divendres, 16 de juny de 2017

Guillem López Casasnovas: «Lluitant contra la decepció»

Una de les coses que destaquen del panorama polític és que s’ha perdut la por a la paraula independentisme. Tampoc ja no hi ha amagatalls fàcils darrere dels eufemismes del catalanisme, nacionalisme o, fins i tot, del sobiranisme. Ara la pregunta sol ser directa: sou independentista?

La resposta és indefugible però les diferències en el camí que argumenta la conclusió continuen essent rellevants. Acostumo a dir en el circumloqui que em porta a la resposta que jo encara estic en una situació de xoc en la qual no em puc creure que, amb el valor que té Catalunya per a Espanya, el govern central no reaccioni a la situació que vivim per a facilitar un nou encaix mínimament satisfactori per als catalans. No m’hi cap al cap. El fet de no oferir res, del no és no, com a càstig per la suposada violació de la legalitat de la proposta de fer un referèndum d’autodeterminació no treu que em sembli una irresponsabilitat, si no ja pel cost del desacord, per la magnanimitat requerible a qui té el poder i el vol exercir amb legitimitat. No espero ni un bri de seny polític, vista la mena de política predominant, aquella que fa bo allò de dir “bastaria que el govern conservador oferís quelcom perquè l’oposició socialista ho critiqués per ‘entreguista’, i viceversa”. Però sí que esperaria que, fins i tot els grans prohoms dels negocis s’adonessin que el conflicte polític es resol amb un acord polític i no amb l’exigència de la rendició d’una de les parts, que creu, convençuda, que té la raó. Tanmateix, aquesta renúncia no crec que passi. I si passés, deixaria tanta agror que en el futur rebentaria probablement a pitjor.

Molts dels qui ens toca encara emprar el pont aeri compartim aquesta mena de lluita contra la decepció. Crec que les arrels de l’enconament són diverses. La percepció de la realitat catalana que tenen els dirigents amb seu a Madrid és esbiaixada. Els catalans no llegim els mateixos diaris que la resta d’espanyols, ni escoltem emissores similars ni veiem les mateixes televisions. Malgrat això, a tertúlies i en resums de premsa de la capital, aquella altra realitat no existeix. Es consolen creient que són els catalans els manipulats i no veuen la biga dins l’ull propi. Qui es fa una opinió de la realitat catalana llegint la premsa madrilenya s’autoenganya: no pot ser un bon dirigent perquè no té els sensors atents a la realitat a què ha de servir. Hom pot dir que la contrapart peca del mateix, però la diferència és que a aquesta no li toca la responsabilitat d’administrar el poder en nom de tots els espanyols. I en absència d’aquesta percepció, no hi pot haver prognosi sense una correcta diagnosi.

No entenc que hom sigui tan obtús en una qüestió com la de l’aspiració de l’autogovern. Catalunya no és La Rioja ni la comunitat de Madrid, per mil raons que no es poden escapar a un governant que no sigui un friki. Jo n’estic convençut des de la història, la realitat i els fets. És des d’aquest convenciment, que encara treballo contra la pseudoveritat instal·lada ideant fórmules fiscals conjuntes i sistemes de reforma del sistema de finançament. Això vol dir que mentalment encara no he fet el canvi de xip. Si l’hagués fet, pensaria que estic perdent el temps. No he tirat la tovallola. Però, amb el meu aprenentatge del dia a dia, anant a les comissions de reforma fiscal, parlant amb els col·legues, parlant amb directors generals… cada vegada n’estic més decebut. Perquè no veig la reacció de ningú que agafi les cordes per construir ponts. I ara ja tinc el dubte de si l’Estat n’ha tingut mai ganes, i de si les cordes amb les quals treballo seran prou robustes per aguantar el pes de la decepció causada. Tots els meus companys d’aquí em diuen que estic boig si espero una reacció en positiu. Que no conec la genètica de la Meseta. Pot ser. Però tinc clar que la ciutadania es divideix avui a Catalunya entre dues mentalitats. La que diu que tot això és un desastre, però més val vell conegut, i la d’aquells als quals es fa difícil de pensar que el nou pugui ser pitjor que el vell desastre. I jo cada vegada penso més com els segons, decebut d’un govern central que no reacciona, tot i lluitant per a no tirar ja la tovallola, perdut en la transició entre el vell i el nou.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada