dilluns, 12 de juny de 2017

Germà Capdevila: «La gran mentida»


«Cal desmentir la fal·làcia més gran de l'unionisme: el referèndum és legal"

Un dels mantres de l'Estat espanyol i de l'unionisme en general és el que diu que el referèndum és il·legal i que no cap dins de la constitució de 1978. Es repeteix que Escòcia va poder celebrar un referèndum perquè el Regne Unit no té una constitució escrita, però que en Espanya és impossible. "No puedo y no quiero", en paraules de Mariano Rajoy.

Cal desmentir categòricament aquesta afirmació. El referèndum d'autodeterminació de Catalunya troba cobertura legal dins del Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Social i Cultural, adoptat per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 1966 i signat pel Regne d'Espanya el 1976. Un tractat internacional que després de la seva publicació en el BOE del 30 de abril de 1977 va quedar incorporat dins l'ordenament jurídic espanyol.

Com tots els tractats internacionals ratificats per l'Estat, gaudeix de la força passiva que els atorga l'article 96.1 de la constitució. És a dir que és d'obligat compliment per part de tots els òrgans de l'Estat i han de ser aplicats pels tribunals. Encara més, cap llei no pot contradir-los, car només poden ser modificats pels procediments establers en els mateixos tractats.

"Tots els pobles tenen el dret a la lliure determinació. En virtut d'aquest dret estableixen lliurement la seva condició política". Això és el que disposa l'article 1.1 d'aquest tractat que és llei vigent a Espanya.

Una part de la doctrina assegura que aquest tractat només es refereix als territoris colonials. És una interpretació que força la literalitat de la norma per mantenir situacions d'injustícia històrica i política. Vegem que disposa l'article 1.3: "Els Estats Part en el present Pacte, inclosos els que tenen la responsabilitat d'administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís, promouran l'exercici del dret de lliure determinació, i respectaran aquest dret de conformitat amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides".

El Pacte és claríssim. Si només es referís als territoris colonials, no faria servir el mot "inclosos". Queda clar que es refereix a TOTS els estats signants del tractat. Tots ells, inclosos els que administraven territoris colonials, però també els altres. Qualsevol altra interpretació és fer dir al Pacte el que no diu.

Se'ns dirà que el Pacte contradiu disposicions constitucionals, com la que consagra la indissoluble unitat de la nació espanyola. És indubtable. Però aquestes incongruències existeixen en tots els ordenaments jurídics. De fet la Constitució espanyola consagra de manera solemne la igualtat de tots els espanyols, i pocs articles després estableix la inviolabilitat penal d'un espanyol per sobre de tots els altres i fa miques aital igualtat.

Per això, una de les feines de la política és interpretar i aplicar les normes d'un Estat de manera de solucionar aquestes incongruències. Els govern aprofiten la flexibilitat que permeten aquests normes aparentment divergents per oferir solucions als problemes dels seus ciutadans. És el que hauria de fer el govern d'Espanya en el cas català.

El que queda fora de dubte és que l'exercici del dret a l'autodeterminació està emparat per la legislació espanyola. És més, gaudeix d'una garantia legal superior a qualsevol llei o norma de rang estatal. L'Estat no pot impedir el referèndum sense violar el Pacte signat pel rei Joan Carles I l'any 1977. Convé explicar-ho aquí, a Espanya i al món.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada