Ara que la política ha gastat la paraula regeneració de tant pronunciar-la -fins i tot aquells que s'autoanomenen reformistes i apuntalen el govern de Rajoy-, val la pena posar el focus en les coses que no han canviat. A Espanya, per exemple, la manera de procedir dels aparells de l'Estat ha evolucionat menys del que seria recomanable. La Transició, que es va assemblar més a una amnistia que a un salt modèlic a la democràcia, va permetre que determinats poders continuessin sense depurar-se. I quaranta anys després de les primeres eleccions democràtiques, determinats vicis no s'han erradicat del tot. La guerra bruta contra l'independentisme és un exemple de com n'és de fràgil la democràcia espanyola.
Sobta comprovar la tèbia resposta política i judicial a l'operació Catalunya. De moment, l'escàndol ha quedat només en una denúncia periodística, de considerable impacte, però sense respostes polítiques solvents ni conseqüències judicials palpables. I d'evidències que l'estat de dret és, malauradament, ben prim n'hi ha un munt. El 30 de novembre del 2014 va transcendir -tal com va publicar el periodista Pedro Águeda a l'Ara- que la Policia Nacional tenia des del 2012 una unitat secreta dedicada en exclusiva a rastrejar informació sobre presumptes irregularitats i delictes de polítics catalans, per utilitzar-la en contra del procés sobiranista. El 22 de juny del 2016 -en la recta final de la campanya electoral del 26-J- Público va fer sortir a la llum les converses entre Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso, trobades en què conspiraven per fabricar munició contra l'independentisme. I el Salvados d'aquest diumenge, amb l'excomissari José Manuel Villarejo com a protagonista, no deixa de ser l'últim exemple de com de podrides estaven les "clavegueres d'Interior", un concepte que ja ha fet fortuna.
Davant del degoteig d'informacions rigoroses que han constatat la guerra bruta només hi ha hagut silencis còmplices. Amagat darrere de tants personatges tèrbols i conspiracions ordides a l'aixopluc de seus ministerials i serveis d'intel·ligència, el poder polític ha optat per atendre els seus interessos i maquillar la realitat. Les comissions d'investigacions al Congrés i el Parlament s'han convertit en un forat negre. Al Congrés, PP, PSOE i Ciutadans han maniobrat per vetar les compareixences més polèmiques -com les dels comandaments policials sota sospita- i no indagar en la guerra bruta contra el sobiranisme. Alguns estan emmanillats pels secrets d'Estat i a d'altres no els convé mostrar com n'estaven d'interessats a buscar draps bruts dels rivals polítics. Al Parlament, els mateixos actors han deixat morir la comissió d'inanició. No s'han presentat els principals compareixents -mentre desfilen veus com les de Victoria Álvarez- i l'unionisme s'ha desmarcat de la iniciativa parlamentària. Ni davant d'un escàndol majúscul com el de la guerra bruta ha prevalgut l'interès general. I l'interès general és, per exemple, conèixer la veritat.
L'operació Catalunya és una operació d'Estat, maquinada des del poder però amb el suport dels qui tenen més interès a mantenir l'statu quo que a modernitzar velles estructures que fan tuf de podrit. A aquestes alçades del trajecte, sembla demostrat que la principal amenaça a l'immobilisme de sempre és la via sobiranista. Alguns feia temps que ho tenien molt clar.
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada