Mentre a Madrid el PSOE obeïa al destí, a Vic un regidor de la CUP obeïa a la seva consciència. Per la seva banda Rajoy assegurava que el que cal obeir és la llei, de la qual ell és i serà legítim guardià.
Qualsevol veu que aquest és l'inici d'una actitud col·lectiva que, probablement, anirà a més. Quan un regidor actua segons la seva consciència i, amb això, se situa fora de llei, desperta més simpatiesque un altre que, per exemple, s'hagi posat fora de la llei per haver-se apropiat indegudament uns quants milions. Amb el primer se solidaritzen molts ciutadans i alguns fins ho manifesten; amb el segon no sol solidaritzar-s'hi ningú ni manifestar-se, encara que de vegades passa, ja que Espanya és un país peculiar.
La insistència de Rajoy a obeir i fer obeir la llei és una bajanada. Els governs estan per això. Però també estan per aplicar solucions polítiques, negociades que permetin millorar la llei quan aquesta és qüestionada per mitjans pacífics per una col·lectivitat amb les seves institucions al capdavant. D'això, però, no hi ha res en el discurs de la dreta. I no n'hi ha perquè, per a ella, els actes moguts per la consciència independentista són un mer problema d'ordre públic. I l'ordre es manté amb l'aplicació estricta de la llei.
Aquest criteri converteix tota la política de l'Estat en relació a l'independentisme català en política repressiva. Es mobilitza la policia, els tribunals i, si és, necessari, es preparen les presons. En aquest fil processal es troben ja un diputat de les Corts, un expresident i dues exconselleres de la Generalitat i l'actual presidenta del Parlament. És difícil no veure que aquestes actuacions són contraproduents per a l'objectiu de fer desistir als independentistes. Cada nou acte de repressió generarà major resposta de desacatament i desobediència, amb més freqüents trucades a les forces de l'ordre autonòmiques a desobeir al seu torn.
Tenint en compte que el govern de la Generalitat té propòsit de seguir amb el full de ruta, com ha manifestat Homs al rei espanyol, i que el bloc independentista al Congrés votarà "no" a Rajoy, el que es preveu és una escalada d'acció (repressió) - reacció (desobediència) de conseqüències imprevisibles. Algun dels possibles escenaris és que es produeixi algun tipus d'intervenció exterior en forma de mediació, cosa que beneficiarà els independentistes i enfurismarà als nacionalistes espanyols.
De fet, aquests ja han cavat seves trinxeres gràcies a l'abstenció del PSOE i format una línia defensiva dels partits de la "unió nacional". Una gran coalició dissimulada com governabilitat d'Espanya. I amb això es prova que la situació està tan bloquejada com sempre. Aquest cop no per un enfrontament entre la dreta i l'esquerra, sinó entre Espanya i Catalunya.
Impossible abordar aquesta qüestió amb el codi penal a la mà. No és un problema de legalitat, sinó de legitimitat, que requereix solucions polítiques negociades i pactades. La més evident de totes, la que porta plantejant des de l'inici, és la realització d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. És una cosa tan evident, sobretot després de l'exemple d'Escòcia, que no s'explica per què no s'ha realitzat ja.
Però el fet és que no s'ha produït i la situació segueix tan bloquejada com abans. Hi ha una evident crisi constitucional. És clar que els polítics porten l'assumpte a la confrontació. Potser seria raonable que intervingués el Rei. Al cap i a la fi, està per això, per arbitrar i moderar el funcionament de les institucions. I potser una bona forma d'aconseguir-ho sigui suggerir als partits nacionals espanyols la idea de que és millor un referèndum pactat que un sense pactar.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada