Falten tan sols quaranta-vuit hores per a l’hora més fosca de l’Espanya diferent. ‘Una altra Espanya és possible’ en una altra galàxia. Això de la investidura de Rajoy és molt bèstia. Molt. La connivència (o la col·laboració imprescindible) del PSOE en l’execució d’aquesta ensarronada democràtica ha sorprès alguna gent. A mi, gens ni mica. Entre el PP i el PSOE hi ha poquíssimes diferències. I ja fa molt de temps que es pot veure, això. Perquè són dos partits que tan sols existeixen i s’expliquen pel poder. Per l’alternança i el repartiment. Res més. No hi ha pràcticament ideologia, ni voluntat de servei. Són sistemes de poder. Són com aquestes grans empreses que viuen de la mamella del BOE. No funcionarien sense parasitar les institucions.
I així s’entén això que passa aquests dies a Madrid. Rajoy era tan candidat del PSOE com Pedro Sánchez. Són el mateix projecte polític. I el PP faria exactament igual en la situació inversa. Es necessiten i s’alimenten. Ara tu, ara jo. Aquí jo, allà tu. Ens les fotem perquè, si no, no ens creuria ningú. Però la dependència és absoluta. I encara més quan apareixen nous actors que poden fer perillar el plat a taula. I encara això caldria demostrar-ho. Vull dir que no sé fins a quin punt Podem fa perillar aquest plat, si estava disposat a servir-lo a un dels dos comensals. De Ciutadans, ja no cal ni parlar-ne. Ha fet un paper prou galdós. I em sembla que sóc massa generós fent servir aquest adjectiu.
El sistema de poder espanyol no perilla encara. Entra en petites crisis. Té convulsions. Tremola una miqueta. Però no es mou ni un mil·límetre. Ja hi ha qui s’ocupa de centrar-lo cada vegada que es desvia una mica. La irrupció de Felipe González ha estat la viva imatge d’això que dic. I els barons que han alçat la veu quan el nou se’ls ha descontrolat lleugerament.
Ara mateix no sé dir què era millor per al projecte dels independentistes catalans: si unes terceres o quartes eleccions o un govern de Rajoy sense cap força ni estabilitat que durarà tan poc com permeti el reglament, abans de poder tornar a convocar eleccions. Catalunya ha començat el compte enrere per al referèndum i Espanya comença ara el compte enrere per a les noves eleccions. L’estabilitat política del govern i els grups parlamentaris independentistes a Catalunya es reforça. L’estabilitat del govern espanyol del PP és cada dia més precària. Però, segurament, unes terceres eleccions a Espanya haurien estat encara més incomprensibles als ulls de la comunitat internacional.
Amb tot, jo no repicaria en senyal de victòria, encara. I això del PSC ja veurem com acabarà. Perquè allò que queda del PSC ja és un partit que s’ha anat desprenent dels elements disposats a plantar cara. Ningú del PSC no pot dir que se sorprengui del xoc amb el PSOE si no compleixen les ordres dictades. Seria molt descarat que el PSC s’independitzés ara dels vincles amb el PSOE quan ja n’han marxat tots els qui ho havien anat demanant en el curs dels anys. Sóc molt escèptic sobre el significat real de l’escenificació d’aquests dies. Em fa l’efecte que neix més de la intenció d’acontentar els votants que no pas de la voluntat política sincera i de fons.
Si l’espectacle que ens han ofert de Madrid aquests dies (i el que encara faran) serveix per a consumir l’últim indici o la darrera esperança de l’Espanya diferent que prometen alguns encara a casa nostra, ja haurà servit d’alguna cosa. Però hi ha autèntics masoquistes, a la política catalana. Gent a qui, dient que lluita per al benestar de les persones i l’eradicació de la injustícia, no li fa res de continuar estavellant-se (i estavellant-nos) contra un mur de pedra granítica. El mur del sistema de poder espanyol que tan sols farà implosió quan Catalunya l’hagi abandonat per sempre. I els que seguiran aquest camí, als Països Catalans o al País Basc.
Escoltem què diu Rajoy, què fan els socialistes, com apuntalen els del ‘Frente Naranja’, i la impotència dels qui no poden ni podran. I traguem-ne conclusions duradores. I útils.
Font: VilaWeb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada