Activitats i passatemps durant tot el cap de setmana a les escoles del barri!
Escola Tabor - Carrer de Cartagena, 231-239
dissabte, 30 de setembre del 2017
Marató de vòlei a la Sadeta
Activitats i passatemps durant tot el cap de setmana a les escoles del barri!
Escola de la Sadeta - Indústria 67
divendres, 29 de setembre del 2017
Festa Acollida Escola dels Encants
Activitats i passatemps durant tot el cap de setmana a les escoles del barri!
Escola dels Encants - Consell de Cent 560
Marató de jocs a l'Escola Fructuós Gelabert
Activitats i passatemps durant tot el cap de setmana a les escoles del barri!
Escola Fructuós Gelabert - Sardenya 368
Festa Major Escola Antoni Balmanya
Activitats i passatemps durant tot el cap de setmana a les escoles del barri!
Escola Antoni Balmanya - Carrer Freser, 101
dijous, 28 de setembre del 2017
Caminada pel Sí, de plaça Països Catalans a Av. Maria Cristina, divendres 29 a les 18:30
Porta domassos, estelades, samarreta del Sí...
Baixarem per Tarragona, envoltarem la (de moment) plaça Espanya i acabarem a la (de moment) avinguda Maria Cristina, a l'acte final de campanya.
No hi faltis! Mai més tindràs una altra oportunitat de fer una Caminada pel Sí.
MOLT IMPORTANT!!! Anuncia on votes
Informa als teus veïns de quin és el col·legi electoral que us correspon. Que tothom sàpiga on vota!
COM POTS FER-HO?
1. Descarrega't aquest Cartell veïns
2. Afegeix-hi el col·legi electoral que t'ha tocat, tot indicant-ne l'adreça bit.ly/onvotar
3. Imprimeix-ne diverses còpies
4. Deixa'n a les bústies dels teus veïns i penja'n a la porteria i a l'ascensor!
Assemblea Nacional Catalana
Vicent Partal: «No us en refieu…»
En aquesta batalla del cada dia, ahir es va constatar un notable canvi de to. La posició del govern espanyol en diversos fronts es va afeblint a una velocitat extraordinària cada hora que passa i molta gent comença a tenir la sensació que això ja ho tenim guanyat, que hem resistit el moment difícil i ara les coses se’ns posen de cara. Fa la sensació que Madrid ha perdut el control dels seus actes i que no sap què fer. De fet, aquests darrers dies pràcticament no ha fet res. Compartesc aquesta sensació que alguna cosa passa, però no us en refieu…
Aquestes darreres hores s’han esdevingut fets molt importants. El govern ha intensificat la pressió i encara ha fet anar el govern espanyol més a remolc que no anava, que ja és dir. Rajoy va afirmar dues vegades que el referèndum no es podria fer perquè havia estat desmantellat, i ara, en poques hores, tots hem vist com els membres de les meses rebien a casa les notificacions, com es desplegava una enorme varietat de mitjans per saber on ha de votar cadascú, com es constituïa el gruix de l’observació internacional i com es feien actes públics multitudinaris i sense impediments. El pla B –o C, o D, o vés a saber quin és– funciona bé, el referèndum avança i això ha originat un desànim constatable en la Brigada Piolín i en els seus comandaments.
Xavi Bundó: «Les costures del sistema»
Més enllà del que pensis i diguis. Més enllà del que facis diumenge (o dissabte, o demà). Més enllà de si et sembla bé o no. Has de reconèixer que l’1 d’Octubre és la mare de totes les tempestes democràtiques. És un mall contra el sistema sorgit de la transició. És el principal repte polític i social que ha tingut Espanya, potser Europa, en 50 anys. Això no presuposa res sobre el resultat ni tant sols sobre les conseqüències que comportarà, que són, ara mateix, impossibles de preveure. El que sí es pot dir, ara ja, és que el referèndum s’ha convertit en una bomba d’aire que està fent que les costures de la cotilla del 78 estiguin a punt de rebentar.
Han calgut només dues setmanes de tibar la corda per veure com es desfigurava tot l’estat de dret. I com el sistema de partits espanyols s’esventrava. No hem d’oblidar diverses imatges que hauran passat a la història. Els 10.000 policies i militars que han desembarcat en territori català al ritme de “a por ellos, oe”. La intervenció policial de milions de paperetes de vot. L’advertència d’inhabilitació al 75% dels alcaldes. La detenció d’alts càrrecs de la Generalitat. El tancament de pàgines web del govern i de particulars. La intervenció policial de cartells o pancartes on simplement hi deia “Democràcia”. La suspensió d’actes polítics. L’obertura de correspondència i la violació de la privacitat. El segrest de revistes. L’entrada a mitjans de comunicació i la identificació de periodistes. Escorcolls en impremtes i publicacions, alguns d’ells sense ordre judicial. Amenaces d’inhabilitació i de penes de presó per part de ministres i fiscals. Bloqueig i intervenció de les finances de la Generalitat. Intent de suspensió de l’autonomia dels Mossos d’Esquadra. L’aplicació pràctica de l’article 155 de la Constitució sense passar cap dels seus peatges burocràtics ni legals. I tot això, en dues setmanes. Les dues setmanes en què l’estat i les seves institucions han entrat en pànic davant la voluntat irreversible del Govern per fer el referèndum.
dimecres, 27 de setembre del 2017
Bernat Dedéu : «Cada persona és un mur»
Aquest moviment de repressió és només la forma de palesar que, durant massa dècades, a Catalunya les converses polítiques (xato, si aquí es pot parlar de tot mentre no hi hagi violència, etcètera) s’han fet sempre sota la tènue amenaça de les pistoles i de la coacció. Però recalcar tot això, que ara aflora sense complexos, no ens ha de fer oblidar la qüestió principal: a saber, la determinació del govern en ordir el referèndum. Afortunadament, Espanya no és Rússia ni som al segle XIX, terreny imperial: Rajoy pot tenyir Catalunya d’agents de la Guàrdia Civil, però ni l’exèrcit napoleònic seria capaç d’impedir una votació endreçada a centenars de col·legis electorals escampats per tot el territori, ni les seves tropes gosaran coaccionar centenars de ciutadans que es posin a les seves portes com un mur infranquejable, fet de carn i tremendament complicat de traspassar.
Josep Rull: «Ho tenim a tocar»
«Han caigut totes les caretes i avui veiem actuacions que podia haver fet perfectament un govern de Franco»Des de l’inici de la Revolució Industrial, fa gairebé 200 anys, Catalunya ha apostat per la modernització de les seves estructures econòmiques i socials. Aquest propòsit es manté viu, envigorit fins i tot per l’anhel col·lectiu de construir un país nou.
Òbviament, no partim de zero, sinó que hem prosperat molt, homologant-nos en força aspectes a les societats avançades d’Europa. Tanmateix, els potencials de Catalunya continuen essent enormes i podrien aflorar plenament si disposéssim de les eines adequades per tal de ser no només un país modern sinó un referent en modernització. De fet, sense bandejar l’autocrítica, podem estar orgullosos del que som i, sense abandonar la ponderació, podem ser ambiciosos en el que volem ser.
Aquests dies, però, no només no podem oblidar sinó que hem d’emfasitzar un punt crucial: la primera eina perquè un país sigui modern és la llibertat. Res del que puguem fer en infraestructures, en sostenibilitat, en urbanisme, en qualsevol altre àmbit d’acció del govern té cap mena de sentit si no és per a servir una societat lliure, una societat de persones lliures. I aquests dies ens estan negant aquesta eina primordial, essencial.
Ramón Cotarelo: «Tempus fugit»
Fa 13 anys que el PP va muntar una campanya en contra de la reforma de l'Estatut català recollint signatures "contra Catalunya" a tot l'Estat; 12 des que el PSOE ho "raspallés" al Congrés fins a reduir-lo a gairebé res; 11 des que els catalans ho aprovessin en referèndum; sis des de la primera consulta independentista a Arenys de Munt que va donar un 96% de sí a la independència; set des que el Tribunal Constitucional ho va triturar; cinc des del començament de les impressionants manifestacions de les Diades que Rajoy considera "rebomboris"; quatre des que Rajoy rebutgés totes les peticions de Mas; tres des de la consulta del 9N en la qual més de milió i mig de catalans va votar per la independència; dos des que les eleccions de desembre de 2015 van donar un Parlament de majoria independentista; un i mig des que el govern de gener del 2016 fixés un full de ruta cap al referèndum (i la independència) de 18 mesos.
No és una decisió precipitada, un salt en el buit, una improvisació. Tant és: el nacionalisme espanyol va considerar que es tractava d'un pla sorgit sobre la marxa, de manera irreflexiva, per ocultar la corrupció de CiU i el 3% i que es vindria a baix i es desinflaria com un suflé. Els mateixos catalans no farien res per fer-ho sinó que s'enfrontarien entre ells, com tenen per costum i, al final, no hi hauria res, ni full de ruta, ni referèndum ni, per descomptat, independència.
Tens dubtes sobre el referèndum? Vine a la parada i te'ls resoldrem, 28 de setembre. T'hi esperem!
El dimecres, 27: A la tarda de 6 a 9, Av. Gaudí/Provença
El dijous, 28: A la tarda de 6 a 9, Mallorca/Cartagena
Junts ho aconseguirem!
MOLT IMPORTANT!!! Anuncia on votes
Informa als teus veïns de quin és el col·legi electoral que us correspon. Que tothom sàpiga on vota!
COM POTS FER-HO?
1. Descarrega't aquest Cartell veïns
2. Afegeix-hi el col·legi electoral que t'ha tocat, tot indicant-ne l'adreça bit.ly/onvotar
3. Imprimeix-ne diverses còpies
4. Deixa'n a les bústies dels teus veïns i penja'n a la porteria i a l'ascensor!
Assemblea Nacional Catalana
Vicent Partal: «Què pot passar diumenge, què pot passar dilluns?»
És normal que en un moment com aquest molta gent tinga nervis. És lògic que, veient la importància d’això que passarà diumenge, notem papallones a la panxa i sentim neguit, excitació, tensió, il·lusió… És ben palès que el primer d’octubre marcarà un abans i un després i per això crec que no cal amagar ni reprimir els sentiments que ens envaeixen a tots.
Ara, permeteu-me que avui prove d’explicar-vos què crec que pot passar diumenge i què crec que pot passar dilluns. I, abans, admeteu-me una prèvia: què passarà diumenge i dilluns, ara mateix, no ho sap ningú del cert. Ni Puigdemont, ni Rajoy tampoc. Menys encara jo.
Per tant, no us explicaré els fets que passaran, amb absoluta seguretat, sinó que miraré d’explicar aquells que en bona lògica poden esdevenir-se. La situació ara mateix ja és revolucionària i té una dinàmica pròpia que ni tan sols els màxims actors poden controlar al cent per cent. Però no us espanteu, que això és normal. Sempre que han passat coses importants al món ha estat així. Diria, fins i tot, que és un símptoma que hauríem de valorar.
Pere Cardús: «El cop demolidor de Trump a Rajoy sobre l’1-O, en set moments i una relliscada»
El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, se la va jugar ahir anant a veure el president nord-americà, Donald Trump, cinc dies abans del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. La jugada podia sortir-li bé o molt malament. I és evident que Rajoy en va sortir escaldat, de la Casa Blanca. Sort que el seu equip ja havia anunciat que no divendres assistiria a la cimera europea de Tallinn, perquè el risc era encara més gran. El cas és que en la conferència de premsa, Trump va respondre les preguntes sobre l’1-O a Catalunya amb molts comentaris que posaven Rajoy en evidència i que la Moncloa no es devia pas esperar.
La resposta
La primera cosa que cal observar és que va ser Rajoy que es va afanyar a donar la primera paraula a un periodista espanyol, el corresponsal de l’agència EFE, que va fer la pregunta tal com convenia al govern espanyol: què en pensa de la situació de Catalunya? Dóna suport a l’actuació del govern espanyol? La resposta de Trump: ‘Espanya és un gran país i hauria de continuar unit. Hem anat veient com avança la situació, que fa segles que va avançant. No sabem si votaran. El president Rajoy dirà que no, però crec que la gent s’hi oposarà. És només una opinió personal meva, però crec que Espanya hauria de continuar unida.’
dimarts, 26 de setembre del 2017
Salvador Cardús: «Al carrer, les xarxes i les urnes»
Si el 1991 vam assistir a la primera guerra televisada, la de l’Iraq, vint-i-sis anys després haurem assistit a la primera guerra guerrejada a la xarxa: la de la independència de Catalunya. Amb una diferència fonamental: mentre que a la primera es televisaven les trajectòries dels bombardejos, a la segona combaten a internet, d’una banda, l’humor que domestica la ràbia i les crides a la mobilització al carrer, i, de l’altra, els atemptats als drets bàsics d’un estat de dret, inclòs el recurs a les seves clavegueres.
LA SITUACIÓ de Catalunya en el mapa, al contrari d’altres vegades, ens haurà salvat d’una guerra cruenta. La geopolítica -la pertinença a Europa- i la globalització econòmica -amb milers de multinacionals que troben a Catalunya un espai idoni- ens fan invulnerables a la violència armada de l’estat espanyol. Un estat que -Tribunal Constitucional, fiscals i Guàrdia Civil a part- busca en el combat informatiu -és a dir, en la mentida- la justificació d’una repressió antidemocràtica sense traspassar el llindar que no li és permès. No: aquesta vegada no bombardejaran Barcelona.
Germà Capdevila: «Què faran? Què farem?»
Tot el desplegament repressiu de l'Estat dirigit a atemorir a qualsevol ciutadà vinculat amb l'organització del referèndum –o fins i tot als votants– ha resultat un fracàs. El govern segueix determinat a celebrar la consulta vinculant, els observadors internacionals han confirmat la seva presència, i la població respon amb més mobilitzacions pacífiques i festives on les cançons i les imatges de Piolín són protagonistes.
Què farà aleshores l'Estat amb tota la força acumulada per impedir el referèndum? Què en farà de tants efectius policials i militars, de tantes furgonetes, dels camions amb canó d'aigua, amb tot l'aparell judicial al caire del col·lapse? De veritat que cometrà l'immens error d'intentar impedir la votació de l'1-O?
Quim Torra: «Fundar la República»
"Que la sort i Santa Eulàlia ens hi acompanyin. El dia de la victòria s'atansa"Diumenge votarem en el referèndum d'autodeterminació de Catalunya. És irreversible. La revolta catalana s'ha fet present. I amb ella, la bàrbara repressió de l'Estat, que ha despullat i deixat a la intempèrie totes les misèries de l'Estat impropi. Res de nou, ho coneixem prou bé. Com deia els anys vint Joan Salvat-Papasseit: "La invasió, ¿no és un fet? L'escarni, ¿no és constant?... Feu-vos, doncs, un gran mèrit d'ésser separatistes". I amb tot el meu cor, ens desitjo una gran victòria.
Fa 300 anys que esperem aquest dia. Una llarga i estranya revolució, la nostra, que arrenca de la “Zona Zero”, Barcelona, el Born, a migdia del dia 11 de setembre de 1714 i que va necessitar renèixer amb la Renaixença i modernitzar-se amb el Modernisme i ordenar-se amb el Noucentisme i viure un 14 d'abril amb un aire dolç i pur de primavera i patir la guerra del desastre nacional i resistir una de les pitjors dictadures etnocides que han existit, el feixisme franquista, i encara haver d'esperar, pacient, una llarga travessa dins la gàbia de la constitució espanyola. Ésser un país ocupat, ja ho té, això (i, per cert, a tots els que negaven que érem un país ocupat i feien mitja rialleta quan us dèiem que ens tracten com una colònia, una forta abraçada).
Oriol Farrés: «Estat desgovernat»
Hi ha quelcom de realment inquietant en el llenguatge de l’opressor. Els eufemismes, els sobreentesos. “No m’obligueu a fer el que no vull fer”, va dir Mariano Rajoy. Des del govern central, diuen que no han intervingut la Generalitat. Diuen que no han intervingut la hisenda. Diuen que tampoc pretenen intervenir els Mossos. Només és una operació de “coordinació” (paraula de José Antonio Nieto, número dos d’Interior, a La Sexta Noche). Tot això no sols és un insult als mínims ètico-polítics exigibles. És un insult a la intel·ligència. És la negació de l’evidència.
Contra aquesta estratègia mediàtica per fabricar relats ad hoc, cal dir les coses pel seu nom: s’està aplicant l’article 155 de la Constitució per la porta del darrere. S’ha suspès l’autonomia de Catalunya. És un estat de setge encobert. Des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (2010), l’estat espanyol viu sense constitució territorial. I si el dret està suspès (almenys en aquest àmbit concret), aleshores tot és possible.
Roger Castellanos : «Ja som ciutadans republicans»
"Al referèndum de l’1 d’octubre no tan sols decidirem la independència política del país, sinó sobretot la realització plena de la nostra condició de ciutadans"Els catalans i les catalanes a hores d’ara ja som ciutadans republicans. Ho hem demostrat amb escreix durant anys de mobilització permanent i massiva, caracteritzada invariablement per l’acció cívica i pacífica. El sol fet d’haver demostrat aquesta capacitat d’organització col·lectiva, seguint una estela centenària de moviment associatiu, ja sigui d’àmbit cultural o bé sindical i polític, esdevé una mostra clara d’aquest fet. El nivell de fraternitat republicana i de consciència comunitària, a més, no sols s’ha demostrat amb les grans manifestacions de l’11 de setembre i amb la resposta popular a la repressió de l’Estat.
Petites gestes de solidaritat ciutadana també ho constaten; a saber, la provisió d’aliments als conductors aturats als grans embussos que es van produir arran dels atemptats de les Rambles, així com a la concentració de rebuig a les detencions polítiques del règim; o bé el respecte a la via pública, pràcticament impol·luta després de la concurrència massiva de manifestants; o bé els aplaudiments als Mossos d’Esquadra, després de la seva actuació decisiva enfront al terrorisme, fet que no tan sols demostra aquesta consciència cívica i republicana, sinó sobretot l’anhel de veure’ns correspostos per unes forces d’ordre públic que abandonin les reminiscències de l’antic règim i es converteixin en una veritable policia republicana.
Pere Pugès: «Els fets de Saragossa»
Més enllà de les anècdotes sobre la localització dels policies que havien de garantir l’ordre diumenge a Saragossa, sobre el moment en què els que estaven reunits en l’assemblea de càrrecs electes van voler sortir de la reunió i uns dos-cents feixistes els ho van impedir durant unes hores, o sobre si aquesta reunió també va ser tractada de més o menys il·legal pel govern espanyol, hi ha un tema molt més de fons que no se’ns pot escapar.
En primer lloc, benvinguda la iniciativa. Mai no és tard si s’arriba a l’hora. O mai no és tard si la dita és bona. Però em temo que, aquesta vegada, la iniciativa arriba en el temps de descompte i en té poc, de bona, perquè és com un ‘déjà vu’ que ja sabem com acaba.
dilluns, 25 de setembre del 2017
Joan Manuel Tresserras: «Votar l'1-O, poder popular»
La imminència del referèndum ha fet caure les màscares. L’assetjament habitual de l’Estat a les reivindicacions catalanes ha derivat cap a una violència de rang superior. Violència que involucra cossos policials, jutges, fiscals, ministres, mitjans de comunicació, clavegueres... Una violència no pas improvisada sinó llargament i minuciosament planificada. Completada fa poques hores amb l'intent de subordinació forçada dels Mossos d’Esquadra.
El missatge que aquesta repressió barroera transmet és clar: l’Estat i els seus valedors han renunciat a fer propostes, a argumentar, a seduir, a convèncer, a fer dubtar. No tenen res a dir més enllà d’invocar una legalitat estrafeta convertida en la seva arma més amenaçadora. L’Estat reconeix així que una part substancial de la població catalana només pot ser retinguda com a súbdita per la via de la dominació i la imposició.
Víctor Alexandre: «La suspensió dels Drets Civils»
El 27 de febrer passat, en un article publicat a El Món, vaig escriure que ens enfrontem al feixisme. De fet, aquest era justament el títol: “Ens enfrontem al feixisme”. Aleshores, ara en fa set mesos, encara no havien passat les coses que estan passant aquests dies. L’Estat espanyol encara confiava que el procés català s’autodestruiria, com ho feien les cintes magnetofòniques de la vella Missió: impossible, i que els catalans, capcots, submisos i resignats, assumiríem que som inferiors mentals sense capacitat de decidir sobre la nostra pròpia vida. Però això no ha passat. Al contrari, Catalunya manté impertorbable el seu objectiu de llibertat, i l’Estat espanyol, fidel a si mateix, opta per la via de la violència. No, no és una violència de sang i fetge. De moment. És una violència d’una altra naturalesa, una violència jurídica, governamental i policial que s’expressa per mitjà de cossos armats i que es dirigeix contra ciutadans anònims, funcionaris, regidors, alcaldes, diputats, consellers, presidenta del Parlament, president de Catalunya i empreses, entitats i institucions.
Vicent Partal: «El bot del vot: la desbocada força dels cavalls»
Em sembla que va passar la primera vegada que vaig anar a Arenys de Mar. Encara tenien la riera i quan plovia baixaven els ‘bots’. Al Maresme, un bot és un colp d’aigua que crea una mena de paret vertical, que arriba de sobte i que és capaç d’arrossegar qualsevol cosa que trobe. Espriu explica el fenomen en un dels seus poemes més coneguts (‘quan la desbocada força dels cavalls / de l’aiguat de sobte baixa pels rials’), però jo no n’havia vist mai cap. I em va impressionar. Va baixar un bot i es va endur, efectivament, tot el que tenia al davant.
Aquest cap de setmana he recordat aquella imatge, veient els estudiants eixir de la vella facultat central de la Universitat de Barcelona amb les mans plenes de butlletes, escoltant els crits de la plaça de Sant Jaume quan han començat a ploure butlletes del cel, sentint els espectadors de Montilivi junts, fossen de l’equip que fossen, brandant butlletes a les mans i afirmant que votaríem, escoltant els aplaudiments efusius en una homilia a Montserrat que demanava que parlassen les butlletes, mirant la Paeria de Lleida empaperada d’humils cartells ciclostilats i butlletes, i sentint els crits davant l’Ajuntament de Mataró reclamant les butlletes i el repic de claus enmig del concert dels Manel, mirant com la Ràpita aplaudia Lluís Salvadó i els altres detinguts, mentre circulaven les butlletes de mà en mà.
Iu Forn: «Ara depèn de nosaltres»
Era allò que “La llei és sagrada. I, oi que la llei no permet creuar un semàfor en vermell? Doncs si se'l salta, la llei ha de castigar-lo”. Que sí, que estem d'acord, però aquí hem oblidat que aquest semàfor ha estat funcionant amb un comandament a distància que permetia canviar els colors a gust. I el comandament el tenien ells. I l'ha usat com els ha convingut. Sense cap mania.
Exemples?
José Rodriguez: «Benvingudes incerteses»
En tot cas, les incerteses no sempre són dolentes. Si tot anés com diuen els manuals i les prediccions racionals, l’Estat espanyol hauria guanyat fa temps el moviment independentista. Ells tenen la majoria d’institucions, la força i la capacitat d’un estat de combatre qualsevol dissidència que amenaci la seva supervivència. Poden comprar, subornar, negociar, amenaçar i imposar la força, sense massa costos.
A més, amb l’estat espanyol els independentistes estan atrapats en una paradoxa. Vivim una democràcia de molt baixa qualitat que no ofereix cap sortida pactada per arribar a un referèndum a Catalunya. Però aquesta democràcia no és percebuda, tot i que si segueixen així pot canviar, com a suficientment opressiva per una part de catalans per justificar una rebel·lió ciutadana, com ara una vaga general indefinida. Amb aquest escenari, el sorprenent no és que els independentistes no haguem guanyat encara, sinó que encara no haguem perdut.
dissabte, 23 de setembre del 2017
El CCN presenta el documental «Interès d'Estat» amb debat posterior, 26 de setembre. T'hi esperem!
Vegeu-ne un tastet a: link Interès d'Estat.
Junts ho farem possible!
Endavant, República!
Equip de Coordinació
Vicent Partal: «A votar»
Les conseqüències d’aquest vot són, per tant, enormes. Ens poden portar ni més ni menys que a la proclamació d’una república independent, d’un estat nou, ara ja sense cap més restricció que aquelles que sobiranament vulguem assumir com a societat.
Per això l’Estat espanyol ha reaccionat amb fúria. Espanya ha entrat en una espiral repressiva que ignora deliberadament fins i tot les seues lleis. Saben que el triomf del sí obrirà la porta a una etapa definitivament diferent. Potser no serà encara la independència del tot, que en casos com aquest sol necessitar un parell d’anys per a consolidar-se. Però sens dubte que no serà ja, mai més, l’autonomia actual –suposant que encara en quede, d’autonomia, o d’allò que enteníem en un temps que era l’autonomia.
Odei A. Etxearte: «El que no es pot requisar»
Font: elPuntAvui.cat
Estàs preparat? Manual pràctic de seguretat i actuació per als dies convulsos
Vivim dies intensos i, en certa manera, convulsos en el camí cap a l’exercici de l’autodeterminació de Catalunya. L’estat espanyol ha posat la directa sense contemplacions per mirar d’impedir el referèndum de l’1 d’octubre. Tanmateix, el govern, el parlament, set-cents cinquanta batlles i les entitats més fortes del país estan determinats a fer-lo i a implementar-ne el resultat a continuació. Per tant, si la pressió internacional sobre Rajoy no comença a fer efecte, poden venir jornades encara més intenses. És en aquest sentit que em permeto de compartir unes quantes recomanacions pràctiques per a demòcrates que vulguin ajudar a garantir l’exercici dels drets fonamentals i les llibertats més bàsiques de qualsevol democràcia. Som-hi.
Combatre els rumors
Els rumors són una de les armes més efectives en situacions de conflicte. L’aparença de veracitat i la sensació de donar a conèixer informacions secretes i transcendentals afavoreixen molt la seva propagació. Com qualsevol fenomen viral, els rumors s’escampen molt fàcilment perquè les víctimes són els primers que contribueixen a fer-los circular. A la Segona Guerra Mundial –l’autèntic laboratori de proves de les fàbriques de rumors– el boca-orella funcionava de meravella i les ràdios oficials i clandestines ajudaven a rematar la feina. Actualment, els circuits dels rumors són més potents i més eficients perquè aprofiten les xarxes socials i els xats d’amistat i família a un ritme vertiginós.
Quim Torra: «A vèncer l’impossible!»
Vivim hores extraordinàries. Som allà on havíem de ser. Estem tocant la independència amb la punta dels dits, gairebé li fem pessigolles i per això aquesta continua essent la revolució dels somriures. O és que la llibertat no ens fa més feliços?Al llarg de l’última dècada, hem vist un poble abraçar la causa de la llibertat, un poble que ha estat lliure, que se sent lliure i que vol tornar a ser lliure. L’anhelada llibertat d’un poble que recuperava els seus orígens i les seves emocions més pregones. De fet, hem estat originals, hem tornat als orígens. Senzillament, hem vist un poble normal que vol ser normal. I us asseguro que el més normal del món és tenir un estat propi. El que és estrany, estranyíssim, és malviure dins d’un estat impropi. Un estat que utilitza tots els seus poders, tots, per a alimentar el discurs de la por. Doncs la nostra resposta és: contra l’amenaça, democràcia!
La nostra força és la força de la majoria, la de la gent que s’estima el seu país, que el somnia complet i lliure, que el viu apassionadament, i que per sobre de tot, el vol solidari i just i pròsper.
Xevi Xirgo: «La pregunta»
Font: elPuntAvui.cat
Germà Capdevila: «Votarem»
Sembla clar que el dia D serà l’1 d’octubre. L’Estat està preparant un desplegament sense precedents en l’Europa democràtica contemporània per impedir una votació. És precisament l’1 d’octubre quan els ciutadans d’aquest país haurem d’estar a l’altura. Preparem-nos per a un dia llarg i intens. Portem entrepans i begudes, perquè és probable que ens hàgim d’instal·lar als llocs de votació durant tota la jornada. Cap efectiu de cap força de seguretat s’atrevirà a res davant de 50, 100 o 300 ciutadans que encerclen les urnes de manera pacífica, festiva i alegre. Sobretot això: de manera pacífica, festiva i alegre. La desesperació més gran de l’Estat és no trobar la imatge més preuada per a la seva estratègia: una escena de violència, una foto d’una càrrega policial, un clip de vídeo d’un enfrontament. Estem donant una lliçó de democràcia al món sencer. Estem guanyant la llibertat amb cançons, amb clavells i amb abraçades. Els parlaments d’Irlanda, Gran Bretanya, Dinamarca, Noruega, Bèlgica i d’altres i la premsa internacional de manera gairebé unànime censuren l’actuació de l’Estat. El mateix ministre d’Afers Exteriors espanyol ha hagut de justificar-se davant de l’assemblea de l’ONU. Calma i tranquil·litat. Votarem i guanyarem.
Font: elPuntAvui.cat
Antoni Bassas: «“Tumultuari”: la mentida repetida mil vegades»
Font: ara.cat
Mercè Barceló: «On és ara l’estat de dret?»
Una Constitució com l’espanyola, que proclama un estat de dret i democràtic, conté els elements suficients per canalitzar amb ple respecte a la llei i per procediments democràtics les aspiracions dels seus ciutadans, fins i tot quan aquestes són contràries al pacte constitucional inicial. Aquestes eines que els dirigents de l’Estat (i els partits que els donen suport) tenien al seu abast per aconduir les legítimes aspiracions de la ciutadania de Catalunya -primer per reformar l’Estatut, després per celebrar un referèndum- han estat maldestrament malbaratades i s’ha preferit seguir el camí de la repressió. Però com que la repressió no és el camí ordinari de l’estat de dret i democràtic per solucionar problemes polítics, els ha calgut haver de pervertir l’ús dels instruments jurídics a l’abast per contenir l’actuació de les institucions catalanes i la reivindicació massiva de la ciutadania de Catalunya.
Ferran Sáez Mateu: «Catalunya segons un ‘señorito’»
“ La epilepsia catalana es de la especie «epilepsia sin tratamiento»”. El nacionalismo no tiene cura definitiva. [...] Ahora únicamente cabe hacer lo que hizo Mao Zedong en 1937, ante la invasión japonesa de China: impulsó el Frente Único Antijaponés, aliándose con Chiang Kai-shek, y dejó para más adelante su guerra civil contra el Kuomintang. Primero el atacante de la Nación, y luego el adversario de clase. Pues eso: ahora, en España, un frente unido constitu- cional, sin matices ni ocurrencias”. Aquestes frases corresponen al final d’un article que el diari El País va publicar dijous de la setmana passada. El signava José María Rodríguez de la Borbolla y Camoyán, destacat membre del PSOE d’Andalusia, expresident de la Junta entre el 1984 i el 1990 i besnet de Pedro Rodríguez de la Borbolla y Amozcótegui de Saavedra, ministre d’Alfons XIII. Gent senzilla, ja ho veuen. Tant els Rodríguez de la Borbolla com els Camoyan -sobretot aquests últims- fa segles que remenen cireres a Andalusia, ininterrompudament. Després parlarem d’aquest detallet, justament perquè l’autor de l’article fa referència als “adversaris de classe”.
Albert Om: «Carta a Miquel Iceta: 'Si no hi vas, ells voten'»
Me l’hauria imaginat, senyor Iceta, ocupant aquests dies la posició política que li ha pres Pablo Iglesias: la defensa de les llibertats democràtiques i d’un referèndum per a Catalunya. Me l’hauria imaginat, també, liderant amb orgull els catalans que volen votar i que volen votar que no.
En canvi, potser no me l’hauria imaginat, enmig d’un mar d’estelades, denunciant als carrers de Barcelona l’atropellament democràtic, però sí anant dimecres a la plaça Sant Jaume, al costat, per exemple, de Camil Ros, de la UGT, o de Javier Pacheco, de CCOO. Allà hi eren les entitats socials amb qui treballen habitualment els socialistes catalans. Esclar que, fa un temps, tampoc no me l’hauria imaginat repiulant i aplaudint els articles de Duran i Lleida. Sap com sí que me l’hauria imaginat? Denunciant, amb la seva retòrica brillant, la paradoxa en què ens trobem: que el referèndum és il·legal perquè no s’ha pactat i que no es pot pactar perquè és il·legal.
Vicenç Villatoro: «Cassolades»
M’HA IMPRESSIONAT el gruix de les cassolades en molts llocs del país. Equivocat, les veia com una forma de protesta residual, primitiva. Les cassolades no tenen una explotació mediàtica brillant, no tenen foto de portada, no llueixen gaire a la tele. No permeten guerres de xifres. No les senten ni Merkel ni Rajoy, tampoc Puigdemont. Semblen una cosa d’estar per casa, antiga. Però aquests dies l’hora de les cassolades m’ha enxampat en cotxe per barris menestrals i populars de ciutats mitjanes i es feien sentir d’una manera nítida i potent. Potser precisament gràcies a aquest caràcter primari, essencial: la cassolada és una manera pura de protestar i desfogar-se. De fer notar el teu malestar sense sortir de casa. I és també un tam-tam social, al veïnat, una manera de dir-se els uns als altres: no estem sols, n’hi ha uns altres que potser no es veuen, a casa seva, que estan emprenyats com tu. Paradoxalment, la cassolada és la majoria silenciosa que es posa a fer soroll. I és la prova de la inutilitat de la política d’ocultació dels problemes que ha adoptat el govern espanyol. Creuen que prohibir el referèndum acabarà amb aquest malestar. Poden requisar les paperetes, les urnes i els cartells. No podran requisar mai les cassoles.
Font: ara.cat
Antón Losada: «La fal·làcia legalista»
La demanda política de reconeixement nacional i més autogovern que arribava des de Catalunya només suposava un problema per al PP i el discurs unitarista sobre el qual s'ha armat la unitat de la dreta. Lluny d'afrontar el seu problema i preparar-se per a una inevitable reforma constitucional i la fallida que podia suposar en el partit, Mariano Rajoy i els seus van decidir convertir Catalunya en un problema per a tots els altres, replicant l'estratègia d'acorralament practicada al seu dia per José María Aznar contra el nacionalisme basc i el mític Pla Ibarretxe.
La voluntat de votar en referèndum el seu futur, aclaparadorament majoritària entre els catalans, suposava una demanda política que Rajoy tampoc no podia gestionar sense obrir profundes ferides en el seu partit. L'únic que Mariano Rajoy no pot fer a Catalunya és precisament allò que tots els altres li demanen que faci: parlar de política. I el cert és que ho ha aconseguit. Ha convertit un assumpte polític en un judici penal i tots sense excepció han caigut en la trampa.
Joan Queralt: «A l'Estat hi ha molts llicenciats en dret per la universitat de Guantánamo»
Creu que "aquesta revolució pacífica i transversal, ni "upper Diagonal" ni masses arrauxades, costa d'entendre fora"
Joan Josep Queralt (Barcelona, 1951) és catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Barcelona i expert en Dret Constitucional. Director de Transjus, l'Institut d'Investigació de la Facultat de Dret. Membre del Col·lectiu Praga, que aplega juristes que defensen el dret a decidir, Queralt coneix a fons el funcionament de la justícia espanyola i el Tribunal Constitucional, del qual n'ha estat lletrat (1988-92). Les seves intervencions mediàtiques no han erosionat el seu rigor acadèmic, sempre de la mà del compromís polític i d'un verb irònic que sap dosificar.
- Votarà l'1 d'octubre?
- Sí.
- Creu que podrà?
- Espero poder votar.
- Què està passant?
Jordi Bianciotto: «La taca creix»
Doncs bé, entre totes les maneres de fer simpàtica la idea d’Espanya als catalans, el govern del senyor Rajoy han triat la més irresistible. Gràcies a les seves diligències, des de dimecres ja no és que el ‘processisme’ es faci fort sobretot al voltant d’un nucli dur cada cop més escalfat, tendència que s’insinuava en els darrers mesos, sinó que, molt més important, ara la taca s’ha fet més gran i inclou gent que fins l’altre dia arrufava el nas. Fer que tot d’una el Barça surti en defensa del dret a decidir, que el festival Primavera Sound condemni abusos als drets civils, que vagin a una estibadors portuaris i universitats, i que s’alcin a cantar Els segadors noiets de piercing i "litrona" i assistents del Liceu és un mèrit que cal reconèixer-li.
“No hi ha cap estat democràtic en el món que accepti el que estan plantejant aquestes persones”, va dir, fent-se l’escandalitzat, Rajoy en al·lusió al referèndum no pactat amb l’estat.
Aleix Sarri: «1-O: la millor aportació catalana al projecte europeu»
En contra del què diuen els mitjans espanyols BOE-dependents, Juncker va dir el què va dir sobre el referèndum català, i no ha rectificat pas. Amb tot, el seu portaveu Margaritis Schinas, que és part de l’aparell del PP a Brussel·les, porta tres dies gloriosos negant que hi hagi cap problema a Catalunya.
Schinas però, no és l’únic infiltrat del PP a Brussel·les. Rajoy va donar suport a Juncker a canvi de col·locar a dit la seva vice-cap de gabinet, i l’ambaixada espanyola té fulls d’Excel dels càrrecs de tots els funcionaris espanyols a les institucions europees per promocionar-los segons la seva fidelitat al règim. Són molts els funcionaris catalans a la UE que no diuen el què pensen sobre procés per por a ser represaliats. D’altres venen els seus serveis a les autoritats espanyoles a canvi de promocions.
Nerea Rodríguez: «Allò que tenen en comú un estibador i un capellà»
I això és exactament el que ha passat aquests darrers dies a Catalunya. Per si algú en dubtava, de l’excepcionalitat de tot plegat, de sobte estibadors i capellans apareixen junts en una fotografia totalment inaudita, on bàsicament s’hi llegeix indignació i fermesa. Amb les accions dels darrers dies, l’Estat s’ha quedat sense pràcticament cap suport a Catalunya: entitats socials, sindicats, patronals i col·legis professionals i entitats esportives de tot tipus han sortit a defensar les institucions catalanes.
Madrid ja ho té molt difícil per governar Catalunya. En menys d’una setmana el govern espanyol s’ha carregat la poca -poquíssima- credibilitat que li quedava. Tant és així, que l’Estat ha aconseguit que tot el món observi amb sorpresa i admiració què tenen en comú capellans i estibadors: Catalunya. I la seva gent i les seves institucions.
Font: elMon.cat
Eduard Voltas: «No hi comptaven»
"L’estat no improvisa. El cop d’estat contra l’autogovern de Catalunya s’està forjant des de fa temps. Però ha trobat una resistència inesperada"Anem set mesos enrere. Dilluns 20 de febrer de 2017. A la premsa de Madrid es produeix un fet insòlit, que genera molts comentaris a la capital d’Espanya: el diari El Mundo publica, i destaca en portada, una entrevista en profunditat amb el president del consell d’administració de PRISA, empresa editora d’El País, el diari de la competència. L’històric rival, el gran enemic empresarial. Signa l’entrevista Cayetana Álvarez de Toledo, XIII marquesa de Casa Fuerte, periodista, exdiputada del PP i directora de l’àrea internacional de la fundació FAES que presideix José María Aznar. No és només un esdeveniment periodístic i empresarial. És el poder entrevistant el poder. I parlen de Catalunya en els següents termes:
—Los separatistas dicen que van a colocar las urnas para un referéndum sobre la independencia. ¿Qué debe hacer el gobierno?
—El Gobierno tiene que ejercer su poder legítimo. Hasta ahora no lo ha hecho. Ha desviado su responsabilidad hacia el Tribunal Constitucional. (...)
—¿Qué quiere decir con “ejercer su poder legítimo”?
—El Gobierno tiene en la ley y en la Constitución toda clase de instrumentos. Si tu no pones freno a una actividad ilegal, la actividad ilegal continúa y empeora.
Jofre Llombart: «O Mambo o Rambo»
Unes hores abans dels fets del 20S, el govern espanyol va donar per “neutralitzat” el referèndum després dels escorcolls a les seus d’Unipost a Terrassa i a l’Hospitalet de Llobregat. A més de “neutralitzat”, altres fonts de l’Estat van fer servir la paraula “desarticulat”. Més enllà d’aquest llenguatge més propi d’una organització terrorista que d’una votació, sobta una contradicció flagrant: Si el referèndum està “desarticulat”, què hi fan 6.000 agents extra de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional?
És ben evident que, de la mateixa manera que s’han intervingut les finances de la Generalitat i les ha absorbit el ministeri d’Hisenda, s’estan substituïnt els Mossos d’Esquadra pels altres dos cossos policials. Tres vaixells, centenars de vehicles i milions d’euros en hores d’extres i complements salarials per desplaçament. La justícia persegueix la Generalitat perquè creu que ha desviat 6,2 milions d’euros per organitzar el referèndum. El cost policial per intentar evitar la votació superarà còmodament aquesta xifra el dia 5 d’octubre (dia en què acaba l’ordre especial del ministeri). Dit d’una altra manera: val més la repressió que la organització.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)