Carles Boix: "L'article 50"

En el procés polític actual a Catalunya els silencis de polítics i empresaris compten tant o potser més que les pressions públiques de l'Estat i les manipulacions dels mitjans de comunicació moderats . El president del Parlament Europeu, el Sr. Martin Schultz, de visita a Catalunya la setmana passada, va deixar clar que el procés d'autodeterminació català "no és un tema europeu, és un tema de Catalunya i Espanya que cal resoldre aquí". Per descomptat, això no es deu a cap mena d'ignorància o menysteniment perquè, com va dir a les seves declaracions, tot i que "la qüestió [catalana] és un tema que es debat contínuament a Brussel·les", "per nosaltres com a Unió Europea és impossible prendre posició". En altres paraules, la UE ha de callar perquè tant els catalans i els escocesos com els espanyols i els britànics són ciutadans europeus.

Aquesta posició d'exquisida neutralitat l'honora. De la mateixa manera que els posicionaments públics del Sr. Barroso i d'algun altre comissari fan tot el contrari. A la Comissió i al Parlament no els pertoca interpretar la llei. Si de cas, ho ha de fer el Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) -com ho va fer el Tribunal Suprem del Canadà, a petició del Parlament canadenc, sobre el cas del Quebec.

El que més s'acosta a una interpretació jurisprudencial dels tractats europeus sobre aquesta qüestió és, ara per ara, un article publicat per David Edward, exjutge del TJUE i, segons les seves paraules, unionista moderat, al Fordham International Law Journal aquest juliol. Com recorda Edward, el TJUE va aclarir (quan era Tribunal de Justícia de la CEE, a la sentència Van Gend & Loos) que el dret europeu té com a subjectes tant els estats membres com els ciutadans d'aquests estats. I que si els tractats no regulen una matèria expressament, cal acollir-se al seu esperit i a la seva estructura general per resoldre els problemes que se li plantegin a la UE.

Per això, davant de processos com l'escocès o el català, cal aplicar, en primer lloc, l'article 2 del Tractat de la Unió Europea (TUE), que estableix que la UE està fundada en el respecte per la "dignitat humana, llibertat, democràcia [...] i els drets humans, inclosos els drets de persones que pertanyen a minories". En aquest sentit, l'article 2 manté una certa proximitat amb l'article 1.1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (ratificat per Espanya l'any 1977), que reconeix el dret d'autodeterminació dels pobles. I cal, en segon lloc, recórrer a l'article 4.3 del TUE, que estableix que, d'acord amb el principi de cooperació sincera, la Unió i els seus estats membres s'ajudaran entre si "amb un respecte mutu complet" i "evitaran prendre cap mesura que pugui fer perillar l'assoliment dels objectius de la Unió".

La doctrina Barroso (i els diversos articles que els moderats catalans i espanyols han escrit als diaris) es basa a utilitzar l'article 49, que demana un acord unànime per admetre un nou estat, per concloure que els tractats deixarien d'aplicar-se a la part d'un estat membre que es declarés independent. Edward recorda, però, que el problema és que després de l'article 49 hi ha, efectivament, l'article 50. I l'article 50 indica que si un estat membre volgués sortir de la UE, primer hauria de notificar-ho al Consell Europeu, i que, sota la direcció d'aquest òrgan, la UE hauria de negociar els termes de la sortida. L'acord de sortida exigiria l'aprovació del Parlament i la majoria qualificada del Consell. I els tractats deixarien d'aplicar-se en la data especificada a l'acord negociat. Tanmateix, en cas de no haver-hi acord, només se suspendrien dos anys després de la notificació de la voluntat de sortida.

Un cop considerats conjuntament els articles 49 i 50, que en cap cas regulen explícitament un cas d'"ampliació interna" a la UE, la doctrina Barroso deixa de ser raonable. Davant d'un supòsit d'autodeterminació, conclou el jutge Edward, l'exclusió d'un nou estat és discutible i, en tot cas, no podrà ser mai automàtica. Primer, perquè els principis de la UE impedeixen castigar aquells que voten democràticament. Segon, per raons pràctiques: si l'article 50 imposa un procés de negociació i si estableix un termini de dos anys (en cas de desacord) és perquè la UE és un sistema normatiu extraordinàriament complex i delicat.

La negociació hauria de fer-se, a més a més, de forma cooperativa i amb bona fe perquè "mantenir la integritat política i territorial de la UE i els drets adquirits dels seus ciutadans és més important que l'acceptació cega de doctrines discutibles de dret internacional públic". Aquesta realitat, acaba Edward, hauria d'estendre's a Catalunya fins i tot si Espanya considerés la separació de Catalunya com a constitucionalment impossible. ¿Deu ser per això que el Sr. Schultz, imbuït de la mateixa cultura democràtica, afirma a la seva entrevista que "el que passi a Catalunya no afectarà l'estabilitat d'Europa"?

Font: ara.cat