Ignasi Aragay: "Mas (i molt més)"

Alguns detalls són discutibles, però la fórmula Mas és la bona: la llista unitària pel sí és una aposta imbatible si es fa amb amplitud de mires, amb voluntat d’incidir en els no convençuts, amb una fesomia clarament social. La independència serà social o no serà. Si és així, li auguro un resultat espectacular, molt superior a la suma aritmètica de les expectatives demoscòpiques que fins ara tenien CiU i ERC. Perquè tot i que els focus estiguin posats en aquest binomi, la jugada va més enllà: es tracta de sumar l’energia de l’ANC i Òmnium, però també de la societat civil amb inquietuds socials. A la llista hi caldran, sí o sí, personalitats amb aquest perfil. Mas hi està ben disposat i és cap aquí cap on ha d’empènyer ERC. Si ho fa, hi haurà sorpreses agradables, no ho dubteu. Qui no vol participar en un projecte guanyador, fundacional, social i obert? ICV i la CUP hauran de rumiar molt bé què fan. La seva lògica els empeny a quedar-ne al marge, però el marge pot fer-los marginals. Sobretot, repeteixo, si la llista es fa pensant a sumar sensibilitats socials. El PSC, esclar, encara patirà més. Perquè si la cosa qualla, hi haurà d’una banda la llista pel sí i de l’altra els partits del no: la resta serà un terreny incòmode, terra de ningú.

Mas ha fet el que havia de fer, elevant-se per sobre dels plantejaments convencionals. És veritat que el mal moment de CDC i la incòmoda companyia de Duran l’empenyien a buscar una sortida per elevació, però el que ha proposat no és precisament bufar i fer ampolles: castigar els teus amb la renúncia al càrrec i cedir protagonisme i quota de poder als rivals de sempre i a la societat civil no és un pas fàcil en política. I Junqueras? Crec que també farà el que toca, que és sumar-se, ja veurem amb quina habilitat negociadora, a la candidatura unitària pel sí. Però seria bo que no ho fes forçat per les circumstàncies, sinó convençut que és el millor per al país, per a ERC i per a ell. I, francament, crec que ho és. Ho és per al país perquè ara no és l’hora dels partits, és l’hora de la gran política. Toca fer política de pactes d’estat, en el nostre cas, de pactes per l’estat. Toca fer un salt dificilíssim que només és possible des de la transversalitat ideològica i social, fent-la explícita i visible en una nova proposta electoral suprapartidista. També és el millor per a ERC, que està ben situada per convertir-se en el pal de paller de l’esquerra de la nova Catalunya, i ho estarà encara més si ara sap assumir el paper responsable i generós de suma de voluntats. Seguirà, a més, tenint les municipals del maig per demostrar la seva força i la seva capacitat d’incorporar la diàspora del PSC catalanista. I és el millor per a Junqueras, que si troba el lloc adequat en aquesta fase del procés, pot erigir-se d’aquí un any i mig, entre els electors, en el relleu natural. Mas ja no hi serà. Pot esdevenir el primer president de la República Catalana. Aviat està dit.

Heribert Padrol: "Matrix o l’Espanya il·lusòria"

“I si no surt bé això de la independència?” Sovint sento aquesta pregunta feta des del dubte de si serem capaços de construir un nou estat que funcioni. Em sorprèn. Em sorprèn perquè molta gent ho pregunta contraposant aquest escenari a un estat que, segons ells, funciona. L’estat espanyol. És evident que Espanya funciona millor que Síria i que molts altres estats, no vull fer demagògia. Però realment funciona adequadament? És molt obvi que no és així.

No fonamento el meu posicionament en factors àmpliament coneguts com la plaga de la corrupció, la terrible taxa d’atur, la manipulació política del rol del Tribunal Constitucional, la crisi recent de la institució monàrquica, etc. Em baso en tres eixos fonamentals de qualsevol societat democràtica: la justícia, el frau fiscal i la indesitjable utilització de la mentida en la vida pública.

Anem a pams. En primer lloc, la justícia. No hi ha veritable democràcia sense càstig ràpid, eficient i garantista a qui delinqueix i abusa de la confiança necessària per viure en col·lectivitat. A Espanya la justícia és molt lenta, cosa que la fa pivotar més sobre el cop d’efecte que sobre els continguts. Moltes vegades és una justícia més d’imatges, d’imputats amunt i avall, d’entrades a la presó per pocs mesos que no pas una actuació sancionadora i, alhora, reparadora de llibertats individuals o qüestions públiques trepitjades. I això no és culpa de jutges i fiscals. El problema real és que a Espanya hi ha 10 jutges per cada 100.000 habitants, mentre que a la UE n’hi ha 20, i que la despesa en justícia és de l’1% del pressupost de l’Estat, mentre que a la UE és del 3,5%, entre moltes altres coses. ¿Hi ha algun pla del govern espanyol per millorar aquesta situació? Parlo d’un pla seriós, no de les mesures poc concretes anunciades dijous al Congrés. Vostès el coneixen? Jo no.

Què ve a fer Rajoy a Catalunya?

Rajoy vindrà aquest cap de setmana a Catalunya per a moltes altres coses que no pas fer un acte al seus militants desmoralitzats de Catalunya. El president espanyol ve a Catalunya perquè la intel·ligència de l'Estat --o una part d'aquesta-- li ha comunicat que l'operació Catalunya, endegada en contra del procés unionista és un rotund fracàs i un búmerang contra l'Estat, després del 9N i de la proposta del president Mas el 25N.

Rajoy ve a Catalunya, doncs, pels següents motius:

1.- Parlar amb el PP de Catalunya sobre què es fa en un futur a mig termini amb Alícia Sánchez Camacho i Enric Millo, les cares visibles del fracàs a Catalunya.

2.- Parlar i exigir rigor, feina i astúcia a Societat Civil Catalana, sobre la qual tantes esperances hi havia posat Rajoy. Aquesta, però, no aconsegueix més que ser una entitat testimonial a Catalunya.

3.- Esbrinar les següents coses: què ha passat perquè, inclòs Josep Antoni Duran i Lleida va anar a votar el 9N, i perquè la vicepresidenta d'Unió hagi organitzat la votació i avui tingui una querella junt amb la del president Mas. Quina és la correlació de forces a Unió?

4.- Saber per què el compte de Godó i el Grup Godó no han tallat definitivament amb el sobiranisme, i actualment fan la puta i la Ramoneta amb el mateix moviment. Més en concret: per què no s'elimina de La Vanguardia i de 8TV a Pilar Rahola i d'altres col·laboradors satèl·lit com Rafel Nadal? Per què es concedeixen grans entrevistes enprime time a Mas i Junqueras?

Els set passos d'Artur Mas cap a la independència

Us exposem el full de ruta proposat pel president de la Generalitat

El president de la Generalitat, Artur Mas, en la conferència que ha fet a l’auditori del Fòrum de Barcelona, ha traçat un full de ruta per a atènyer la independència. Ha definit un camí a recórrer en un any i mig, a partir del moment que al Parlament de Catalunya hi hagués una majoria clara de diputats pel sí. En aquest document us exposem quins són els passos que ha enumerat per a fer-ho possible.

1. Eleccions avançades amb una llista pel sí ‘que tingui prou força’. En paraules de Mas: ‘Si hi ha més d’una llista a favor del sí, n’hi ha d’haver una que per ella mateixa obtingui la majoria absoluta en el nou Parlament. És a dir, a parer meu, el tema no és quantes n’hi ha. El punt decisiu és que una tingui prou força, prou massa crítica, prou acceptació popular, prou majoria perquè es pugui dir i s’entengui a tot arreu que el sí ha guanyat la consulta duta a terme en forma d’eleccions.’

Ha de ser una llista mixta, barreja de representants de partits i de personalitats distingides de la societat civil. ‘La llista la configuren persones representatives de la societat civil, professionals i especialistes en les matèries clau per a la construcció de l’estat a Catalunya, i persones proposades pels partits polítics implicats. Una llista mixta o combinada de partits polítics, societat civil i professionals experts reconeguts’, ha explicat. I amb aquesta condició: ‘Totes les persones provinents de la societat civil i la majoria —potser no totes— de les proposades pels partits polítics acceptarien de no repetir en les eleccions següents. Per tant, es presentarien per a una sola vegada, com un acte de servei al país.’

Carme Forcadell: "Ja hem desconnectat"

Les votacions del 9-N han estat un dels fets més excepcionals que hem viscut com a país en els darrers 300 anys, per primera vegada hem desafiat l'Estat i hem desobeït el Tribunal Constitucional i ho hem fet de manera conscient, ordenada i organitzada.

Evidentment, aquesta votació ha deixat descol·locat l'Estat espanyol, que tenia l'esperança que el dia 9 els col·legis electorals o els locals de participació, com els vulgueu dir, no s'obririen perquè els catalans i catalanes no gosaríem desafiar la maquinària de l'Estat. Però ho vam fer, ens vam atrevir a dir i a demostrar que érem sobirans. El Parlament de Catalunya va fer una declaració de sobirania el passat 23 de gener del 2013, però mai no l'havíem exercida; el passat 9 de novembre ho vam fer, vam exercir, per primer cop, la nostra sobirania, vam fer realitat aquella declaració feta, gairebé dos anys abans, pel nostre Parlament.

L'Estat va reaccionar tard i malament, no s'esperaven l'èxit aclaparador de la votació, estaven convençuts que seria un fracàs i que no ens atreviríem a sortir al carrer després que el govern espanyol ho havia prohibit i el Tribunal Constitucional ho havia impugnat. Estaven convençuts que l'Estat espanyol era també l'estat dels catalans i que amb l'amenaça del Tribunal Constitucional n'hi hauria prou per aturar el moviment independentista, però el tsunami català va passar-los per sobre i es van quedar tan estupefactes que no ho sabien explicar.

Van trigar tres dies a reaccionar, no sabien com fer-ho després de dir pel dret i pel revés que no votaríem. Diferents representants del PP i el mateix president del govern espanyol s'havien cansat de dir que la consulta no es faria perquè era il·legal i anava en contra de la Constitució. Però la consulta es va fer malgrat ser il·legal, perquè la legalitat espanyola ha deixat de ser la nostra i perquè la Constitució espanyola ja fa temps que no és la nostra.

Víctor Alexandre: "Les tres grans victòries del 9-N"

"Mai no havíem fet un acte d’insubmissió nacional tan colossal com el de la consulta del 9-N"

Ara que ja han transcorregut uns quants dies després del 9-N, i que n’hem copsat els efectes, tant a Catalunya com a Espanya, és un bon moment per remarcar l’enorme importància de la seva celebració. De fet, l’èxit ha estat tan espectacular, tan esclatant, que gairebé sembla que assolir-lo hagi estat bufar i fer ampolles. Però no és cert. L’esforç requerit ha estat titànic, i les hores i l’energia invertides han estat tantes que és impossible comptabilitzar-les. Passa, però, que la realització ha estat tan perfecte, dintre dels marges que implicava tenir un Estat en contra, que hem aconseguit que semblés fàcil allò que semblava inconcebible. Just la mateixa impressió que causen alguns llibres o pel·lícules en llegir-los, que flueixen d’una manera tan esplèndida i natural que només els experts en detecten la complexitat subjacent.

Doncs bé, sense desmerèixer en absolut el paper del govern, dels partits específics i de les institucions de Catalunya, és de justícia lloar l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i els quaranta mil voluntaris, per la tasca immensa i generosa que van dur a terme en la materialització d’una consulta que quedarà per sempre en els llibres d’història per dues raons: per la seva magnitud i pel seu significat. La magnitud i el significat que han propiciat tres grans victòries. Probablement n’hi ha més, segur que sí, però sintetitzem-les en tres.

Salvador Cot: "Els jacobins abandonen Madrid"

Ideològicament, la posició de Madrid és insostenible. Negar les urnes als catalans amb la sola excusa de la Constitució de 1978 és una estratègia del tot insuficient per aconseguir no ja la simpatia, ni tan sols la comprensió de l'opinió pública internacional. Cada dia que l'estat espanyol es nega a entrar en el debat és una renúncia a afrontar el conflicte des de la democràcia i una afirmació autoritària i colonial. Espanya encara pensa, erròniament, que la solidaritat entre estats constituïts és suficient per mantenir els catalans dins la gàbia jurídica que es va pactar a finals del franquisme. Però aquesta manera despòtica d'actuar ha fet que, poc a poc, els arguments del sobiranisme català hagin estat valorats i analitzats, fins el punt que comença a percebre's un corrent de simpatia creixent i explícit.

Així ho ha entès la premsa anglosaxona, no gens habituada als cops de puny sobre la taula ministerial. Mitjans de prestigi internacional com Financial Times, The Wall Street Journal o Bloomberg s'han mostrat obertament partidaris de la via escocesa per a Catalunya i, en algun cas, han relacionat l'agressivitat del govern de Madrid amb els casos de corrupció que l'assetgen i el deslegitimen. A d'altres països, com Itàlia, Alemanya i Portugal, el debat és encara molt intens, però amb símptomes creixents de simpatia cap a les posicions catalanes.

Però la sorpresa és que comença a haver-hi esquerdes importants en l'opinió pública francesa, que acostuma a solapar republicanisme amb centralisme. D'aquí la importància de l'informe de l'Institut de Relations Internationales et Stratégiques (IRIS), un centre d'estudis situat en l'òrbita de l'esquerra que defineix l'estratègia del govern de Madrid com una "herència del franquisme" i dóna per bons la major part dels arguments del sobiranisme català, com el dèficit fiscal o les agressions deliberades contra la llengua... No hi ha res guanyat, però quan fins i tot el club dels jacobins arrufa el nas és que algú s'ha quedat un capítol enrere de la Història.

Font: NacioDigital.cat

Manifest de les assemblees territorials del Barcelonès

[Text llegit en la concentració de la plaça de Sant Jaume, convocada per les assemblees territorials del Barcelonès, dilluns 24 de novembre del 2014]

Bona nit,

Avui ens hem reunit aquí per dos motius ben clars:

• Primer, perquè, com a poble, no podem acceptar de cap de les maneres que el president de Catalunya sigui acusat de cometre un delicte pel simple fet d’haver complert el seu programa electoral i d’haver permès una votació totalment democràtica sobre el futur polític de Catalunya.
• I, segon, perquè, també, li volem dir, encara amb més raó i contundència després dels darrers esdeveniments: “President, convoqui eleccions!”.

Després de l’èxit de la jornada participativa del 9 de novembre, on el doble sí va recollir gairebé 1.900.000 vots, el sí-no més de 200.000 i, fins i tot, més de 100.000 persones van anar a votar pel no, l’anomenat procés català ja no té aturador. Però la situació de crisi per la qual estan travessant molts ciutadans d’aquest país fa que calgui accelerar el pas.

Si una cosa ens ha quedat clara del passat 9N és que amb el govern espanyol no es pot negociar res més que la Independència. Negociar la Independència de tu a tu, d’Estat a Estat. Només la Declaració d’Independència, posterior a un mandat clar producte d’unes eleccions plebiscitàries, ens permetrà avançar cap a la construcció del nou Estat Català.

Francesc-Marc Álvaro: «O Espanya o la democràcia»

Estem arribant al cap del carrer, a una velocitat que no estava prevista. La decisió de la Junta de Fiscals de Sala d’avalar la querella del fiscal general de l’Estat contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau arran de la consulta del 9-N il·lumina de manera descarnada que la separació de poders a Espanya és una pura ficció i que, en el cor de l’Estat, hi ha una lluita oberta entre els executants de la vella política i alguns servidors públics que intenten actuar d’acord amb les regles de joc pròpies d’una democràcia homologada. El procés sobiranista català ha trastocat la profecia d’Aznar: no és Catalunya el que s’està trencant sinó la credibilitat, l’autoritat i la legitimitat dels poders espanyols i del Madrid oficial, començant per Rajoy i el seu Gabinet. Res no tornarà a ser com abans.

La rebel·lió dels fiscals de Catalunya contra l’acció punitiva que exigeix el PP i la dreta mediàtica és un factor que ningú no va preveure, que tindrà conseqüències greus i que afebleix terriblement l’argumentari del Govern espanyol contra la revolta catalana, basat -com sabem- en presentar la Constitució i les lleis com a escriptures intocables i sagrades que només es poden interpretar d’una manera, la que dicta la Moncloa. En aquest sentit, i al marge d’invocar reformes constitucionals vagues, el PSOE ha actuat com a dòcil i eficaç escolanet de l’immobilisme, la qual cosa ha acabat pagant un PSC extraviat enmig d’un canvi històric que molts han menystingut i ridiculitzat fins fa pocs dies. El fet que els socialistes es desmarquin de la querella és, ara com ara, irrellevant.

L’impacte dolorós de l’èxit del 9-N en la maquinària de l’Estat espanyol i el desconcert agònic que provoca en les elits que gestionen l’artefacte són proporcionals a la manca de diagnòstics fiables del Madrid oficial sobre la realitat catalana del 2010 ençà. Perdoneu que em repeteixi: em fascina que tants polítics i tants periodistes espanyols hagin consumit com a material d’anàlisi la propaganda de guerra contra el sobiranisme que ells mateixos fabriquen. Sobta tanta frivolitat en un assumpte tan delicat.

Ignasi Aragay: "Carta oberta a Mas, Junqueras, Herrera i Fernàndez"

Benvolguts líders polítics del procés. D’entrada us vull declarar el meu més sincer respecte per tot el que heu fet aquests darrers anys. Francament, venint d’on veníem, era força impensable que fóssiu capaços de sumar esforços, de fer plegats un camí tan difícil. Representeu tradicions i ideologies no només diferents, sinó enfrontades. Sou rivals de tota la vida! I tanmateix heu sabut entendre-us. Tots som conscients que no ha estat gens fàcil, que heu hagut de superar fortes tensions internes als vostres partits i als vostres entorns, que heu estat sota la constant pressió escrutadora dels focus mediàtics, que d’alguna manera us heu sentit arrossegats per l’ímpetu de la societat civil, que la confiança mútua ha trontollat en més d’un moment. Heu viscut un període alhora apassionant i delicadíssim. I us n’heu sortit molt bé. Per això se us ha de felicitar.

Però com bé sabeu, el que ha passat només era el preàmbul. Ara ve el moment realment decisiu, l’hora de la veritat. I haureu de tornar a estar a l’altura. Heu de seguir sumant. Perquè heu de saber -ja ho sabeu, esclar!- que hi ha molta bona gent en aquest país il·lusionada amb la idea de construir una nova forma de convivència, amb ganes de començar de zero, d’aprofundir en la democràcia, de tornar a confiar en la política entesa com a vocació de servei. Alguns han estat compromesos tota la vida, són vells o no tan vells lluitadors. La majoria, però, no són gent ni molt polititzada ni molt ideologitzada. Però els uns i els altres no entendrien que ara tot s’espatllés, que no fóssiu capaços de tornar-los a sorprendre en positiu, els decebria profundament que tornéssiu a anar cadascú a la vostra.

El barri es mobilitza per aturar el turisme massiu el 29 de novembre

Per al dissabte 29 l’Associació de Veïns de la Sagrada Família i la Plataforma Recuperem el NIZA han convocat una manifestació ciutadana per a aturar el turisme massiu al nostre barri, a fi que l’ajuntament prengui les mesures adients que permetin una solució harmònica entre el turisme i el veïnat.

Es farà un recorregut que s’iniciarà a les 12 del migdia a la cruïlla d’Aragó-Marina i que anirà pels carrers més afectats per aquesta problemàtica i pel voltant del temple.

Comissió de Comunicació
ANC-SFxI

Xerrada col.loqui "Catalunya present i futur" amb Carme Forcadell el 28 de novembre

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Comunicat sobre la decisió del fiscal general de l’Estat

Davant la decisió del fiscal general de l’Estat de presentar una querella contra el president del Govern, Artur Mas; la vicepresidenta Joana Ortega, i la consellera Núria Rigau, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) vol:

• Denunciar l’enèsim atac de l’Estat espanyol a l’autogovern i a les llibertats democràtiques a Catalunya, en aquest cas intentant reprimir per la via judicial els representants legítims dels catalans i les catalanes.
• Mostrar tota la solidaritat al president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau davant d’aquest nou atac.
• Remarcar la manca de qualitat democràtica de l’Estat espanyol, que utilitza les lleis com a eina per coartar la llibertat d’expressió d’una societat, i que es querella contra els representants polítics que han posat les urnes per tal que els ciutadans es puguin expressar lliurement. Una actitud antidemocràtica que s’agreuja tenint en compte el recent exemple del Regne Unit i el referèndum escocès.
• Reiterar que el cas torna a deixar clara la impossibilitat de trobar cap encaix polític de Catalunya dins Espanya. Ni hipotètiques terceres vies ni futurs canvis de majories al congrés espanyol ofereixen cap possibilitat real de resoldre satisfactòriament el conflicte polític existent, la solució del qual ha de passar per unes eleccions plebiscitàries amb un mandat democràtic clar amb el que actuar. Només d’igual a igual, d’estat a estat, hi podrà haver una relació política positiva entre totes dues parts.
• L’ANC estarà amatent a les novetats sobre la futura querella, per tal d’actuar, pacíficament i democràtica, en defensa dels representants legítims de Catalunya.

Assemblea Nacional Catalana, 20-11-2014

Joan Ma. Tresserras: «El “monotema” és tots els temes»

Les formacions i els dirigents d’adscripció espanyolista es troben manifestament incòmodes en un debat polític català centrat en el procés sobiranista. Tot i el temps que fa que dura aquesta etapa excepcional, i les proves reiterades de l’interès i la mobilització d’energies que la qüestió suscita, aquestes formacions no hi troben una posició confortable. Per comptes d’analitzar amb més profunditat què està passant a la societat catalana, han considerat que només es tracta d’un miratge. Una mena d’al·lucinació col·lectiva. Creuen que, en el fons, la realitat no ha canviat. Que tot just hi ha una mica de boira que tot ho entela i que s’ha instal·lat transitòriament damunt del país i la gent. Per això, malgrat l’arrel cívica i progressista de l’actual esclat catalanista, el seu diagnòstic no la reconeix: hauria estat el catalanisme conservador qui, per encobrir la seva inoperància davant la crisi, hauria aprofitat el malestar de la ciutadania i l’hauria canalitzat contra l’Estat, en una magistral maniobra de distracció.

L’espanyolisme no ha trobat cap línia argumental positiva ni cap proposta mobilitzadora capaç d’oposar-se a l’aposta independentista. Tampoc en relació amb les seves pròpies hipòtesis sobre les causes de tot plegat. Hi ha, això sí, una assumpció clara que tots els escenaris que centren el debat en la qüestió de la sobirania catalana els són desfavorables. Ells abanderen la sobirania espanyola i l’estat existent, i això els subordina inevitablement a la lògica de la política madrilenya. No ens ha d’estranyar, doncs, que neguin sistemàticament la importància del debat sobre la independència i el presentin com un assumpte sectorial, circumscrit al “problema” històric de l’encaix de Catalunya a Espanya.

Quim Torra: "La bomba de conseqüències democràtiques devastadores"

"El 9N va aconseguir lligar el dret a decidir amb democràcia; i ara la querella que es presentarà contra el President ho farà amb la llibertat d'expressió d'un poble"

Tant la Sra. Sánchez Camacho com el Sr. Iceta, preocupadíssims, alertaven de la frustració que tindrien els catalans el 9N. Tenien raó, a mitges.

Perquè efectivament, el 9N ha estat una gran, immensa, colossal, fabulosa frustració. Aquesta és la part de raó que tenen. Però en canvi, s'equivocaren completament del subjecte: ells, precisament ells, i l'unionisme en general, han estat els frustrats. Veiem-ho en detall:

1. La frustració del PP: el 9N ha fet explotar en mil bocins els precaris equilibris de la dreta espanyola. De fet, quan la democràcia és a penes una finíssima pell, sota la qual la monstruositat s'amaga, aquestes coses acostumen a passar. I els llops devoren les hienes i les hienes devoren els carners i els carners assalten les ovelles. Un espectacle abracadabrant que ha tingut un final espectacular quan amb tot això dels fiscals assignats a Catalunya -que no catalans- se'ls ha acusar d'estar "contaminats". Contaminats!, Verge Santa.
2. La frustració de la carcassa estatal de funcionaris i institucions: noves institucions de l'Espanya eterna -eternament decimonònica- que fins ara no havíem tingut el gust de conèixer s'uneixen a la troupe del Consell d'Estat, del Consell de Ministres, del TC, del TS, del CNI. Aquests dies hem descobert la fiscalia. L'edifici de l'estat espanyol s'ensorra i cau a trossos. La putrefacció surt a la superfície i les clavegueres actuen de manera bestial. Tot l'estat és avui una claveguera. Per cert, l'exèrcit s'ha sumat també a la festa.

Nou vídeo del 9N - Hem votat, hem guanyat

Josep Huguet: "L'economia després del 9N"

Segons un analista de referència com Josep Olivé, la conjuntura econòmica europea és fluixa i per tant, el motor de l’Estat no tira. Pel 2015, pinten bastos i per això, l’esperança de Rajoy que el factor econòmic dissuadeixi el procés català, ha esdevingut vana. No només per raons econòmiques, sinó perquè la maldestra política en relació a Catalunya, ha convertit l’afer en una qüestió de dignitat democràtica.

Les amenaces policials i judicials als voluntaris, als funcionaris i als mateixos ciutadans segur que van provocar –sociologia de cafè– uns centenars de milers de reculades de ciutadans; de la mateixa manera que hem pogut saber que es van produir baixes entre els voluntaris després de la furibunda campanya agressiva del Govern del PP. Però si malgrat tot això, 2.300.000 persones van anar a participar en un acte prohibit políticament i suspès judicialment, és perquè l’Estat ha perdut la legitimitat a Catalunya. I això passarà factura estructural.

Per això, les agències de rating com Fitch, diuen que el 9N començarà a passar factura econòmica. Per tant, opten pel millor escenari: un pacte d’un model basc plus, ampliat amb competències exclusives polítiques i culturals. Un estatus pròxim al de l’Estat lliure associat de Puerto Rico. En segon lloc, hi ha l’opció de la independència unilateral que pot acabar pactada i això provocaria uns primers danys colaterals a les dues parts, recuperables fàcilment amb canvis estructurals en els sengles models econòmics;o una secessió sense pactar, i llavors hi perd tothom, però Espanya el doble, perquè fa fallida pel deute. I finalment, la tercera opció, continuar com ara, que per l’agència és el pitjor escenari econòmic: quina fiabilitat pot donar als mercats que el govern d’un Estat estigui enfrontat obertament a la seva regió més productiva i que aporta més al PIB ?

L'agència nordamericana Bloomberg també publica un editorial sobre el procés català amb el títol El vot a Catalunya va ser un èxit. Ara, negocieu. Diu Bloomberg que la votació va posar "les bases per a un acord polític sobre quina és la millor solució". I creu que Rajoy va fer "per primera vegada una elecció encertada" quan va decidir no enviar la policia a la votació. I proposa un pacte per realitzar un referèndum oficial i permetre un debat lliure i obert. I abandonar qualsevol temptació de judicialització del conflicte.

Concentració a la Plaça Sant Jaume "No hi ha marxa enrere" el 24 de novembre

El 9 de novembre, més de 2,3 milions de catalans i catalanes vam sortir al carrer a votar en un acte de desobediència cívica i pacífica contra la prohibició de l'estat espanyol per mostrar la dignitat, la determinació, la il·lusió i l'esperança de tot un poble per construir un país nou per a tothom.

Després del 9N, ha començat l’etapa decisiva en la qual Catalunya haurà de decidir el seu futur com a país en unes eleccions al Parlament aquest 2015, i escollir el Govern que tindrà la responsabilitat històrica d’iniciar el procés constituent i proclamar la independència.

No hi ha marxa enrere en aquest procés, no volem que s’alenteixi el pas, demanem unitat als nostres representants polítics, i coratge i intel·ligència per seguir avançant fins a assolir l’objectiu final.

T’esperem aquest dilluns 24, a les 20 h, a la plaça de Sant Jaume, per donar suport a la reclamació d’unitat en les properes eleccions!

Pels que vulgueu anar en grup, ens trobarem a la cruïlla de Gaudí / Provença a les 19 h.

Acció Cultural necessita la nostra ajuda!

En un moment que l’entitat començava a estabilitzar-se després de la successió de multes per TV3 i dràstica retallada d’ajudes, el Govern valencià ha instat el Govern espanyol per a que li imposi una nova multa de 45.000 € per les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià que ACPV haurà de pagar abans de Nadal. Per això, ACPV ha activat el Verkami “Cultura en Acció!” per a recollir els diners necessaris per a fer front a la multa i evitar l’embargament dels seus comptes.

En un curs que pot significar un canvi de cicle social i polític al País Valencià, els Governs espanyol i valencià intenten ofegar una entitat germana i evitar que continui fent el seu treball per la llengua i la cultura catalanes, i contribuint a la mobilització social dels valencians.

El mateix Govern que no permet que els catalans puguem votar, pretén acabar amb la principal associació valenciana.

Òmnium Cultural, que forma junt amb ACPV i l’Obra Cultural Balear la Federació Llull, se sent particularment implicada en aquesta crida. Ara és el moment d’ajudar a Acció Cultural i activar la nostra solidaritat: cal col·laborar en el Verkami “Cultura en Acció!”, evitar l’ofec d’ACPV, garantir que l’entitat pugui fer el seu treball, i d’aquesta també enfortir la Federació Llull i tot el que hem de construir junts.

Comptem amb tu per a fer-ho possible!

Dídac Boza: "Cròniques de la colònia"

«La revolta dels fiscals catalans demostra que la desconnexió ja no és exclusiva del sector independentista»

Ni en el cap del més optimista d'entre els dos milions llargs de persones que van participar en la jornada del 9-N –inclosos aquells hi que vam fer de voluntaris- hi cabia una resposta tan rellevant de la ciutadania per a una consulta simbòlica feta en mig de prohibicions, amenaces i ciberatacs. Però el que resulta encara més impressionant és fins a quin punt aquest gest de revolta cívica i democràtica ha trasbalsat les estructures de l'Estat i del govern espanyol als quals estem veient fins i tot retorçar-se de dolor en públic i, en alguns casos de ràbia, com no ho havíem vist mai fins ara.

La revolta dels fiscals catalans contra les pressions del fiscal general de l'Estat, transmissor directe de l'alta corrent de nervis que s'han al govern espanyol, té una significació que va més enllà de la discrepància sobre presentar o no una querella contra el govern català. El portaveu del Partit Popular, Carlos Floriano, ha dit que els fiscals catalans estan influenciats per la “contaminació de l'ambient”. Només des del més absolut sectarisme i desconeixement del que passa a la societat catalana és pot fer una afirmació com aquesta, però sí és cert que el cas dels fiscals exemplifica clarament que la desconnexió ja no és una exclusiva del sector independentista. Hi ha altres àmbits de desconnexió, fins i tot de sectors i col·lectius socials que no combreguen amb la idea de la independència de Catalunya però que també han desconnectat d'una determinada manera “espanyola” d'entendre el poder i l'equilibri entre els poders de l'estat.

Oriol Izquierdo: "El que és important i el que ara ho és poc o no ho és gens"

Ho va dir el president Mas abans del 9-N i entenc que és la primera exigència que es desprèn de l'èxit de convocatòria d'aquell diumenge excepcional: després s'haurà de fer la consulta definitiva. Ara, doncs, és l'hora de la consulta de debò. I, com que no hi ha manera de plantejar-la en uns altres termes, aquesta consulta cal dirimir-la en unes eleccions. Que no seran unes eleccions autonòmiques ordinàries, per més que oficialment seran això, perquè les circumstàncies són extraordinàries. I perquè un cos considerable d'electors —més de 2.300.000 segons el recompte oficial del 9-N— no volem que ho siguin. Digueu-ne plebiscitàries o constituents: tant se val si són i les fem ben extraordinàries. I si les podem fer ben aviat.

La primera cosa que cal perquè siguin extraordinàries és que hi hagi una candidatura unitària, potent, en què els partits polítics s'hagin indiferenciat i els seus líders comparteixin cartell amb figures de relleu dels diversos àmbits de la societat catalana. Amb el propòsit prioritari d'aplegar el màxim de suport per a un programa ben simple: guiar la transició de la subsidiarietat autonòmica a la declaració d'independència. Si aquesta candidatura és capaç d'ampliar la representació parlamentària que avui ja té el dret de decidir i el projecte de l'estat propi, el camí haurà valgut la pena. I costa d'imaginar que no s'hagi d'ampliar per poc bé que es facin les coses.

Jo ho veig així, fora de tot càlcul partidista i de tacticismes de cap mena: els càlculs i les tàctiques, a mi, se m'escapen. I potser és per això que em sorprèn que hi hagi qui hi posi objecccions. Per exemple, aquestes tres.

Ernest Folch: "M'he equivocat"

A vegades equivocar-se és meravellós. Un servidor estava convençut que el nou 9-N, al provocar una esquerda en la unitat dels partits, tindria un suport popular molt inferior al de les anteriors mobilitzacions. Fals: avui ja sabem que va ser una fita històrica malgrat les condicions adverses en què es va celebrar.

Un servidor creia que el seu aire de botifarrada era un greu error. Fals: ha acabat resultant una jugada mestra que ha deixat l'Estat nu i en evidència.

Un servidor creia que no hi hauria garanties democràtiques suficients. Fals: diumenge va quedar demostrat que, malgrat no haver-hi cens, tothom va votar lliurement i ajudat per una organització impecable.

Un servidor creia que el nou format no tindria legitimitat. Fals: que finalment votessin més de 2.300.000 persones, sovint després de cues interminables, converteix l'opinió expressada a les urnes en el mandat més legítim de tot el procés.

Un acte oficial i solemne

Un servidor creia que el Govern tindria un atac de pànic i transferiria l'organització de la consulta a la societat civil. Fals: va assumir tota l'organització i la va convertir en un acte oficial i solemne de la Generalitat.

Un servidor creia que el president Mas no s'atreviria a desobeir el Tribunal Constitucional. Fals: va assumir la responsabilitat i va convertir una simple votació en una rebel·lió col·lectiva.

Carles Boix: "Eleccions anticipades?"

Del 9-N cal destacar-ne quatre fets fonamentals. En primer lloc, l’èxit de mobilització, assolida, cal subratllar-ho un cop més, sense campanya institucional, sense suport oficial clar i sense cap seguretat, el dia abans de la votació, que la consulta es podria fer. És veritat que alguns han corregut a interpretar la participació (al voltant d’un quaranta per cent de votants un cop descomptem el vot de no ciutadans, que va ser mínim) i la proporció de sí-sí com un resultat ajustat (o fins i tot deficient) per al sobiranisme tot insistint en la necessitat de mobilitzar entre 300.000 i 400.000 vots més a favor de la independència. Això, però, ens fa oblidar que la virtut fonamental del 9-N no va ser la de “comptar-se” (per això ja tenim enquestes que prediuen una majoria -encara que no sigui molt àmplia- a favor de la independència) sinó la de fer cristal·litzar una nació capaç d’actuar conjuntament, d’anar a les urnes i de fer-ho sense restriccions imposades des de fora. En segon lloc, ha reafirmat la gent com a protagonista del camí sobiranista i el fet que, des de fa uns quants anys, els polítics catalans, sense excepció, només actuen com a mandataris de la ciutadania. Ningú no es pot atribuir l’èxit del 9-N: la millor part d’aquella jornada memorable va ser sentir com tots els que hi vam participar ho vam fer dirigits per una força interna, cívica, lliure de tota disciplina de partit. En tercer lloc, el 9-N ha transformat els límits del que és possible, canviant la relació entre l’estat espanyol i Catalunya, i legitimant un actealegal que ha de permetre articular altres actes i decisions estrictament sobiranes. Finalment, ha tingut un impacte internacional extraordinari, tant mediàtic (mesurat per nombre de notícies i editorials) com per la seva efectivitat a l’hora d’explicar al món que la independència és una solució que apareix després d’haver esgotat totes les altres vies que s’han intentat per conviure a Espanya.

Víctor Alexandre: "No els amoïna el 9-N, els amoïna el que ve tot seguit"

"Espanya ens voldrà dur al quadrilàter de la boxa, però el nostre terreny és el tauler d’escacs"

No hi ha hagut mai ningú que hagi contribuït tant a la independència de les colònies espanyoles, al llarg de la història, com ho ha fet Espanya. Espanya ha estat, de sempre, l’eina més poderosa que han tingut tots els moviments independentistes del seu imperi per assolir la llibertat. Tota sola els ha fomentat, els ha alimentat, els ha vigoritzat i els ha refermat. És un cas interessantíssim de paradoxa exacerbada que la converteix en campiona de derrotes. Les col·lecciona de totes les formes i colors a través dels segles sense moure’s ni un mil·límetre. La col·lecció d’ultramar, per exemple, és esplèndida, una autèntica joia del declivi. I ara en comença una altra, la col·lecció peninsular, que manté expectants els historiadors d’arreu del món.

En defensa d’Espanya, tanmateix, cal dir que té criteri. Passi el que passi, sempre és fidel a si mateixa, sempre actua de la mateixa manera. Arriba a un lloc, el domina per la força, el sagna econòmicament, hi imposa les seves lleis, n’anorrea la identitat, la cultura i la llengua i al cap de quatre dies diu als conquerits que no són ningú, que els seus drets històrics s’han esvaït i que el dret de decidir no existeix, que no ha existit mai. O és que potser els captius van poder decidir que no volien ser conquerits? Oi que no? Doncs ja està. Assumpte resolt. El problema és que és difícil trobar un poble que vulgui viure per sempre més sota un jou com aquest. Tard o d’hora, fins i tot els que han perdut la llengua pròpia, com ara els d’ultramar, desperten la seva memòria col·lectiva, trenquen la legalitat espanyola i declaren la independència. La història ho explica fil per randa.

Xavier Roig: «Las provincias del nordeste»

«Estem, un cop més, davant de l’insult a la intel·ligència dels contribuents catalans, que provoca tanta satisfacció a les orelles espanyoles»

Dues setmanes abans de que tingui lloc ja ens estan amenaçant amb la visita que el senyor Rajoy farà a Catalunya. Tant de rebombori per voler fer-nos veure que, encara que ve poc, ens estima a la seva manera. Tot plegat em recorda les vingudes paternalistes que, de tant en tant, feia en Franco per visitar “las provincias del nordeste”. Els llepes locals, unes setmanes abans, ja es desfeien en elogis tot explicant les excel·lències del seu amo, i de com ens estimava. Com ara, si fa no fa.

D’entrada vindrà a dir-nos que no, no i no. Això ja ho sabíem. Perquè si, en un determinat moment, el senyor Rajoy tenia alguna feblesa o dubte, abans passarà per Madrid a curar-se-la. Per la seu del PP -que és on els hereus polítics del franquisme tenen el seu quarter general-.

Però, sobretot, la visita està perfectament plantejada. Perquè un registrador de la propietat mai dóna les gràcies. Perquè el seu talant és el del típic funcionari que, evidentment, no sap qui és que li posa el rostit a taula. I, si em permeten, aquest és el tema. Com a bon alt funcionari de l'Estat (bé, funcionari en excedència disfressat de president de govern), el senyor Rajoy es pensa que els contribuents són una subespècie creada per Déu amb l’únic objectiu de nodrir les arques de l'Estat. Arques que no tenen altra missió que mantenir gent com ell i el cortijo que representa. Si, a sobre, es tracta de contribuents catalans, la cosa esdevé frenètica.

Imma Tubella: "Ara és l’hora de gestionar la il·lusió"

Superat amb un èxit espectacular el 9-N i amb unes eleccions plebiscitàries com a possible proper objectiu, ara, el debat és la necessitat, o no, d'una llista única o unitària.

Ja sé que la idea d'avançar les eleccions no té el consens de tots els partits polítics. Els partits del bloc unionista defensen que durant els dos propers anys el Parlament té molta feina per fer, i d'altra banda, Unió i Iniciativa, també. És curiós que els més ambigus siguin els menys partidaris de les plebiscitàries. Hi hauríem de reflexionar. Dit això, la veritat és que no acabo d'entendre com encara hi ha algú que es pensi que es pot fer una bona feina, o simplement feina, havent de torejar imposicions ministerials espanyoles com en el cas de l'educació; ofec econòmic planificat que no permet fer polítiques sostenibles o invertir en infraestructures urgents; o pagar el deute sanitari, àmpliament entès, per posar només alguns exemples escandalosos.

Dit això, enfoquem-nos en la llista única. Jo la reivindico des de les eleccions europees, o sigui, que la meva posició és clara. Tenim l'extraordinària sort de viure un moment excepcional i els moments excepcionals requereixen accions excepcionals. En unes eleccions plebiscitàries no es votaria per un model de societat o per una opció ideològica, es votaria per la independència. I es faria perquè una gran majoria social mobilitzada des de la base per entitats cíviques transversals com l'ANC i Òmnium ha empès i ha transformat les mobilitzacions en clar mandat democràtic. Ara bé, aquesta majoria social clama unitat i castigarà els partits que la trenquin. Perquè una altra gran excepcionalitat del moment que vivim és que no estem només en mans dels partits. Aquests, ja no s'han de limitar a seduir uns votants anònims i aïllats i després fer pactes estranys i rebaixar expectatives, sinó que han de negociar, o al menys tenir en compte, una societat civil organitzada i amb gran capacitat de mobilització. L'han d'escoltar i, si no volen perdre bous i esquelles, actuar en conseqüència. Avui costaria d'entendre que prevalgués l'interès dels partits per sobre del de la societat i el que aquesta demana és assolir l'objectiu i un cop assolit, ja es mobilitzarà en clau ideològica.

Ignasi Aragay: "Del diàleg amb Espanya al diàleg Catalunya-Catalunya"

En tot aquest assumpte de Catalunya, partim d’una confusió enorme. És la següent: sempre que l’Estat o la classe política espanyola parlen deCatalunya, ens pensem que parlen amb Catalunya. I no. No és així. Partim d’un greu error de percepció: ells parlen entre ells de què fer amb Catalunya, de si conllevarnos, ignorar-nos, premiar-nos, estimar-nos, odiar-nos, comprar-nos, enganyar-nos, castellanitzar-nos, tornar-nos a estimar una miqueta i així anar fent. Però no parlen amb nosaltres. No és, per tant, que sigui un diàleg de sords. És senzillament un diàleg extern, un fenomen exogen, que té lloc fora de nosaltres però al qual reaccionem com si un raig de llum ens encegués, i en alguna esparsa ocasió ens il·luminés.

Aquest seu diàleg, que des d’aquí ha estat sobretot un no-diàleg, ens ha mantingut entretinguts durant un parell de segles. Des d’Antoni de Capmany, hem cregut que parlàvem amb Espanya, ens hem enrabiat quan no ens feien cas, ens hem il·lusionat en algun moment que semblava que paraven l’orella. Però tot era una sensacional confusió. Fins i tot en els millors moments, ells parlaven entre ells. Per exemple, durant la Transició, Suárez, González i Guerra, quan parlaven de Catalunya, ho feien pensant a tranquil·litzar els militars i companyia: l’autonomia era un regal per consolidar la indivisible sobirania nacional. No ho feien per satisfer els anhels de llibertat del poble de Catalunya, per justícia històrica o per convicció ideològica. Això era la música que sentíem aquí, una bonica melodia que amagava la seva conversa endogàmica.

Correllengua al barri amb gimcana, tallers, actuacions, dinar, jocs, poesia i cremat el 22 de novembre

Conferència «El camí cap a la independència» amb Vicent Partal, el 20 de novembre

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Salvador Cot: "Madrid descarrila"

“Sense l'ajuda de la resta d'Espanya, la batalla contra la secessió està perduda”, s'exclamen, amb un punt de dramatització, els unionistes de Societat Civil Catalana. Dit d'una altra manera, l'espanyolisme reconeix que la seva derrota interna és rotunda i definitiva i, per tant, el projecte d'una Catalunya espanyola ha passat a dependre, fonamentalment, de l'assistència exterior de l'Estat.

Però, més enllà d'aquesta constatació, el fet és que les estructures de poder de Madrid no disposen d'una estratègia reconeixible pel que fa al dossier català. Fins ara creien no necessitar-la perquè confiaven en la capacitat coactiva de l'Estat, però aquest 9-N han descobert que la Generalitat no només té la màxima legitimitat entre la societat catalana, sinó que, a més, té al seu abast prou eines per permetre's el luxe de desobeir una prohibició frontal. És més, el govern català ha estat capaç de mobilitzar cent mil unionistes que han anat a votar, simultàniament, per la unitat d'Espanya i el dret a decidir de Catalunya. Molts més dels que hagi reunit mai l'unionisme a Catalunya, la paradoxa és terrible.

Per tot plegat, el 9-N ha instal·lat el temor i la divisió als passadissos dels ministeris de Madrid. Totes les previsions han fallat estrepitosament i ningú no proposa una estratègia clara, més enllà de menystenir, reiteradament, els 2,3 milions de ciutadans que els han desobeït. En el fons, la clau de la situació passa per la constatació que “l'Estat ja no ens fa por”, com deia Artur Mas aquest dimarts.

Aquest 9-N no hi ha hagut xoc de trens perquè el comboi que venia de Madrid ha descarrilat.

Font: elPuntAvui.cat

Josep M. Torrent: "L’Estat, Rajoy i el PP, tocats pel 9-N"

"El país ha demostrat que comença a estar madur per plantejar-se empreses potents i mirar lluny"

Una setmana després del 9-N, l’Estat espanyol és menys Estat, el govern central és menys govern, la llei és menys llei i el PP és menys PP. Si entenem com Estat “l’organització política sobirana de dominació territorial” (Hermann Heller) o “l’àmbit d’aplicació del dret” (Hans Kelsen) és evident que durant el 9-N l’Estat va ser més invisible que mai a Catalunya.

Des que Espanya es defineix com un Estat social i democràtic de dret (Constitució de 1978), cap territori havia tingut la força, l’empenta i l’agosarament suficient per desoir una ordre política provinent del govern de torn (en aquest cas, de l’executiu de Mariano Rajoy) disfressada de legitimitat jurídica gràcies als pronunciaments entusiastes del Tribunal Constitucional. Ningú, ni els tantes vegades admirats bascos, havia tingut el valor de plantar cara jurídicament, socialment i políticament a una actitud tancada i restrictiva del govern d’Espanya. Catalunya sí.

Rajoy no volia que es fes cap consulta per saber l’opinió dels catalans sobre el seu futur, però la consulta es va fer. El TC va demanar que s’aturessin els preparatius del 9-N, però el 9-N no es va aturar. Els detractors de la jornada denunciaven mana de garanties i escassa organització, però els fets van demostrar que les garanties eren totals i l’organització impecable. Els pirates informàtics van atacar els webs de la Generalitat, d’Òmnium, de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) per sabotejar el procés participatiu, però el procés va seguir el seu curs. La Fiscalia va intentar coaccionar autoritats i ciutadans anunciant que s’identificaria els que obrissin els edificis on hi havia les urnes, però els edificis es van obrir, les urnes van ser al seu lloc i va ser el president de la Generalitat qui va assumir la responsabilitat de tot.

Salvador Cardús: "Males arts polítiques"

Tothom sap que el 9-N no ha pogut ser el referèndum que el Parlament de Catalunya va demanar a les Corts espanyoles el 8 d’abril passat, apel·lant a l’article 150.2 de la Constitució. Ni tampoc s’ha pogut fer la consulta no referendària i no vinculant prevista a la llei 10/2014 del Parlament de Catalunya aprovada el 26 de setembre passat. I no ho ha estat perquè, amb arguments legals, ni les Corts van permetre el primer procediment, ni el Govern espanyol va tolerar el segon i va portar la llei i la convocatòria al Tribunal Constitucional, que les va suspendre. Finalment, el que ha permès posar urnes i fer la pregunta promesa el 9-N, contra la previsió de molts, és el que s’ha qualificat de procés participatiu i que ha rebaixat les accions formals a mínims per tal d’esquivar noves prohibicions.

No entro en detalls coneguts ni faré valoracions polítiques sobre aquesta història que, en lloc de ser encarada políticament, ha estat conduïda amagant-se sota una empara jurídica i una lògica judicial. Ara bé, sí que voldria posar de manifest alguns abusos argumentals que, més enllà de l’opinió que tingui cadascú del procés, en cap cas no em semblen acceptables en un debat que, si més no, no hauríem de renunciar a fer amb la màxima intel·ligència de què siguem capaços. Per començar, crec que s’ha posat de manifest els titubejos del Govern espanyol respecte de la tercera fórmula enginyada per Artur Mas per poder complir –ni que fos parcialment– el compromís electoral adquirit per la majoria parlamentària que va reclamar el dret a decidir a les eleccions del 25 de novembre del 2012. De considerar el 9-N una costellada, fins al punt que el Govern de Rajoy va mostrar- s’hi inicialment indiferent, es va passar a atorgar-li la dignitat de referèndum secessionista encobert.

Això va forçar tornar-lo a portar al Tribunal Constitucional per suspendre cautelarment… un simulacre. La suspensió –i no pas cap sentència contrària, com he sentit a dir– va facilitar una escalada d’amenaces judicials tan severes en les conseqüències com vagues en les raons.

Odei A.-Etxearte: "L'inici de la via unilateral"

"Una declaració unilateral de l'estat català no portaria enlloc si, en el mateix segon en què el Parlament l'aprova, Catalunya no pogués exercir la seva independència"

De l'eufòria, al cervell. El 9-N ha estat el primer acte de desobediència massiu organitzat per la Generalitat. El fet polític més rellevant des de l'inici de l'anomenat procés. No és equiparable, és clar, a un referèndum o una consulta amb totes les garanties, i mai sabrem si era la votació més ambiciosa que podia executar el govern sota la vigilància i les amenaces de la Moncloa i la Fiscalia. Però ha estat suficient per demostrar la inoperància del govern espanyol a Catalunya en un context de màxima tensió institucional, la impossibilitat d'aplicar les mesures coercitives d'un estat davant d'una insurrecció massiva i ha encetat una manera de fer política que pot marcar un punt d'inflexió en la història del catalanisme si es gestiona amb intel·ligència i realisme: la via unilateral.

El no, no i no de Mariano Rajoy amb el suport Pedro Sánchez només deixa aquesta sortida per al partit o partits que gestionin el procés després de les pròximes eleccions catalanes, siguin plebiscitàries o no. La unilateral és l'única via per avançar cap a la independència. La negociació de la separació no arribarà sola; només es pot forçar. Però la unilateralitat sembla exigir una dosificació sibil·lina i determinant. Una declaració unilateral de l'estat català no portaria enlloc si, en el mateix segon en què el Parlament l'aprova, Catalunya no pogués exercir la seva independència. Per entendre'ns, ¿quina credibilitat té una DUI si el govern s'endeuta a través del Fons de Liquiditat de les Autonomies de Cristóbal Montoro, no disposa d'una hisenda pròpia i ha de retallar un mínim de 4.000 milions en el pressupost del 2015 per ajustar-se al límit de dèficit que arbitra Madrid? La crua realitat és que el govern fins i tot té dificultats per cobrir les places del cos tècnic de gestors tributaris de l'Agència Tributària de Catalunya que intenta bastir des de l'abril. És allò tan gastat de la truita i els ous: no es pot fer una truita sense trencar els ous, però si trenques la closca amb massa força anirà a parar a les escombraries. Fins que algú gosi trencar-los un darrere de l'altre, amb destresa i suavitat, als ulls de tothom. Veieu com llisca, el rovell?

Jaume Marfany: "I ara què?"

Diumenge 9 de novembre, 9 del matí. Els col·legis electorals romanen, encara, tancats. Des de fa més d'una hora una munió de gent s'espera a fora. En els seus rostres es reflecteix la il·lusió, el nerviosisme i, per damunt de tot, el convenciment.

No hi ha gens de por. La gent xerra, fa bromes, riu... Es veuen les primeres abraçades (avui serà un dia d'abraçades). Per fi, puntualment, s'obren les portes i els primers votants entren al col·legi. Aplaudiments per tot arreu.

Des de les meses, des del carrer, dels propis votants. El procés de participació ha començat! De res els han valgut les prohibicions, les amenaces constants al Govern i al President, als directors d'Institut, als funcionaris, als voluntaris, al poble en general. De res els ha valgut que tinguem menys meses electorals i que els col·legis no siguin els habituals i que, a més, es trobin molt allunyats dels llocs de residència. De res els serveixen les denúncies de darrera hora i el reguitzell d'amenaces continuades durant tota la jornada de participació. El poble fa cues davant les urnes. El poble ha decidit que vol votar!

Diumenge, més de 2 milions tres-cents mil catalans i catalanes vam demostrar que ja hem perdut la por; que ja hem iniciat el procés definitiu de desconnexió amb l'Estat espanyol. Diumenge 9 de novembre, més de 2'3 milions de catalans i catalanes vam fer evident davant del món sencer que ja no obeïm l'Estat espanyol. Nosaltres, la força de la gent, actors principals d'aquesta autèntica revolució pacífica i democràtica, el 9 de novembre vam fer el primer gran acte de sobirania.

I ara què? El 9N vam cloure una etapa, important, però no decisiva. Som plenament conscients i estem convençuts que el procés no té marxa enrere possible, que és imparable. Quin ha de ser el pas següent?

Josep-Lluís Carod-Rovira: "Ceguesa i impotència"

«No creiem que prosperi la inhabilitació jurídica del president i la vicepresidenta, però el que sí que ja ha prosperat és la inhabilitació política total dels governants espanyols»

“No hi ha pitjor cec que qui no hi vol veure”, assegura la saviesa popular. I aquesta és, ara mateix, la ceguesa voluntària en què s’ha instal·lat el govern d’Espanya, els partits d’Espanya i una part molt important de la societat espanyola en relació a Catalunya. Negar la realitat, deformar-la, disfressar-la, no la modifica. Ben al contrari, amb aquesta manera de fer no s’aconsegueix més que, aquells que se n’adonen, vagin decantant-se, progressivament, cap a la convicció que continuar dintre d’Espanya no és bo per a Catalunya. És realment increïble que, en plena Unió Europea, més de dos milions tres-centes mil persones (més de la meitat de la població de l’Uruguai, més d’un milió que la d’Estònia, tanta com la de Letònia, més de quatre vegades la de Luxemburg) surtin a votar, pacíficament, en un ambient festiu, d’afirmació democràtica i nacional, i el govern de l’Estat del qual depenen ho qualifiqui de farsa, despropòsit o desafiament a la democràcia. I que es quedin tan amples...

Les afirmacions, en boca dels màxims representants governamentals, per no parlar dels mitjans de comunicació sense excepció i alguns opinadors professionals, tan fanàtics com indocumentats, han estat fetes tant abans del 9 de novembre, com després d’aquesta data. Fins i tot quan tota la premsa internacional s’ha fet ressò del que ha passat aquí i n’ha subratllat el caràcter alegre i il·lusionant de la jornada, als antípodes del pretès clima d’enfrontament, tensió i violència que alguns pronosticaven i, probablement, desitjaven. La seva capacitat de mentir i intoxicar l’opinió pública és extraordinària. Per una banda, prohibeixen que es dugui a terme una consulta amb caràcter no vinculant (!) i barren també el pas a qualsevol de les diferents solucions polítiques que s’haurien pogut adoptar, des de la legalitat vigent, per a trobar una sortida raonable per a conèixer l’opinió dels catalans. Per l’altra, un cop prohibida la consulta per ells mateixos, diuen que aquesta no és pot fer perquè és il·legal i no té garanties jurídiques i democràtiques per a ser duta a terme. Però com les ha de tenir, si ells mateixos ho han impedit?

Pere Cardús: "El mur ha caigut. Ara no ens falleu"

La independència de Catalunya no és la construcció d'un mur que ens separarà de les altres nacions. Per accedir a la independència, contràriament a la imatge que alguns han mirat d'escampar, cal fer-ne caure uns quants, de murs. Són murs mentals i psicològics, individuals i col·lectius, que no es poden saltar o foradar i prou. Cal enderrocar-los. Fer-los caure. I aquest diumenge en va caure un de molt important. Potser el més important de tots.

Diumenge els catalans vam fer caure el mur de la por. Una por col·lectiva que ens havien empeltat durant tres segles d'aplicar amb mà de ferro el dret de conquesta. Guillem d'Efak ho va denunciar d'aquesta manera: 'Han empeltat una ànima externa a tots els catalans mentre dormíem.' Han estat tres segles d'humiliacions, de persecució i d'espoliació. I aquesta llarga nit va deixar una marca molt difícil de superar entre els catalans. La marca de la por.

Sabeu què els passa als elefants, que quan són petits els lliguen una pota a una estaca amb una cadena? Que primer miren d'escapar-se, però no tenen prou força. Més endavant, quan sí que en tenen, s'han acostumat a estar lligats i ja no proven de deslliurar-se de la cadena. Aquest és el principi d'indefensió apresa, que va ser descrit per Martin Seligman. I aquesta indefensió apresa era la nostra condemna com a poble. Però l'elefant ha tombat l'estaca. I ho va fer el 9-N.

Alguns n'han volgut dir desobediència. I certament, ha estat una desobediència política clara. Alguns n'han volgut dir obediència a la voluntat del poble català. I, certament, també ha estat això. Alguns n'han volgut dir mobilització de denúncia. I també ho ha estat.

9N: Hem fet història!

Més de 2,3 milions de catalans de totes les edats varem sortir a votar el diumenge 9 de novembre en un acte de desobediència cívica i pacífica contra la prohibició de l’Estat espanyol per mostrar la dignitat, la determinació, la il·lusió i l’esperança de tot un poble per a construir un país nou per a tothom. Gràcies a tots per mostrar aquesta ferma voluntat de participar massivament en el primer acte de sobirania d’aquest procés. (vídeo del 9N al barri)

I gràcies també als voluntaris de la territorial que durant aquest mesos heu treballat a les paradetes, repartint i enganxant cartells, organitzant actes, visitant veïns en la gigaenquesta, vestint de groc el barri, participant en la V, ajudant la gent gran i fent tantes altres accions. Gràcies per la vostra generositat.

Carles Capdevila escrivia això de tots vosaltres: «Van de cara, trepitgen fort, no tenen res a amagar, defensen l’escala de veïns, el barri, la ciutat, el país, el món. Me’ls estimo molt, els admiro, i sé que gràcies a una gent tan excepcional acabarem sent un país normal.»

I ara què? Doncs a gaudir breument de l’èxit i començar a preparar l’etapa que ens haurà de portar definitivament a la independència. Per això us convoquem a reunir-nos en

ASSEMBLEA EXTRAORDINÀRIA

aquest proper dilluns, 17 de novembre, a la seu de l’ANC, C. de la Marina, 315,

a les 7 de la tarda

Volem conèixer i debatre les vostres opinions sobre 

les properes accions de l’ANC

També us volem anunciar, per als que hi pugeu estar interessats, que el Teatre Gaudí Barcelona, que col·labora de fa temps amb la nostra territorial, ens ofereix una promoció especial per a gaudir de l’espectacle d’oratòria parlamentària sobre els fets dels Sis d’Octubre de 1934.

Equip de Coordinació
ANC-SFxI

Convocatòria d’Assemblea general extraordinària de la Territorial Sagrada Família per la Independència el dilluns 17 de novembre. T’hi esperem!

El proper dilluns 17 de novembre, a les 7 del tarda, a la Sala d’Actes de la seu de l’ANC (C. de la Marina, 315), tindrà lloc una assemblea general extraordinària de la Territorial Sagrada Família per la Independència (ANC-SFxI) per a debatre la següent etapa que s’ha obert a partir del 9N.

L’ordre del dia concret i la documentació necessària per al debat s’enviaran en el moment oportú.

L’assemblea és oberta als socis, adherits i simpatitzants, i limitada a l’aforament del local.

Comissió de Comunicació
ANC-SFxI

Teatre Gaudí: "Oratòria parlamentària sobre els fets dels Sis d’Octubre de 1934", fins al 23 de novembre

Muriel Casals: "Un canvi irreversible"

El tan esperat 9-N ja forma part del record però continua ben viu en la nostra memòria col·lectiva. Diumenge passat, 2,3 milions de catalans vam votar sobre la independència. Desafiant els impediments d'un govern espanyol centralista i centralitzador, impropi d'un estat democràtic, que ens nega el dret a votar.

La papereta del 9-N no és tan sols l'expressió del nostre desig de decidir, sinó que s'ha convertit en un acte de dignitat col·lectiva i de radicalitat democràtica. Del volem votar a l'hem votat! Per dignitat, perquè som demòcrates i, sobretot, perquè som sobirans. El mateix 9-N que es commemorava el 25è aniversari de l'enderrocament del mur de Berlín; una fita important en la construcció del que volem que sigui la pàtria comuna dels europeus. Aquell record ens permet afirmar que nosaltres, els europeus catalans, també hem enderrocat, precisament el 9-N de 2014, el mur de la por. Hem vençut la prohibició amb la democràcia, amb una il·lusió evident reflectida al rostre dels qui vam exercir el dret a votar.

Efectivament, el 9-N l'hem viscut sobretot com un exercici de sobirania. Sentint-nos explícitament responsables del nostre futur, fet que ens fa feliços en el present. Qualsevol observador va constatar que l'emoció va ser molt gran i compartida, conscients de la transcendència de la nostra acció. L'espectacle d'introduir la papereta a l'urna, després d'esperar pacientment, il·lusionadament i amistosament amb els companys de fila, no l'oblidarem mai. Vam tastar el que significa sentir-se sobirans gràcies a molta, moltíssima gent: en primer lloc, a tots els qui vam votar seguint l'impuls de la democràcia, de la voluntat i el mandat dels nostres representants polítics, elegits per assenyalar el camí i les fórmules que ens han de dur cap a la independència de Catalunya. Però la jornada democràtica no hauria estat possible sense la feina ben feta dels més de 40.000 voluntaris. Com els milers de voluntaris d'Ara és l'hora, la campanya unitària de la societat civil pel sí, protagonistes d'accions intenses i extraordinàries arreu del país: trucades, bustiades, encartellades, enquestes a domicili... Un orgull de país. Gràcies, voluntaris, per assegurar una acció jurídicament no vinculant però amb unes enormes conseqüències polítiques. Ara sabem que el nostre camí cap a l'autodeterminació no té marxa enrere. Després del 9-N ja res no serà igual a Catalunya, ni a Espanya, ni tampoc a Europa. Això que hem fet és irreversible i avui sabem que el proper mapa d'Europa tindrà més colors, perquè hi haurem afegit el color català. Tot i que hi ha qui ignora la pluralitat com a valor europeu, un dels principis de la Unió Europea és unitat en la diversitat.

Víctor Alexandre: "La caiguda del mur espanyol"

"El nostre país ha fet un tomb meravellós i ha comprès que la llibertat només és a l’abast de l’ostatge que desobeeix les lleis del segrestador"

La data del 9 de novembre de 2014 restarà per sempre més a Catalunya com a símbol de la llibertat d’expressió. Serà recordada com el dia que el poble català, reafirmant-se en els seus principis democràtics, es va revoltar pacíficament contra un Estat absolutista, que no sols li nega el dret a la llibertat, sinó fins i tot la condició de poble, i va traçar una línia més enllà de la qual ja res no serà com abans. És cert que hem trigat molt a arribar fins aquí, molt més del que alguns volíem, però tot procés d’alliberament d’un poble és un procés col·lectiu, i, per tal que això s’esdevingui, cal primer una tasca titànica, com és la conjuminació de milions de processos individuals. I encara bo, si només fos això, perquè aquests processos, en el cas català, han hagut de descodificar les claus d’una colonització mental de tres-cents anys. És a dir, els catalans no sols hem hagut de despertar la nostra consciència col·lectiva, també hem hagut de lluitar contra un poder que ens l’estabornia i que ens deia que no teníem ni passat ni futur perquè no érem ningú.

El 9 de novembre ha transmès un missatge molt nítid a l’Estat espanyol. Li ha dit que les amenaces i els averanys apocalíptics contra Catalunya només provoquen en nosaltres el mateix somriure que provoca el gosset petit que borda sorollosament per disfressar la seva inseguretat. Prohibir que la gent voti, prohibir que la gent s’expressi per mitjà d’una papereta en una urna, és un signe diàfan d’inseguretat i de pànic. Pànic d’afrontar la realitat, pànic d’admetre el fracàs espectacular de la tirania. Per això, com més volen intimidar-nos, com més furibunds són els insults que rebem, com més delirants i rabioses són les desqualificacions que ens adrecen, més palesen la seva impotència i la desesperació que els causa saber que han perdut.

Eduard Sagarra: "Les identitats i nacions no es creen per llei, al contrari"

“El dret a decidir no és jurídic, és innat: els drets fonamentals no els dóna ningú, els tenim”

“Fa dos anys molts nacionalistes hauríem votat sí i no; ara diem sí i sí sabent que no vol dir que demà passat serem independents, sinó que donem un poder per negociar”

“Els països democràtics accepten la democràcia”

Està previst en alguna llei internacional el dret a decidir?
Ara mateix no el podem subsumir en cap de les figures existents en dret internacional comparat. És el mateix dret pel qual Algèria es va separar de França, o els Estats Units d'Anglaterra? No. Però, és el que Alemanya va fer servir per reunificar-se? Crec que sí, que es va fer d'acord amb el principi d'autodeterminació dels pobles, perquè figurava a la seva constitució. Quan van entrar a la UE 19 milions de persones i cinc landers, Europa no el discuteix, perquè entén que és un dret seu.El dret a decidir és l'aspiració d'un poble, nació o territori per, de manera il·lusionada, en democràcia i llibertat, i sota l'imperi de la llei, determinar el seu futur per esdevenir independent, confederal, federal, autonòmic, estat lliure associat o el que vulgui.Pot ser la canalització d'una il·lusió col·lectiva, per canviar les coses i tenir un nou encaix a Espanya, que no va contra res, sinó a favor de millorar unes relacions que estan malmeses.

Però l'Estat i el TC el neguen...
El dret a decidir no és jurídic, és innat: els drets fonamentals formen part de l'essència d'una societat, no els dóna ningú, els tenim, com el de pensament o el de manifestació, i els juristes i les lleis, el que han de fer és regular els drets i els valors, no imposar-los. La Constitució no pot negar el dret a la il·lusió o a les llibertats però quan es converteix en un dic de contenció, una camisa de força, s'estan juridificant drets fonamentals. No és anticonstitucional ni està prohibit enlloc que una col·lectivitat amb una llengua, cultura, tarannà i il·lusions col·lectives pugui expressar lliurement la seva voluntat i les ganes de negociar el seu encaix actual. Al revés: els tractats internacionals signats per Espanya plantegen el dret a l'autodeterminació, que és la voluntat de ser.

Isabel-Clara Simó: "#Cataloniawins"

Tendència mundial: #cataloniawins. Escampeu-ho.

En paraules de Vicent Partal. “La ciutadella ha caigut.” A la nostra alegria hi han contribuït diversos factors: les irracionals negatives del govern espanyol, aferrat a la lletra de la Constitució i oblidant que algun cop la Constitució hauria d'estar al costat dels ciutadans i no del poder, perquè la funció de les constitucions modernes és establir i defensar els drets dels ciutadans; hi han contribuït les amenaces, les prohibicions, les ridiculitzacions, les primarietats més inversemblants (la meva preferida: “No habrá votación: ha ganado la democracia”, de la senyora Camacho). I tot i això, a hores d'ara han votat 2.236.806 ciutadans, dels quals el sí/sí són el 80%.

Ara bé, esgotats els insults, sento que triomfa un argument: si comptem la població total (7.512.982) el nombre de votants és, ai horror, el 33%, i aleshores et diuen que això vol dir que el 67% està en contra. Ai, senyor! Aquesta barbaritat matemàtica, però, no resisteix les comparacions: sobre una població de 47.190.493, l'any 2011, el PP va ser votat per 10.830.693, i va tenir majoria absoluta, i tanmateix representa el 40% de vots, i per tant el 60% estaven contra Rajoy y sus muchachos. Voleu que ho calculem sobre un referèndum? A Escòcia, amb una població de 5.062.011, van votar no a la independència 2.001.924, que no arriba al 40% i això vol dir que els del sí eren el 60%. I és que amb números, com demostren els numeròlegs, s'hi poden fer meravelles. Als perdedors en la consulta més els valdria, en comptes de pesar xifres com abans pesaven paraules en una balança trucada, posar-se la gorra de pensar i iniciar una estratègia per a la negociació. A mi, el que m'interessa és una DUI, però, si fos espanyola, em posaria les piles i començaria a veure quants votants puc perdre o guanyar per solucionar problemes. Els han votat per a això: perquè governin. O no?

Font: elPuntAvui.cat