Vicent Partal: «Un acord polític sòlid per la independència»

CDC, ERC i les principals entitats sobiranistes del país van presentar ahir un pre-acord on s'estableix com creuen que hauria d'avançar el país a partir del 28 de setembre. Amb aquest text, CDC i ERC es comprometen a completar el procés d'independència en un període màxim de divuit mesos si el 27 de setembre les forces independentistes guanyen les eleccions. Des d'ahir, per tant, hi ha una data final marcada al calendari i hi ha també un camí conjunt pactat per una part substancial de la política catalana, amb la intenció d'arribar a la proclamació de la independència.

La notícia, l'acord, és molt important, transcendental. Ara caldrà fer-lo evolucionar i que més forces polítiques el discutesquen i s'hi sumen. És prou obert per a permetre-ho i és prou concret alhora per a no témer que quede aigualit de cap manera. Hi ha temps i carretera per a recórrer, especialment si el país torna a pressionar els polítics com ho ha fet fins ara.

Per als més dubitatius, cal dir que és un acord transparent: parla d'independència i dibuixa una manera d'aconseguir-la. Això no ho pot posar en dubte ningú. És un acord polític, per a fer política: és la concreció d'allò que tanta gent ha impulsat aquests darrers anys. I no hi ha ambigüitats respecte de res. Implica, això és obvi, la necessitat de guanyar les eleccions i de guanyar-les amb claredat i contundència. Però després tot s'explica sol i nítidament.

Pel que fa al temps que marca, ja hi ha qui s'ha afanyat a dir que s'hi amaga un nou ajornament. Potser els mesos que vivim ara sí que són un ajornament que ens hauríem pogut estalviar, però amb el calendari que ens dibuixa l'acord el procés de divuit mesos passat el 27-S no ajorna res, sinó que fa real la independència. El procés de redacció de la constitució republicana és clau, és la volta central sobre la qual es dreçarà l'edifici republicà. Per això aquest és un procés que no es pot fer abans de guanyar les eleccions. El fet que la ratificació de la constitució també ratifique la independència té molta importància, perquè vincula indestriablement la independència amb la renovació radical de les institucions. I marca, d'aquesta manera, un terreny de joc molt favorable al país que, pròpiament, ja significa la desconnexió de l'estat espanyol.

El full de ruta: La independència es farà en 18 mesos

Partits i entitats sobiranistes signen el preacord que estableix els passos per a la sobirania

La independència es farà en 18 mesos. CDC i ERC han signat aquest dilluns amb les entitats sobiranistes, l'ANC i Òmnium Cultural i l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), el preacord sobre el full de ruta pel 27-S. Ha estat confeccionat de tal manera que s'hi puguin afegir altres formacions com la CUP, MES, Unió i EUiA, una questió que dependrà dels acord interns d'aquests partits.

El document estableix un període de 18 mesos a partir del 27-S, en cas de majoria sobiranista, que culminaria amb referèndum i eleccions per ratificar o no la independència. Anteriorment s'havia explicat que aquest acord conté una estructura de quatre fases per desenvolupar el procés després dels comicis del mes de setembre, que ha de convocar el president Mas.

El text acordat afirma que els partits que el subscriguin han de deixar clar "com a punt primer i destacat" del programa electoral que "votar-los és un pronunciament favorable a la independència de Catalunya". També estableix un període de 10 mesos després del 27-S per redactar una constitució amb "un procés constituent obert". En paral·lel se seguirien creant i posant en funcionament "les estructures necessàries del nou estat".

FULL DE RUTA UNITARI DEL PROCÉS SOBIRANISTA CATALÀ

Aquest full de ruta pretén aplegar les organitzacions sobiranistes que comparteixen l’objectiu que Catalunya iniciï un procés de transició democràtica perquè esdevingui un estat independent si així ho vol la majoria de la ciutadania.

A. ELECCIONS PLEBISCITARIES

Les eleccions del 27 de setembre, que tindran caràcter plebiscitari, serviran com a mecanisme legal per a conèixer la voluntat del poble català sobre el seu futur polític substituint el referèndum que es va impedir realitzar. D'aquesta manera el resultat serà de lectura fàcil i inequívoca per a tothom, dins i fora de Catalunya, i en permetrà l'exercici del mandat corresponent.

Josep M Loste: «Doblegar Catalunya»

Doblegar Catalunya, derrotar Catalunya, anorrear Catalunya; és el primer objectiu de l'Íbex 35 espanyolíssim, a través del seu braç polític executor: Ciutadans. Per altra banda, a Andalusia s'ha vist clarament que l'opció teòricament rupturista de Podemos encara està molt verda i, a més, no és de fiar. El bipartidisme al gran sud hispànic encara és molt fort. En qualsevol cas, es posa de manifest que aquí l'única ruptura de debò, la veritable sacsejada política de l'Estat espanyol és la independència de Catalunya. Per aquesta raó, els autèntics poders fàctics (molts dels quals fan fàstic) pretenen doblegar Catalunya per tal que es vegi obligada a admetre la seva derrota: el seu anihilament total.

No hi ha dubte que davant dels esdeveniments tan durs que se succeeixen, la data del 27-S adquireix més importància i rellevància que mai. També cal dir que la feblesa catalana continua provocant ensurts. Els partits polítics catalans que han de portar l'iniciativa continuen fent un paper ben galdós i la gent, la societat civil, dóna mostres d'estar exhausta. Ara s'està produint l'autèntic cansament del catalanisme. Però el moviment catalanista/sobiranista/independentista no es pot aturar de cap de les maneres perquè, tal com diu molt bé l'escriptor gallec d'origen castellà, Suso del Toro, els castellans, l'Estat espanyol, no tindran pietat de nosaltres. La teoria de l'escriptor gallec és totalment versemblant, ja s'està posant en marxa: la derrota de Catalunya es pretén per asfíxia, i la durada del combat està calculada: menys d'un any. I no ens enganyem, aquest és un objectiu de la pràctica totalitat de les forces polítiques espanyoles, de dins i de fora, del Parlament espanyol. S'han viscut uns anys molt intensos, 2012, 2013 i 2014, que han espantat els amos d'Espanya. Potser l'error dels catalans ha estat que caldria haver fet possible una DUI, i que s'iniciés de debò un procés de negociació tripartit (Barcelona-Madrid-Brussel·les). Ara ja només tenim una oportunitat: el 27-S, i pel mig, les municipals. Ara tot Catalunya ha de ser conscient que si no avancem de debò serem derrotats sense pal·liatius; i això implicaria quedar-nos sense res; és a dir, que la minsa autonomia que tenim actualment podria ser completament anul·lada per la realitat dels fets. No ens podem deixar doblegar: Hem de treballar amb fermesa per fer possible un 27-S autènticament sobirà i alliberador. Catalunya ha de treure el seu nervi i tirar endavant amb dignitat.

Font: elPuntAvui

ARA ÉS L’HORA omplirà el Palau Sant Jordi el 24 d'abril amb l’acte “Tornen les urnes, tornem al carrer!”

La campanya unitària ARA ÉS L’HORA, encapçalada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural i l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), durà a terme el proper divendres 24 d’abril a les 8 del vespre un gran acte al Palau Sant Jordi de Barcelona. Aquesta nova mobilització es farà just un mes abans de les eleccions municipals i té com a lema “Tornen les urnes, tornem al carrer!”.

L'objectiu és reivindicar la feina a fer per tal de guanyar les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre, posant especial èmfasi a les municipals del 24 de maig, que han de servir per reforçar el procés cap a la independència des dels ajuntaments.

L’acte, que ha de donar un nou impuls de cara als mesos determinants que afronta el país, comptarà amb actuacions i les intervencions dels representats de les entitats, entre d’altres.

Per tal d’assegurar que s’ocuparan les més de 16.000 places del Palau Sant Jordi, ARA ÉS L’HORA habilitarà a partir d'aquest divendres un sistema d'inscripció i reserva d’invitacions per internet. Des de diversos punts del territori ja ha començat la reserva d’autocars per poder assistir a l’acte.

Toni Soler: «Capital d’estat, ciutat global»

COMPLEXITAT. Els sobiranistes i els que no ho són poden debatre hores i hores sobre si Catalunya és una nació, i sobre si mereix -o necessita- ser un estat independent. En canvi, no trigaran gaire a coincidir que Barcelona és una capital. No només en el sentit demogràfic, econòmic o administratiu; no només a un nivell simbòlic, com a cap i casal ; Barcelona és també la nostra marca mundial, i una baula important de la gran xarxa de ciutats que articula la pluralitat europea. Tot això, que fa gran Barcelona, també situa el país per damunt del nivell de representativitat regional al qual l’han condemnat durant segles. El caràcter nacional de Catalunya se sustenta en la identitat, però també en el fet de disposar d’una capital com la nostra, capaç d’atreure i irradiar persones, empreses i idees ben diverses. Dit d’una altra manera: Barcelona és força més que una ciutat catalana, però no seria el que és si no fos la capital de Catalunya. La formulació pot semblar complexa, però totes les realitats interessants ho són.

DIPLOMÀCIA. Barcelona hauria pogut ser per a Espanya el mateix que Frankfurt per a Alemanya o Milà per a Itàlia. Podria haver sigut, fins i tot, la segona capital política d’un estat compost, com somiaven els austriacistes al segle XVIII, i com encara defensen, de forma més o menys sincera, alguns federalistes. Però no ha sigut així. Espanya s’ha edificat mirant a França, amb una mirada acomplexada, conscient que la seva uniformitat va ser fruit d’una (o diverses) guerres. Barcelona, doncs, s’ha fet sense l’Estat o fins i tot contra l’Estat. I aquesta tendència, en les últimes dècades, s’ha aguditzat; d’exemples n’hi ha cada setmana. Fa uns dies em van explicar que un emirat ha demanat permís a la diplomàcia espanyola per instal·lar una delegació del seu ministeri de salut a Barcelona, perquè molts dels seus súbdits més adinerats hi vénen de forma sovintejada. (Gràcies al prestigi de molts dels seus centres mèdics, Barcelona és un destí sanitari de primera línia, amb més de 10.000 visitants estrangers anuals.) La resposta del ministeri espanyol va ser: d’acord, però la delegació ha de tenir seu a Madrid. Per anar a Barcelona sempre hi ha l’AVE o el pont aeri. Aquesta mena de suggeriments també els reben de forma constant empreses, entitats financeres o línies aèries.

Debats oberts «la constitució que volem» el 21 d'abril

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Èric Bertran: «Som la revolta del SÍ i escriurem les pàgines més boniques de la nos­tra història»

Estem a 6 mesos de decidir, de can­viar les nos­tres vides, d’assolir allò pel que tant hem llui­tat, tan hem somiat, tan hem patit i tan hem tre­bal­lat. Els dar­rers anys hem fet una accel­eració impres­sio­n­ant, hem can­viat, o potser ens han fet can­viar, però no som iguals.

Abans érem la soci­etat del no, la soci­etat desan­i­mada. Érem aque­lls aco­mo­dats que posàvem la seg­ona galta quan ens fumien un mas­te­got. Érem els empreny­ats i alhora aque­lls que ens queixàvem en veu baix­eta per no molestar. Quan ens enfadàvem molt sortíem a protes­tar, en con­tra d’una i altra decisió, en con­tra dels atacs a la llen­gua, dels atacs a la edu­cació, dels atacs a l’autogovern, a la nos­tra iden­ti­tat, a la nos­tra dig­ni­tat. En con­tra del que avui rep­re­senta l’Estat Espanyol. Del que ells inten­cionada­ment han volgut representar.

Ara hem can­viat, i això ens apropa a la vic­tòria, i és que ja no som els del no, ara som els del sí, som el movi­ment il·lusionador, els qui ho can­viarem tot, els con­struc­tors d’un futur mil­lor. Els que ens man­i­festem en posi­tiu, sense queixar-​nos, sinó per avisar a tot el món que som impa­ra­bles, que arrib­arem fins al final.

Ja no som els qui con­tínu­a­ment demanem per­mís per exi­s­tir. No som els qui demanem drets. Ara sabem que exis­tim i que pel sim­ple fet d’existir tenim drets i és el nos­tre deure exercir-​los. Ara som els qui hem madu­rat i volem fer el pas, els que ens inde­pen­den­titzem com per llei de vida tothom acaba fent. Som aque­lls que no anem en con­tra de ningú, sim­ple­ment a favor nostre.

Quim Torra: «El referèndum que ens van prohibir i que farem el 27S»

Tornem als orígens de tot plegat. Per què nosaltres? Per què ara? Si apleguéssim els conceptes que ens han portat fins aquí, potser podríem resumir-los així:

1. Agonia i extenuació del projecte autonomista, derivat en un regionalisme encaixista amb Espanya, avui en mans de l'establishment i els lobbys econòmics.

2. Urgència per frenar la residualitat, i la desaparició, a la que el país es veuria abocat si no hi ha un canvi que li permeti disposar dels recursos que ell mateix genera.

3. Trasllat del focus de la lluita política, des de la "identitat" a la "llibertat" i als valors republicans.

4. Pas d'un independentisme impulsiu a un independentisme lúcid i reflexiu basat en els arguments de la prosperitat, la justícia social, la cultura i l'educació.

5. Centralitat i transversalitat del projecte de la nova República de Catalunya: projecte compartit per un espectre social i polític amplíssim.

6. Maduresa i radicalitat democràtica: no es tracta de reformar res, es tracta de fer una autèntica revolució.

Lògicament, tot això ha conduit al moment excepcional que vivim. Hem provat d'organitzar un referèndum o consulta de les més diverses maneres. Ens ho han prohibit tot, excepte unes eleccions al Parlament de Catalunya. Però per nosaltres, no són eleccions, ni llistes, ni noms; és un referèndum, una papereta de "Sí o No" a la independència de Catalunya.

Joan Canadell: «Què us passa periodistes?»

No us adoneu que ens queden només dos partits per guanyar la Champions? I no em refereixo a la cinquena del Barça justament, si no a la que no hem guanyat des del 1714. La llibertat del nostre país que es juga el 24 de maig i, diuen, el 27 de setembre.

Què us passa periodistes? No teniu a la taula de la vostra redacció les fotos dels 11S dels darrers tres anys? No veieu aquests dos milions de catalans il·lusionats? Som allà, no només per la Diada, si no cada dia, a cada moment! No hi hem deixat de ser des del 2012, ans el contrari, ens multipliquem a cada volta.

En canvi trobem a faltar el vostre escalf i comprensió. Ens manca que estigueu a l’alçada dels locutors que narren la primera final de Champions del seu equip, i que retransmeten durant els 90 minuts la il·lusió, l’esperança, i la confiança que els oients busquen a centenars de quilòmetres del camp. Volem que ens transmeteu informació per vèncer aquells dubtes que alguns puguin tenir, i sobretot per vèncer la intoxicació dels mitjans de comunicació de la capital que intenten crear una atmosfera tensa i negativa. Volem que combateu el “chorreo” de mentides de polítics interessats, fent entrevistes en profunditat amb experts en economia, en reconeixement d’Estats, en dret internacional, d’una forma desacomplexada i sense caure en els titulars de l’enemic.

On sou periodistes lliures? Quan heu deixat en evidència les mentides que alguns han instal·lat a l’opinió pública, com ara que no cobrarem les pensions, que caurà el PIB un 30%, que hi haurà de nou fronteres, que sortirem de la UE, i que generacions de catalans passaran gana?

Miquel Strubell: «Greuges»

L'independentisme es dispara progressivament davant les reaccions estatals a l'intent --per a molts, el darrer intent-- de Catalunya de trobar un encaix còmode a Espanya.

La sentència del Tribunal Constitucional de 2010 que trinxa l'Estatut de 2006 accelera el procés: és l'estocada definitiva a les esperances dels federalistes. Tanmateix, diferents enquestes indiquen que el nivell de suport al federalisme es manté relativament estable.

Pot semblar un contrasentit, però la causa és clara: bona part de l'antic suport al federalisme ha passat directament al suport a la independència; però hi ha un nou suport al federalisme, entre molts dels que fins fa no gaires anys optaven pel sistema existent de les comunitats autònomes. És a dir, l'status quo avui dia només satisfà una minoria, i encara decreixent, de la població de Catalunya.

L'expansió del suport a la independència es localitza clarament, per tant, entre els antics federalistes que encara són fidels a aquest model polític. Segurament se centraran els esforços en els arguments que puguin convèncer bona part d'aquest segment de l'electorat. Seran clarament d'ordre pragmàtic i basats en fets objectius o objectivables. On trobarem aquests arguments?

Doncs per dues bandes. Per una banda, en el blindatge atado y bien atado de la Constitució, que conté un mecanisme de reforma tan complicat, i que requereix unes majories qualificades tan altes, que és pràcticament impossible d'aconseguir un canvi en la línia que volen els catalans, oi més quan l'actual opinió pública espanyola ha estat atiada per oposar-se, molt majoritàriament a la nostra voluntat. És més: ja fa uns anys que Ferran Requejo va deixar clar que el nivell mínim d'estructura federal acceptable per part de la majoria dels catalans és clarament superior al nivell màxim que la majoria d'espanyols estaria disposada a "cedir".

Imma Tubella: «Voler és poder»

Feia ja unes quantes hores que escoltava programes de ràdio perquè sóc membre del jurat dels premis Ràdio Associació i de sobte, enmig d'un programa de RAC1, escolto la veu de l'Enric Millo dient que el procés per la independència ha punxat i el president Mas demanant a totes les forces polítiques que deixin de banda les petites estratègies partidistes en favor del bé comú. He tingut un moment de confusió a causa del cansament i m'he pensat que una vegada més el president demanava unitat i que el PP, amb l'enquesta del CEO a la mà, repetia la consigna de la fi del moviment sobiranista. Però enmig de les meves cabòries ha tornat la veu d'en Millo dient que la V seria un fracàs. Tot plegat, un malson. Imma, no és la ràdio d'avui la que estàs escoltant, és una falca informativa dins d'un programa cultural del darrer 30 d'agost.

La primera reacció ha estat d'alleujament i la segona, d'alerta. El procés continua viu, la V va ser un gran èxit i el 9-N, també. L'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) no diu en cap cas que hi hagi menys independentistes, al contrari, la suma de diputats per la independència és majoritària tot i que no creix al ritme que ho ha fet aquests darrers tres anys. És normal. Els que tenim les coses clares som els que som, majoria quantitativament suficient, però segurament ens cal convèncer més gent perquè a més a més de majoria quantitativa sigui també majoria qualitativa, és a dir, que el nombre sigui prou important perquè sigui legítim.

Pere Cardús: «Les coincidències i discrepàncies dels fulls de ruta cap a la independència»

Comparem els punts més importants de les propostes del CATN, l'ANC, CDC, ERC, la CUP i la Taula de les Forces Polítiques i Socials

Com s'ha d'aconseguir la independència? La voluntat de respondre aquesta pregunta ha portat el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), el president Artur Mas, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) i la Taula de les forces polítiques i socials per a l'estat propi (CDC, ERC, EUiA, RCat, MES, AMI, ANC i Òmnium) a preparar documents o fer conferències per traçar el camí cap a la creació d'un nou estat per Catalunya. Hem comparat aquests documents en relació a uns quants punts determinants com el moment de la declaració i la proclamació d'independència, la creació d'un govern d'unitat després del 27-S, la negociació amb l'estat espanyol, el reconeixement internacional, les estructures d'estat, el procés constituent i la relació entre els Països Catalans.

Declaració d'independència? Proclamació? Quan?

Un dels aspectes que han portat més controvèrsia en els debats sobre el full de ruta és el moment que s'escollirà per a fer la proclamació d'independència o la declaració unilateral. Cal tenir en compte que l'ús dels diversos conceptes pot portar a interpretacions equivocades. Per exemple, el CATN diferencia una 'declaració' que ha d'obrir el procés constituent i la 'proclamació' que ha de ser el punt culminant i definitiu de la transició nacional. En alguns casos, s'ha parlat de declaració unilateral d'independència com a primera decisió del parlament resultant de les eleccions plebiscitàries, però també com a desconnexió definitiva de l'estat espanyol. De fet, el debat sobre la DUI es va esgrimir en algun moment com a oposició a la via de la consulta, el referèndum o les eleccions, en cas que Espanya no facilités aquestes vies.

Crònica de les activitats del mes de març

Aquesta crònica es publica abans d’acabar el mes perquè anoteu a les vostres agendes tota l’activitat que s’engegarà el mes d’abril:

- 12 d’abril: III Assemblea ANC a Lleida. Ja es pot fet la inscripció d’assistència i viatge amb autocar.

- 18 d’abril: Intensiu paradetes a l’Hospitalet. Acció conjunta de les territorials del Barcelonès.

- 18 i 19 abril: Festa major de la Sagrada Família. Organització de dos actes a càrrec la nostra territorial.

- 23 d’abril: Sant Jordi. Col·laboració en paradetes a la Rbla. de Catalunya i a la Pl. de Catalunya.

- 24 d’abril: Palau Sant Jordi. Acte nacional organtizat conjuntament per l’ANC, Òmnium i l’AMI.

És evident que la maquinària nacional i territorial s’ha posat en marxa per afrontar la campanya de les municipals i continuar treballant en els eixos socials i polítics de cara al 27 setembre.

Quant a l’activitat del mes de març, la nostra territorial va col·laborar amb l’equip de voluntaris desplaçats al Congrés Mundial de la Telefonia Mòbil (MWC) per repartir fullets als assistents. El dia 13 vam celebrar una assemblea extraordinària per debatre les nostres esmenes al Full de ruta 2015. També vam engegar una campanya interna per a incrementar el voluntariat de les parades informatives. Finalment, el dia 20 hi va haver una xerrada de l’àmbit de la salut sobre per què ens cal la independència, que va aportar dades actuals i projeccions de futur.

No ens cansarem de repetir que la força de la nostra organització som els socis que la integrem, i per això ens cal mantenir la implicació i la tossuderia.

Il·lusió o resignació; tu ho decideixes!

Comissió de Comunicació
ANC-SFxI

L’ANC inicia una campanya per mobilitzar el vot exterior el 27S

Les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre han de ser definitives per començar la construcció d’un país nou. Amb l’objectiu d’assegurar el màxim de vots per opcions independentistes, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha iniciat una campanya per mobilitzar el vot exterior de cara al 27S.

Es tracta de la iniciativa internacional prioritària a l’ANC aquest 2015, especialment per les 37 Assemblees Exteriors que té arreu del món. Actualment, els catalans residents a l’estranger amb dret a vot superen els 200.000 (189.438 estaven inscrits al Cens Electoral de Residents Absents –CERA- el febrer del 2015; xifra a la que cal sumar-hi aquells catalans que estan inscrits al Registre d’Espanyols Residents Temporalment Absents (ERTA), així com també aquells que, tot i residir a l’estranger, no s’han registrat ni a l’un ni a l’altre) i poden ser decisius per assegurar una majoria independentista a les plebiscitàries.

L’eix principal de la campanya Mobilitzem el vot exterior és l’estrena de la web informativa www.votexterior.cat , i un díptic amb les explicacions per fer els tràmits necessaris en funció de la situació de cadascun dels catalans residents a l’estranger. A més, també s’ofereixen eines per animar a votar als familiar i amics residents a l’estranger, mitjançant les xarxes socials, la missatgeria mòbil i un model de correu electrònic per poder enviar a tots els contactes. La campanya, per tant, pretén mobilitzar els catalans residents a l’estranger, però a la vegada apel·la als catalans que resideixen a Catalunya a fer-se responsables de transmetre aquesta informació.

Mobilitzem el vot exterior, que a més de la web comptarà amb altres accions i materials informatius, es desplegarà en dues fases. L’actual és la d’aconseguir que els catalans residents a l’exterior s’inscriguin “ràpidament” al CERA o a l’ERTA, per evitar problemes produïts en comicis anteriors, en què milers de catalans es van quedar sense poder votar. La segona fase, serà la d’aconseguir que tots els inscrits al CERA o a l’ERTA exerceixin el seu dret a vot i ho facin per opcions independentistes.

Marxa fins al fossar de les Moreres, avui divendres 27 de març

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Paradeta informativa, diumenge 29 de març

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Diumenge, 29: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Provença)

Ho aprofitarem per a continuar recollint signatures per a l’ILP mentre anem dissenyant un nou model de parada.

Junts ho aconseguirem!

Què són les paradetes o com participar-hi

CCN: «La gran banca espanyola concentra més del 31% dels desnonaments i dels llançaments hipotecaris de tota Espanya a Catalunya»

El Cercle Català de Negocis adverteix que Catalunya concentra el 31,01% dels desnonaments i de les execucions hipotecàries de tot l’Estat espanyol (2008-2014) malgrat representar només el 16,03% de la població. La pressió de la gran banca espanyola sobre les classes empobrides a Catalunya, dobla la que ens correspondria si els desnonaments i els llançaments hipotecaris es distribuïssin de forma equitativa al pes demogràfic de cada comunitat autònoma. Així, Catalunya a patit més de 170.000 desnonaments del total de quasi 568.000 produïts a tota Espanya. És a dir, Catalunya ha patit 79.389 desnonaments i execucions hipotecàries de més dels que li tocava segons el seu pes demogràfic, en el supòsit que la persecució de les entitats bancàries contra els impagats fos equitativa a tota Espanya. En canvi, en altres regions com Madrid, la correspondència entre el seu pes demogràfic i el percentatge de desnonaments i d’execucions hipotecàries és quasi exacta (13,74%).

Altres comunitats amb esbiaixos menors, però significatius, són: Canàries i Balears. A les Balears s’han produït un total de 20.619 desnonaments i execucions hipotecàries, 7.160 més dels que els hi correspondria. Per la seva banda, Canàries n’ha patit 42.417, uns 16.800 de més. La diferència d’aquestes dues comunitats amb Catalunya és que la major part dels casos de desnonaments i execucions hipotecàries a Canàries i Balears afecten a segones residències.

Els esbiaixos de Catalunya (79.389), Canàries (16.882) i Balears (7.160) es produeixen en favor d’Andalusia que ha patit 40.697 desnonaments de menys, el País Basc (16.338), Galícia (11.502), Castella Lleó (9.669), Extremadura (9.230), Astúries (5.061), Múrcia (3.729), Castella la Manxa (3.111), Navarra (3.065) i Aragó (2.460).

Salvador Cot: «La casta andalusa es queda»

L'elit extractiva andalusa ha aconseguit perpetuar-se i això tindrà conseqüències polítiques substancials, tant a Madrid com a Catalunya. Susana Diíaz s'ha passat la campanya electoral donant garanties de què res no canviarà i que el sobrefinançament andalús es mantindrà en el temps, de forma indefinida. Així doncs, els electors andalusos han proporcionat oxigen al règim del 78 a canvi de bloquejar qualsevol nou repartiment de recursos entre els diversos territoris.

Així doncs, la victòria del PSOE andalús és una palada de terra més sobre el cadàver de la tercera via a Catalunya. Des d'aquest diumenge, Susana Díaz té prou força per impedir qualsevol negociació que impliqui una disminució del dèficit fiscal català. Díaz és una pura creació de les elits polítiques andaluses i no permetrà que s'alteri un sistema que ha permès que la filla d'un lampista -com se sol definir ella mateixa- hagi saltat de càrrec en càrrec sense haver treballat mai des de la seva primera designació com a secretària d'Organització de les Joventuts Socialistes d'Andalusia.

I, per si fos poc, el règim ha generat -catòdicament- una vàlvula de seguretat. Ciutadans ja té més vots a Andalusia que a Catalunya i això el converteix en l'últim salvavides d'un sistema decrèpit. La casta espanyola sempre es perpetua a si mateixa.

Font: NacioDigital.cat

L’ANC obre les inscripcions per a l’Assemblea General del 12 d’abril a Lleida

Aquest divendres 20 de març, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha obert les inscripcions per assistir a l’Assemblea General Ordinària (AGO) de l’entitat que se celebrarà el proper 12 d’abril al pavelló Barris Nord de Lleida. Tots els membres de ple dret de l’ANC al corrent de pagament poden inscriure’s a https://assemblea.cat/reserves2015, assegurar-se que compleixen tots els requisits i processar la inscripció.

L’AGO servirà, enguany, per votar el Full de Ruta de l’entitat el següent any, amb la vista posada especialment a les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre, que han de suposar l’inici de la construcció del nou estat.

L’assemblea general també servirà perquè els membres de ple dret de l’Assemblea puguin votar els informes de gestió del Secretariat Nacional actual, el mandat del qual finalitzarà el mes de maig amb la convocatòria d’eleccions per escollir als 75 nous representants de l’Assemblea durant el proper any.

A més, Lleida serà l’escenari des d’on s’anunciarà quina serà la mobilització que organitzarà l’ANC pel proper Onze de Setembre, una Diada que enguany coincidirà amb l’inici de la campanya de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre.

Suso de Toro: «Catalunya? Derrotada»

No enganyen a ningú, i que ningú es vulgui enganyar, tampoc. Un objectiu de la pràctica totalitat de les forces polítiques espanyoles de dins i de fora del Parlament espanyol és derrotar Catalunya. Negar-ho és part de la guerra política psicològica. No hi ha hagut diàleg democràtic i s'ha arribat aquí, i el que la societat catalana enfronta ara és la concepció de la política com una guerra per altres mitjans. Carl Schmitt va encaixar molt bé en la cultura política dominant a Espanya, el militarisme.

La derrota de Catalunya es pretén per asfíxia i la durada del combat està calculada, menys d'un any. "D'aquí a un any les coses estaran més tranquil·les que avui", va dir fa uns dies el president del govern central referint-se a Catalunya. Naturalment, no indicava que hi hagi un diàleg o una negociació, es referia al fet que el procés polític català serà derrotat. Però aquesta victòria no seria possible per part d'un partit o un govern en solitari. És cert que el PP no té límits polítics, però les seves maniobres van acompanyades de la complicitat i la col·laboració de tot un bloc d'interessos.

Hem viscut un parell d'anys que, marcats pel procés català, la crisi econòmica i la successió a la Corona, han espantat els amos d'Espanya. Però han reaccionat, i s'ha forjat un gran pacte dels poders econòmics, l'Íbex i els dos grans partits estatals sobre alguns assumptes clau de l'Estat, i un d'ells, un pacte de ferro, és la derrota del catalanisme i de la demanda de sobirania àmpliament expressada per la societat catalana. Les altres forces polítiques comparteixen en un grau més o menys elevat aquesta posició i ningú se'n desmarcarà davant l'electorat espanyol, ningú.

¿A què es deu, si no a un pacte, que en el passat 'debat de la nació' tant el president del govern central com el portaveu de la seva lleial oposició ignoressin el conflicte polític entre Catalunya i Espanya? És el principal conflicte que afecta l'estructura de l'Estat. No s'explica merament per cautela davant l'electorat espanyol en vigílies electorals. Amagar un assumpte tan seriós per pur càlcul electoral indicaria una irresponsabilitat majúscula. Crec que és molt pitjor, les direccions dels dos partits estan d'acord que les demandes catalanes no han de sortir d'aquí, han de ser ofegades a Catalunya.

Xerrada sobre habitatge: situació actual, escenaris de futur a la ciutat de Barcelona, el 26 de març

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Francesc de Dalmases: «Del dèficit democràtic al dèficit fiscal»

"És ben clar que aquest procés d’autodeterminació no té res a veure amb els doblers, però també dic que no ens podem permetre allargar l’espoli que practica el govern d’Espanya"

M’agrada defensar que si la independència fos un mal negoci seguiria existint una més que considerable part de la societat catalana que hi estaria a favor. Que la pela no és el motor d’aquest projecte polític és evident si tenim en compte la resistència dels amics de Fomento del Trabajo Nacional (sic!) o dels mai prou estirats membres del Círculo Ecuestre.

M’interessa, i molt, l’aprofundiment democràtic que està significant tot aquest procés. Hem parlat tant del dret a decidir que potser hem perdut de vista que ens està guiant precisament això: la voluntat de dotar-nos d’eines que permetin la societat catalana decidir lliurement el seu futur. El polític, l’econòmic, el social... i totes i cadascuna de les qüestions que considerem essencials.

Estem en condicions de bastir un nou estat al sud d’Europa que sigui un pol i una referència democràtica al si del continent i arreu del món. No sé si som prou conscients que cada vegada que hem sortit a manifestar-nos, a votar a les consultes populars, a donar-nos la mà de nord a sud, o a deixar en ridícul l’esquelètica democràcia espanyola revoltant-nos un 9N, estavem insistint en això: només ens mou la democràcia. I és precisament per això que els partidaris del ‘Sí’ encara no hem pogut fer campanya, perquè hem dedicat totes les energies a demanar el dret a votar. Per als qui estan a favor de la independència i per als qui hi estan en contra. Perquè tothom que vulgui pugui exercir i fer ús de la màxima expressió d’una acció política, cívica, pacífica i essencialment democràtica: votar.

Carme Forcadell: «Em faria il·lusió de ser al parlament que proclamarà la independència»

Entrevista a la presidenta de l'ANC setmanes abans del seu relleu · 'A mi m’agradava més la proposta de llista unitària', diu

Es presentarà a les eleccions del 27-S? Què pensa fer quan acabi el seu mandat com a presidenta de l'ANC? Què en pensa de les estratègies de Mas, Junqueras i la CUP? Quin paper va fer en la resolució del conflicte obert després del 9-N? Hem demanat a Carme Forcadell totes aquestes coses i unes quantes més. Es nota que és un moment que ha de prendre decisions importants. En algunes preguntes, espera en silenci abans de respondre. Però acaba responent. En aquesta entrevista, la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) fa balanç dels tres anys al capdavant de l'entitat i fa autocrítica. També explica quina era la seva opció preferida quan Mas i Junqueras van exposar les propostes en les famoses conferències. Forcadell confia en Mas, Junqueras i la CUP: 'Tots saben que la independència és l'únic camí per a sobreviure com a poble.'

- El full de ruta aprovat pel secretariat torna a obrir el debat sobre la llista unitària. No s'havia enterrat el 14 de gener?
- La llista unitària tal com es proposa al full de ruta és una possibilitat tan remota que voldria dir que estem molt malament. Impulsar una llista unitària des de la societat civil és un últim recurs si els partits no es posen d'acord en un seguit de condicions per fer del 27-S unes eleccions plebiscitàries. No ens ho mirem com una possibilitat gaire realista. Esperem que els partits siguin capaços d'entendre's per oferir el màxim d'unitat el 27-S. El 14 de gener hi va haver un acord entre Mas i Junqueras. O entre CDC i ERC. I creiem que aquest acord s'ha d'ampliar. La CUP hi té molt a dir. Nosaltres treballem perquè hi hagi un full de ruta unitari i que hi hagi un punt comú als programes electorals.

- I poseu unes condicions.
- Aquestes condicions que posem han de fer-nos arribar al 27-S amb un clima d'unitat independentista. Si aquestes condicions no hi fossin, se sospesaria la possibilitat de fer una llista unitària des de la societat civil. Però és una possibilitat molt remota. Els partits polítics s'han de presentar a les eleccions. Nosaltres no.

Agrupació excursionista "Catalunya", sortida matinal al turó del pollo el 29 de març

Jofre Llombart: «Assalts que no es veuen»

Una de les desgràcies que té l'afer del setge al Parlament és que a tots plegats la raó se'ns en va anar pels ulls. Tots els judicis fets (el primer, el segon, el de les valoracions, el de les tertúlies) s'han basat en la força de les imatges. Pintar una gavardina amb una creu fa molt mal d'ulls i pensar que allò pot quedar impune també. Però condemnar a tres anys de presó una persona que es va encarar amb un diputat també provoca indigestió. I si a sobre repasses unes altres imatges sense càstig encara més: l'assalt a la Blanquerna de Madrid (on també hi havia diputats) quedarà amb una qüestió de faltes. A l'altre extrem ens trobem assalts que no es veuen, dels quals tenim ben poques imatges. Aquesta setmana, amb molt poc soroll, el govern espanyol ha comunicat a la Generalitat que es carrega el Diari Oficial (DOGC). Sí, certament un problema aparentment poc prioritari però un assalt en tota regla a l'autonomia de Catalunya. La voluntat del govern Rajoy és carregar-se totes aquelles administracions duplicades. Evidentment, en cas d'empat es carregarà l'autonòmica. Entre el Defensor del Pueblo i el Síndic de Greuges, Ribó, estàs nominat. Entre el Servei de Meteorologia de Catalunya i l'Agència Espanyola de Meteorologia farà caure la primera. La cosa tindria credibilitat si després de 30 anys d'haver traspassat les competències de salut s'hagués carregat el Ministeri de Sanitat. I ara el DOGC, o el que és el mateix: la Generalitat no tindrà poder ni per deixar constància de fets administratius. Tot passarà pel BOE i per tant sempre s'haurà de passar pel sedàs de La Moncloa, que controlarà totes les comunicacions oficials de la Generalitat. A més, això ha d'entrar en vigor l'1 de juny, dos mesos abans que el 3 d'agost quedin convocades les eleccions del 27 de setembre. Quan Alícia Sánchez-Camacho diu que el 27-S no hi haurà eleccions potser és perquè sap alguna cosa que la resta de catalans desconeixem.

Font: elPuntAvui.cat

Xavier Díez: «Sense independència no hi ha ruptura»

Entre neguits i incerteses, el procés avança sincopadament. Ningú era prou il·lús per pensar que fos fàcil, i aquesta estranya paràlisi post-9-N evidencia les contradiccions i dificultats que comporta un desafiament d'aquesta magnitud. Malgrat això, en perspectiva, el camí recorregut és prou llarg i irreversible. La societat catalana s'ha independitzat mentalment de l'Estat, i aquest, amb la seva agressivitat quotidiana i la irracional negativa a abordar el problema, no fa altra cosa que eixamplar la rasa que ens separa. Encara que l'unionisme sembla prendre la iniciativa, la distància entre el desig i la realitat és cada cop més evident. Episodis recents evidencien el rerefons del conflicte. A la fe religiosa en un hipotètic encaix, expressada tant per Duran Lleida i el seu búnquer, com el federalisme inexistent de les restes del naufragi socialista, s'hi suma la inversemblant proposta d'estat lliure associat d'ICV, en poques hores desmentida pel candidat d'Izquierda Unida, Alberto Garzón. Tot plegat, intents desesperats per mantenir un erosionat statu quo, que provenen precisament de qui ha format part del sistema en les darreres dècades. No obstant diverses maniobres polítiques, l'efervescència social tant a Espanya com a Catalunya són expressió d'una voluntat col·lectiva de ruptura. De ruptura amb el passat, amb el règim de transició, i amb un estat que es revela, en molts aspectes, com un sistema de corrupció sistemàtica comandada per un grup de criminalitat organitzada, allò que Daren Acemoglou anomena “elit extractiva”, i que Podem popularitza com a “casta”.

Debats «Per què la Independència? Els drets dels treballadors» amb SÚMATE el 24 de març

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Joan M. Tresserras: «Legitimar un nou punt de partida»

La independència no és la finalitat; és l’instrument. La independència no és l’objectiu final; és la via i el mètode per poder assolir-lo. La independència no és el punt d’arribada; és el punt de partida. La independència és poder disposar de camp base, de palanca de canvi, de plataforma de llançament. Sembla que no caldria insistir-hi. Que això ja ho hem dit moltes vegades. Però la reiteració de tòpics desqualificadors per part dels adversaris ens força a insistir, sovint, en alguns arguments. La independència de Catalunya és, sobretot, la consecució d’un punt de partida. És per això que la volem; per encetar una etapa nova. La volem perquè el més normal és voler-la. Perquè el que seria excepcional, el que caldria justificar, seria renunciar-hi. Perquè tots els pobles lliures reivindiquen la seva. Per això tanta gent treballa per construir una majoria per la independència. Fruit d’un llarg procés de lluita democràtica. Per poder fer política amb tots els atributs. Per poder assumir tots els reptes socials amb les màximes garanties.

La independència suposa ara també, evidentment, un punt d’arribada. Ho és perquè l’aspiració de ser independents i d’homologar-nos als pobles emancipats del món encara no l’hem assolit. Després d’un camí tan llarg -segles- d’inanitat política, alguns conciutadans s’han acostumat a la dependència. La dependència nacional ha quedat tan incorporada a la seva normalitat, a la seva consciència, a les seves rutines mentals, a la seva identitat, que els causa temor la perspectiva d’haver de revisar-la. Costa de dir si temen més la llibertat col·lectiva o la seva pròpia. No troben que l’estat que ja existeix s’hagi de justificar; els que en tenen, ja el tenen. C’est la vie. La història immutable. L’estat català, el poder polític propi, en canvi, mai no el troben prou justificat; els provoca vertigen imaginar-lo. Posats a triar, s’estimen més servir l’amo de sempre. Ja els va bé, asseguren, que els catalans i catalanes no puguem decidir gran cosa sobre el nostre futur. Hi veuen riscos. No se’n refien. Prefereixen continuar fent costat als que ens han manat fins ara. ¿Potser troben que la qualitat dels governs espanyols que hem tingut fins ara queda fora del nostre abast?

Pla Comunitari Sagrada Família i SOS Racisme: «Videoprojeccions i debat "Jo no sóc racista però..."» el 25 de març

Carles Mundó: «Un full de ruta per ser majoria»

En aquestes alçades del procés, sense haver arribat encara al moment decisiu, és molt bona notícia que els partidaris de convertir Catalunya en un Estat independent es mantinguin en el 45%, segons el CEO.

I per més que els contraris a la independència se sentin victoriosos per veure que arriben al 48%, el cert és que la partida no s'ha acabat.

Ni els que es declaren indecisos, ni molts dels que ara descarten la independència, no dubten sobre les bondats de ser un Estat. Tothom sap que disposarem de més recursos que revertiran en millors serveis i pocs dubten que tenir veu pròpia en institucions, organismes i fòrums internacionals ens dóna més oportunitats que no pas no ser-hi. Els que encara no es declaren partidaris d'un Estat per Catalunya no temen el resultat sinó les incerteses per assolir-lo.

Per aquests ciutadans, les reaccions abruptes i intransigents de l'Estat espanyol porten a pensar en un procés tortuós, desgastador i de resultat incert. I davant d'això prefereixen quedar-se com estan i renunciar a un futur millor per a les noves generacions, incloses les dels seus fills.

Per convèncer els indecisos que encara hi ha no ens en sortirem explicant només els avantatges d'una Catalunya independent, perquè molts ja els saben. El que cal és vèncer pors i temors explicant com es fa. Els protagonistes que han de liderar la fase final d'aquest procés, els partits i les entitats sobiranistes, han de saber guanyar-se la confiança dels ciutadans, parlant clar, actuant amb determinació i dient les coses pel seu nom. Per ser majoria cal un full de ruta fiable i rigorós que sigui defensat per tots amb la mateixa convicció.

Xerrada sobre salut al Centre Cívic aquest divendres 20 de març

Arran de la profunda crisi econòmica i financera mundial, els pressupostos de la Generalitat, especialment en els anys 2011 i 2012, van patir unes severes retallades que afectaren totes les conselleries, sobretot i molt especialment les de més contingut social, com la Conselleria de Salut i Benestar Social.

La reacció d’alguns professionals, sindicats i ciutadans en general fou d’oposició radical a qualsevol tipus de retallada que pogués significar un retrocés en la qualitat i les prestacions aconseguides pel nostre servei públic de salut, els quals animaren a manifestar-s’hi en contra i van portar el conflicte als mitjans de comunicació.

Els independentistes volem que el sistema de salut de la nova República Catalana superi i millori el nivell assolit abans de la crisi i ofereixi la qualitat i el grau assistencial que ens correspon per PIB i com a un del països avançats d’Europa.

No dubtem que és possible, però hauríem de saber com aconseguir-ho, quin model de gestió emprar i quins objectius de salut pública serien prioritaris.

Et convidem a acompanyar-nos a la xerrada-debat que hem organitzat conjuntament amb la Sectorial de Salut de l’ANC, que tindrà lloc el dia 20 de març, a les 7 de la tarda, al Centre Cívic Sagrada Família (C/ de provença, 480).

Vine-hi acompanyat d’un amic, familiar o company de feina!

Comissió de Comunicació
ANC-SFxI

Carme Forcadell: «L'hora dels debats»

Ha arribat l'hora dels perquès, hem parlat molt i ens hem barallat pel què, pel com i pel quan, però hem parlat poc o molt poc del que volem fer amb la independència. Ha arribat l'hora dels debats entre les diverses forces polítiques partidàries i contràries a la independència de Catalunya perquè, tot i que ja hem entrat en la dinàmica de les eleccions municipals, l'eix nacional serà predominant en les eleccions del 24 de maig. Els partits polítics que volen continuar formant part de l'Estat espanyol no estan predisposats a debatre els avantatges i els desavantatges d'un estat català independent. Fins ara han estat negant, sistemàticament, aquesta possibilitat, però suposo que de desavantatges n'hi deuen trobar, atès que no en volen ni sentir parlar. D'aquí al 27 de setembre, i al mig hi ha les eleccions municipals, s'hauran de fer debats entre els partits polítics partidaris de la independència i els partidaris de la dependència. Els ciutadans tenen dret a poder triar l'opció que considerin millor, amb llibertat i amb coneixement, perquè sense informació no hi ha llibertat d'elecció. El proper 27 de setembre decidirem si Catalunya ha de ser o no un estat independent per més que alguns s'entestin a negar-ho. Hi haurà uns partits que ja sabem que en el seu programa es plantejaran com ha de ser el futur estat català i uns altres que es plantejaran el programa dins de l'Estat espanyol; és absurd pensar que els ciutadans no votarem en clau nacional, tot i que també ho puguem fer tenint en compte l'eix social.

Es diguin com es diguin les eleccions, plebiscitàries, referendàries, constituents o fins i tot anticipades com volen alguns, els ciutadans sabem que votarem independència sí o independència no. El nou estat català és present en totes les agendes nacionals i internacionals. El món sap que el procés català no té aturador, perquè en democràcia, al segle XXI i a la Unió Europea no es pot obligar cap poble a formar part d'un estat si la majoria dels ciutadans no volen. A Catalunya estem vivint una situació excepcional, la societat civil està mobilitzada, ho hem demostrat sortint al carrer, any rere any, incloent el 9 de novembre. El govern català i una majoria parlamentària estan treballant amb l'horitzó del nou estat i la majoria d'ajuntaments estan organitzats i empenyent per fer-lo possible.

Carles Capdevila: «Si ho diu Rajoy i el BOE em quedo més tranquil»

Rajoy ha assegurat que d’aquí un any tot estarà més tranquil a Catalunya. Ho va dir d’aquella manera que ho diu ell, mig profeta de la calma, mig atribuint-se’n el mèrit, però sense detallar què farà exactament per fomentar aquesta tranquil·litat. Anava a dir que Rajoy no enganya, el seu mètode és no fer res, esperar que la calma arribi sola. Però rectifico, Rajoy sí que enganya, perquè mentre fa veure que no fa res, que espera que tot es vagi posant a lloc pel seu propi pes, la seva actitud i militància recentralitzadora són tot un exemple de perseverança. Hem sabut també que el BOE vol envair competències que fins ara tenia el Diari Oficial de la Generalitat. A algú li pot semblar anecdòtic, ja se sap, paperassa. I de fet aquest és l’argument, simplificar. I per no fer tants papers, que tot passi per Madrid. Ens venen centralitzar com a sinònim de simplificar, quan no hi ha res més feixuc que fer passar les gestions ben lluny d’allà on es prenen. En plena moda de quilòmetre zero en el sentit literal, de productes i governs de proximitat, ells continuen amb el quilòmetre zero de tota la vida, el seu. Aquests processos enxampen el sobiranisme amb el pas canviat. Alguns, pecant d’optimisme, troben que ja no cal patir-hi, i ho resolen amb un “marxem ja”. D’altres troben, esclar, que cal lluitar per no empetitir més l’autogovern, al marge que el projecte sigui l’estat propi. El que em sobta és el silenci i resignació dels no sobiranistes, federalistes, terceraviistes, els que creuen que amb l’autonomia actual milloradeta ja n’hi ha prou. ¿No els preocupa que en lloc de millorar l’autonomia empitjori? ¿No són ells els que es quedaran sense arguments?

Font: ara.cat

Acte de suport a l’esport a l’Estació del Nord el 19 de març

El món de l’esport català vol denunciar i posar de manifest els greuges i perjudicis que pateix l’esport per culpa de les darreres accions legislatives del govern espanyol que perjudiquen greument la realitat del sector i les federacions catalanes en favor de les estatals.

Signa el manifest aquí, i si vols assistir a l’acte del proper 19 de març a les 12 h. inscriu-te aquí

Toni Soler: «Últim assaig de càntic»

ESPRIU. Com li passava al poeta, em sento cansat d’aquesta envejosa, poruga, ciclotímica pàtria. I no diré, com ell, que m’agradaria anar-me’n nord enllà (on diuen que la gent és noble, culta, etcètera) perquè -malgrat tot- aquí s’hi viu raonablement bé, el clima és benèvol, Barcelona és una ciutat atractiva, el menjar i el paisatge ens acompanyen, i la gent del país m’agrada. No és estrany que aquesta terra de marca (parlo de marcaen sentit medieval) hagi atret immigrants durant segles i ara, a més, atregui turistes a carretades. En països com el nostre la política és important, però no ho és tot -com se solia dir, resignadament, després del 1714-. No marxem al nord (tret que ens hi obligui l’atur), però ens quedem, això sí, emprenyats. El país mai no és el que pensa que hauria de ser. Catalunya, massa sovint, posa a prova la nostra paciència, per la seva neurosi, pels seus complexos d’inferioritat i de superioritat, que són simultanis; pel seu vol i dol, pel seny i la rauxa en permanent curtcircuit, per les ganes de córrer i la incapacitat de caminar, per la resistència a deixar de ser, i la por a ser de forma completa. Aquest irritant país, per dir-ho de manera exacta, no sap si agafar minyona o posar-se a servir.

ATMOSFERA. Això no és fàcil de traduir en termes demoscòpics. La demoscòpia cada cop té més eines per saber què pensa la gent. Però la gent, atabalada amb tanta informació, tanta enquesta, tanta propaganda i tant trending topic, cada cop pensa de forma més voluble, més atmosfèrica; per tant, les enquestes tenen un punt de fugacitat creixent. I això sense dir res de les intencions (i els tripijocs) dels que les encarreguen i les potinegen. Estem en una batalla d’estats d’ànim, però el que està en joc no és la nostra malenconia o el nostre optimisme futurs, sinó un sistema de presa de decisions i una estructuració del poder polític i econòmic destinat a ser perdurable. Es produeix, doncs, una desproporció espectacular entre la lleugeresa del debat i la rellevància del que està en joc. Hi ha independentistes matinals i unionistes crepusculars. I a la inversa. Conviccions que haurien de ser granítiques canvien segons les percepcions del que és possible o probable, segons els pronòstics i els mals averanys. Segons la por.

Jornada de paradetes informatives a Nou Barris el 21 de març

El dissabte 21 al matí, de 10 a 2, anem a col·laborar amb l’intensiu de Nou Barris i aprofitarem el diumenge per a descansar.

De les 40 parades que tenen previstes, nosaltres ens farem càrrec de la del carrer del Duero, 23, cantonada amb el carrer de Petrarca. És a la zona de dalt de tot del passeig de Maragall, prop de l’estació de metro de Vilapicina (uns 15 minuts amb la línia 5). Per carregar el cotxe, quedarem al magatzem a un quart de deu.

Ho aprofitarem per a continuar recollint signatures per a l’ILP, tot esperant que allà, a Nou Barris, la gent estigui encara més sensibilitzada del que n’està la del nostre barri.

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Què són les paradetes o com participar-hi

Joan-Lluís Lluís: «Hem de tornar a ser contagiosos»

Des de fa uns quants dies es poden llegir i sentir comentaris sobre les precaucions amb les quals cal analitzar els sondatges, sobretot ara que no van tan a favor de la independència. Certament, un sondatge mai no és cap predicció, tan sols és la foto d'un moment i, sovint, és una foto moguda. Tanmateix, aquest descens de l'opció independentista no és cap miratge i reflecteix allò que és perceptible. Només cal parlar amb els militants de l'ANC que treballen a peu de carrer o, simplement, ensumar l'aire. Aquests sondatges, doncs, són positius si ens obliguen a cercar i trobar noves pistes per a tornar a consolidar l'entusiasme col·lectiu. Mentrestant, hem de reconèixer que la idea, tan estesa fins fa poc, segons la qual qui ha optat una vegada per la independència mai no es farà enrere és una idea equivocada. Tothom es pot fer enrere de qualsevol idea. Els independentistes de pedra picada, o de pedra tan sols mig picada, no han canviat d'opinió, però sí que poden haver-ho fet persones que, tot i no ser independentistes, són susceptibles de votar a favor de la independència. Són susceptibles de fer-ho per l'empatia que genera algun líder polític o alguna personalitat mediàtica, per curiositat, per conformisme, per mal humor. Deu ser sovint, penso, per mal humor, però ara aquest mal humor ha trobat Podem com a nou possible canal d'expressió. I Podem no és res més que un intent d'envernissar de nou el nacionalisme espanyol, amb la finalitat d'oferir un enèsim encaix definitiu de Catalunya a Espanya i així, amb la filosofia de qui dia passa pàtria empeny, garantir la unitat d'Espanya per deu o quinze anys més. Tot gràcies al seu discurs de revolucionaris de plató de televisió.

Vicent Partal: «A treballar nit i dia»

Des del 10 de novembre vivim, paradoxalment, el període més baix d'ençà que va començar el procés d'independència. L'enquesta del CEO i els dos acords del final de la setmana s'han de llegir en aquest context. L'enquesta és solament un toc d'atenció però no es pot passar per alt. L'acord entre CiU i ERC per a nomenar uns observadors republicans al govern i el pacte de mínims assolit en la Taula de Partits són dos senyals d'haver entès el perill que indica l'enquesta.

Personalment, de tot allò que hem viscut aquests darrers mesos, només hi ha una cosa que em preocupa: la virulència entre els fanàtics dels partits independentistes, que és l'única arma que tenim per a perdre. Contenir-la i limitar-la és l'objectiu més important ara mateix. Perquè ací no hi ha cap traïdor i ja n'hi ha prou d'aquesta cançoneta i d'insinuacions i acusacions fora de lloc. Ningú no vol que el procés fracasse. No conec ningú de CDC, ERC o la CUP que tinga gens d'interès que no guanyem. En tot cas, dins Unió i dins ICV-EUiA hi trobaríem de tot, gent que vol la independència i gent que no. Però el perímetre entre els uns i els altres és molt ben delimitat i enormement resistent --i cal sumar-hi, encara, els partits menors o més nous. Així doncs, consolidar la unitat d'acció, si més no, entre CDC, ERC i la CUP és la clau per a aconseguir la victòria el 27 de setembre.

I ací és on entra en joc la política. Ho torne a dir: no hi ha cap traïdor, ningú que vulga fer descarrilar el procés, sinó visions polítiques diferents. Totes legítimes i totes criticables, si és des de la lleialtat. Quan veig alguns independentistes com fan servir de manera irresponsable qualsevol argument contra un altre independentista no pas amb la voluntat de convèncer-lo, sinó amb l'única intenció de fer-li mal i afeblir-lo és quan em preocupe de veritat. Qui mira d'afeblir avui CDC, ERC o la CUP no afebleix un partit: afebleix tot l'independentisme. I això cal dir-ho clar.

El documental 'Història d'un futur' ja és a l'abast de tothom

Des d'aquest divendres 13 de març ja es pot gaudir online i en descàrrega gratuïta del documental 'Història d'un futur' que ha comptat amb la col·laboració de la Sectorial de l'ANC de Jubilats per la Independència. El projecte reflexa la visió d'un col·lectiu clau en la cursa cap a la independència de Catalunya aprofitant la seva experiència vital i l'aval d'haver treballat en diferents iniciatives socials, culturals o polítiques.

'Història d'un futur', un documental de Marc Clarió i Bernat Garrigós basat en 8 entrevistes realitzades a persones que tenen entre 71 i 94 anys, neix gràcies a les aportacions de particulars a través dels canals de micromecenatge per explicar un projecte col·lectiu, global i ambiciós a partir de testimonis reals i plenament connectats amb la realitat social i generacional que els pertoca viure. 60 minuts per descobrir els problemes, inseguretats, pors i també il·lusions i ganes de treballar per un futur millor de la gent gran del país.

Més informació i enllaços a: http://hdfutur.cat/historia-dun-futur-condicions-i-links-descarrega/

Salvador Cardús: «El punt més feble»

En un article de principis del desembre passat, Parlem dels indecisos?, sostenia que era poc encertat fiar l’èxit de la independència a la capacitat de convèncer uns pocs centenars de milers de catalans suposadament indecisos. Això dels indecisos, deia, s’ho havia inventat l’adversari després del 9-N, i vam picar. I afegia: “La categoria indecísbarreja indiferents, porucs, desinformats, apàtics i cagadubtes, entre d’altres”. Doncs bé: hi torno, amb més arguments.

OPINO QUE LA INVENCIÓ de l’ indecíscom a categoria electoral neix de la tesi que l’independentisme ha crescut sobre una base identitària al marge de l’argument social i democràtic, i que per això encara no ha penetrat en tots els espais socials. La idea és que ara, apel·lant a aquests dos elements, es podrien convèncer uns centenars de milers de catalans que fins ara no s’hi han sentit convidats. Ho han sostingut moltes veus, però al darrer a qui ho he sentit dir -i m’ha estranyat- és al Quim Arrufat, de la CUP, a Catalunya Ràdio.

EN DISCREPO RADICALMENT. És cert que les grans mobilitzacions han recorregut a la simbologia nacional. A què, si no? Però l’actual relat a favor de la independència ha estat estretament vinculat a l’objectiu de la radicalitat democràtica i al de la prosperitat i la justícia social. I no tan sols el relat, sinó que és obvi que el gir sobiranista de la societat catalana l’ha provocat la baixa qualitat de la democràcia espanyola, el maltractament fiscal a partir del moment que ha empobrit els nostres serveis públics i, esclar, l’ofensa sistemàtica a la dignitat nacional. Només cal recordar, entre d’altres, la mobilització de la Plataforma pel Dret a Decidir de desembre del 2007 per les infraestructures; l’article fundacional de Reagrupament que escrivia Joan Carretero el juny del 2008, Patriotisme i dignitat, i els posteriors textos programàtics d’un moviment precursor que va ser clau d’aquest desvetllament, o encara les consultes populars nascudes a Arenys de Munt el 2009 a partir d’una idea vinculada a Josep Manuel Ximenis i la CUP. Radicalitat democràtica, justícia social, prosperitat i dignitat nacional, i la identitat, en tot cas, com a projecte de futur.

Andreu Barnils: «Parla amb la teva àvia»

Aquesta setmana s'ha fet pública la darrera enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió encarregada per la Generalitat de Catalunya. Com és habitual, s'ha preguntat sobre la independència. La pregunta escollida ha estat aquesta: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent"? Segons l'enquesta, el No guanya. I ho fa amb un 48% dels vots. Poca broma. El Sí arriba al 44,1%. Un 7,1% No sap/No contesta. Si ens mirem aquesta resposta desglossada per franges d'edat ens trobem, però, amb aquest altre resultat: els independentistes són majoria entre la població per sota dels cinquanta anys. Els joves aposten pel sí. Per sobre dels cinquanta anys, en canvi, guanya el no. I per sobre els 65 anys, encara més.

Els resultats exactes per edats es troben en aquest enllaç, i són aquests:

• Entre 18 i 24 anys: 55% (Sí) 36,3% (No)
• Entre 25 i 34 anys: 46,9% (Sí) 43,5% (No)
• Entre 35 i 49 anys: 50% (Sí) 43,4% (No)
• Entre 50 i 64 anys: 41,1% (Sí);52,8% (No)
• Més de 65 anys: 34,5% (Sí) 55,7% (No)

El referèndum escocès de pocs mesos enrere va seguir el mateix patró. Els escocesos van votar majoritàriament a favor de la independència, menys la gent gran. El 'no' a la independència va guanyar gràcies als vells. Va ser aquella una dutxa de realitat, perquè recordo que a Escòcia els independentistes es van organitzar molt eficaçment per captar el vot de les esquerres, de les dretes, dels rurals, dels urbans i de les dones. Però ningú va organitzar el vot de la gent gran. I al final l'edat va pesar molt.

Josep-Lluís Carod-Rovira: «Tornar a esperar»

A finals dels setanta, l'independentisme era marginal i en una constel·lació de sigles. L'esquerra revolucionària era tan minoritària com activa, i el PSU havia estat substituït pel PSC, com a primer referent de l'esquerra, al Principat. La societat catalana tenia un perfil moderat i, tot i que l'oposició propugnà l'abstenció al referèndum de la reforma política de Suárez, el desembre de 1976, hi participaren un 74% d'electors, amb un 69% de vots favorables, que legitimaven la coneguda sentència d'Aristòtil: més val això que res. El 6 de desembre de 1978, en el referèndum de la Constitució, a Catalunya la participació arribà al 67,91% i superà la mitjana espanyola en vots favorables i participació. Al Principat hi hagué un 90,46% de sí, un 90,22% a les Balears i un 89,50 al País Valencià. Excepte ERC, que signà el manifestCatalans, voteu no o no voteu, tots els partits parlamentaris van demanar el sí i van fer campanya activa perquè triomfés. Entre el franquisme i la Constitució, Catalunya optà per la Constitució. En contrast amb la disposició transitòria quarta, que preveia la possible fusió de Navarra i la Comunitat Autònoma Basca, el text constitucional tenia un article, el 145, que prohibia taxativament el federalisme, pensat per evitar la confluència dels Països Catalans, a iniciativa del diputat franquista d'Alcoi Alberto Jarabo Payá (AP).

Llavors, l'independentisme tenia un suport del 14% al País Valencià, del 8% a Catalunya i de 12% a les Balears. La punta de llança n'era, doncs, el País Valencià. En el primer Congrés dels Diputats, el 15 de juny de 1977, no figurava cap independentista i només un senador, Lluís M. Xirinacs, en defensava la idea. En el govern d'unitat de Tarradellas, retrat de la correlació de forces del moment, no hi havia cap independentista, ni tampoc entre els membres de la Comissió dels 20 que redactà l'Estatut de Sau, ni eren tampoc independentistes cap dels dos redactors catalans de la Constitució (Miquel Roca i Jordi Solé Tura). Al Parlament de Catalunya de 1932, sorgit de les eleccions realitzades en la gloriosa data del 20 de novembre, tots els grups parlamentaris eren d'obediència catalana. El 1980...

Què significava el terme ‘Espanya’ en temps dels reis catòlics?

Sovint s’atribueix l’origen de l’Estat espanyol a la unió matrimonial entre Isabel de Castella i Ferran d’Aragó. No va ser així. De fet, va ser una unió de pobles cristians per apoderar-se de les terres del musulmans del Regne de Granada. És a dir, l’objectiu era l’expansió territorial, que era la base de l’economia de l’època. Era una economia, que ara en diríem de tipus extractiu, perquè necessitava conquerir i sotmetre nous territoris per a subsistir.

Però aquesta unió dinàstica no va comportar mai la integració de les sobiranies de Castella de la Corona catalano-aragonesa. No va ser l’origen de cap Estat. No es compartia cap institució, llevat de la Inquisició –d’aquí el nom de Reis Catòlics, ja que van imposar aquesta religió per la força– i cada territori era plenament sobirà, tant des del punt de vista internacional com internament.

La producció jurídica requeria un acte de recepció de cadascun dels regnes per a ser incorporat a les lleis de cada territori i s’havia d’adaptar a les constitucions vigents a cada un d’ells. La prova més clara és que cada regne va conservar les seves lleis d’estrangeria. Així, els súbdits de la Corona d’Aragó eren considerats estrangers a Castella i, per aquesta raó, no podien comerciar amb Amèrica.

Cal tenir present que cap document de l’època no parlava de reis d’Espanya. L’encapçalament de qualsevol text referent a la monarquia, deia “Jo, rei de Castella, Sicília, Aragó, Còrsega, Sardenya, Navarra, Granada, València, Lleó, Còrdova”…i seguia una corrua força més llarga de territoris.