dijous, 29 de juny de 2017

Vicent Partal: «Guàrdia Civil: què poden fer i què volen que fem»

«El límit del que poden fer ara és tan prim que gairebé només serveix per a posar en relleu la seua impotència»

Fa uns dies ja vaig advertir que l’estat espanyol faria tant com pogués per evitar el referèndum, però durant el juliol. Perquè saben que al setembre els serà impossible per l’electricitat que desfermarà la convocatòria oficial. Tanmateix, la Guàrdia Civil s’ha avançat uns dies i ahir va interrogar uns quants funcionaris i un càrrec de designació política del govern, dels que treballen amb el president Puigdemont.

Però en realitat l’interrogatori va ser un xou. I això és la primera cosa que hem de saber si volem entendre la situació. No hi havia cap ordre judicial, no s’investigava cap delicte concret. No tenien, de fet, capacitat d’aconseguir informació que no els volguessen donar voluntàriament els interrogats. Era ridícul. Però estic convençut que, de fet, a la Guàrdia Civil tant li feia, això. Perquè la intenció no era esclarir ni resoldre res, sinó provar d’espantar. Si fins i tot el jutjat que invocaven com a origen de la seua actuació se’n va desmarcar públicament! La qüestió clau, tanmateix, és entendre que és això, espantar-nos, que esperen que fem nosaltres, precisament. I cal actuar en conseqüència: no espantant-nos.

Avui us expliquem que fa vint-i-cinc anys exactes que començà l’anomenada ‘operació Garzón’, en què unes dotzenes de ciutadans del nostre país van ser detingudes sense garanties i torturades salvatgement. L’operació va fer molt de mal a persones concretes, però, com és ben evident, va ser perfectament inútil quant a la declarada voluntat d’eliminar l’independentisme.

Allò, aquella salvatjada que sí que causava por, avui no es pot repetir. I no tan solament perquè els tribunals europeus van acabar condemnant l’estat espanyol. Sobretot no es pot repetir perquè fa vint-i-cinc anys l’estat s’enfrontava a un independentisme fràgil que maldava per obrir escletxes en una societat majoritàriament feliç amb el país que es dibuixava a Barcelona 92. I, en canvi, avui l’estat s’enfronta a les institucions catalanes, al president, al parlament i a la gran majoria de la societat. I, per tant, les tàctiques repressives no tan sols no serveixen de res, sinó que esdevenen extremadament contraproduents. I ells ho saben.

És per això que ara es conformen provant d’espantar i prou. Ara es conformen provant d’aconseguir que tinguem por i ens paralitzem. I aquesta és la gran diferència: el límit del que poden fer ara és tan prim que gairebé només serveix per a posar en relleu la seua impotència. I la prova fefaent i definitiva és que minuts després d’eixir de l’interrogatori els interrogats tornaven a treballar tan tranquil·lament, cadascú al seu lloc, fent la feina que tenen assignada. Com si no hagués passat res de res.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada