Toni Soler: «La gent amb qui tocarà negociar»

GÜRTEL. Divendres vam viure una paròdia agra de la situació del PP, la primera força política espanyola. Mentre Correa escampava tota la brutícia imaginable davant del jutge del cas Gürtel -“ a mí me han pillado, pero hay muchos Correas”-, el govern en funcions presentava un recurs contra la resolució del Parlament català a favor d’un referèndum d’autodeterminació. Hi ha un govern a la deriva, i un partit empastifat per la corrupció; però la vicepresidenta en funcions no es descuida de brandar els jutges contra la presa de posició d’un Parlament democràtic. Heus aquí el pitjor retrat possible de la política espanyola. En la millor tradició de l’ esperpento. Però faríem mal fet de riure: en aquestes pulsions d’animal ferit, el PP mostra tant la seva impotència com la seva resolució. Així com el moribund general Franco va demanar al rei Joan Carles que, si més no, mantingués la unitat d’Espanya, el PP ha demostrat que pot admetre qualsevol cosa excepte negociar amb els sobiranistes catalans. Un cop més, a Espanya más vale honra sin barcos. La possibilitat d’un diàleg amb els partits democràtics que volen un referèndum per a Catalunya és el pitjor anatema per al PP. No ens hauria d’estranyar: també ho és per al PSOE, i per això les coses estan com estan; és a dir, sense alternativa. Si Catalunya se’n surt -vull dir, si obliga l’estat espanyol a seure i negociar- els planys de 1898 seran una broma en comparació amb l’onada de melangia que vindrà.

REFLEXOS. Que la política espanyola estigui tan trastocada és una mala notícia, en primer lloc per als espanyols, però també per al sobiranisme català: al cap i a la fi, és amb aquesta gent amb qui caldrà negociar. I els diplomàtics que parlen discretament amb Puigdemont, Junqueras o Romeva, i amb l’ ambaixador Mascarell a Madrid, repeteixen sempre que qualsevol solució del plet català ha de garantir que Espanya no es convertirà en el malalt crònic d’Europa. Però qui s’ha de preocupar, també, és l’unionisme català que depèn electoralment -per bé i per mal- del que passa a Madrid. El PSC, que va viure durant dècades de les rendes del felipisme, ara ho té difícil per escapar del destí del PSOE. García Albiol és un damnificat més de les empastifades de Correa. I Inés Arrimadas, per molt que intenti duranejar, sap que no remuntarà si no ho fa Albert Rivera. El sucursalisme és així, amics. Ara no s’hi val a queixar-se.

Encara que la situació a Catalunya no està per tirar coets (ara s’acosta el sainet dels pressupostos), si els partits que formen el bloc sobiranista actuen amb intel·ligència, i saben marcar el tempo de les mobilitzacions socials, el referèndum acabarà essent inevitable. Però la manera de fer que això passi és exhibint una voluntat ferma, compatible amb la mà estesa, però no amb les giragonses personalistes ni amb la dilació interessada. Vindrà el referèndum per la fermesa d’alguns (de molts), i serà just aleshores quan s’eixamplarà la majoria necessària per guanyar-lo; no abans. Per desgràcia, sempre funciona així.

Font: ara.cat