A aquestes alçades de la funció ha quedat clar que els catalans que volen continuar formant part d’Espanya o són resignats –potser per un excés de prudència o per por– o són ingenus –creuen que tot això encara es pot arreglar amb l’ajuda del beat Iglesias– o són masoquistes –masoquistes nacionalment: són tan espanyols, que no els preocupa com els tracta el seu país–. No hi ha un espanyolisme sensat i raonable a Catalunya. En la mateixa dimensió en què hi ha un espanyolisme sensat a Saragossa o un americanisme sensat a San Francisco. Senzillament, perquè l’Estat espanyol és corrosiu per als interessos catalans.
Les evidències es multipliquen des de l’anècdota fins a la categoria. Des dels contertulians, columnistes, piuladors o seguidors de la selecció espanyola que han fet la vida agra a Gerard Piqué, només perquè no és un espanyol com ells voldrien, fins als pressupostos de l’Estat destinats cada any a Catalunya. Des de les inversions de Rodalies i el tracte que Renfe perpetra als seus usuaris fins a la consideració que mereix la llengua catalana en l’administració de justícia implantada a Catalunya. Des de la jutgessa que escarneix dues advocades perquè gosen ser com són fins a l’espoli fiscal –sí, espoli– que pateixen els contribuents d’aquest país. Tant que declaren i tan poc que reben.
Per si amb tot això no n’hi hagués prou, hi ha una actitud difícil de definir si no es compara amb una mentalitat obertament colonialista. Jo mano i vostè obeeix. Perquè ho dic jo i la meva llei i, si no l’agrada, la canvia, encara que no podrà perquè nosaltres som més.
A Espanya hi ha un temperament autoritari que ha renunciat a la comprensió, la complicitat i fins i tot la simulació davant “el cas català”. Seducció és una paraula exòtica i la intolerància s’ha fet intransigència agra i descarada. Insult delirant. En altres llocs del planeta, de la conurbació civilitzada, almenys els vencedors reconeixen aparentment algun dret als vençuts. A Espanya, no. No hi ha cap projecte d’inclusió nacional que resulti atractiu o d’algun interès per als catalans. Només hi ha menyspreu i ordres. Per això la discrepància política es resol als tribunals. On sempre guanyen els mateixos. I per això cal imposar fins i tot la celebració de la “Fiesta Nacional” amb resolucions judicials. Com ha de ser “nacional” una festa que requereix d’una ordre judicial per ser festa?
A Catalunya la discrepància oberta contra l’autoritarisme s’ha fet tan necessària com l’oxigen. Inomés la resignació, la ingenuïtat o el masoquisme expliquen l’actitud dels abduïts nacionalment.
Font: elMon.cat
Els musulmans hi van restar 700 anys a la Península i hi van deixar pòsit
ResponElimina