Crònica de l'Assemblea SFxI del 28 d'octubre del 2013

Balanç marcat per l’èxit de la Cadena humana de l’11 de setembre

La Territorial de la Sagrada Família celebra la seva l’assemblea general trimestral i fa una excel·lent valoració de l’èxit i l’esforç de la darrera Diada

L’èxit aconseguit el passat 11 de setembre amb l’organització i l’impacte nacional i internacional de la Cadena humana per la independència, i el treball dut a terme per l’equip de la Territorial de la Sagrada Família, van marcar la celebració de l’assemblea general del tercer trimestre.

En l’acte, celebrat el passat dilluns 28 d’octubre a l’Espai 210 del carrer de Padilla, davant un auditori de més de cinquanta adherits i simpatitzants, es va informar sobre la gestió duta a terme en els darrers mesos, les activitats programades per al proper trimestre i, especialment, el Pla d’actuació de l’ANC, al qual dedicarem una informació més detallada en el pròxim butlletí.

Com a esdeveniments destacats més propers, es va informar de la participació en la nova edició de la Marató de TV3 (15 de desembre), amb l’encesa d’una estelada d’espelmes solidària, la participació en la campanya de recapte d’aliments, l’organització d’una conferència al Centre Cívic de suport a l’associació Súmate, la continuïtat de la recollida de signatures pel vot per la independència i la revisió de les comissions de treball quant a composició i funcions.

Finalment cal destacar una petició als assistents de la necessitat d’incorporar més gent a les comissions de treball, molt especialment a la Comissió d’Extensió.

Junts podem fer-ho!
Comissió de Comunicació
ANC-SFxI

Cuideu les samarretes grogues…

A tots els que vau ocupar els carrers i carreteres de punta a punta de Catalunya la passada Diada, agafats de la mà, fent Via cap a la Independència…

• Endreceu les samarretes grogues, però tingueu-les a mà, cuideu-les…
• Estigueu connectats a la realitat i atents. Perquè, més d’hora del que us penseu, les haureu de recuperar, posar-vos-les i sortir als carrers i places del nostre país, sota la mirada atenta, curiosa i sorpresa dels mitjans de comunicació d’ací, d’allà i de més enllà…
• Però segurament no serà només per donar-nos les mans fent una cadena durant una estona, sinó per quedar-nos allà tot el temps que calgui — tingueu-ho clar, tot el temps que calgui–, davant dels més variats indrets, pacíficament, sí, però també toçudament palplantats, fins a aconseguir decantar la balança al nostre favor…
• I el món ens mirarà i veurà la nostra determinació, la nostra cara il·luminada, el nostre gest senzill i solemne, la nostra decisió de completar la feina…
• I no ho dubteu, aconseguirem, amb traç fort i segur, escriure un capítol gloriós i precís de la nostra història, encarrilant-la de nou a la via correcta…
• I posarem el nostre País en l’òrbita de l’actualitat. Un cas que serà estudiat a molts indrets com una original Via Catalana.
• Cuideu les samarretes grogues. Són el símbol.

Els dies previs a la caiguda del Mur de Berlín molta gent es va anar a refugiar a les ambaixades estrangeres, perquè l’aïllament de l’RDA l’havia deixat molt malmesa econòmicament. El govern de l’RDA va intentar afluixar la tensió anunciant que donaria visats per creuar la frontera cap a l’Europa occidental a tothom, però després va aclarir que no hi hauria opció de tornar enrere. Per això alguns ciutadans, com a acte de protesta, van estripar el passaport (es veu al vídeo).

El 9 de novembre un membre del politburó (el partit govern de l’RDA) va anunciar en roda de premsa l’aixecament de totes les restriccions i el principi de l’accés lliure, fins i tot sense visat. Quan un periodista li va preguntar quan entrava en vigor, el polític no tenia resposta i, per improvisar, va dir “ara mateix”. Es va començar a acumular gent als passos fronterers (al vídeo apareix l’emblemàtic Checkpoint Charlie), que amb un acte de resistència pacífica es van quedar a tocar de la frontera. Els vigilants no sabien què estava passant (no tenien cap notícia de l’obertura de la frontera), i amb l’allau humana que s’hi va acumular van acabar obrint la frontera.

Font: Sants-Montjuïc per la Independència

Paradetes informatives del cap de setmana, dies 2 i 3 de novembre

Ja pots venir a signar el teu vot per la independència.

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dissabte, 2: Al matí, d'10 a 2, al carrer Indústria cantonada Sardenya

Diumenge, 3: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Marina/Provença)


Junts podem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Vicent Partal: "La Unió Europea respon a Espanya amb fets"

La Unió Europea va respondre ahir per la via dels fets a la fatxenderia espanyola sobre Kossove i molt probablement també sobre Catalunya. Va ser una solemne bufetada que per a nosaltres té una importància enorme. Amb un senzill comunicat, la Comissió en va tenir prou per a desmuntar la campanya de la por que l'estat espanyol fa mesos que practica. Els fets es van imposar a les paraules i Europa va aclarir que Espanya no podria vetar l'accés de Kossove a la Unió Europea, cosa que insinua clarament que no podrà vetar-nos tampoc a nosaltres.

Quantes vegades hem sentit dir els darrers mesos, com una agra amenaça, que la independència de Catalunya és impossible perquè Espanya vetarà la permanència del Principat en la Unió Europea? Ho ha dir Rajoy i Almúnia, Rubalcaba i Duran, Lara i tothom qui s'oposa al canvi de règim. Doncs ves, ara resulta que aquest dret de vet no existeix... o que hi ha una manera d'esquivar-lo. Quin desengany tan gran per a Espanya, quina derrota més monumental.

Europa sempre troba la manera de superar els obstacles. Fa mesos que ho expliquem. Era molt més difícil d'integrar la República Democràtica Alemanya o la Croàcia sorgida d'una guerra brutal. Era molt més complicat de deixar fora Grenlàndia i que continuàs essent part de Dinamarca o deixar entrar Xipre malgrat que no controlava la meitat de l'illa, havent de resoldre-ho tot plegat sense ferir la susceptibilitat de ningú. En tots els casos Europa va trobar la manera d'integrar, de sumar. I ara l'ha tornada a trobar.

Víctor Alexandre: "El full de ruta de Catalunya"

"Hi ha una cosa que es diu dret internacional i una altra encara més important que es diu Drets Humans, incloent-hi l’article 1 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics"

No és cap secret que la inhabilitació del president Mas i la suspensió de l’autonomia catalana són dues eines que el govern espanyol està estudiant per frenar el procés independentista, la qual cosa significa que, llevat que la Unió Europea li ho exigís, mai no permetrà la consulta. No la permetrà per tres raons bàsiques: una, perquè està plenament convençut que la perdria; dues, perquè va contra els seus principis totalitaris; i tres, perquè implicaria un reconeixement nacional de Catalunya que seria determinant. Davant d’això, hom pot pensar que una solució intermèdia podria ser la del referèndum a tot l’Estat espanyol. És a dir, que votés la gent de Madrid, de Toledo, de Burgos... Sobre el paper sembla una solució òptima per a l’Estat, ja que li permetria admetre la consulta tot garantint-se un resultat victoriós. Però no en farà ús perquè sap perfectament que els referèndums d’autodeterminació es fan només al territori que es vol autodeterminar, no pas a la resta de l’Estat que hi està en contra. Altrament, aquests referèndums, a banda de no ser democràtics, no tindrien cap sentit, ja que suposarien la impossibilitat sistemàtica que el territori que volgués independitzar-se ho pogués fer.

Núria Bosch: "Recentralització i deslleialtat"

Hem sentit a dir moltes vegades que Espanya és un país molt descentralitzat. Qui diu això es basa en el volum de despesa gestionada per les autonomies, però no pas en l'autogovern de què aquestes gaudeixen. Una cosa és la gestió i una altra molt diferent, el poder polític.

L'any 2008 la despesa autonòmica va arribar a representar el 36,4% de la despesa del conjunt del sector públic espanyol. Va ser el període que va assolir un pes més alt. Les comunitats autònomes gestionen un volum més alt de despesa que, per exemple, els lands alemanys (22%), però no pas encara com les províncies canadenques (46%). No obstant, en els últims anys el volum de despesa gestionada a nivell autonòmic ha disminuït en termes relatius. L'últim any de què es disposen dades, el 2011, el seu pes havia passat a ser del 34,3%. Aquesta pèrdua de pes ha vingut compensada per un increment del de la despesa del govern central, que entre el 2008 i el 2011 ha passat del 50% al 53,5%. Per tant, les autonomies han perdut en termes relatius 2,1 punts percentuals i l'Estat n'ha guanyat 3,5, ja que també els governs locals han perdut pes específic i han passat del 13,6% al 12,3% en aquest mateix període.

Francesc-Marc Álvaro: "Aguantarà aquesta societat?"

L’incident protocol·lari de dijous passat a Foment del Treball és enganyós perquè, en lectura superficial, alimenta la creença que hi haurà un xoc de trens quan, en realitat, el gest de Sáenz de Santamaría respon perfectament a una estratègia menys dramàtica, adoptada pel Govern Rajoy per combatre el sobiranisme català i evitar qualsevol consulta sobre el futur de Catalunya. Aquesta estratègia consisteix en una suma d’accions que podem observar des de fa mesos: asfixiar financerament la Generalitat, subratllar que el poder de debò és a Madrid, intentar desacreditar el president de Catalunya, propagar el catastrofisme sobre la proposta d’independència i explotar la desunió entre els partits catalans. El resultat que els poders formals i fàctics d’Espanya busquen -això ho ha escrit també Rafel Nadal- és que la societat catalana, un cop cansada i espantada, deixi de mobilitzar-se per poder votar, es regiri contra Mas, i acabi pensant que conformar-se amb el que hi ha és el mal menor.

El pronòstic dels estrategs del PP és que el moviment sobiranista es desinflarà a partir de la suma de la pressió intensa de Madrid i el previsible retrocés electoral de CiU, un marc al qual també afegeixen la ruptura entre Unió i Convergència i -no siguem ingenus- l’aparició de noves notícies escandaloses -reals o fabricades- que afebleixin els lideratges polítics del sobiranisme. Ja sabem que els casos de corrupció no afecten gens l’espanyolisme del PP i del PSOE però serveixen, en canvi, per assegurar que tot el catalanisme/sobiranisme està podrit.

Miquel Strubell: "Processos de secessió a la UE i el cas de Catalunya"

¿Quines reflexions faig arran de l'interessant Seminari celebrat a l'Institut d'Estudis Europeus de la University College London amb la coorganització de Diplocat, més enllà de celebrar la presència de molts acadèmics i recercadors britànics, i representants de diferents ambaixades, entre el centenar llarg d'assistents? En faig, aquí, només quatre.

Primer, l'abismal diferència entre els processos escocès i català, no només per l'origen de les iniciatives (des de dalt, i des de la base respectivament), sobretot per l'actitud i estratègia dels respectius Estats. Davant d'una primera coincidència –una majoria parlamentària electoralment compromesa a celebrar un referèndum-, els uns desarmen i desinflen el sí, permetent la votació i acceptant les peticions escoceses, i els altres no fan més que estimular i inflar el sí, negant-lo.

Les diferents opcions factibles per fer aquesta votació que assenyala el primer dels dinou informes del Consell per la Transició Nacional, sobre La consulta sobre el futur polític de Catalunya deixen palès l'esperit antidemocràtic –polític i no jurídic- de les reiterades negatives a respectar la voluntat catalana de celebrar el referèndum (per exemple, moció del Congrés de Diputats del 26 de febrer de 2012, o la carta de Rajoy de setembre). Aquest esperit queda encara més visible si tenim en compte les amenaces d'un càrrec electe del PP que es podria fer retirar les urnes per la força, o l'opció de retirar les competències en seguretat i educació a la Generalitat.

El ruc rampant: el naixement d'una icona

'Tossudament alçats' proposa una nova actitud, desafiant, pel tradicional símbol del ruc

Un vídeo en fa la presentació. Van apareguent Aznar, Zapatero, Wert, Juan Carlos i a cada sentència inoblidable el ruc català s'enerva un poc més. Fins que, fart del tots, esdevé 'Tossudament alçats', una reedició catalana del famós 'Cavallino rampante' de la factoria de Maranello, disposat també a competir i guanyar. La imatge, creada pel conegut dissenyador Albert Planas, té totes les característiques per a esdevenir una ícona del nou temps que viu Catalunya.

Patrícia Gabancho: "El pitjor dels escenaris"

«De concessions i terceres vies, no en pot fer: els llops del PP i els xacals de la senyora Díez i fins i tot algun tauró del PSOE se li tirarien a la jugular»

Que Pere Navarro & Co oferissin votar un canvi de la Constitució a canvi de no votar la qüestió prèvia de quedar-se o no a Espanya, i que de seguida en Rajoy saltés a dir que no es canvia la Carta Magna és perfectament lògic. Als catalans, ni aigua. Hem de ser conscients que Espanya ens està preparant el pitjor dels escenaris, perquè ja ha vist que no té altra manera de frenar el sobiranisme. De concessions i terceres vies, no en pot fer: els llops del PP i els xacals de la senyora Díez i fins i tot algun tauró del PSOE se li tirarien a la jugular. Pitjor escenari? Mirem-ho.

1) Cap mena de consulta: que els catalans no puguin informar al món de forma plàstica que l’independentisme és democràticament majoritari. Les plebiscitàries sempre són confuses. 2) “No tindran valor per proclamar la independència” 3) Si tenen valor i ho fan, estaran en molt males condicions per ser reconeguts pel món i per Europa.

Aquest és l’escenari que se’ns prepara. I per què? Perquè s’estan prenent el desafiament de forma seriosa. I perquè saben que Europa també. Deia l’altre dia a Barcelona l’expert en dret europeu Bardo Fassbender: una Catalunya fora d’Europa és impensable, ningú hi guanyaria res; la vocació d’Europa és tenir lligat per tractes tot el continent i està negociant amb països infinitaments més complicats que una Catalunya independent. I si Espanya ens veta?, va preguntar algú. Violaria l’article 2 del tractat que parla de llibertat i democràcia, va respondre.

Toni Soler: "Espanya decideix"

EUFEMISMES. Ens passa una cosa molt catalana: hem enaltit el dret a decidir però després n'hem fet un mantra, una excusa per -justament- no haver de decidir res. El sobiranisme l'utilitza com un eufemisme per no espantar els indecisos; Iniciativa, com una eina dilatòria davant les seves contradiccions internes; els de la tercera via, al contrari, aprofiten tota l'amplitud del terme per encabir-hi opcions d'allò més diverses, amb l'esperança que acabin diluint-se mútuament. Al cap i a la fi, l'Estatut d'Autonomia vigent es va votar en referèndum, i si l'aparell de l'Estat no s'hagués comportat d'una manera tan estúpida, ara estaria en vigor com a fruit irreprotxable de la nostra decisió democràtica. Consultar la gent és un principi polític molt valuós, però no vol dir res si no precisem què estem decidint, i quin és el subjecte polític que pren la decisió. De tota manera, ¿què fem discutint això, si tots els dirigents polítics del país van dient que la consulta, "òbviament", no es farà?

DECIDITS. Mentrestant, però, Espanya sí que ha pres una decisió. Li ha costat una mica perquè estava acostumada a l'argumentari d'ús comú contra ETA ("Sin violencia se puede hablar de todo "). Però ara ja ha canviat de xip i té clar el seu -diguem-ne- raonament: la independència de Catalunya és, ras i curt, "impossible". Ho han dit Rajoy, Zapatero, Chacón i Rosa Díez amb idèntica convicció. La veritat és que aquesta gent em fa certa enveja. Els que creuen en la unitat d'Espanya, especialment els d'aquí, són uns incondicionals. A Espanya no li exigeixen res. No necessiten saber quin projecte hi ha al darrere. Ni tan sols cal que al govern espanyol hi manin els seus. Espanya està per sobre de contingències, de sigles i de recessions. La independència catalana, en canvi, necessita acreditar solvència, prosperitat, "canviar-ho tot", una classe política immaculada. Catalunya és un projecte sota sospita, que s'examina cada dia i que, per a molts, només val la pena si esdevé un vestit a mida dels seus gustos. Si no, pel que sembla, és millor l'Espanya de Rajoy i de la FAES.

Miquel Sellarès: "Duran està atrapat..."

Josep Cuní ha entrevistat Josep Antoni Duran i Lleida aquesta setmana. I aquest darrer, un tant deprimit, li ha respost clar i ha reconegut que, ara per ara, l'independentisme desperta molta il·lusió al país. Però també que ell, i d'altres, estan atrapats i en un embolic.

Ho estan perquè ja ningú no els fa cas a Madrid, i perquè a Catalunya se senten qüestionats: atrapats, doncs, per la seva pròpia societat i a una passa de ser rebutjats.

Per als sobiranistes les declaracions de Duran i Lleida ens han suposat un altre pas endavant: la tercera via de Duran no sols no existeix sinó que ha fracassat abans de posar-se en marxa. I aquell qui podria haver sigut el seu líder, en Duran, ha deixat clar que "ara, la feina principal consisteix a continuar treballant per a la consulta".

Duran i Lleida també a reconegut a l'entrevista que cal fixar la pregunta de la consulta d'immediat amb un acord de CDC, UDC, ERC i ICV --i si pogués ser-hi també el PSC, millor. Amb tot, el més positiu de les seves declaracions ha estat el reconeixement que no es pot dur el país a la frustració, que és el que està passant ara amb Espanya.

IndAPPendència, l'aplicació per a mesurar el 'grau d'independentisme'

Actualment, l'independentisme és una opció molt estesa i transversal al nostre país, especialment a Catalunya. Però, realment, els independentistes són tan independentistes com diuen? Qui tingui interès a saber el seu grau d'independentisme disposa d'una nova eina específicament dissenyada per saber-ho. Juno Creations acaba de penjar a Google Play l'aplicació IndAPPendència, que com un joc proposa de superar preguntes sobre la història de Catalunya i el moviment independentista, especialment dels esdeveniments més recents.

El format del joc és un clàssic quiz, expliquen els autors: una pregunta, quatre respostes, catorze segons per respondre i la possibilitat de fer servir quatre comodins. Al final, un baròmetre en forma d'estelada mostra quin és el grau de coneixement del jugador sobre el tema i permet de publicar el resultat a Twitter.

L'aplicació funciona amb dispositius Android i properament arribarà també als aparells amb iOS.

Font: VilaWeb

La campanya “Un país normal” s’estrena amb èxit arreu del país

La campanya impulsada per Òmnium Cultural “Un país normal” ha començat avui al matí amb una bustiada massiva i simultània arreu del país. Un miler de voluntaris han repartit 500.000 fulls volants en una seixantena de poblacions catalanes, amb l’objectiu d’apuntalar l'exercici del dret a decidir de Catalunya.

Els fulls volants de la campanya “Un país normal” difonen arguments diversos i en positiu, amb lemes inicials com: “és normal voler un país normal”, “és normal que un país decideixi la seva educació” o bé “és normal que la gent pugui dir el que pensa”. Així, volen combatre els arguments de la por i enfortir un debat democràtic i plural al voltant de la consulta sobre la independència de Catalunya.

Els voluntaris i voluntàries que han participat en la bustiada, que havien rebut formació prèvia, han sigut coordinats per una trentena de comitès locals. Aquesta acció d'abast nacional donarà pas a d'altres accions locals de proximitat, que volen implicar entitats i persones d'arreu del territori. La campanya “Un país normal” serà l’activitat principal d'Òmnium Cultural per aquest final d’any i pel 2014.

Font: Òmnium Cultural

Les dotze raons per la independència d'un Rodríguez socialista i un Pérez republicà

Un militant d'ERC i un del PSC castellanoparlants expliquen els motius que els porten a defensar una república catalana

(Article de Lluís Pérez Lozano i José Rodríguez, publicat originalment en espanyol a unadocenade.com. El reproduïm íntegre, traduït al català amb autorització de unadocenade.com.)

D'un temps ençà, no passa ni un dia sense que els mitjans catalans i espanyols publiquin notícies, debats o opinions sobre l'auge de l'independentisme català. No és segur si sempre ho fan amb tota la punteria desitjable. En particular, una part de la premsa repeteix diàriament allò que, segons el nostre parer, és un gran tòpic: el d'una Catalunya presentada com una mena dictadura ètnica on l'independentisme vindria a ser el cop de gràcia contra uns soferts i silenciosos castellanoparlants. En realitat, l'independentisme català es fonamenta en un patriotisme cívic és habitual de trobar Garcías, Pérezs, Nadals, Piqués i, cada vegada més, Mohameds i Zhangs . Tots junts i, freqüentment, amb un cognom de més ací i un altre d'una mica més enllà. No podria ser d'una altra manera: en un país on el 55 % dels ciutadans té el castellà com a llengua materna, difícilment un moviment polític pot anar enlloc sense una bona tropa de castellanoparlants. Aquestes línies les escrivim dos d'aquests castellanoparlants independentistes, invisibles per a la premsa madrilenya: Un Rodríguez socialista i un Pérez republicà. Amb la nostra identitat plural al damunt, apostem sense fer escarafalls, però amb convenciment, per una República Catalana independent. Heus ací una dotzena de les nostres raons. Són les principals, no pas les úniques.

1. Perquè les decisions democràtiques a Catalunya siguin respectades

Josep M. Torrent: "Bufetada a Duran"

"Tot el que proposa el líder d’Unió requereix un acord amb els dos grans partits d’Espanya, PP i PSOE"

El líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, és un personatge que acostuma a no deixar indiferent al seu interlocutor. O cau bé, o cau malament. El seu perfil socialcristià i de centre dreta, ben connectat amb l’empresariat i les classes dirigents d’aquí i d’allà, poc sospitós de vel•leïtats independentistes i –important—contrapès de Convergència dins de la Federació l’han fet atractiu entre sectors allunyats del que representa Artur Mas. Els mateixos atributs, i la traça per estar sempre un pas endavant, endarrere, a la dreta o a l’esquerra del que diuen els convergents, l’han convertit en un personatge incòmode pels independentistes i per una part important de CDC.

Sigui com sigui, ningú li pot negar a Duran el mèrit d’haver sabut mantenir en primera línia política un partit, Unió, que des de fa 35 anys comparteix cartell electoral amb CDC formant CiU, i que si es presentés en solitari a unes eleccions tothom dóna per fet que no obtindria uns bons resultats. El camí en comú entre Convergència i Unió solament ha tingut discrepàncies ideològiques de fons quan s’han hagut de posicionar en temàtiques que afecten la consciència, com l’avortament. La resta de picabaralles han estat cosmètiques.

Vicent Partal: "Propostes a Rubalcaba sobre la reforma constitucional"

Crec que és molt important que el dirigent del PSOE vinga a Barcelona a oferir una reforma de la constitució espanyola. És important primer perquè demostra una voluntat de diàleg fins ara poc visible i que, per tant, cal atendre. Però també perquè és la prova que a Espanya comencen a creure's allò que no s'han volgut creure fins ara, que és que això, el procés sobiranista, va de veres.

Pérez Rubalcaba fa una proposta i crec que és important d'escoltar-la i respondre-hi. És cert que no ha estat gaire explícit. Però algunes coses crec que ja es poden dir.

En primer lloc --i és el dubte fonamental que tinc--, s'ha de saber de quina manera pensa acomplir aquesta reforma. Pel nombre de diputats necessari, és simplement impossible de fer-la sense el suport del Partit Popular. Ha vingut a insinuar que Rajoy i ell parlen, però caldria molta més concreció, i no cal que siga ara ja. Sense que PP i PSOE aproven aquesta reforma constitucional conjuntament, em sembla que serà molt difícil de parlar de res.

I la segona gran qüestió que tampoc no respon és què es reformarà. La reforma de la constitució espanyola no pot ser abstracta. S'han de reformar coses concretes. I la llista concreta ens dirà si paga la pena de parlar-ne o no.

Rubalcaba avui ha assenyalat uns àmbits on diu que caldria reconèixer la 'singularitat' de Catalunya, però ja n'ha exclòs directament el concert econòmic. Sincerament, és un mal inici. Perquè l'espoliació fiscal és un dels motius més evidents de desafecció.

Siga com siga, i tot esperant que concreten l'oferta, crec que és possible d'explicar-li algunes coses que realment demostrarien la voluntat de canvi i que si es mai s'incloguessen en una reforma constitucional espanyola donarien una gran credibilitat al projecte. Sense voler ser massa detallista, en veig unes quantes --òbviament, tot això és una visió molt personal.

Convocatòria d'Assemblea General de Sagrada Família per la Independència el 28 d'octubre

El proper dilluns 28 d'octubre a les 7 del vespre a l'Espai 210, C/ Padilla 210 (entre València i Aragó ), t’esperem a l’Assemblea trimestral Ordinària de Socis amb el següent ordre del dia:

1.- Informe de l'activitat del 3r. trimestre.
2.- Informe de tresoreria a 30.09.2013

3.- Pla d'actuació ANC 2013-2014
4.- Proposta d'activitat territorial 4t. trimestre.
5.- Torn obert de paraules

L’assistència és oberta a Adherits i Simpatitzants i limitada a l’aforament del local.

Coordinador Territorial
Assemblea.cat / Sagrada Família

M'apunto a Vindré a la propera assemblea del barri

El contingut de les darreres assemblees generals en format crònica el pots consultar en aquest enllaç

Cròniques de les assemblees anteriors

L’ANC, present a la Festa de Tardor 2013

La Festa de Tardor del barri de la Sagrada Família ha comptat un cop més amb la participació de l’Assemblea Territorial de l’ANC a través de diverses activitats que s’han dut a terme durant els tres dies de celebració.

Una paradeta informativa va estar oberta des de el primer dia per a donar a conèixer la nova campanya de l’ANC, denominada «Signa un vot per la independència», a banda de portar a terme la seva tasca pedagògica entre tots els ciutadans interessants en el procés.

"Festa per la consulta" el 26 d'otubre

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi ?

Concentració davant del Palau de Pedralbes, dimecres 23 d'octubre les 6 de la tarda

Dimecres 23 d'octubre al Palau de Pedralbes se celebrarà el Fòrum Econòmic del Mediterrani Occidental, organitzat pel grup Diàleg 5+5, amb la presència dels ministres d'Exteriors de deu països, cinc de cada llera del Mediterrani.

Des de Les Corts per la Independència convoquem una concentració davant del PALAU DE PEDRALBES DIMECRES 23 D'OCTUBRE A LES 18 HORES per donar la benvinguda als representants estrangers amb un bany de estelades a l'entrada del Palau.

Us convidem a assistir-hi i us agraírem que ens ajudeu a fer la màxima difusió de la concentració.
Fem sentir el nostre clam de forma pacífica!

Esdeveniment al Facebook

Paradetes informatives del cap de setmana, dies 25, 26 i 27 d'octubre

Ja pots venir a signar el teu vot per la independència.

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Divendres, 25: A la tarda, de 6 a 8, davant del Mercat de Sagrada Família (Padilla/Provença)

Dissabte, 26: Al matí, d'10 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí/Indústria)

Diumenge, 27:Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Marina/Provença)

Junts podem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Vicent Partal: "Somrieu: el president Tarradellas va existir"

El 7 d'agost de 1954 Josep Tarradellas era elegit president de la Generalitat de Catalunya. En un acte a l'ambaixada de la república espanyola a Mèxic, en ple franquisme. Un acte molt discutit per diversos sectors de l'exili. Tarradellas, el va nomenar un insòlit Consell de Catalunya, convocat pel president Irla, que integrava, a més dels diputats que quedaven del vell parlament republicà, també els ex-diputats a Madrid i representants diversos d'institucions catalanes.

Era, òbviament, un acte unilateral català --que avui a més té moltes ressonàncies amb allò que ha passat a Kossove--. Segons la legalitat espanyola, la institució havia estat dissolta arran de l'ocupació de Catalunya i la Generalitat no existia. Els diaris espanyols de l'època no en van parlar, lògicament, però si haguessen pogut parlar haurien dit que tot allò era una bajanada sense cap fonament jurídic i que no portaria enlloc.

I tanmateix el 29 de setembre de 1977 el president del govern espanyol i màxim dirigent del Movimiento franquista, Adolfo Suarez, va restaurar la Generalitat de Catalunya, per mitjà d'un decret, i va nomenar-ne president Josep Tarradellas. Unilateralment, també.

Quin raonament jurídic pot aportar ningú encara avui que justifique que Tarradellas fos escollit president de la Generalitat? El van fer president de la Generalitat abans que la constitució espanyola existís i s'inventassen les autonomies. Com encaixava Tarradellas i la Generalitat en la legislació de l'època? De cap manera. Però calia fer-ho i es va fer.

Josep Ma. Orta: "Què vol dir 'lo mucho que nos une'?"

Darrerament els que s’oposen de totes les maneres que els catalans decidim el nostre futur s’omplen la boca repetint un cop i un altre l’afegitó “lo mucho que nos une” per desqualificar qualsevol vel·leïtat democràtica com és el fet de fer servir les urnes per dirimir els conflictes.

Però un té una certa curiositat per saber quin contingut té el “lo mucho que nos une”, que tant aprecien els que manen de terres de l’Ebre enllà i que aquí molts no sabem apreciar. Deixant de banda els lligams familiars quasi l’únic que crec que uneix uns i altres és la lliga de futbol i algun plat de cuina.

Què se’n sap a Madrid de la cultura catalana?, què ensenyen a les escoles?, què cal pensar de la diputada mallorquina que negava que Ramon Llull escrivís en català?, què coneixen dels nostres intel·lectuals que sovint són més coneguts a l’estranger que no pas a la resta d’Espanya?, on és el respecte per la diversitat? Només cal veure el coneixement que demostren de la realitat catalana, de la seva història, els tertulians de la majoria de mitjans de comunicació amb seu a Madrid utilitzant la tàctica de Goebbels (repeteix mil vegades una mentida i acabarà sent veritat, com el problema que a Catalunya no es pot viure parlant en castellà). Per no dir els greuges econòmics, que amb l'excusa de "no hay dinero" no ens paguen ni el que està acordat per llei (i ja no parlo dels desequilibris de la balança fiscal) o violant el sagrat manament de les urnes com va passar amb l'Estatut.

Melcior Comes: "L’unionisme impossible"

“Independitzar-se del fanatisme no és de fanàtics”

A hores d’ara, allò que anomenem potser pomposament el conflicte Catalunya-Espanya passa per una fase més aviat grotesca, que només fa que engrandir les diferències entre un i d’altre país. Tot allò que a grans trets podem identificar com unionisme té més aviat a veure amb actituds excloents i perdonavides que no amb un altre conjunt d’opcions democràtiques, que raonablement podrien empatar amb les raons de l’independentisme.

No dubto que hi hagi un independentisme exagerat i radical, també bavós i mossegador, però a dia d’avui aquest independentisme és residual —quatre pintades de matinada, quatre jovenots—, mentre que per altra banda l’unionisme està sent dominat, en el seu centre, per les actituds radicals i exagerades, que fan molt poc bé per a la seva causa i engrandeixen encara més la fissura que podria assentar allò que en diem diàleg. Un diàleg que acabarà sent necessari un dia o l’altre, perquè sense negociació serà també impossible una eventual sortida ordenada de l’estat espanyol.

El passat dia 12 es va veure la força d’aquest unionisme: va fracassar descaradament, però en lloc d’admetre-ho i qüestionar què s’ha fet malament, continuen traient pit i pintant escenaris d’apocalipsi sobiranista, dins els quals se senten salvadors i legitimats per les lleis.

L'impacte de la independència en el PIB

Recentment el ministre espanyol d'Exteriors, José Manuel García-Margallo, va assegurar que el producte interior brut (PIB) de Catalunya cauria un 25% en cas d'independència. En aquest article em proposo analitzar si una afirmació com aquesta és certa.

El 2012 el PIB total d'Espanya, és a dir, la riquesa que va generar en tot l'any, va ser d'1,05 bilions d'euros (la dada no inclou l'extraregió, on hi ha àmbits com l'espai aeri i que correspon per igual a totes les regions). D'aquests diners Catalunya en genera 198.633 milions, un 18,9% del total espanyol. I si encreuem aquestes dades amb el nombre d'habitants, veiem que el PIB per càpita d'Espanya (incloent-hi Catalunya) és de 22.772 euros, mentre que a Catalunya és de 27.248 euros per habitant (un 19,6% més). La riquesa dels catalans és, per tant, més alta que la mitjana espanyola.

Els ciutadans de Catalunya, per tant, som el 15% de la població d'Espanya i generem un 18,9% de la riquesa de l'Estat. O dit d'una altra manera: cada català genera un 19,6% més de riquesa que la mitjana d'habitants espanyols. Som, per tant, un dels territoris més rendibles i productius d'Espanya (compte: no els únics!).

Dèficit fiscal

L'anomenat dèficit fiscal és la riquesa generada a Catalunya que no torna perquè desapareix en ser transferida a l'Estat. Els catalans, per tant, no es beneficien d'aquesta part del PIB que han generat. De fet, Catalunya podria permetre's generar menys riquesa (PIB) si aquest dèficit no existís, ja que seríem igual de rics/pobres. I al revés: aquest dèficit fiscal català és una riquesa que rep Espanya sense que l'hagi produïda i que la beneficia. Com si li toqués la loteria. Per aquest motiu, és més que raonable restar del PIB generat a Catalunya l'import del dèficit fiscal i sumar-lo al PIB espanyol com un increment de la riquesa.

Joan B. Culla: "I ens quedarem cecs"

Quan els processos històrics experimenten de sobte una gran acceleració, es dóna sovint un efecte òptic: moltes de les persones que els viuen des de dins tenen dificultats per copsar la magnitud dels canvis que elles mateixes estan protagonitzant, per mesurar la distància que han recorregut en poc temps. Intueixo que alguna cosa d'això està passant entre nosaltres ara mateix.

Un exemple anecdòtic: fa algunes setmanes, un català de la meva generació, de sòlides arrels nacionalistes, amb experiència en la política de partit i en la política institucional, però que resideix lluny del país des de fa cinc anys, em confessava el seu admirat estupor davant l'eclosió de banderes estelades ("nou de cada deu", em deia, no sé si exagerant el recompte) als balcons de Barcelona. En canvi, als que hem vist com es desenvolupava el fenomen dia per dia, des de fa més d'un any, ja no ens crida l'atenció.

Hi ha un termòmetre bastant precís per avaluar el camí que ha recorregut en poc temps el procés sobiranista català: les reaccions hostils que suscita i, més en particular, els advertiments i les amenaces sobre les catàstrofes que ens cauran al damunt si Catalunya esdevé independent. Després d'una etapa de desdeny (suflé, bluf, bogeria, maniobra electoralista, drap brut per tapar les vergonyes d'alguns...), des de principis d'aquest curs la persistència i l'enfortiment de la marea de fons -visualitzats el passat Onze de Setembre- han portat a un desplegament d'auguris apocalíptics, enmig dels quals el de l'exclusió de la Unió Europea resulta gairebé un pronòstic amable.

L'ANC fixa el límit per a declarar la independència: 11 de setembre de 2014

Amb la campanya 'Signa un Vot per la Independència', l'ANC ha instat el Parlament de Catalunya a declarar la independència com a molt tard la Diada de 2014 en el supòsit que l'Estat espanyol no permeti, impedeixi o dilati la celebració d'una consulta democràtica o unes eleccions plebiscitàries.

Amb l'arrencada de la segona fase de la campanya 'Signa un Vot per la Independència' l'Assemblea (ANC) ha presentat aquesta setmana una sèrie de requeriments dirigits al Parlament català sobre la celebració de la consulta i la declaració d'independència.

En una roda de premsa l'Assemblea ha presentat els detalls d'aquesta campanya i ha demanat al Parlament:

1.- Que dugui a terme totes les iniciatives polítiques per tal que es pugui celebrar, no més tard del 31 de maig de 2014, una consulta democràticament i política vinculant, en la que es pregunti als ciutadans de Catalunya si volen o no que Catalunya esdevingui un estat independent.

2.- Que, en el supòsit que l'Estat espanyol no permeti, impedeixi, o dilati la celebració d'una consulta democràtica o unes eleccions plebiscitàries, o no en reconegui els resultats, la seva petició sigui una manifestació lliure de la seva voluntat favorable ("vot") perquè els representants electes del Poble de Catalunya declarin laindependència de Catalunya, d'acord amb el dret internacional, com a molt tard l'11 de setembre de 2014.

Font: Tribuna.cat

Què passaria si intervinguessin o dissolguessin la Generalitat de Catalunya?

Creix el debat sobre les reaccions a una possible intervenció directa de l'autonomia per part del govern espanyol

El govern espanyol pot intervenir la Generalitat de Catalunya? Podria dissoldre-la? Podria nomenar un president titella, no elegit pels ciutadans? I aquest president podria exercir? El president de la Generalitat acceptaria de ser substituït a la força? I com reaccionarien els ajuntament i els ciutadans? I els mossos d'esquadra?

Els darrers dies han crescut els rumors i les opinions sobre la possibilitat d'una intervenció de la Generalitat per part del govern espanyol. En parlava Pilar Rahola en una entrevista dilluns a VilaWeb, i dimecres, després de l'avís de Duran sobre la possibilitat d'una declaració unilateral d'independència, es van sentir moltes veus a Madrid que es referien a la dissolució de l'autonomia catalana. Però és possible, això?

Molt poc fonament jurídic

L'autonomia forma part del marc jurídic espanyol. El dret d'autonomia és consagrat a l'article 2 de la constitució i els estatuts autonòmics formen part del marc constitucional. Tenen la constitució per sobre, però no són simples lleis com les altres.

El govern espanyol ha insinuat dues possibles vies d'intervenció. La més habitual és la de l'article 155, però també podria aplicar el famós i polèmic article 8.

La recollida de vots per la independència s'estén a tot el territori

L'ANC presenta avui la segona fase de la campanya 'Signa un vot'

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) durà a terme aquests mesos vinents la segona fase de la campanya 'Signa un vot per la independència'. Consistirà a arribar a tot el territori perquè els catalans puguin adreçar una petició al parlament: que exhaureixi totes les vies per convocar una consulta sobre la independència i, si no és permesa, declari la independència d'acord amb el dret internacional. Durant l'estiu l'ANC ja ha fet una prova pilot: ha recollit signatures a punts concrets del Barcelonès, a les dues comarques del Vallès i al Maresme. 'Ara ens abocarem a crear les juntes peticionals regionals i, en una tercera fase, cap al gener, farem una recollida de signatures en massa, uns dies determinats', explica a VilaWeb la responsable de la campanya, Rosa Alentorn.

Avui l'Assemblea portarà a una notaria el reglament que regula la recollida d'instàncies, i que ha estat 'millorat d'acord amb l'experiència acumulada'. La intenció és donar-hi tota la validesa jurídica i mirar d'internacionalitzar el procés.

Manolo Ortega: “Per ser independent no deixaré de ser espanyol”

Manolo Ortega, vicepresident de Súmate, explica que els dos sentiments no són incompatibles i aposta perquè la seva voluntat cristalitzi en forma de doble nacionalitat

Manolo Ortega viu a Sant Vicenç dels Horts. És fill de pares andalusos, se sent espanyol i vol la independència de Catalunya. Té clar que les dues coses són compatibles. "Jo no deixaré de ser espanyol perquè sigui independent, però jo visc aquí, jo sóc d'aquí i jo vull viure millor", ha relatat. Un dels objectus de l'associació independentista castellanoparlant Súmate, de la que ell n'és vicepresident, és acostar aquest posicionament a la societat civil catalana. Ho fa a través de diversos testimonis.

Pilar Rahola: 'Preparem-nos per a la suspensió de la Generalitat'

Entrevista a la periodista, escriptora i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional · Avisa d'una batalla dura els pròxims mesos i de la necessitat de preparar-se per resistir

Filòloga de formació, escriptora i periodista de professió, persona mediàtica per excel·lència i polemista bregada en debats televisius, Pilar Rahola forma part del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Fa exposicions contundents i defensa apassionadament cada idea amb una mirada heterodoxa i incisiva. En aquesta entrevista, avisa de la duresa que prendrà el procés cap a la independència i demana que ens preparem per resistir. 'Espanya no deixarà perdre el 22% del PIB estatal alegrement. La batalla serà molt dura. Molt dura.' I vaticina que l'estat optarà per suspendre l'autonomia com a única via d'evitar les eleccions plebiscitàries. El misteri acapara la conversa quan parlem de la intervenció d'Israel en favor de la independència de Catalunya.

- Arriba l'hora de la veritat. Esteu convençuda de la victòria de la independència?
- En aquests moments tinc la convicció que no ens queda cap més alternativa. I cada dia amb més rotunditat. El camí és atzarós i complex, entrem en un terreny desconegut i haurem de ser molt rigorosos, però també és cert que ja hem tastat què significa quedar-se a Espanya i el pa que s'hi dóna. Quan un poble ha arribat a la conclusió col·lectiva molt majoritària que ha d'explorar un camí arriscat perquè no hi ha cap més alternativa, perquè si no passaríem de pobres a misèrrims, no hi ha més opció que fer un pas endavant. Si no tenim més opcions i hem arribat a aquesta conclusió col·lectiva, certament hi ha una immillorable possibilitat històrica de guanyar. És la primera vegada en la història que realment tenim possibilitat de guanyar. Aquesta situació no s'havia produït mai.

Vicent Partal: "El pas en fals"

Ahir Duran al congrés espanyol --qui ho havia de dir!-- va avisar de la possibilitat que Catalunya proclamàs unilateralment la independència. Va ser respost amb una enorme duresa pel ministre Montoro. No ho va arribar a dir, però va insinuar clarament allò que Pilar Rahola ja havia anunciat en una entrevista de VilaWeb molt comentada, que vam publicar dilluns: que ens suspendran l'autonomia. El debat, doncs, sembla que pren cos i anuncia allò que podria ser el nus gordià del procés independentista, una decisió que si el govern espanyol s'atreveix a prendre serà el pas en fals definitiu.

Imaginem-nos-ho. Imaginem-nos que el govern espanyol anul·la l'autonomia. Legalment és molt discutible que ho puga fer. L'article 155 de la constitució espanyola no en diu res i qualsevol decisió en aquest sentit xocaria frontalment amb l'article 2. La resolució jurídica seria molt complexa i empenyeria l'estat cap a un atzucac.

De manera que, previsiblement, el govern català fins i tot podria invocar la constitució espanyola per desobeir formalment l'ordre. I ací vindria el punt interessant. Imaginem-nos que el govern espanyol decreta la dissolució de la Generalitat de Catalunya o la substitució del president Mas per un titella seu. Ells supose que pensen que amb això n'hi hauria prou. Però ens haurien d'explicar quina repercussió concreta tindria aquest gest.

Festa de Tardor de la Sagrada Família el 19, 20 i 21 d'octubre

Un any més la nostra entitat participa en l’organització d’aquesta festa que se celebra el mes d’octubre, i ho fa amb tres activitats dirigides a públics diferents.


Dissabte, 19: Al matí, de 10 a 3, a l’av. de Gaudí - Provença
Gimcana infantil per a nens de 4 a 10 anys
La mainada hauran de passar per una sèrie de proves per a resoldre un enigma en què els personatges dels contes tradicionals es van entrellaçant.

Cal inscripció prèvia a: comunicaciosf@gmail.com


Dissabte, 19: A 2/4 de 7 de la tarda, al Centre Cívic
Conferència-debat sobre federalisme
Quants tipus de federalisme hi ha? Quin recorregut ha tingut a Espanya fins ara? Quin recorregut permet el context polític actual?

Jaume López (http://www.upf.edu/dcpis/pdi/professorat/jlh.html), professor del Departament de Ciències Polítiques i Socials (UPF), ens en parlarà, i al final hi haurà un debat entre els assistents.

En acabar l’acte, es projectarà l’audiovisual La via Catalana al nostre barri.


Diumenge, 20: Al matí, d’11 a 2, a l’av. de Gaudí - Marina
Bàsquet estelat
Competició de llançaments lliures per a joves de 15 a 18 anys, amb premis per als qui facin més punts.

Cal inscripció prèvia a: comunicaciosf@gmail.com


També serem presents amb paradeta informativa a la Fira de Comerç al Carrer que organitzen l’Eix Comercial Sagrada Família, la Unió de Botiguers de Sant Pau - Gaudí i Encants Nous Eix Comercial.


Surt al carrer i passa-t’ho bé!


Equip de Coordinació
Sagrada Família per la Independència

Programa Festa Major

Conferència-debat "Federalisme possible? Parlem-ne!" el 19 d'octubre

Apunta'm que vindré a la conferència

"Gimcana infantil" el 19 d'octubre i "Bàsquet estelat" el 20 d'octubre

Gimcana popular "4a edició del comerç dóna joc" el 19 d'octubre

cal dir que és gratis!!! Al cartell surt que s'han de pagar 5 euros, però és erroni!!!

Joan Camp: "Quan la llei és injusta"

Què creieu que passaria si, amb mala fe o no, s'apliqués alguna llei que afectés molt a un territori de l'estat, però que en canvi, la mateixa llei beneficiés a la resta? Doncs la veritat és que, encara que la llei semblés injusta per aquest territori, com és el cas de Catalunya amb el seu fort dèficit fiscal, només la bona voluntat de la resta de l'estat podria revertir aquesta situació

Els experts situen el dèficit fiscal entorn del 8 i el 10% anual del PIB català. Però imaginem-nos que, pels motius que sigui, aquest dèficit encara fos més gran. Del 12 o del 15% per exemple. Quines eines tindríem els catalans per canviar aquesta situació? Doncs les mateixes que ara... I si fos d'un 20%? Doncs encara les mateixes. I com podríem canviar aquesta situació? Doncs segons la llei, s'hauria d'aconseguir una majoria al Congreso de los Diputados que volgués canviar-la.

Els partits polítics catalans, sempre amb un gran esperit demòcrata, podrien mirar de fer servir les eines legals que tenen a l'abast per tal de millorar aquestes xifres, i millorar d'aquesta manera el benestar del seus ciutadans, que és -o representa que és- l'objectiu dels partits. En una situació inèdita, imaginem-nos que un partit català, amb el suport de tot un poble entregat, aconseguís el 100% dels representants catalans al Congreso de los Diputados. Doncs bé, això suposaria un total de 47 diputats d'un total de 350, que vindria a ser 7'45% del total.

Gay de Liébana: "L’economia espanyola no creixerà fins el 2018"

El popular professor d’Economia Financera fa un retrat crític de la situació econòmica del país i desgrana el camí dels propers cinc anys

“Seré cruel, però us explicaré la veritat”. Així de contundent l’economista Josep Maria Gay de Liébana ha començat la conferència a les Jornades del Comerç de la Cambra de Comerç de Sabadell. Un escenari que el professor d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat de Barcelona (UB) i popular contertulià a diversos mitjans de comunicació ha fet servir per analitzar la situació de l’economia actual a Catalunya i l’Estat espanyol i el futur que li espera.

"Seguim en crisi"

Josep Maria Gay de Liébana ha ensorrat els castells de fantasia que dibuixen alguns dels noms propis de l’escenari econòmic: “S’està començant a expandir que estem sortint de la recessió econòmica. No crec que puguem dir tal cosa amb el 27% d’atur, amb un PIB que ha caigut en 60.000 milions d’euros des de l’any 2008 i amb un consum que baixa any rere any. Les famílies i les empreses estan extremadament endeutades, el crèdit no flueix i la gent marxa cap a l’estranger”.

Jofre Llombart: "Xec nadó per a Extremadura, aixeta tancada per a Catalunya"

"Com a colofó d’aquestes mesures n’hi ha una altra que, sens dubte, suposa un incentiu per a la creació d’ocupació. Un incentiu directe: oposicions per crear 576 noves places a l’administració"

Darrere del xec nadó extremeny hi ha 57 mesures més que van contra els dos mantres del PP: l’austeritat i la igualtat entre tots els ciutadans espanyols. La opinió pública es va quedar amb el titular del xec nadó però hi havien altres mesures que provoquen enveja i indignació a parts iguals. El xec nadó és això, l’ingrés de 1.400 euros per a mares que visquin en pobles de menys de 3.000 habitants. La mesura s’ha pres pensant en una promoció de la natalitat en zones rurals. Això suposa un 83% dels municipis extremenys. Si s’apliqués a Catalunya això serien 665 dels 947 municipis.

Per cobrar aquest xec cal acreditar viure en un d’aquests municipis, tenir una renda baixa i haver estat empadronat a la localitat com a mínim tres anys abans. Amb aquesta clàusula es vol evitar un efecte crida no només per a immigrants sinó per a veïns de municipis limítrofs d’Andalusia i de les dues Castelles.

Manuel Milián Mestre: "Les oligarquies de l'Estat"

"Els oligarques són força coneguts: pertanyen a la casta de grans gestors, o empresaris, que han utilitzat dels recursos pressupostaris de l’Estat, o de les privatitzacions d’empreses públiques"

El poder avui a Madrid, en la mesura en que la crisi ha difuminat el poder de les institucions per la seva pròpia descomposició, tracta d’autoafirmar-se i consolidar-se en la seva genuïna fonamentació o origen. Sovint no resulta fàcil definir aquest ADN del Poder, ja que freqüentment s’amaga en les ombres de la rebotiga de l’Estat, o en els plecs dels interessos del Govern, que no deixen de ser la projecció d’altres interessos de sectors socials molt reduïts i molt determinats. En conseqüència, allò que apreciem és el reflex, la caràtula, l’aparença del Poder real, que s’instal·la en uns bancs, uns lobbys o uns segments molt específics d’aquells que mouen els interessos de l’economia real, no sempre l’oficial, tot i que molt habitualment es transmuten en texts del Butlletí Oficial de l’Estat.

Són aquestes oligarquies de l’Estat, nascudes del seu ventre, o simplement alimentades en els seus pits, les que projecten els seus interessos de grup sota l’aparença d’interessos generals o col•lectius. Un exercici impossible en cas de no instal·lar-se en els entorns del Poder Oficial. Així li ho vaig plantejar un dia a Mèxic DF al propi Carlos Slim en un seminari d’empresaris en el que jo pronunciava una conferència a continuació de la d’ell. Slim em va fascinar amb el seu agut ingeni i talent. Dominava l’economia mundial i la manera d’accedir als serveis de l’Estat. Vaig etzibar-li: “No crec en un capitalisme que, per desenvolupar-se o implantar-se, requereix sistemàticament de la tutela de l’Estat i s’alimenta dels seus pressupostos generals. Aquest és un capitalisme, no de mercat, sinó de burgesos protegits pel Poder. D’aquesta manera tots sabem fer negocis”.

El govern català quantifica en 9.375 milions la deslleialtat de l'estat espanyol

Homs presenta l'informe de la Generalitat sobre els greuges del govern espanyol

El govern català ha quantificat en 9.375 milions d'euros la deslleialtat institucional de l'estat espanyol respecte de Catalunya, segons l'informe que ha presentat avui el conseller de Presidència, Francesc Homs. Homs ha avisat que aquesta actitud espanyola acaba vulnerant el principi constitucional d'igualtat de tots els ciutadans, recollit pel TC mateix. 'La deslleialtat institucional acaba tenint com a conseqüència directa per a la ciutadania l'increment de les desigualtats i la discriminació de les persones simplement pel fet on viuen', ha denunciat Homs, que ha parlat d'una 'cronificació' de la conducta deslleial de l'estat. D'aquests 9.375 milions, 5.748 corresponen a deutes en inversions en infraestructures.

L'informe es divideix en tres àmbits. El primer recull l'actuació del govern de l'estat espanyol en referència a la llengua, l'educació, la cultura, la protecció social i els valors democràtics. En aquest apartat, el govern recorda que l'estat no ha afavorit cap normativa que permeti la presència del català en cap institució estatal ni internacional. A més, subratlla que la Marca Espanya ha definit la llengua castellana com a llengua espanyola menystenint-ne la resta i critica la LOMCE i el seu atac a la immersió. Altres aspectes recollits en aquest capítol es refereixen a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l'estatut i el fet que l'estat hagi fet la aposta inequívoca per Madrid en detriment de Barcelona com a centre cultural de referència.

Presentació del llibre ADDENDUM d'Albert Pont el 23 d'octubre

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Xavier Roig: "Sense veritables elits"

El 2006 The American Economic Review va publicar l'estudi De facto political power and institutional persistence (D. Acemoglu i J.A. Robinson). Demostrava que l'equilibri econòmic i social és el resultat de dues forces: les institucionals (Constitució, Parlament, etc.) i les de les elits. Poc canvia la realitat si no s'aconsegueix recanviar les elits del país. I el més greu: si en produir-se el canvi polític aquestes forces no es renoven a temps, aleshores s'enquisten, esdevenen cròniques i poden romandre decennis -els autors defensen que aleshores es mantenen gràcies als lobis i a la corrupció-. En posen com a exemple el cas del sud dels Estats Units, que, malgrat haver renovat la classe política al final de la Guerra Civil (1865), no va ser capaç de renovar les elits. Això va significar la decadència: la renda per càpita del sud es va mantenir en el 50% de la mitjana nacional fins a la dècada de 1960, quan Kennedy i, sobretot, Johnson van forçar les elits sudistes a acceptar que el seu temps havia passat i que el poder polític no cediria.

Sembla que les elits catalanes (a partir d'aquí establishment , com bé proposa el senyor David Miró) s'han constituït en resistència al voltant d'en Duran. Convindria que recordéssim de quin establishment estem parlant. Voldria significar que es tracta d'un col·lectiu molt localista i que, per tant, té una dimensió clarament caciquil: influent aquí, però irrellevant en valor absolut. Ja no a escala internacional, sinó fins i tot a Madrid. I, com a cacics, també manifesten un vessant profundament provincià -contemplin la rebuda de la senyora Esperanza Aguirre al Círculo Ecuestre-. Com ja he dit altres cops: potser manen molt, però només entre les rieres del Besòs i del Llobregat.

Fracàs unionista

Les imatges parlen per si soles. Amb prou feines van omplir la Pl. Catalunya, en un recompte de 30 mil persones que no se'l creu ningú. Però, encara que en fossin 50 mil, no deixa de ser un enorme fracàs, però no perquè tinguessin feixistes, banderes inconstittucionals ni càntics i gestos d'altres èpoques, o poc discurs.

El fracàs va ser perquè després de la marató mediàtica dels últims 4 dies al mitjans espanyols i catalans (TV3, Catalunya Ràdio, Rac 1, 8 TV, Canal Català, La Vanguardia etc.), els unionistes, que portaven més de 60 autocars d'Espanya, no van ser capaços de fer que el carrer fos un clam espanyol, que Barcelona, que Catalunya sortís al carrer en massa. No van fer omplir els balcons d'estanqueres.

De res els va servir totes les crides del PP i Ciutadans. De res els va servir que hi hagués amb ells des d'un sindicat de la policia espanyola fins a mil Mossos (compten dins dels 30 mil?). De res els va servir tanta paraula i tan discurs.

Jaume Bosch: "Per què van marxar C's i PP?"

«Quan Albert Rivera va donar l’ordre d’abandonar el Parlament sabia molt bé el que es feia. I els diputats i diputades del PP que es van afanyar en acompanyar-lo també»

El ple del Parlament de dijous passat va viure uns moments de tensió quan després d’una picabaralla del diputat de C's Jordi Cañas amb la presidenta Núria de Gispert, els representants de Ciutadans i del PP vam abandonar l’hemicicle i es varen negar a participar en la votació d’una moció que s’anava a produir de forma immediata.

En moments complicats i quan es trenca la normalitat és difícil dirigir correctament un debat. Potser s’hagés pogut fer millor, però em sembla un nou error del PSC centrar la qüestió en una crítica a la presidenta del Parlament, obviant les formes maleducades del diputat Cañas, a qui a més no corresponia parlar perquè ni tan sols no havia participat en el debat de la moció, ja que en nom de C's havia intervingut la diputada Inés Arrimadas.

Però quedar-se en els aspectes formals seria no analitzar correctament el que va passar. És evident que C's i PP volien crispar l’ambient i generar notícia de cara a la concentració unionista i contrària a la consulta del 12 d’octubre. I ho van aconseguir. Però també pretenien un altre objectiu directament relacionat amb la moció que em va tocar presentar en nom d’ICV-EUIA sobre la memòria històrica: estalviar-se quedar retratats.

Especial l'engany de la Prima de Risc

El CCN recorda que l’excessiu endeutament privat a l’Estat que denuncia l’FMI correspon en un 95% a les grans empreses

El Cercle Català de Negocis fa públic un estudi on certifica que l’endeutament privat, tant financer com no financer, representa prop del 215% del PIB espanyol

Barcelona. El Cercle Català de Negocis fa públic avui un estudi elaborat recentment sobre la situació del deute públic i privat a l’Estat espanyol i sobre la seva repercussió sobre els catalans. Segons les dades analitzades, un 95% del deute privat, que ahir mateix el Fons Monetari Internacional (FMI) denunciava com a fre per a la recuperació de l’economia espanyola, correspon exclusivament a les grans empreses. Del muntant total del deute privat de l’Estat, només el 5% correspon a la petita i mitjana empresa, que en el cas català representa el 99,6% del teixit productiu.

Segons aquest estudi, l’economia espanyola, malgrat els missatges que envia el govern espanyol, es mou sobre l’abisme. L’endeutament privat -tant financer com no financer- de l’Estat se situava en el moment que es va fer l’anàlisi -el juliol passat- a l’entorn de 215% del PIB espanyol, al qual cal sumar-hi l’endeutament públic. Això genera unes despeses financeres de 38.000 milions d’euros -xifra que quasi duplica la del 2007- i que equival al 3,22% del Producte Interior Brut.

Pere Cardús: "Combats que anem guanyant"

Guanyar el combat del llenguatge és guanyar mitja guerra. Qui pot imposar les regles del joc del combat dialèctic té la victòria final a la punta dels dits. No és pas fàcil de fixar les normes quan te les heus amb un estat que té totes les eines d'un estat. Calen una colla de coincidències que costa Déu i ajut de fer confluir. Però tinc el convenciment que els catalans anem guanyant aquest combat contra l'estat espanyol. Per tant, tenim les condicions per a aconseguir la independència.

Dit d'una altra manera: per alliberar-se políticament com a nació, primer cal alliberar-se mentalment com a individus. Fèlix Cucurull deia que l'home no pot ser lliure si no ho és el seu poble. Però també és certa la frase invertida: la nació no pot ser lliure si no ho són també els seus individus. Per a ser lliures nacionalment, cal arrencar aquella ànima externa que Guillem d'Efak deia que ens havien empeltat a tots els catalans mentre dormíem.

Diguem-ho en termes científics. Cal superar la condició que Martin Seligman va anomenar d'indefensió apresa: aquella reacció per la qual hom ha après a comportar-se passivament, sense fer res per ajudar-se a si mateix, malgrat que hi hagi oportunitats per a millorar una situació desagradable o no desitjada. Els catalans, després d'anys i panys de maltractament, humiliació i indefensió, semblava que haguéssim desenvolupat el mecanisme de la indefensió apresa i no ens vèiem amb cor de fer el pas imprescindible per a millorar la nostra situació. Allò tan suat de 'la independència estaria bé, però és impossible'.

Àstrid Bierge: L'estratègia del "no"

"Si nosaltres no ens fem enrere, arribarà un punt en què hauran de triar entre ocupar-nos militarment o canviar d'estratègia i substituir el monòleg actual per un veritable diàleg"

Abans que el govern espanyol fes públics els pressupostos del 2014, corria la veu que alguns grups d'influència de Madrid, preocupats pel "problema" independentista, havien estat pressionant el govern perquè els números fossin generosos amb Catalunya. Esperaven un gest del govern central que mostrés una predisposició a baixar, ni que fos una mica, veles. Per destensar la situació. Corria la veu. Doncs no. Al final ha passat el que passa sempre. L'Estat ha rebaixat un 25% la inversió a Catalunya. La porta als morros.

La mateixa porta als morros que li han etzibat a Alícia Sánchez-Camacho quan ha anat a demanar una reforma del sistema de finançament. Ha demanat un finançament que inclogui límits de solidaritat entre comunitats autònomes, que compleixi el principi d'ordinalitat -que després del repartiment tots els territoris acabin tenint el mateix- i que sigui finalista -perquè els diners d'uns no es destinin a subvencions pels altres. No, no, i no. I això que, segons Camacho, el dèficit de Catalunya és només de 750 milions d'euros, i per tant els retocs que caldria fer no haurien de ser tan dràstics com els que s'haurien de fer per compensar els 16.000 milions que en realitat ens espolien. Doncs res, igualment, "no".