Les dictadures no demanen perdó. Els estats democràtics, sí. Alemanya, França i Itàlia han reparat la memòria de les víctimes de Hitler, Pétain i Mussolini. Espanya, en canvi, manté viva la humiliació de milers de ciutadans afusellats i torturats en nom del franquisme. Quaranta anys de dictadura oficial i quaranta més de democràcia que, empeltada de franquisme sociològic, considera que la seva única legalitat és la monàrquica, que no cal dir d’on emana. Costa trobar el rastre de la legalitat republicana. Ni himnes, ni banderes, ni legitimitats. Tot ben net. I és en aquest context que l’Estat espanyol porta amb tota la naturalitat del món el fet que faci exactament 76 anys que s’afusellés el president de la Generalitat i que Lluís Companys encara sigui mereixedor de la mort per haver traït la pàtria espanyola.
Escandalitza -una mica, però no prou com per posar en perill el sosteniment del poder a Madrid, a Andalusia o allà on calgui- la corrupció, les retallades de drets socials i laborals o que un futbolista digui que passa de la Roja. Però la gent no protesta massivament contra la banalització permanent del falangisme per part de polítics de dretes i d’esquerres, les manifestacions d’ultradreta o les paperetes de vot de partits feixistes. Ni el PP ni el PSOE no han mogut un dit en quaranta anys pels milers de ciutadans assassinats, diuen que per no reobrir velles ferides del passat. Traduït, significa negar-se a aixecar les catifes de la Transició. Prefereixen mantenir en vigor les resolucions i sentències que va generar l'aparell jurídic del franquisme.
Aquest és l’Estat espanyol que ara intenta governar-se. Un Estat obsessionat per precintar urnes, escapçar lleis i amenaçar diputats i diputades que volen debatre democràticament. I un Estat que es nega a trencar amb el seu passat més immediat. Vuitanta anys de franquisme són molts anys.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada