L'actitud d'uns i altres, amb algun matís més aviat insubstancial, és d'un cinisme exasperant. Sotmetre la consulta a una condició impossible és una presa de pèl majúscula, una entabanada dialèctica pròpia de polítics mesquins.
Però no és pas menys pervers perpetrar una pregunta que sigui una estafa monumental si el seu resultat, l'endemà, és d'impossible digestió davant la multitud d'interpretacions que se'n podrien derivar. L'epitafi 'estat propi' és un clar exponent d'una pregunta enrevessada que ens deixaria exactament on érem amb l'agravant que ens hauríem fet trampes al solitari.
Aquest és, ara mateix, el perill més notable dins de la majoria que defensen el dret a decidir al Parlament i la convocatòria d'una consulta. La majoria social ho té clar, claríssim. La majoria parlamentària, menys. Les pressions, en nom del consens, que estan fent destacats dirigents de formacions polítiques per aigualir la pregunta amenacen em soterrar el clam ciutadà. No és cap broma. Està passant.
Tant és, sembla ser, que els experts del Consell Assessor de la Transició Nacional ja hagin dit que la pregunta ha de ser similar a l'escocesa, clara i inequívoca, convidant als ciutadans a votar sobre si volen que Catalunya sigui un estat independent; una pregunta que permeti respondre 'si' o 'no'. Aquesta és la pregunta que espera el món, aquesta és la pregunta que s'ha fet arreu del món. Aquí, no obstant, determinades elits polítiques estan fent mans i mànigues per fer la pregunta més enrevessada possible.
I finalment, no és menys alarmant que davant la negativa anunciada amb llums i taquígrafs de no autoritzar la consulta, sota cap concepte, per part del Govern espanyol, n'hi ha que d'antuvi pretenguin convidar-nos a renunciar-hi. Sembla que n'hi ha que no tenen cap més horitzó que esperar plàcidament que el Govern espanyol impugni la consulta davant els amics del TC, que el TC suspengui la consulta d'immediat amb caràcter cautelar, per aleshores deixar-ho córrer. L'argument és simple: ho volíem fer però no ens deixen.
Sabent que no ens deixaran, sabent que tenim la raó democràtica amb nosaltres, sabent que estem parlant d'un dret que ens haurem de guanyar perquè el Govern espanyol no ens el reconeixerà, l'única opció digna, sensata i efectiva és insistir-hi, diguin el que diguin, utilitzant tots els camins democràtics al nostre abast, tots. El primer, la mobilització social, tal com ha recordat el mateix Josep Maria Álvarez (secretari general UGT Catalunya). Perquè aquesta és la fortalesa del procés, d'un procés cap a la llibertat que no promouen --ans al contrari-- ni les elits polítiques ni les econòmiques.
De fet, aquestes, estan ben espantades o en són hostils. Allò que ens fa forts, la fortalesa del procés, és la voluntat de la ciutadania i és en la mesura que aquesta voluntat sigui tenaç que guanyarem. Podem guanyar, tenim l'oportunitat de guanyar. Per tant, ara toca fer tot el que està a les nostres mans per guanyar i això és incompatible amb renunciar-hi al primer contratemps, al primer crit o a la primera esgarrinxada.
Font: tribuna.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada