Vicent Sanchis: "El punt de transgressió"

"Només a partir dels fets consumats la comunitat internacional apamarà de debò “la qüestió catalana” i prendrà part en el conflicte"

Es faci com es faci, es plantegi com es plantegi, el procés sobiranista de Catalunya haurà de travessar un punt de transgressió. És a dir, el llindar de la legalitat espanyola. Si no, no serà procés, només una flamarada popular i una escenificació parlamentària. Tothom sap que ni el govern ni les institucions de l’Estat espanyol toleraran una consulta que qüestioni el subjecte de sobirania, que constitucionalment i per sempre radica “en el poble espanyol”. Tothom sap també que unes eleccions “plebiscitàries” a Catalunya només poden tenir com a objectiu una proclamació unilateral d’independència, si és que guanyen les opcions que la tenen com a objectiu polític.

Es poden fer tantes voltes a la sènia com calgui, els partits i el govern catalans poden proposar-ho de totes les maneres imaginables i carregar-se tant com vulguin de “raons”, es pot parlar tant de “moderació” com sigui necessari, però, al final, caldrà que hi hagi un punt de transgressió, que haurà de basar-se en un principi estricte de democràcia. Un punt que comportarà l’esclat més dràstic del conflicte entre la concepció de sobirania espanyola i la catalana.

Només a partir d’aquell moment, dels fets consumats, la comunitat internacional apamarà de debò “la qüestió catalana” i prendrà part en el conflicte entre les dues parts segons els seus interessos. Si cal fer cas als moviments interns, el govern d’Artur Mas n’és del tot conscient i, de fa mesos, es prepara, amb més o menys eficàcia, en aquells fronts que considera estratègics: diplomàcia i relacions internacionals, agència tributària pròpia, mitjans de comunicació, assessorament jurídic...

També el govern de Mariano Rajoy creu que això acabarà passant. El seu objectiu és que aquest punt de transgressió sigui com més impresentable millor. Rajoy intenta escapçar el moviment sobiranista –que identifica equivocadament amb la figura d’Artur Mas– i dividir els partidaris del dret a decidir i de la mateixa independència perquè això no arribi, però, en tot cas, si passa, si la Generalitat organitza una consulta sense permís o si el mateix Mas convoca eleccions plebiscitàries, la preocupació de Mariano Rajoy és que tot plegat sigui indefensable, grotesc, ridícul. Que qui quedi en evidència internacional no sigui el govern espanyol, sinó la Generalitat, el Parlament i els partits catalans.

Per això és tan important que aquests partits no es fragmentin en un procés en què massa sovint només tenen en compte els propis interessos. I per això és determinant que el punt de transgressió, que serà necessari, sigui igualment defensable, homologable i raonable. Que no presenti cap escletxa que el converteixi en una farsa. I aquestes dues condicions ara semblen ben difícils de combinar.

Font: elSingularDigital