dijous, 22 de juny de 2017

Joan Rovira: «La Constitució ja no existeix»

"El govern espanyol es pot passar la Constitució per l’arc de triomf, perquè és seva. I el Tribunal Constitucional, que també és seu, que no es fiqui allà on no el demanen"

El mateix dia, la mateixa Constitució i dues interpretacions que no encaixen i que revelen la gran mentida sobre la qual s’ha plantejat el joc. Per una banda, el míssil del Tribunal Constitucional que apunta a la línia de flotació de l’estratègia internacional del govern català: ja se’n poden anar oblidant de la seva Conselleria d’Afers Exteriors i no cal ni que es molestin a canviar-ne el nom. Un míssil calculat, amb la dosi justa d’explosius: s’intueix, podria ser, que el TC no té massa ganes de convertir-se en una mena de “comando suïcida” que fa la feina bruta del govern espanyol.

Per l’altra, el mateix govern espanyol, el que porta la bandera de la Constitució, l’Estat de Dret i l’Imperi de la Llei (tot en majúscules, que sembla més seriós), té la barra d’afirmar que no pensa fer cas de la sentència del TC sobre la pornogràfica amnistia fiscal del 2012. En ambdós casos, la base és la Constitució i l’hipotètica, pressumpta i malbaratada autoritat jurídica i moral del TC. Però en un dels casos -el de Catalunya- la sentència se’ns presenta com la veritat absoluta i en l’altre -la duríssima rebolcada a Rajoy i Montoro per l’amnistia fiscal- no passa de ser una mena de beneiteria d’uns magistrats llepafils.

Traduït al cristià: el govern espanyol es pot passar la Constitució per l’arc de triomf, perquè és seva. I el Tribunal Constitucional, que també és seu, que no es fiqui allà on no el demanen.

El mateix dia queda claríssim, una vegada més, que la Constitució espanyola ja no existeix, ni tan sols per al govern espanyol.

L’utilitzaran i la prostituïran tantes vegades com calgui, per suposat. En això han demostrat no tenir manies. De fet, és la pedra angular del seu relat trampós i mentider, que han aconseguit convertir en el relat dominant a Espanya. L’important és tenir jutges, fiscals, policies, brigades polítiques i militars, en darrera instància, i un relat que justifiqui més o menys l’ús de la força. La Constitució ha quedat reduïda a una simple excusa per sostenir un poder central i una xarxa d’interessos econòmics cada vegada més podrida i qüestionada.

Però no menystinguem la Constitució. Com la Bíblia, no se l’ha llegit gaire gent, però té encara un gran prestigi i actua com a llibre sagrat, per molt que els seus sacerdots perjurin, menteixin i escarneixin el text constitucional. Saltar-se allò que el govern espanyol i el “bloc constitucional borbònic” (PP, PSOE, C’s i els espavilats del PNB) diuen que és la Constitució, constitueix un pecat horrible. La conseqüència del “pecat anticonstitucional” és el càstig amb la llei a la mà, els jutges i tota la parafernàlia formal que fa que tot el muntatge sembli seriós, legítim, legal, democràtic i jurídicament impecable.

Aquest és el parany de fons. Més enllà de les fronteres de Catalunya, funciona amb un èxit notable. A Espanya hi ha poquíssima dissidència constitucional, no tant per respecte com per la vella por i els vells vicis associats a la política i arrelats en el franquisme i en la transició. Aquesta és una de les claus que expliquen per què les esquerres tenen pànic a plantejar el republicanisme amb un mínim de valentia: estan atrapats a la poderosa gàbia constitucional, al relat de la transició, de la unitat d’Espanya i de la monarquia borbònica. I no s’adonen que en el mateix paquet estan sotmetent-se al domini d’una casta hispano-madrilenya, extractiva, corrosiva i abusiva.

Només Catalunya sacseja seriosament la farsa constitucional, mentre el País Basc se n’aprofita hipòcritament.

Per això, cada vegada és més evident no només que la Constitució està morta, sinó que només existeix com a argument suprem per impedir que Catalunya faci trontollar i caure tot l’edifici. No els importa un rave la Constitució, sinó els privilegis que perdrien si Catalunya aconsegueix anar-se’n. Saben que l’endemà mateix el relat dominant esclataria en mil bocins.

De manera que, com diu la llegenda que van fer amb aquell mercenari anomenat El Cid, portaran el seu cadàver a la batalla, a veure si encara té el poder d’aterroritzar-nos, acompanyat de tots els seus instruments de coerció i repressió. Però la Constitució ja és lletra morta, aquesta és la seva gran feblesa. En el fons, aquí i allà, tots ho sabem.

Font: elMon.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada