«Potser els espanyolistes s'adonaran d'aquest error algun dia, però quan ho facin la independència de Catalunya serà ja inevitable»El govern espanyol, el PP i el PSOE han triat el discurs de la por com a eix argumental per intentar aturar el desafiament independentista català. Aquest discurs es fonamenta en exposar totes les possibles calamitats que ens poden passar als catalans si ens independitzem: inviabilitat econòmica de l'estat català, caiguda del PIB, impagament de les pensions, sortida de la Unió Europea i de l'euro, etc. En definitiva, l'objectiu final és que abandonem el procés sobiranista per por al que ens pugui succeir.
Però el discurs de la por és un greu error estratègic abocat al fracàs. A la llarga, aquest discurs afebleix la posició de l'espanyolisme davant la imparable puixança de l'independentisme, pels següents motius.
En primer lloc, el discurs de la por és un error estratègic perquè l'Eestat espanyol no té credibilitat per brandar-lo. Espanya ha acumulat els darrers anys rècords de negligència i incompetència econòmica: ha assolit un deute públic sobre PIB superior al dels darrers 100 anys, ha ultrapassat el rècord històric de morositat bancària, i és l'únic estat europeu que ha tingut un nivell d'atur superior al 20% en tres ocasions els darrers 35 anys. Quan un país així pronostica futures calamitats econòmiques als catalans, és com si el pitjor alumne de la classe alliçonés un altre alumne sobre el que li pot passar si no fa el que ell diu.
En segon lloc, el discurs de la por està abocat al fracàs perquè és un discurs negatiu. Enlloc de fer com els anglesos, i intentar convèncer els catalans dels motius pels que ens convindria continuar a Espanya, l'espanyolisme esgrimeix un missatge carregat de negativisme. I cap discurs negatiu genera il·lusió col·lectiva, ni aglutina voluntats, ni aporta esperança d'un futur millor. Ans el contrari: el discurs negatiu acaba tornant-se contra l'estat espanyol perquè aquest és percebut cada cop més com un ens amenaçador i no constructiu, incapaç d'oferir res atractiu als catalans ni de formular solucions als nostres problemes.
En tercer lloc, el discurs de la por és contraproduent perquè permet als independentistes desmuntar-lo argument rera argument, enfortint així la solidesa argumental de l'independentistme. L'argument de la inviabilitat econòmica de l'estat català ha estat desmuntat a bastament per prestigiosos economistes com Kenneth Rogoff, Gary Stanley Becker i Erling Kydland. L'argument de la caiguda del PIB xoca amb la pràctica inexistència d’aranzels a Europa, fins i tot a països europeus no pertanyents a la UE com Noruega, Suïssa, Islàndia i Liechtenstein. L'impagament de les pensions és un argument absurd quan Catalunya ha tingut sempre superàvit de la Seguretat Social abans de la crisi i aporta el 29% del fons de reserva de les pensions. L’argument de la sortida de l’euro es desacredita per sí sol quan es constata que països com Mònaco, El Vaticà, Andorra i Montenegro utilitzen l’euro sense formar part de la Unió Europea. I finalment, l’argument de la sortida de Catalunya de la Unió Europea és contrari a qualsevol lògica econòmica perquè seria perjudicial per a Espanya (el 70% de les exportacions d’Espanya passen per Catalunya, i Espanya hauria d’assumir tot el seu deute públic, que ja és de 1 bilió d’euros) i seria perjudicial per a la pròpia Unió Europea (Catalunya seria contribuïdor net a les arques monetàries i hi ha més de 3.000 multinacionals europees instal·lades a Catalunya).
En quart lloc, el discurs de la por és un greu error perquè en el fons és un exercici de coerció i hostilitat a un poble. Amb aquest discurs, l'Estat espanyol està amenaçant els catalans amb represàlies si marxem, com el veto a l'entrada a la UE o a les Nacions Unides, i l'aplicació d'aranzels. El missatge és clar: “Os haremos la vida imposible”. Però l'efecte d'aquestes amenaces sobre els catalans és precisament el contrari: allunya emocionalment la població catalana de l'estat espanyol.
En cinquè lloc, el discurs de la por és una greu equivocació perquè la tossuda realitat econòmica espanyola contradiu i deixa en entredit constantment les manifestacions espanyolistes: augmenta la pobresa, els joves emigren a l'estranger, minva el poder adquisitiu dels pensionistes i l'atur no baixa. Aquestes són realitats incontestables que molts ciutadans pateixen cada dia en la seva pròpia pell. Hipotètics riscos d'un estat català xoquen amb una realitat inqüestionable, crua i dramàtica.
I finalment, el discurs de la por és un error perquè genera un efecte boomerang: el discurs de la por de continuar a Espanya. Segons molts economistes de reputació internacional com Nouriel Roubini, Joseph Stieglitz i Charles Robertson, l'elevadíssim endeutament i atur d'Espanya així com l'envelliment de la població aboquen Espanya a un llarg període d'estancament econòmic, amb una progressiva i continuada caiguda del poder adquisitiu dels ciutadans. Quin risc és major: continuar en una Espanya amb un futur fosc, o crear un Estat que dos premis Nobel diuen que seria un dels més rics d'Europa?
En conclusió, cada cop que l'espanyolisme esgrimeix el discurs de la por està en el fons enfortint el sobiranisme. Potser els espanyolistes s'adonaran d'aquest error algun dia, però quan ho facin la independència de Catalunya serà ja inevitable.
Font: naciodigital
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada