El desgavell de la política espanyola té moltes explicacions. Totes es resumeixen en el terme crisi. Una crisi política que ha vingut cavalcant sobre una altra econòmica el final no s'albira. Al contrari, el que s'albira són més dificultats i problemes. I en l'ordre polític també. El que va començar com un ressorgiment de l'independentisme català, vigorós als carrers, però sense incidència institucional,s'ha convertit en l'acció regular, quotidiana de govern de la Generalitat camí de la desconnexió. I, de l'altra banda, s'han posat en marxa els mecanismes processals contra autoritats i exautoritats catalanes en un horitzó repressiu que no agrada a ningú.
Aquesta és la raó última d'aquesta crisi política. I la veritable. La seva més cridanera conseqüència fins ara és la fractura del PSOE en dos. Els de Podem també s'han d'atribuir part del crèdit en aquesta divisió. És el seu relat: en aparèixer Podem, regeneració de l'esquerra, IU va quedar absorbida i l'enfrontament amb el PSOE no va produir l'anhelat sorpasso, però ha deixat al partit dividit. És cert que Podem preocupa al PSOE, però no tant com el perill per a la unitat d'Espanya que creu veure a Catalunya. Aquella invenció de Sánchez sobre la "ruptura de la convivència a Catalunya" representa una opinió molt estesa entre els socialistes.
En aquesta situació, el sector més nacionalista espanyol del PSOE empeny a aquest partit a una espècie de front nacional vergonyant a força d'abstenir i possibilitar un govern del PP. No s'atreveixen a proposar una gran coalició obertament (encara que als més de dretes no els falten ganes), així que la dissimulen amb aquesta acceptació d'un govern de la dreta que tindrà el seu suport, sens dubte, en tots els assumptes d'Estat. I hi ha alguna cosa més d'Estat a Espanya que Catalunya?
Després de deu mesos de crisi, aquesta segueix sense resoldre, però la urgència catalana força una solució de "unió nacional", en la qual la dreta mana i el PSOE dóna suport. Potser sigui el major realisme dels socialistes el que els faci veure la necessitat d'anteposar els interessos d'Espanya als del seu partit, com solen dir tots. La intenció d'aquesta unió nacional és enfortir l'Estat davant del conegut repte.
La idea que l'Estat que volen enfortir els socialistes hauria de ser molt diferent del que vol enfortir el PP, ni es considera. La dreta té les mans lliures per abordar en el seu estil els "assumptes d'Estat", del seu Estat, i ja ha donat el primer senyal de com entén la seva comesa: considerant que l'independentisme català és un assumpte d'ordre públic. I d'aquest càlcul fonamentalment autoritari i erroni serà còmplice el PSOE.
Dins el camp socialista, el problema se li planteja al PSC. El patriotisme de partit funcionarà, peròserà molt difícil que, d'aquesta fractura ideològica del PSOE no surti una altra territorial, amb un Partit dels Socialistes de Catalunya separat de la seva matriu. Fins a la data, una de les funcions del PSC era influir en el PSOE a favor de Catalunya i transmetre a Catalunya la conveniència de donar suport al PSOE. La qüestió es posa molt difícil quan donar suport al PSOE significa donar suport al PP. I és una qüestió de supervivència.
Els preparatius de l'Estat, però, no van més enllà de garantir el suport parlamentari a les mesures que pugui anar improvisant el govern, bàsicament en l'àmbit judicial. Seguirà sense haver iniciativa política, ni proposta de negociació o acord. Seguirà sense haver-hi, fins i tot, voluntat d'escoltar a l'altra part, com durant l'última conferència de Puigdemont a Madrid. En aquestes condicions, en absència del contrincant, l'independentisme continua amb el seu treball organitzatiu i legislatiu per posar en peu les estructures d'un Estat nou. Per primera vegada en aquest prolongat contenciós, el procés no se supedita a la disposició de l'Estat a entaular negociacions sinó que continua amb independència d'aquell, de manera unilateral, i el que es perfila al final del camí és una decisió de caràcter unilateral, sigui un referèndum o una declaració d'independència.
L'Estat porta deu mesos de retard i la negativa a les terceres eleccions demostra que la intenció és evitar que el retard arribi a l'any i mig de manera que el primer que es trobi el govern d'Espanya sortit d'aquestes terceres eleccions sigui una DUI.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada