Vull dir que, al llarg de tots els anys que n'hem estat parlant, tant a Catalunya com a Espanya hem anant construint un argumentari molt sofisticat i ampli sobre les nostres posicions. Des del catalanisme, es diu que tenim dret a decidir el nostre futur perquè som una nació, i expliquem la història, la llengua, la cultura, l'economia, el dèficit fiscal... Des del nacionalisme espanyol, que l'única nació és Espanya, que això és el fonament de la Constitució, que l'únic subjecte de sobirania és la nació espanyola, i expliquen la història a la seva manera i volen desmentir la manera com l'expliquen els altres... En aquest argumentari hi ha bestieses constatables, opinions lícitament divergents i algunes peticions de principi. En general el xoc de trens argumentals en aquests àmbits ens porta a discussions jurídiques complicades, a debats sobre la història fatigosos i sobretot a una paret metafísica sobre qui és el subjecte de la sobirania, sobre qui és i qui no és la nació.
Però si hem d'explicar el que està passant a un demòcrata de fora, jo diria que tot aquest argumentari tan sofisticat esdevé lletra petita al costat del titular que ens dóna la votació de l'altre dia al Parlament espanyol. ¿Tenen dret els catalans a decidir el seu futur? Diuen que no el setanta-cinc per cent dels representants espanyols (gairebé la unanimitat si en traiem catalans i bascos), però només el dinou per cent dels representants catalans. Aquest decalatge brutal l'entén tothom. I això no és una enquesta. És una votació amb tots els ets i uts sobre una única pregunta clara i concisa en una qüestió rellevant que afecta els catalans.
No hi ha cap democràcia al món que davant d'un decalatge d'aquesta mena cregui que no se n'ha de fer cap cas ni donar-hi cap resposta política. Per què Cameron permet que a Escòcia es convoqui el referèndum? No parla ni de la llei ni de la història ni de l'economia. Diu: perquè la majoria dels escocesos ho volen, i així ho han manifestat de forma lliure i democràtica. Si a més a més hi ha raons històriques, legals o econòmiques, magnífic. Però no fan falta. Només amb l'existència d'aquesta voluntat ja n'hi ha prou. Cap democràcia del món, ni la més jacobina, si tingués un decalatge d'aquesta mena, si l'opinió que és gairebé unànime en el conjunt de l'estat fos absolutament minoritària en el territori afectat, ho menysprearia i ignoraria. Ni a França ni a Itàlia (on no passa, perquè aquests percentatges són inimaginables). Ni tampoc, en tenim les proves, a la Gran Bretanya o al Canadà.
Imposar a un territori afectat -o a un sector o a una comunitat o al que sigui- una doctrina que hi és absolutament minoritària amb l'argument que és majoritària fora del territori afectat va en contra de l'essència de la democràcia. Podríem posar-ne milers d'exemples, fins i tot còmics. (Fer pagar democràticament el sopar a un dels comensals, perquè tots els altres hi voten a favor i només ell hi vota en contra; annexionar Portugal a Espanya perquè la majoria dels habitants de la Península ho volen, però amb el vot contrari de la majoria dels portuguesos; etcètera, etcètera.) No cal parlar ni de Constitucions ni de sobiranies ni de nacions. Parlem de vots. La metafísica és interpretable. Les votacions són clares. Gràcies a Rosa Díez i a la votació que va forçar per populisme i per oportunisme al Congrés espanyol, en tenim la prova física. La idea que s'ha de negar als catalans el dret de votar el seu futur la sustenten el setanta cinc per cent dels diputats de tot l'Estat, però només el dinou per cent dels diputats catalans. No cal dir res més.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada