dimarts, 6 de juny de 2017

Suso del Toro: «El problema d’aquesta Espanya és la mateixa Espanya»

És impossible racionalitzar la vida pública espanyola perquè tota ella s’aixeca sobre un deliri voluntari que justifica els actes dels seus polítics

No val per a res el que es pugui escriure sobre el que es viu al Regne d’Espanya, perquè la seva realitat és una gran i absoluta mentida feta de múltiples mentides en la vida social, cultural, política, econòmica...

I no val per a res que s’intenti analitzar o racionalitzar perquè t’acabes estavellant contra un magma de mentida construït deliberadament perquè perduri l’estructura mateixa de l’Estat i els seus poders, una estructura basada en la corrupció i en el nepotisme d’una cort delirant que funciona com una trituradora de la realitat. És impossible racionalitzar la vida pública espanyola perquè tota ella s’aixeca sobre un deliri voluntari, és una ficció que criden els mitjans de comunicació madrilenys i que argumenta i justifica els actes dels seus polítics.

El problema d’Espanya va deixar de ser un problema polític fa molt de temps i es va transformar en un problema moral i existencial. La política del Regne d’Espanya és immoral des que un govern corrupte està a la vista de la població i aquesta població no té la capacitat de rellevar-lo i, en la pràctica, acaba acceptant-lo: aquesta situació tanca la població dins de la immoralitat pública. Ser súbdit -impossible ser ciutadà- d’aquest Regne d’Espanya causa vergonya a moltíssimes persones que no tenen cap altra possibilitat que lliurar-se al tedi i, a continuació, al nihilisme. Això o exiliar-se a un país decent.

Aquest estat està vampiritzat per la dreta postfranquista amb la complicitat per activa i per passiva del PSOE. Que no és una democràcia sinó un règim corrupte administrat per aquests dos partits i sostingut pel sistema de poders de la cort madrilenya ho demostra la mateixa existència aquí, davant dels nostres ulls, del govern de Rajoy. Un govern que, havent estat provada la seva corrupció i les seves pràctiques contra la mateixa democràcia, pot aprovar els comptes i blindar-se contra la investigació a la cambra.

Que el PSOE hagi ofegat aquests dies la investigació sobre la policia política secreta a la comissió parlamentària que la investigava, impedint que hi declaressin comandaments de la policia implicats, demostra la seva complicitat última. Com si no n’hi hagués prou que l’aparell del partit, governat per González, lligués de mans en el seu dia el llavors candidat Sánchez perquè no pogués dialogar ni tan sols amb els partits que li podrien permetre arribar al govern. Es tractava que governés Rajoy, simplement.

Per confondre i distreure l’opinió pública, per ocultar el que és evident, per fer creïble l’increïble i raonable l’absurd, per aconseguir que el corredor mediterrani i qualsevol altra cosa passi per Madrid, el Règim apel·la al “ problema catalán”. El que abans va ser ETA ara és Catalunya. “Els catalans” o “els separatistes” són una disculpa, són l’amalgama per justificar la complicitat última del bipartidisme espanyol. I les demandes de la societat catalana de poder exercir la democràcia es giren contra ella, ja que són utilitzades com una acusació: són culpables de voler viure en democràcia. La seva exigència de democràcia és tractada com a mercaderia i arma política per justificar la continuïtat d’aquesta obscenitat que és la política espanyola existent.

La posició de l’Estat i els seus poders associats respecte a Catalunya a hores d’ara no té marxa enrere, no accepten pactes per un motiu. Estem en una crisi de règim, no merament partidista, i s’aferren al “ problema catalán” perquè és l’única cosa que uneix davant tanta corrupció, fractura i falta d’un programa nacional. L’hostilitat cap a Catalunya és el que uneix aquesta Espanya, com abans va ser el terrorisme basc. Però no és només la crisi de règim: sense una república catalana, ¿quina realitat política seria la resta del territori? Com es diria aquest nou regne borbònic?

La cobdícia centralista de la cort madrilenya, el nacionalisme espanyolista i la poca traça del PP de Rajoy, que va humiliar i va acorralar la societat catalana, ha portat el Regne d’Espanya a una veritable crisi existencial.

Veient que Espanya no és capaç de constituir-se en una democràcia veritable i quan ja s’han anat creant capes socials que exigeixen ciutadania i només se’ls ofereix ser súbdits, ¿com pot algú sentir-se orgullós d’una identitat espanyola? No tothom en té prou amb la selecció espanyola de futbol i la bandera rojigualda de la casa de Borbó per sentir orgull nacional. La joventut que se’n va a buscar-se la vida i deixa enrere un país així ho fa per la necessitat de guanyar per viure, però també per fàstic i per ràbia.

I els que, amb una ingenuïtat gairebé culpable, vam pensar en algun moment que Espanya era reformable, fa temps que hem tirat la tovallola i mentalment vivim en un altre lloc.

Font: ara.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada