De la cohesió popular no en tinc cap dubte. Em sembla evident que la gent és on ha de ser i com ha de ser. El suport internacional és més discutible però sóc també optimista. Més encara després de la setmana que hem passat.
La política internacional és el regne del cinisme. Els estats reconeixeran o no la nostra independència si els interessa a ells. Ningú no serà, per principis, al nostre costat. Però un cop dit això cal reconèixer que al nostre favor juga també un element interessant: la permanent antipatia que genera la gestió de la diplomàcia espanyola.
Aquesta setmana la Gran Bretanya i la Xina, per raons diferents, han cridat a consultes l'ambaixador espanyol, enfadades. Gran Bretanya per l'enèsima i absurda actuació a Gibraltar i la Xina perquè perquè l'Audiencia Nacional ha demanat la detenció dels seus màxims dirigents per genocidi en el Tibet -i ja fa gràcia que Espanya defense una nació sense estat i s'atorgue el dret a jutjar una dictadura quan mai no ha jutjat la seua de pròpia.
Poca broma: la mateixa setmana Espanya ha fet emprenyar dos dels cinc membres permanents de Consell de Seguretat de l'ONU. I no només això. Fa setmanes que Europa desautoritza l'estat una vegada i una altra. Des de les instàncies judicials, com ha passat amb les sentències de la PAH o la doctrina Parot però també des de les polítiques com hem tingut ocasió de veure aquesta setmana amb la financiació del corredor mediterrani el despreci de la comissió cap al fantasmagòric corredor central.
Tants errors diplomàtics espanyols només es poden explicar si és que ells estan molt convençuts que la independència de Catalunya no arribarà mai i que no hauran de lluitar mai, per tant, pel suport internacional. Però jo diria que estan jugant amb foc d'una forma que ja és massa evident i tot.
Font: VilaWeb
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada