Jordi Sánchez: «Si cal, haurem de fer resistència a la legalitat espanyola»

El president de l'ANC, Jordi Sànchez, feia setmanes que reclamava públicament la concreció del full de ruta independentista en un referèndum. La setmana passada, des de l'hemicicle del Parlament, va sentir com Puigdemont l'anunciava.

Què li va semblar la intervenció del president?
Puigdemont va fer un discurs clar, directe i inequívoc. I això s'agraeix, perquè és el que la població demana als polítics: que parlin clar. I Puigdemont ho va fer. I va fixar molt clarament cap a on anem: cap a un referèndum, que es vol acordat o pactat per donar les màximes facilitats a tothom. I el fet que el president digués que, si no és així, també es farà, és una bona notícia. Perquè deixa clar que qui té la darrera paraula és la ciutadania.

Però fixar el calendari amb tanta claredat, dient fins i tot que se celebrarà la segona quinzena de setembre, no podria ser contraproduent?
Crec que és atrevit. En alguns moments això es podria convertir en un inconvenient? Sí. Però té l'avantatge que fixa molt clarament l'objectiu, que, de fet, ja s'havia dit que seria al final dels divuit mesos anunciats. La bona gent que tots aquests anys estava participant en el procés demanava això, que es concretés. Ja hi ha una estació final. I ara ja no hi ha discussió. Ara el que cal és posar-nos a treballar.

El president, però, va deixar clar que queda l'escull de la confiança.
Aquest procés ha tingut la confiança de molta gent. Si no, no hauria estat possible fer coses com la cadena humana que es va fer per la Diada del 2014. Però la confiança s'ha de renovar, i el president ho va deixar clar: només arribarem fins al final si hi ha confiança. I parlar de confiança vol dir parlar també de lleialtat.

Lleialtat de qui i a qui?
De tots i al procés. I concretada amb una acció unitària i conjunta.

Que el president parli de confiança deu ser una manera de dir que fins ara no n'hi ha hagut.
N'hi hauria pogut haver més; això ho accepta tothom. Tant pel que fa a les relacions dins de Junts pel Sí com pel que fa a les relacions entre Junts pel Sí i la CUP, les coses han anat raonablement bé. Però és evident que haurien pogut anar millor, molt millor. En aquest tram final, s'ha de reforçar la cohesió. Que els responsables del referèndum i de la participació ciutadana siguin el vicepresident Oriol Junqueras i el conseller Romeva, crec que hi ajudarà molt. Això reforçarà la lleialtat i la unitat. És un acte de generositat del president que estic convençut que el vicepresident correspondrà amb la mateixa intensitat. I això ens fa forts.

La tensió també s'ha viscut en alguns moments internamenta l'ANC. L'anunci de Puigdemont també els traurà tensióa vostès?
Les entitats hem viscut clarament molta tibantor quan el debat es traslladava del carrer a l'espai polític, i sobretot quan pel mig hi havia processos electorals. No deixa de ser contradictori: nosaltres vam demanar unes eleccions plebiscitàries i després vam ser víctimes de la tensió que va provocar això entre les formacions polítiques. Però hem tingut la capacitat de tornar-nos a cohesionar. La concreció del full de ruta ajudarà, i molt, a superar la desorientació que hi havia fruit d'una falta d'objectius concrets.

Ara ja tothom vol saber com es farà.
El que és important de veritat és l'anunci que ha fet el president. Donar la mà a Madrid per si el volen fer de mutu acord, i anunciar al mateix temps determinació. El més important era prendre la determinació política, que és el que ha fet el Parlament. Les qüestions tècniques són molt importants, però si hem arribat a la Lluna, segur que els detalls tècnics els resoldran. El govern català té prou experiència i prou musculatura per trobar resposta a tots els inconvenients tècnics que sorgeixin.

I els legals?
És que serà legal. Perquè, si no és legal amb el marc espanyol, perquè no hi ha cap acord, es farà d'acord amb la legalitat catalana.

Està convençut, per tant, que es podrà fer encara que no sigui acordat amb l'Estat?
Sí. N'estic convençut. És perfectament viable.

El secretari general del Parlament ha deixat el càrrec, i algunes fonts ho atribueixen ala incomoditat que sentia amb el procés.
Ell ho ha atribuït a raons personals. Però podria ser, sí, que hi hagués persones que s'hi sentissin incòmodes. Però jo estic convençut que, per cada persona que no vulgui córrer el mínim risc, en trobarem una altra que el substituirà.

Desenganyi's: no hi haurà un acord amb Madrid.
Probablement. Però, si som coherents amb la proposta del president, ara hem d'anar a totes amb l'oferta que ha fet. Que pensem que la resposta més probable de l'Estat és que ens diguin que no, no vol dir que hàgim de deixar d'intentar-ho, i d'intentar-ho honestament. Hem d'actuar amb convenciment democràtic.

I si l'Estat no diu res, s'haurà de fer per silenci administratiu?
Efectivament. L'única cosa que el president Puigdemont no ha explicat amb claredat és fins quan esperarà que hi hagi una resposta de l'Estat. Però entenc, segons el seu full de ruta, que més enllà de l'abril o el maig ja no hi haurà marge. Perquè caldrà aprovar les lleis de desconnexió al Parlament i convocar el referèndum.

És evident que, per a molts grups del Parlament, el president no estarà mai facultat per convocar un referèndum.
Estarà del tot legitimat. Al Parlament hi ha una majoria escollida amb un programa electoral inequívocament clar.

Sembla que estiguem buscant tota l'estona eufemismes per no dir la paraula ‘unilateral'.
A mi m'agrada més parlar, si és el cas, d'un referèndum fet amb la legalitat catalana. Però és que ara no és el moment de parlar d'unilateralitat. Quan hagi d'arribar, ja arribarà. El president va dir “o referèndum o referèndum”. I ara estem encara en la fase d'intentar el primer referèndum.

La crida del president Puigdemont a fer aquest primer referèndum, l'acordat, no va ser suficient per convèncer Catalunya Sí que es Pot perquè li fes confiança.
Catalunya Sí que es Pot va valorar l'oferta de Puigdemont. I crec que s'ha obert un diàleg. Tinc la certesa absoluta que en el debat de política general, aquesta setmana, hi haurà acords en els espais comuns, en la concreció del dret a decidir. Hem de construir conjuntament amb els comuns un gran espai partidari del dret a decidir. I estic convençut que els d'aquest espai veuran la necessitat d'arribar fins al final, i que cal concretar el dret a decidir. L'escenari de crida a l'Estat és estrictament democràtic, i és aquí on ens cal una gran aliança. I sí, si llavors no és possible, hem de decidir dur-lo nosaltres fins al final. Tinc la confiança que refarem complicitats que en algun moment van existir amb l'espai dels comuns. El bon to de Lluís Rabell en el debat de la qüestió de confiança i la presència d'Ada Colau a la Diada vull pensar que en són senyals. Aquí hi ha recorregut. A Espanya han tancat la porta al model de regeneració política que aquest espai polític els proposava. I aquí, els independentistes també hem de reconèixer allò que potser no hem fet prou bé per incorporar-los.

Quin ha de ser, a partir d'ara,el paper de les entitats com l'ANC i Òmnium? Han de quedar en un segon terme, ara que la classe política ja ha marcat el calendari?
Al contrari. Hi ha un terreny institucional, en què nosaltres no podem fer res més que pressionar, però tenim un paper clar, i que exercirem, en la mobilització ciutadana i en la creació de complicitats. És molt important que estiguem activats. Hem d'estar amatents en la defensa de les nostres institucions i els nostres representants davant les derives del Constitucional, del Suprem, del TSJC o de qualsevol altre organisme que intenti coartar la nostra acció política. Estarem al costat dels nostres representants si l'Estat té la temptació d'inhabilitar-los o sancionar-los. Hi serem, com hi serem amb els acusats pel 9-N. I tenim una altra funció: ser els principals avaladors del sí quan arribi el referèndum. Hem de posar el país dempeus. Hem de poder explicar per què viurem millor en una república catalana. Hem de fer una gran acció per informar el país. Ens hem de dedicar a això.

L'Estat no només no es quedarà quiet, sinó que actuarà. I arribarà un temps de desobediència.
Si arriba, arribarà. És cert que, de la mateixa manera que hem de ser capaços d'imaginar que ho farem de mutu acord, també cal imaginar un escenari en què l'Estat ens intentarà negar alguns dels nostres drets, i nosaltres els haurem de defensar. Haurem de trobar la manera de respondre. Potser l'esperit gandhinià haurà de tornar a ser present en la societat catalana, que ja s'ha manifestat pacíficament en moltes ocasions. Probablement, per acabar de guanyar la nostra llibertat, haurem de reforçar aquest esperit, aquesta determinació personal. I si això vol dir incorporar els valors universals que representa Gandhi, haurem d'estar preparats per fer-ho.

Ens caldrà tranquil·litat?
Tranquil·litat personal, sí. I convicció. I probablement resistència passiva.

Posi'm un exemple de resistència amb esperit gandhinià.
El que va passar amb el servei militar, amb l'objecció de consciència i la insubmissió. Si cal, haurem de fer resistència a la legalitat espanyola per reivindicar la legalitat catalana.

Impedint, per exemple, el judici als encausats pel 9-N?
En aquest cas, ens haurem de mobilitzar, i molt. Però trobaríem exemples de resistència pacífica en altres camps, com en l'educació amb la llei Wert, en temes tributaris... D'això, però, se n'ha de parlar quan toqui, al seu moment...

Una vaga general, com ha assenyalat la CUP en alguna ocasió, respon a un esperit gandhinià?
No. Una vaga general és un instrument conegut. I tocarà plantejar-ho amb qui calgui quan calgui, si és que hi ha motius per fer-la. En tot cas, no tindria sentit fer-la sense pactar-la amb tots els agents sindicals... Jo em referia més a actituds personals...

Ara que ja hi ha un final, què recomana fer?
Confiar. Som molts els que estem disposats a fer que surti bé. I sabem que hi ha molta altra gent que també. Cal això i cal mantenir la il·lusió. Ho havíem desitjat, i ara s'ha posat en marxa la recta final del procés. Cal això, i caldrà estar disposats a mobilitzar-se quan toqui. Caldrà estar preparats per a noves mobilitzacions.

Demana tranquil·litat, però al Parlament s'ha viscut algun moment crispat, en aquest debat.
He vist nervis només als grups que estan directament implicats en la política espanyola, en especial al PP. El PP ha traslladat un nerviosisme que l'atribueixo bàsicament a les seves incapacitats en clau espanyola. L'agressivitat verbal amb què es va expressar Xavier García Albiol no s'adiu amb el clima que hi ha als carrers del nostre país. Respon, segur, a tot allò que a ells no els acaba de quadrar a Espanya.

Font: elPuntAvui.cat