dissabte, 24 de juny de 2017

David Fernàndez: «Només criden per veure si ens fan callar»

Proscriure l’autodeterminació, perseguir urnes i equiparar-les banalment amb el colpisme. Qui força què?

“Potser el més repulsiu dels dominadors sigui el fet d’imposar als seus dominats
l’espectacle de la seva mediocritat insoluble”

Joan Fuster

Cent dies justos fins a l’1 d’octubre. I la pulsió demofòbica creix, el discurs de l’amenaça s’aguditza i el soroll de sabres judicials retruny. És l’estratègia despullada de l’Estat, previsible i que es desqualifica sola: la por com a forma autoritària de govern, atiant falsos espantalls com a esquer perquè res no es mogui ni res no passi. Es pensen que atemorir una determinació col·lectiva tan legitimada com poder decidir serà fàcil i creuen que proscriure urnes farà retrocedir la demanda democràtica catalana. Això sí que és divagar per l’espai sideral -o per les altes esferes autistes de l’Estat, que ve a ser el mateix- i desconèixer i no voler conèixer els vímets sòlids -i les esperances arrelades i els diàlegs llargs- per on tragina bona part de la societat catalana fa anys. Sense menysprear ni menystenir l’Estat, esclar, perquè és el que ens trobarem: aniran a més, premeran tots els botons i apujaran el volum de tots els altaveus. Cordem-nos el casc amb el millor somriure, la santa paciència desobedient i les ganes d’avançar contra la reacció que ordeix el retrocés: el referèndum ja és aquí i ens la juguem. “ Van a por nosotros”, dirien els Accidents Polipoètics.

Passa que la memòria és sempre una punyetera coctelera i una estranya teranyina: refugi de futur o mirall del temps, que empresona i allibera alhora, segons com s’empri. Conflicte en safata i en plata: ¿es pot o no es pot respectar la voluntat política majoritària del 80% de fer un referèndum democràtic? Paradoxa cridanera de doble moral i cinisme al buit: en privat i distància curta sempre reconeixen el que neguen en públic. Que sí, venen a dir; que sí, que convocar un referèndum és perfectament legal; que sí, que només cal traspassar la competència; que sí, que la claredat canadenca i el model escocès; que sí, el debat sobre la globalització i les sobiranies compartides -que significa voler compartir-les, no pas que te les endossin via imposició-; i que sí, fins i tot estan convençuts que si fessin una bona campanya podria guanyar el no amb prou marge; i que sí, cireteta final, que l’Estat és un neuròtic absent, que arriba massa tard i amb el swing del garrot. Ni proposta ni projecte: paloytentetieso.

Fins aquí, rai. Però quan grates, plou. I aleshores?So what? Na un? Et alors? Aleshores toca el torn tragicòmic del lacònic però. El del però únic, unívoc, uniformitzador i unidireccional d’un no ancestral. Dialècticament també neguen en públic el mur que sempre sostenen i esgrimeixen en privat per impedir-ho tot: la unidad de España. Y punto. Que no és cap principi democràtic, sinó un dic nacionalista basat en la persistent negació dels altres. Que no és cap raó democràtica, sinó el martell metafísic d’heretges que sempre ens colpeja i ofega. Bou per bèstia grossa, la cantarella de fer-nos empassar que democràcia, sobirania i gairebé progrés mundial passa -qui ens ho havia de dir- per la sagrada i indissoluble unidad de España, por la Gracia de Dios y las Cloacas del Estado, esparvera. Però ull viu; és el pa que s’hi dona; el que invocaran com a sagrada escriptura de la cridòria del nacionalisme d’estat i el que atiaran constitucionalment com terrible acte de fe inquisitorial.

Ahir, enmig de tot plegat, Núria Parlon es demanava a la ràdio pública: “Al final acaba sent una mena de joc de provocacions: «Arribem fins al final perquè s’apliqui el 155 i així ens carregarem de raó». Però quina raó?, quines raons?” Bé, la raó és elemental: la raó democràtica de la llibertat política catalana, la que va quedar atrapada al laberint del 1978. La provocació continuada és la humiliant insistència a negar-la per terra, mai i aire. Proscriure l’autodeterminació, perseguir urnes i equiparar-les banalment amb el colpisme. Qui força què, doncs?

També són les raons -raonades i raonables, en positiu constructiu- d’alguns patrimonis comuns de les esquerres catalanes. Quines raons? Doncs les de Pallach: “Cap ciutadà no és lliure si el seu poble no ho és”. Les de Comorera quan recordava que som el que som encara “per coacció”. Les d’Andreu Nin quan escrivia que “el dret dels pobles a disposar lliurement del seu destí s’accepta o es rebutja, però discutir-lo és un atemptat a la democràcia”. I, per descomptat, les de Rafael Campalans quan recordava que “política és pedagogia”, que si la tirania fa “esclaus per fora” la demagògia fa “esclaus per dins”. El mateix Campalans que recordava que “Catalunya no és la història que ens han contat, sinó la història que nosaltres volem escriure; no és el culte als morts, sinó el culte als fills que encara han de venir”. Memòria punyetera també: l’assassinat estalinista de Nin, la solitud ostracista de Comorera decretada pels seus o l’oblit de Pallach i Campalans formen part, malauradament, d’aquest país. I ens va com ens va.

La vella memòria evidencia avui -ara i aquí- el dilema actual del tauler polític: demanar al feble que accepti la llei del fort no entra en cap tradició emancipadora i transformadora; demanar garanties als qui les voldríem totes i no a qui no en vol cap és nyap i trampa; sostenir que millor esperar Godot és autoderrota. Memòria antídot, el 1964 i des de París, Juan Goytisolo - in memoriam- escrivia a L’Expres “ On ne meurt plus à Madrid”. Una crítica anticipada al triomfalisme exuberant del PCE de Carrillo, a les anàlisis caduques sobre la dictadura sense atendre els canvis de fons i a l’alarmant manca de debat. Molt ha canviat la societat catalana i espanyola -molt més del que alguns voldrien, molt menys del que molts desitjaríem- però alguns només volen que torni el passat, vivint com viuen del negoci de l’antic règim.

Voldran dur el debat al miratge balcànic de l’enfrontament, quan aquí, per sort, l’única confrontació que tindrem és quanta democràcia ens deixen construir i com ens ho farem per autotutelar-la. Voldran dur el debat, així serà el trencaclosques de la seva feblesa, al terreny dels efectes i les conseqüències i no a les arrels de les causes i els motius. Però fins i tot en aquest terreny adobat d’alarmisme polaritzant i paralitzant és on cal guanyar més el debat. Perquè el que es dirimirà de debò és si tot resta igual o no. Fuster, el solitari de Sueca i 25 anys després, era i és portador de raons: que sí, que només criden per veure si ens fan callar. I, com sempre abans, la llibertat comuna depèn de no fer-ho: no callar, no emmudir, no desistir, no defallir. Bon solstici -tossut i alçat- d’estiu. Que el sol encara surt per a tothom.

Font: ara.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada