divendres, 30 de juny de 2017

Vicent Partal: «La immensitat dels fets reals»

«Tothom ja apunta que la crisi política entre Catalunya i Espanya és inevitable i n'assenyala el detonant: la intransigència de Madrid»

El 1971, responent a la campanya de mentides sobre la guerra del Vietnam, Hannah Arendt va escriure unes pàgines que aleshores molta gent va considerar il·luses, però que eren brutalment certes. Paraules que ara ha recuperat el gran historiador americà Timothy Synder per al seu llibre meravellós, Sobre la tirania, traduït fa poc al català, que us recomane molt vivament.

Deia Arendt: ‘Un mentider és derrotat per la realitat, per a la qual no hi ha substitut; per molt gran que sigui la trama de falsedats que un mentider experimentat tingui per oferir, mai no serà prou gran, encara que compti amb l’ajuda d’ordinadors, per encobrir la immensitat dels fets reals.’

Això ve a tomb per a comentar l’evident canvi de to de la premsa internacional i l’opinió especialitzada sobre el procés de Catalunya cap a la independència. Aquests darrers dies les proves s’acumulen d’una manera impossible de defugir. Dissabte passat el famós editorial de The New York Times. Abans Politico, Clarín, The Irish Times i Le Monde. Ahir un espectacular macroreportatge al Financial Times i, alerta!, una opinió de la Fundació Konrad Adenauer que a la Moncloa haurien de llegir-se punt per punt –especialment, tenint en compte que l’Adenauer, fundació vinculada a la CDU, és oficialment assessora del Partit Popular espanyol.

El to dels texts, el canvi que impliquen, va en dues direccions, totes dues prou interessants. Per una banda, tothom ha descobert finalment, lloat sia Déu!, que el moviment independentista català no és populista, sinó obert, plural, integrador, europeista i enormement inclusiu –l’admiració de Politico pels new catalans ha tingut un efecte enorme. Per una altra, tothom ja apunta que la crisi política entre Catalunya i Espanya és inevitable i n’assenyala el detonant: la intransigència de Madrid. I això és molt i molt important. Perquè quan el conflicte esclate un factor decantador de les decisions diplomàtiques serà ‘qui en té la culpa’.

Algú es pot preguntar què ha passat. Com és que el mateix corresponsal del Financial Times a Madrid que ahir parlava en termes molt positius de l’independentisme català fa un parell d’anys no ho veia gens clar, tot això. Per exemple. Tornem a la senyora Arendt: la immensitat dels fets reals, sostinguts durant un procés polític que ja fa set anys que dura, s’ha imposat a la mentida. És tan senzill com això. I aquest és el principal problema de Mariano Rajoy.

Ell –és una cosa que passa prou a Madrid– està avesat a creure que la realitat es pot modelar amb imatges falses, difoses pel seu potent aparell propagandístic i ideològic. Però la realitat catalana és extremadament tossuda i la gent ha estat extremadament persistent en el decurs del procés. Sigueu conscients que cada gest que cadascú de vosaltres ha fet i fa, cada dia, al final ha servit per a conformar aquesta ‘immensitat de fets reals’ que avui qualsevol observador mínimament imparcial ha de reconèixer tant sí com no. Simplement perquè és veritat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada