres elements que en principi semblen els més lògics: oferta de negociacions a l'estat, govern d'unitat i proclamació de la independència.

Guifré Jordan: "La tardor màgica de fa 25 anys"

Avui fa 25 anys els pobles d'Estònia, Letònia i Lituània s'unien per alliberar-se de l'estat que les oprimia, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, durant feia més de 40 anys. I ho decidien fer de forma pacífica, reivindicant la independència, quelcom que les lleis de la URSS no volien ni sentir a parlar. Desafiaven el vaixell tocat ja de mort amb una cadena humana que unia les tres capitals bàltiques: Vílnius, Riga i Tallinn. La reacció dels soviets suprems de Lituània, Letònia i Estònia va ser d'eliminar la política de partit únic, i l'any següent els països ja celebraven eleccions lliures. L'èxit de la Via Bàltica era l'avantsala d'una tardor màgica, de democràcia en estat pur, de canvi radical i necessari arreu dels països del teló d'acer. En definitiva, una tardor de victòria dels ciutadans dels pobles d'Europa.

Després d'anys de caldo de cultiu al país, el règim comunista polonès s'obria a la democràcia, legalitzava Solidaritat el 1989, i en les eleccions d'aquella primavera els diputats anticomunistes eren gairebé el 100% del parlament. El 19 d'agost d'aquell any, uns 600 alemanys de l'est a Hongria van intentar creuar el teló d'acer i entrar a territori austríac, tot i que el règim els havia amenaçat de disparar-los si ho feien. Quan va arribar el moment, van tenir la valentia de traspassar la frontera i ningú va obrir foc. Dos mesos després, el parlament hongarès decidia fer un canvi radical en la legislació i acceptar el multipartidisme.

Jordi Martínez: "Mi hecho diferencial"

Soy catalán, soy castellanoparlante y no soy nacionalista. Con estas premisas entenderán que el hecho diferencial clásico que auspician los partidos de corte más catalanista me suena un poco lejano. Pues a pesar de todo, me han descubierto un hecho diferencial en mí que no sabía que existía.

Desde la caspa más impregnada de quinina, me han hecho notar que realmente tengo un hecho diferencial con el resto de España. En primer lugar, soy, por ser catalán y castellanoparlante, un mentecato mental que necesita supervisión y protección por parte de los quijotes del castellano. La inmersión lingüística me ha convertido en un mártir de la lengua castellana y, a diferencia del resto de habitantes de España, necesito que me tutelen y me cobijen porque yo ni enterado estaba de la persecución de la que soy víctima.

En segundo lugar, como me recuerda más de un representante de más de un partido político estatal, no tengo derecho a becas y ayudas que sí disfrutan otras comunidades a pesar de tener una de las presiones fiscales más altas de Europa. Pago más y recibo menos por ser catalán. Y, por último, hasta el Tribunal Constitucional me ha dejado claro que soy diferente del resto de habitantes de otras comunidades, ya que ha tumbado artículos del Estatut que son perfectamente vigentes en esas comunidades.

He captado el mensaje, soy diferente porque me tratáis diferente, como un mentecato mental que paga de más y que tiene menor cobertura legal. Entenderán que, dadas las opciones, me decanto por el lado independentista, que lejos de ser la opción perfecta, es la opción que más puede ilusionarme. La suya resulta un pelín humillante para mi pequeño orgullo, ¿no tienen nada mejor?

Font: LaVanguardia

Quim Torra: "El president, amenaçat"

Se n'ha anat parlant i és una sospita generalitzada, però ahir, de nou, Luis Maria Ansón, a El Mundo, repetia que els serveis secrets espanyols i el CNI investiguen el president Mas. La raó, òbviament, és la voluntat de convocar la consulta sobre la independència de Catalunya. I l'objectiu, encara més òbviament, que s'arrugui i 'replegue las velas de su barco secesionista. Si no lo hace se enfrentará, tal vez en las próximas semanas, a un escándalo de mayúsculas proporciones'. Si algú coneix les clavegueres de l'estat, és el senyor Ansón. És un hàbitat on es troba bé. Cal donar, doncs, tot el crèdit a les seves paraules.

El nostre president, democràticament escollit, que ha actuat amb escrupolositat democràtica, que compleix el manament del parlament --i del poble que el va escollir--, és, a hores d'ara, investigat per l'estat impropi amb una finalitat política.
És intolerable que a l'estat en què de moment vivim s'investiguin ciutadans per motius polítics. Parlen molt de legalitats, però caldria recordar-los que se suposa que Espanya és un estat de dret. Si la màxima institució del país és investigada per motius polítics, no cal ser gaire agosarat per a imaginar-se fins on poden arribar. La nostra llibertat és amenaçada.

El fet és gravíssim i caldria que no només el govern català el denunciés a les màximes instàncies internacionals. Els nostres eurodiputats a Estrasburg i els diputats catalans a Madrid tenen l'obligació de denunciar-lo. El senyor Duran i Lleida, que té un seient a la Comissió de Secrets Oficials del congrés espanyol (on la presència del senyor Alfred Bosch ha estat vetada), hauria de demanar amb urgència la convocatòria.

Qui pot voler viure en un estat espia?

Font: VilaWeb

"Junts convocarem la consulta", el nou vídeo de la 'V'

Pere Cardús: "No pararem fins a aconseguir-ho (carta als meus fills)"

Estimats, heu tingut la sort de néixer en un país preciós. És un país de bona gent que s'ha fet un tip de treballar per poder tirar endavant i que ho ha fet amb bona cara sempre. També és un país que ha sofert molt. Que no ha pogut ser com volia perquè no li han deixat. Fa molts i molts anys, quan encara hi havia reis, prínceps i princeses —dels de veritat, vull dir… amb capes, corones i castells—, el nostre país va ser esclafat. Li van furtar les llibertats, la llengua i els costums. Però no ho va perdre tot; va guanyar la dignitat. Els mals del nostre país no van acabar aleshores. De fet, mai més no vam deixar de veure com ens trepitjaven i ens humiliaven. Tot aquest temps que ja és història ha vist com molts fills d'aquest país s'alçaven contra l'opressor i clamaven per la llibertat, la justícia i l'amor. I gràcies a aquests herois —uns quants de coneguts i molts més d'anònims— hem arribat aquí, on som avui, amb l'oportunitat de tornar a alçar-nos per tancar d'una vegada per totes aquest malson que fa tantes nits que dura.

Estimats, en aquests pocs anys que fa que correu pel món, heu conegut moltes coses que heu après a estimar. El vostre germà, els vostres pares, els avis i tota la família, la mestra, els amics, la companyia, la llengua, les muntanyes, el sol i la lluna, els ocells, els animalons que trobem pel bosc… I aquests anys també heu viscut alguns moments màgics, potser una mica estranys, plens de gent desconeguda, riallera i cantaire… Ja fa dos anys o tres que la gent d'aquest país va començar a penjar banderes als balcons… i quan arribàvem a un poble ens rebia una estelada ben alta i ben dreta al mig d'una plaça. I quan en vèieu una no tardàveu ni mig segon a dir: 'Mireu, mireu! Una estelada!' Éreu conscients que ens feia il·lusió de veure'n.

Per què hem de ser independentistes ?

Aquest estiu, la caiguda d’un mite de la transició, ha coincidint amb la sempre recomfortant relectura del llibre d’en Vicent Partal “A un pam de la independència” (RBA 2013)

A la pàgina 256 de l’esmentat llibre, hi ha una relació de vint raons per les quals és pot ser independentista. I d’aquestes, goso citar-ne només la raó número 17 , que diu:

“Sóc independentista perquè aquesta societat necessita una catarsi. Una esbandida potent que ens netege d’interessos, corrupteles, lladres i vividors. Un canvi de règim.”.

És així com jo també ho sento, i per a mi, la independència és l’oportunitat que necessitem per fer-ho possible. La nostra aventura, fa més de 300 anys que dura , i ben aviat recollirem el fruit de les generacions que ens han precedit en l’intent. No ens podem arronsar.

Salut i Independència.

Josep M. Sans
Coordinador ANC-SFxI

Escacs per la independència

La Via Catalana 2014 ja supera els 150.000 inscrits

Més de 150.000 persones s’han apunta’t a la Via Catalana 2014, la mobilització organitzada per la campanya unitària ARA ÉS L’HORA. Des que les presidentes de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural, Carme Forcadell i Muriel Casals, van fer una crida dimecres passat per augmentar les inscripcions, el ritme s’ha incrementat, malgrat que encara ha de ser major per assegurar l’èxit organitzatiu de la mobilització.

És per això que des d’ARA ÉS L’HORA es manté la crida a inscriure’s per assegurar la distribució homogènia dels assistents i també per poder conformar el mosaic senyera al llarg dels 11 quilòmetres que conformaran la immensa V.

“De les dificultats en sortim enfortits”

A la roda de premsa del dimecres passat, les dues presidentes van admetre dificultats en el ritme d’inscripcions, però van recordar que el 2013 també n’hi va haver per omplir les Terres de l’Ebre i la resposta va ser “espectacular”. “De les dificultats en vam sortir enfortits, i enguany tornarà a ser així”, van confirmar.

ARA ÉS L’HORA considera que l’èxit de mobilització i organització de la V que ha d’omplir la Gran Via de les Corts Catalanes i l’avinguda Diagonal el proper Onze de Setembre serà la garantia que els catalans votaran el proper 9 de novembre.

Elisenda Paluzié: “No hi haurà independència si no trenquem amb la legalitat”

“En el minut posterior a la declaració d'independència, els termes de tot el que ara diu Espanya s'hauran invertit”

“Una Catalunya independent és totalment viable econòmicament”

Degana de la Facultat d'Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie és una gran promotora de la independència de Catalunya. A més, va formar part de les consultes independentistes d'Arenys de Munt, l'any 2009. És també una ferma defensora de la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent.

Quina importància va tenir la consulta independentista d'Arenys de Munt per arribar fins a la situació actual?
Va ser una peça clau. Suposa la visualització d'un exercici pràctic del dret a l'autodeterminació que mai abans havia tingut lloc. Això serveix per treure la por a la gent, fer pedagogia i sobretot per lligar el concepte de democràcia al de decidir sobre la independència.

Votarem el 9 de novembre?
Serà perfectament possible si hi ha determinació per fer la consulta. L'Estat espanyol pot intercedir i declarar-la il·legal, però no hi haurà independència si no trenquem amb la legalitat espanyola. Hi ha dues maneres de trencar aquesta legalitat: declarar la independència o bé fer el referèndum. És millor fer una consulta, ja que uneix més gent diferent i d'ideologies més diverses. A més, expressa molt més directament la voluntat popular.

Potser l'Estat espanyol decideix retirar les urnes el 9-N...
Si això passa, l'Estat mostrarà al món quin és el seu concepte de democràcia. Les imatges d'impedir una votació democràtica i legítima no farien més que reforçar els passos posteriors.

Modest Guinjoan: "Procés sobiranista i turisme"

Al principi de l’actual procés sobiranista, una de les qüestions que generava més incògnites en l’àmbit empresarial era la possibilitat que el mercat espanyol fes un boicot comercial a Catalunya. Aquest boicot hauria d’afectar tant els béns com els serveis venuts a Espanya. El perímetre del perjudici potencial que podria causar aquest fet el vam estudiar Xavier Cuadras i jo al llibre Sense Espanya (2011).

Una de les activitats que quedava més difosa era la turística, que afecta l’hoteleria, el transport, la restauració, el comerç i el lleure. Atesa la seva importància sobre el conjunt de l’economia catalana (12,6% de l’ocupació), i ara que el procés polític català ha arribat a totes les llars i empreses espanyoles, em proposo fer alguns apunts sobre la incidència d’un boicot turístic basant-me en les magnituds bàsiques de l’activitat.

Catalunya rep uns 4 milions de viatges de turistes de l’estat espanyol. Per bé que és una xifra important, el gruix del turisme prové d’altres països, que concretament el 2013 van aportar 15,6 milions de visitants, més del 80%. Més important que això és quanta activitat generen aquests turistes. Com que l’estranger gasta unes 3,5 vegades més del que gasta un turista espanyol, la despesa d’aquest darrer significa només un 7% del total. El 2011 aquest percentatge va ser del 10%, o sigui que, tal com passa en el mercat de béns, l’exportació de serveis turístics està cada vegada més orientada al mercat internacional.

La segona qüestió a ressaltar és que Catalunya manté històricament un dèficit en la balança turística amb la resta de l’Estat. Hi ha més catalans que van a fer turisme allà (5,2 milions el 2013) que no pas espanyols que vénen a fer-ne aquí (3,9 milions). I, pel que fa a la generació d’activitat econòmica associada al turisme, el que gasten els viatgers catalans a la resta de l’Estat supera el que gasten els espanyols a Catalunya en uns 400-500 milions d’euros anuals.

Edward Hugh: 'Espanya no és sostenible'

El deute públic espanyol supera el bilió d'euros i el nivell d'endeutament s'acosta al 100% del PIB · En parlem amb l'economista gal·lès instal·lat a Catalunya

El deute de l'estat espanyol ha superat per primera volta el bilió d'euros i al juny arribava als 1.007.319 milions. La xifra, 10.000 milions més que el mes de maig, representa el 98% del PIB, segons les dades que va fer públiques ahir el Banc d'Espanya, que constaten que el deute s'ha triplicat des que va començar la crisi. És viable l'economia espanyola? Ho preguntem a l'economista Edward Hugh, que alerta de les dificultats de poder pagar el deute i confessa que no creu en la recuperació econòmica de l'estat. En aquesta entrevista, Hugh també fa referència a les dades fetes públiques ahir per l'oficina d'estadística europea, segons les quals l'economia de la zona euro s'ha estancat el primer trimestre d'enguany.

- El deute públic espanyol, gairebé al 100% del PIB. Què us sembla?
- Ja es veia a venir. El deute espanyol ha anat augmentant lentament i les últimes dades no són gens estranyes. El problema és que no se sap quan s'estabilitzarà el deute, si és que es pot arribar a estabilitzar.

- Són normals aquestes xifres, en comparació amb els altres estats?
- En aquests moments, el perill és que torni a rebrotar la crisi a la zona euro, i el risc es troba sobretot a Portugal i Itàlia. Matteo Renzi ja tremola perquè Itàlia no acaba de sortir de la recessió, ha començat a entrar en la deflació i el deute no para de créixer. A Itàlia, el deute se situa en el 135% del PIB, i a Portugal, en el 133%. Espanya és el germà petit en aquest joc perquè va començar a un nivell molt més baix. Al principi de la crisi, el deute espanyol era del 37% del PIB, i l'augment més important ha arribat durant aquests últims dos anys de govern de Rajoy, sobretot pel rescat bancari i el pagament de proveïdors.

- Quin és el problema?
- Que això encara no s'ha acabat. Ho veiem amb els últims resultats de la zona euro, les coses no seran tan fantàstiques com Rajoy diu des de fa temps. El punt més alt d'acceleració de l'economia espanyola va ser a l'abril i ara comença a anar més lent, cosa lògica perquè tota la zona euro està estancada. El problema per a l'estat espanyol és que si l'economia queda blocada i la deflació persisteix, el deute continuarà augmentant. El factor que farà créixer més el deute els anys vinents probablement serà la deflació, que fa que el valor del PIB no creixi.

Paradetes informatives, dimecres 20 i diumenge 24 d'agost

Vine a apuntar-te a la V i a comprar les samarretes grogues o vermelles.

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dimecres, 20: Al vespre, de 6 a 9, a l'avinguda. Gaudí (Gaudí / Provença)

Diumenge, 24: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Provença)

Junts podem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Josep Maria Loste: "Màxima prioritat: Onze de Setembre de 2014"

Ara no és un moment de nervis, febleses o dubtes; en aquest mes d’agost, meteorològicament força alterat, hem de tenir (tots plegats) com a màxima prioritat la preparació d’una Diada autènticament històrica. La Diada de l’Onze de Setembre de 2014 és una data clau, absolutament, decisiva de cara al futur de la nostra estimada nació catalana. L’Onze de Setembre d’enguany és fonamental per encarar ,positivament, una tardor molt calenta en què ens juguem el nostre esdevenidor col•lectiu. Aquest 11/09/2014 és determinant per consolidar tots els anhels i esperances envers la nostra llibertat nacional. La mobilització popular ha de ser esclatant, però sobretot és important que aquest cop siguem més disciplinats. Ara i aquí, els catalans hem de ser una mica germànics i actuar d’una forma més cartesiana.

D’ençà del 2010 la mobilització i la conscienciació ha anat “in crecendo”, gairebé en progressió geomètrica, però ara és l’hora : ha arribat l’hora de la veritat. És el moment de treballar dur a favor d’un Onze de Setembre inequívocament cívic i massiu, per tal de superar, satisfactòriament, els propers quatre mesos més impactants de la nostra història contemporània. Des del poble més petit de Catalunya fins l’esplèndida urbs barcelonina, tots ens hem de comprometre a fer possible que aquesta Diada sigui la primera notícia en tots els mitjans d’arreu del món; i que impliqui una prova de foc superada, per la força de la voluntat i l’exemplaritat del poble català, amb la qual cosa es blindi la consulta del proper 9 de novembre. Perquè no hi ha cap mena de dubte, sense un esforç suplementari de tots els catalans, d’una forma exquisidament transversal, per fer possible que aquest Onze de Setembre esdevingui quelcom mai vist fins ara, la següent prova, el proper “examen” del 9N se’ns farà molt costerut . Cal no oblidar que l’Estat espanyol farà tot el possible perquè no votem,perquè sap perfectament que la legitimitat democràtica està per damunt de qualsevol legalitat constitucional -i més tenint en compte que una gran majoria de ciutadans no ha pogut votar aquest constitució- . Cal que tothom prengui consciència que no es regalaran res, però que tot està a les nostres mans. Siguem capaços de treballar d’una forma unitària i intel•ligent per fer possible que aquest Onze de Setembre de 2014 sigui un autèntic crit de llibertat, un clam diàfan a favor de poder exercir, amb normalitat, el dret a l’autodeterminació dels pobles.

Font: in.directe.cat

Albert Sáez: "Cas Pujol, I com va començar tot?"

L'exlíder de CiU passa d'"espanyol de l'any" a independentista proscrit

Jordi Pujol, expresident de la Generalitat, està a l'ull de l'huracà. L'explosió del 'cas Pujol' es mira i remira per uns i per altres només en relació amb l'independentisme català. Però té molt a veure també, o sobretot, amb la corrupció i la revolta popular contra la casta de la transició. El notari López Burniol cita sovint una frase atribuïda a Azaña en què identificava tots els mals d'Espanya amb un grapat de famílies amb negocis que acampen als vessants del Butlletí Oficial de l'Estat. Segons el republicà, fa segles que són les mateixes. La seva penúltima operació de 'surfisme' polític va tenir lloc durant la transició. Bancs, companyies energètiques, constructores d'obra civil, un parell d'editors de premsa i uns quants més van sobreviure la dictadura en el camp empresarial i encara avui –impulsats per les privatitzacions de l'últim Felipe González i les liberalitzacions del primer Aznar-- copen les juntes d'accionistes i els consells d'administració d'una sèrie d'empreses convertides en multinacionals que han patit la crisi amb molta menor intensitat que les petites i mitjanes empreses gràcies al control que exerceixen sobre el BOE, també en democràcia. Ho explica magníficament César Molinas en el seu últim llibre.

Per entendre les relacions d'aquestes famílies amb el poder franquista és molt recomanable veure la pel·lícula La escopeta nacional, on un genial Saza interpreta un industrial –català, per descomptat-- que pretén aconseguir que un ministre publiqui un decret que obligaria a implantar el porter electrònic en tots els edificis de vivendes a Espanya i aspira que els únics homologats pel Govern siguin els de la seva fàbrica. L'home es gasta una fortuna per sufragar una cacera en honor del ministre que, finalment, li demana un percentatge en la nova empresa a més de beneficiar-se la seva secretària.

David Miró: "El que va de Catalunya a Escòcia"

ESTIC COMPLETAMENT d’acord amb aquells que diuen que les situacions d’Escòcia i Catalunya no són comparables. En concret la diferència és la que va del Regne Unit a Espanya, i exactament del Tractat de la Unió de 1707 al Decret de Nova Planta de 1716. El Regne Unit és, com diu el seu nom, una unió de regnes que, sota el lideratge d’Anglaterra, sempre ha reconegut la seua diversitat interna. Per contra, el projecte espanyol és un intent infructuós d’esborrar la història dels diferents regnes peninsulars per fondre-la en una entitat comuna, de matriu castellana, però amb ínfules universalistes (un intent que va descarrilar ben aviat amb la independència portuguesa del 1640).

A partir d’aquí tot és diferent. Un anglès continuarà sent anglès si Escòcia s’independitza, ja que el concepte de la britanicitat és jurídico-polític. L’espanyolitat, en canvi, incorpora un fort component identitari, galvanitzat pel paper providencial del castellà com a llengua comuna, que fan que un ciutadà espanyol actual no es pugui concebre identitàriament a si mateix sense Catalunya o Euskadi, que no tenen, al seu parer, entitat per elles soles. El dia que els castellans, a diferència dels anglesos, van decidir suïcidar-se com a nació per hegemonitzar la idea d’Espanya van posar les bases del conflicte actual. Per això Escòcia viu el referèndum sense grans dosis de dramatisme. Ells continuaran sent una nació reconeguda com a tal el 19-S. I per això Catalunya s’hi juga molt més el 9-N.

Font: ara.cat

El dilema de una federalista: ¿España federal o independencia de Cataluña?

Como os podréis imaginar la segunda parte de las conversaciones con mis amigos y conocidos de fuera de Cataluña –las que empiezan con las preguntas que os comentaba en el primer post- tiene como tema central: ¿y eso de la independencia, qué? Pero ¿de verdad que va en serio? ¿y tú estás a favor? Ya hace meses que decidí empezar por contestar en directo, olvidándome del tiento y la prudencia con la que intentaba suavizar el impacto las primeras veces; “sí, lo de la independencia va en serio; y sí, yo estoy a favor”. Y si veo que el interlocutor aguanta bien añado: no sólo estoy a favor de la independencia de Cataluña sino que participo activamente en el proceso que ya se ha iniciado para conseguirla.

He comprobado que empezar expresando con claridad y sin subterfugios mi opción, a pesar del riesgo de que suene demasiado fuerte, tiene sus ventajas. La primera ventaja, y la más importante, es que sólo permite seguir la conversación si los interlocutores están dispuestos a hacer un esfuerzo de control de sus sentimientos -desconcierto, estupefacción, sorpresa o incluso indignación- y escuchar las razones y motivos de mi decisión. Si no es el caso, se cambia de conversación y ¡tan amigos! También me he encontrado familiares y amigos que reaccionan, ¡desde el principio!, con interés en positivo y con admiración por la calidad democrática que observan en el proceso de Cataluña, pero son los menos.

A todos ellos les he podido explicar cómo he resuelto el dilema que da título a este post: ¿España federal o independencia de Cataluña? Dilema del cual ya saben, ya sabéis, la solución por la que he optado, y sobre el que sólo falta saber el método que he seguido para resolverlo.

El dilema da para un debate público político muy complejo, en el que no entraré en este post, y también es un dilema que se nos plantea a nivel personal a muchos federalistas que somos ciudadanos de Cataluña. Desde este nivel, el personal, explico cuál ha sido mi proceso estos últimos años. He comprobado que esta manera de explicarlo es la que me ha puesto más fácil hablar con diversidad de interlocutores desde la honestidad y el respeto a las opciones de cada uno. A continuación os lo resumo.

Especial "Finançament de la Catalunya independent el D+1"

Un dels dubtes que ens neguiteja quan pensem en el dia següent de la independència és qui ens voldrà finançar, qui ens pagarà les pensions, qui pagarà els serveis públics. Però mai analitzem qui som, què tenim, quin valor podem crear, en definitiva, quin potencial tenim i quin valor patrimonial hem aconseguit. Quan ens aturem a reflexionar i analitzem amb perspectiva veiem que el sentit comú s'imposa sempre en les bones decisions.

Finançament de la Catalunya independent el D+1

Font: CCN

CATN: "Objectiu: garantir les prestacions" (3er capítol)

El CATN recomana crear una agència catalana de la seguretat social, que haurà de gestionar, des del minut zero, el fonament de l'estat del benestar

Avui, darrer capítol d'El Punt Avui sobre les estructures d'estat

Com s'organitzaran les prestacions de la Seguretat Social en una eventual Catalunya independent és dels enigmes més reiterats que genera entre els ciutadans el procés sobiranista. L'informe monogràfic del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) en aquesta matèria aporta respostes fins allà on pot arribar, i atenent-se, també, a les xifres econòmiques de les últimes dècades. Això sí, posa les bases dels passos que s'han de fer des del minut zero cap a una Catalunya independent.

L'informe La Seguretat Social catalana ofereix dades i argument sobre com es podran pagar i organitzar les diferents prestacions socials i com es podrà articular un sistema català que sigui sostenible. Ara bé, algunes de les solucions dependran de si la sortida de l'Estat espanyol és pactada o, ben al contrari, entrebancada.

41 Com s'ha d'organitzar la Seguretat Social en una Catalunya independent?

A través d'un ens, que seria l'agència catalana de la seguretat social, que caldria crear al més aviat possible. Al principi, se li haurien d'atribuir “les competències sobre les prestacions de protecció social pròpies o transferides per l'Estat que ara gestionen diversos departaments de la Generalitat, com ara Benestar i Família, Empresa i Ocupació, i Salut. Al contrari del que es pugui pensar, segons l'informe, “la implantació d'un sistema de seguretat social, amb les magnituds personals, tècniques i econòmiques que suposa, es pot fer força ràpidament.”

Salvador Cardús: "Per pensar-hi amb calma"

Aturo un parell de setmanes la col·laboració a l’ARA, però m’emporto feina per anar preparant la gran i delicada tardor que ens espera. Em refereixo a unes notes sobre les quals convido els lectors també a reflexionar amb calma, ja que a partir del setembre els esdeveniments se’ns tiraran a sobre i la necessitat de respondre-hi amb rapidesa ens donarà menys marge de temps per donar-hi voltes.

En primer lloc, ja podem determinar -i reconèixer- amb tota precisió que el principal punt flac del sobiranisme és el perill de divisió interna. I els adversaris, l’estat espanyol i els seus valedors, ho saben i ho aprofitaran a fons. Després de fracassar estrepitosament en l’estratègia de l’acoquinament, després de tenir només un èxit molt relatiu en l’amenaça de l’aïllament internacional i, encara, de ser incapaços d’oferir res de res a la tercera via proposada pels unionistes catalans -no s’ha de confondre amb els d’Unió-, s’han adonat que el nostre principal enemic no són ells: som nosaltres mateixos. La bona notícia és que, si fem les coses ben fetes, també som els nostres principals aliats. Això significa que, davant de l’excepcionalitat del moment, els qui volem arribar a la independència hem de pensar molt bé en les conseqüències del que diem i fem. Si tenint tota la raó acabem perdent la partida final, en tirarem un tros a l’olla. A la independència només s’hi pot arribar amb un gran consens interior, i això demanarà molta grandesa, coratge i generositat per part de tothom. Com més s’acosta el final, menys és l’hora dels maximalismes i més de les subtilitats.

CATN: "Encaixar Catalunya al món" (2on capítol)

La seguretat i la defensa, en vint respostes més sobre el procés a partir dels últims vuit informes emesos pel CATN

També qüestions referents a l'esfera internacional

L'acceptació i l'ingrés en la comunitat internacional, i la seguretat i la defensa, a partir dels últims vuit informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional, centren les vint respostes avui. Demà, deu més sobre la Seguretat Social.

21 És legal la secessió unilateral en el dret internacional?

No seria il·legal: no està prohibida, tot i que contradigui el dret intern de l'estat matriu, però tampoc està prevista. A la pràctica, la comunitat internacional no ha condemnat la majoria dels casos, i sol jutjar cas per cas, segons criteris pragmàtics i juridicopolítics.

22 Què ha de fer Catalunya perquè la reconeguin?

Fent cas dels criteris generals fixats per la UE el 1991, Catalunya ha de poder exhibir una majoria de població que dóna suport a la independència, un territori definit i una autoritat legítima. També hauria de buscar, abans de proclamar la independència, alguns valedors que donessin suport al reconeixement, i fixar una estratègia per anar-ne aconseguint després, destacant els valors afegits i els avantatges comparatius que pot aportar a la comunitat internacional. Això sí, el procés és lent i progressiu, i cal evitar les demandes prematures de reconeixement.

CATN: "50 qüestions sobre el procés" (1er capítol)

El Punt Avui analitza en tres capítols els últims vuit informes elaborats pel Consell Assessor per a la Transició Nacional

Avui, com es produirà el procés de successió d'estats, el futur de la justícia i viabilitat econòmica

Molts són els interrogants que suscita encara la transició cap a un nou estat català independent si el procés sobiranista culmina amb èxit. Per respondre'ls, el govern va encarregar 18 informes al Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), que es publicaran conjuntament a la tardor a mode de llibre blanc. Sense ànim de ser exhaustiu, El Punt Avui ha escrutat els vuit últims, que es van presentar d'una tacada el 28 de juliol, i els ha resumit en 50 preguntes i respostes, que es publiquen a partir d'avui, en tres entregues.

1 Serien vigents les lleis espanyoles l'endemà de la independència?

Les lleis ja aprovades pel Parlament serien plenament vigents, i el nou estat hauria de decidir sobre les espanyoles, que regulen aspectes clau com ara drets fonamentals, el dret penal, el mercantil, el laboral i l'ordenació de l'economia. Segons el principi de continuïtat normativa, i per donar seguretat jurídica, caldria incloure una disposició específica en la llei constitucional provisional, o bé aprovar una llei ad hoc al Parlament, per garantir la vigència fins a una modificació de les institucions catalanes. Això no treu que la llei provisional incorpori ja derogacions o adaptacions en matèries sensibles. El nou estat també haurà de decidir quins organismes ja existents poden substituir els espanyols en l'aplicació del dret d'origen.

2 Quines lleis caldrà renovar amb més celeritat?

Un programa legislatiu haurà de dissenyar l'estructura institucional del nou estat i l'aprovació progressiva del nou dret català en substitució de l'anterior. Caldrà establir prioritats en funció de la realitat social i política, cosa que podria fer una comissió d'estudi amb membres dels grups parlamentaris, el govern, serveis jurídics i fins i tot facultats de dret.

Pere Cardús: "Què passarà el 9-N? #Araéslhora de la V"

Uf! Mare de Déu! Quin soroll aquests dies! Consulta amunt, 9-N avall! Plebiscitàries cap ací, tant-sí-com-no cap allà... A mitjan agost la cosa s'escalfa, com és natural. La qüestió és fer bullir l'olla. Parlar per parlar. Polítics, periodistes i internautes. Tots impacients. Els uns per sortir a la foto. Els altres per tenir visites o vendre més diaris. I els últims per manca d'ocupacions concretes. Vinga! Xup-xup! Això ja bull! Algú més vol dir-hi la seva? Va, afanyeu-vos, que ja ha passat la meitat del mes i el temps s'esgota. Sí, sí... passin per aquí... aquí hi ha un micròfon. No li cal cap micròfon? Ah! Ja farà uns piulets numerats? Endavant, que ja el repiularem!

Bé. Vull dir que potser ja és normal que fem aquests numerets en aquest moment. Ja ho diuen que a l'estiu tota cuca viu. Una recomanació: no en feu cas! No val la pena. Sigui qui sigui. A partir del setembre la cosa anirà de debò. Correrem de valent. Tot es pot precipitar. Començarem a veure els moviments de l'adversari. Caldrà saber reaccionar amb intel·ligència. Ara no hem de fer cas d'aquests posicionaments tàctics de vol gallinaci. La política en majúscules vindrà a la tardor i caldrà arribar-hi amb unitat, sense desconfiança i amb un cert grau de disciplina. També amb esperit crític, sí. Però no hem de confondre l'esperit crític amb la voluntat destructiva. I moltes coses que sentim i llegim aquests dies tenen més a veure amb la voluntat de liquidar determinats polítics que no pas amb la crítica constructiva.

Què caldrà fer quan el Tribunal Constitucional espanyol fulmini la llei de consultes i suspengui la convocatòria del 9-N? Caldrà fer la consulta peti qui peti? Serà preferible fer les eleccions amb llista conjunta? No ho podem saber ara mateix. Les condicions amb què s'haurà de prendre aquesta decisió són ara per ara completament incertes. Vull dir que vés a saber on serem tots plegats d'ací a un mes. I encara més d'ací a dos mesos o tres. Què passarà l'Onze de Setembre amb la V? Quina serà l'ofensiva dels aparells de l'estat a la tardor? Hi haurà més 'casos Pujol'? Hi farà cap paper la comunitat internacional? A favor o en contra? Quines conseqüències tindrà el referèndum escocès? La suspensió de la llei de consultes i de la convocatòria tindran cap efecte concret? S'obrirà un procés contra el president Mas? Quins ritmes tindrà l'acció judicial? Aquestes preguntes i moltes més no tenen cap resposta clara i definitiva en aquest moment. La majoria no les podrem respondre fins que no hagin passat. Els tres mesos que ens separen del 9-N pot passar qualsevol cosa. Per tant, fer un gran debat, treure moltes conclusions i quedar ben dividits per una cosa que no podem preveure és donar munició gratuïta als nostres adversaris. Cadascú que carregui amb la seva consciència. Ara no és l'hora de tot això.