dimecres, 21 de juny de 2017

Germà Capdevila: «No em crec Espanya»

«El rescat bancari, l'acollida de refugiats i les inversions pressupostades i no executades són només tres exemples d'un Estat sense credibilitat»

Un dels aspectes crucials de la campanya del referèndum –ja fa dies que està en marxa, amb iniciatives a favor del "sí" com les de l'ANC i a favor del "no" com les amenaces als jubilats de Garcia Albiol– és la credibilitat de les propostes, que determinaran el sentit del vot dels indecisos. Uns indecisos que segons les enquestes acabaran decidint si Catalunya esdevindrà un nou estat d'Europa, o no.

Els partidaris del "sí" han de fer un esforç addicional per convèncer-los, perquè parlen d'una Catalunya independent que encara no existeix, la qual cosa demana en gran mesura un acte de fe en les bondats del futur estat. Per això les propostes han de ser molt directes, concretes i recolzades sobre dades certes i verificables.

Els defensors del "no" tenen al seu favor que la seva opció és quelcom real, que existeix ara i aquí. L'inconvenient, però, és que la realitat és tan desoladora per als catalans que necessiten també prometre canvis i millores. Això fa que l'avantatge esmentat s'esvaeixi i acabin parlant també d'una Espanya que no existeix: la que respecta Catalunya i s'hi relaciona en peu d'igualtat.

Aquí l'acte de fe esdevé titànic. És molt difícil creure's l'Espanya que acaba d'admetre alegrement que dóna per perduts 60.000 milions d'euros del rescat bancari, quan el ministre De Guindos havia assegurat –en seu parlamentària, no pas en una tertúlia– que "no es generarà cap cost per a la societat, sinó tot el contrari", i el president Rajoy –també al Congrés– que era "un crèdit a la banca que va a pagar la pròpia banca". En qualsevol democràcia homologada tots dos ja haurien renunciat i s'enfrontarien a una depuració de responsabilitats polítiques.

És impossible creure's l'Espanya que va prometre acollir 17.228 refugiats l'abril de 2015 i a hores d'ara només ha rebut un 7%, 1.236 persones. La mateixa Espanya que només executa un terç de les inversions pressupostades a Catalunya, any rere any. La que ens va prometre apoyar l'Estatut que aprovés el Parlament i després el va ribotar, retallar, escapçar i mutilar. Un Estatut aprovat mitjançant un referèndum pactat, per cert, que després l'Estat no va respectar.

No pot sorprendre ningú, enmig d'aquest panorama, que una àmplia majoria de catalans vulguin anar a votar el proper 1 d'octubre. De tots els partits, de totes les ideologies i de tots els orígens. Haurem de triar entre els independentistes que ens prometen una Catalunya nova i lliure, i els unionistes que ens asseguren que l'Espanya que mai no compleix, aquest cop sí, complirà les seves promeses.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada