Xevi Xirgo: «L'Estat té un problema»

La frase no és meva. És del diputat Lluís Llach (se'm fa estrany, això de dir-li només diputat, a Lluís Llach) durant el col·loqui que ell i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, van mantenir ahir al cicle Moment Zero que organitzava aquest diari. “L'Estat té un problema faci el que faci”, va deixar anar Llach en ser interrogat, un cop i un altre, sobre els obstacles amb què toparà el procés a partir d'ara. I la presidenta Forcadell ho va reblar renyant metafòricament el públic: “Els catalans som pessimistes de mena (...), però, no recorden el 6 a 1 del Barça?” Ho van fer tan bé, tots dos, que ni ho va semblar, que ens renyessin. Perquè en realitat, més que renyar-nos, van apel·lar a l'autoestima i a la capacitat imparable que té el procés per fer-nos arribar a bon port. “No ens adonem de la força gegantina que en aquest moment hi ha al país”, van apuntar referint-se a allò que, finalment, serà o no la clau de l'èxit: la força de la gent. Si hi és, van concloure, això no es podrà frenar. I hi va afegir Llach: “Ells ho saben, i nosaltres a vegades sembla que no.” I aquí és on enllaço amb l'inici de l'article: potser sí que és un problema que l'Estat no s'hi hagi posat bé, i que no vulgui pactar un referèndum. Però no ens oblidem que, en realitat, “l'Estat també té un problema”. I gros. No fa ofertes potser no només perquè no les vol fer sinó perquè no té prou solidesa democràtica per afrontar-les. Mirin sinó què ha passat des que el president Rajoy va venir dimarts a Barcelona a cantar, com els nens de San Ildefonso, una pluja de milions en inversions a Catalunya. El president extremeny li retreu les inversions anunciades i parla dels “privilegis” als catalans (ja em perdonaran), Ximo Puig des de València diu que “no es pot jugar amb inversions partidistes”, i el president de Castella i Lleó, del PP, demana “equitat” i sosté que les inversions a Catalunya “no s'entendria que es fessin en perjudici de les d'altres llocs”. Si una simple enganyifa com l'anunci aquest que han fet remou el que remou, no en tinguin cap dubte, “l'Estat té un problema”. Molt més gran que el nostre. Perquè per al nostre tenim solució.

Font: elPuntAvui.cat

Xavier Antich: «Ens prenen per rucs (i no ho som)»

Dimarts, 28 de març del 2017. Són les 3 de la tarda. Espero en l’estació de Renfe El Clot – Aragó. És un dia qualsevol, i no és hora punta. No hi ha (al·leluia!) cap catàstrofe ferroviària d’aquelles a les quals els usuaris de Rodalies estem tan acostumats. Només una lleugera demora, poca cosa, habitual en un país en què els serveis públics no arriben a l’hora, puntualment, ni per acció d’un miracle. Funcionament normal, doncs. Ens hem acostumat a la impuntualitat sistemàtica. Habitual aquí, però no ho és, d’habitual, en els països del nostre entorn, com sap qualsevol que viatgi habitualment a França, Alemanya, els Països Baixos o els nòrdics.

Arriba el tren en direcció a Mataró. Tots els vagons van plens, a rebentar, com si fossin trens de mercaderies per a ramats: aquesta és la consideració que la Renfe té amb els seus usuaris. Com és obvi, la gentada que espera a l’andana puja als vagons. Amb esbufecs de resignació, només algun renec indignat, segurament a la boca d’algú que no és usuari habitual. Poca cosa més. Què podrien fer? És la norma. I tothom ho sap.

Segueixo esperant el meu tren, en direcció a Blanes, on m’han convidat a fer una conferència a la Biblioteca Comarcal. El mateix. El tren arriba, amb la demora rutinària. Quan hi puguem, hi ha més gent dreta que asseguda. També gent gran, no hi ha seients per a tothom, ni per a ells. Gent amb molts anys a sobre, cansats, dèbils. Agafant-se com poden per no caure, enmig d’una gentada que omple els vagons. El viatge és d’una hora i quart. Fins al cap de tres quarts d’hora no puc seure, i no sóc pas l’últim a fer-ho. No hi ha cap revolta, cap indignació manifesta. Només resignació davant del que és un funcionament pèssim dels serveis públics. Pèssim.

Ferran Espada: «Murs de legalitat i acció política»

L'Ajuntament de Barcelona va anunciar el tancament del Centre d'Internament per a Immigrants (CIE) ja fa mesos, però la vergonya continua a la Zona Franca. Ara el govern de Colau amenaça amb els tribunals d'aquí a dos mesos. L'executiu barceloní es va comprometre amb una consulta sobre el gegantí alberg turístic de la Vila Olímpica que ara posa en dubte. S'atribueixen els incompliments a les imposicions de la legalitat vigent. I és cert. Però cal preguntar-se per què BComú desqualifica políticament els adversaris que també es veuen obligats per la llei en altres àmbits i per què no fa un front comú i governa amb aquells que volen superar la legalitat vigent que encotilla l'acció política i provoca incoherències com les del consistori barceloní.

Font: elPuntAvui.cat

Jofre Llombart: «L'any de ‘Ratatouille'»

El 2007, José Luis Rodríguez Zapatero va prometre invertir 4.000 milions d'euros per a Rodalies Renfe de Catalunya en un pla que s'allargaria fins al 2015. El 2017, Mariano Rajoy ha promès invertir 4.000 milions d'euros per a Rodalies Renfe de Catalunya en un pla que s'ha d'allargar fins al 2025. Han passat deu anys i la promesa és la mateixa. Però no és l'única promesa que ha tornat una dècada després. Ha passat desapercebut enmig dels titulars fratricides pel lideratge del PSOE, però en els treballs precongressuals els socialistes han parlat de la solució per resoldre la carpeta Catalunya. Per frenar les ànsies independentistes, el PSOE proposa aplicar l'Estatut de Catalunya tal com va quedar aprovat el 2006. Sí, aquell que –ara fa deu anys- Alfonso Guerra (PSOE) va presumir d'haver passat pel ribot. La solució Estatut dels socialistes i la solució Rodalies del PP tenen en comú dues coses: que suposen retrocedir 10 anys i que van ser ells mateixos qui s'ho van carregar després d'haver-s'hi compromès. El govern espanyol promet inversions, el govern espanyol les incompleix, el govern espanyol les torna a prometre. El mateix amb l'Estatut: a Catalunya s'aprova (amb el vot a favor del PSC), al Congrés es retalla (raspallada inclosa de Guerra), el Tribunal Constitucional l'acaba de diluir i ara el PSOE ho torna a proposar com a solució. Tornar al 2007, això sí que seria la roda del hàmster. De fet, la mare de totes les rodes. Aquell any, per cert, els ratolinets ja s'havien posat de moda. El 2007 es va estrenar Ratatouille. Si vau anar al cinema a l'estrena amb els vostres fills o nebots, ara ja són adolescents o adults. Mireu si han canviat les coses que un nano que el 2007 anava a tercer de primària ara ja ha començat la universitat. Aquell any, el 2007 el Constitucional ja va donar la raó a la Generalitat sobre el traspàs de beques universitàries (conflicte originat el 1994) i avui encara no han cedit aquesta competència. 10 anys després.

Font: elPuntAvui.cat

El referèndum unilateral tindria una altíssima participació i el sí guanyaria amb un 66%

Segons el CEO, la participació seria del 73,4% i el no es quedaria en un 33% dels sufragis

El sí a la independència guanyaria un referèndum unilateral amb un 66% dels vots, segons les dades del baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). La participació seria altíssima, d’un 73,4%, quatre punts per sota de les eleccions del 27-S, quan van votar un 77,5% dels electors, però per sobre de totes les altres eleccions al Parlament de Catalunya.

La dada de participació s’obté a partir de la suma dels partidaris de la independència (43,3%), els contraris (22,2%), els vots en blanc (6,2%) i el vot nul (1,2%). L’abstenció, els indecisos i els no contesta no es comptabilitzen perquè no formarien part dels sufragis. Malgrat que un percentatge d’indecisos podria decantar-se per alguna de les opcions, els resultats no canviarien significativament.

Dolors Feliu: «Independència, transitorietat i recerca de la felicitat»

La Llei catalana garantirà tot el que calgui perquè la nostra societat funcioni ordenadament si surt el ‘sí’ al referèndum

Dolors Feliu, jurista i membre del Col·lectiu Praga

A la Declaració d’Independència dels Estats Units se citen els drets de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat com a drets de totes les persones. Es diu que per garantir aquests drets es creen els governs dels pobles, que obtenen la seva legitimitat del consentiment dels governats. «Volem ser lliures i feliços». L’any 2002, els economistes Bruno Frey i Alois Stutzer van comprovar que a Suïssa, als cantons on es feien més referèndums, les preferències ciutadanes coincidien més amb les polítiques públiques, i tot plegat augmentava el benestar, la felicitat de les persones.

En aquests moments, les institucions catalanes són majoritàriament favorables a la independència per voluntat dels votants, i treballen per aconseguir que la decisió definitiva es pugui prendre democràticament a les urnes. A diferència del que ha passat al Canadà o al Regne Unit, a Espanya el Tribunal Constitucional ha fet una interpretació constitucional contrària al referèndum. Per això, el full de ruta vigent preveu l’elaboració d’una Llei de transitorietat jurídica catalana en què es regulin els aspectes necessaris per celebrar-lo d’acord amb els requisits internacionals i tot el que sigui necessari per a la transició cap a un Estat català, si aquesta és la voluntat de la majoria de la població. També es tramiten ja d’altres lleis importants en aquest sentit, com el Codi tributari de Catalunya o l’Agència Catalana de Protecció Social.

Josep-Lluís Carod-Rovira: «Madrid, Km 0»

«Per ells tant se val que sense aquest corredor se’n ressenti negativament l’economia andalusa i murciana, perquè la madrilenya resta intacta, i la de Catalunya i la valenciana no és la seva»

Passen els anys, els règims, les diferents ideologies al govern, però la història contemporània d’Espanya és sempre la mateixa: Madrid, centre del món, quilòmetre zero de tot. Va ser una de les primeres coses que em vagà d’anar a veure a la Puerta del Sol, fa ja anys. Em refereixo a la placa indicativa -i simbòlica de tantes coses i tantes mentalitats- que assenyala, en el mateix terra de la popular plaça, el quilòmetre zero de les infraestructures a l’estat espanyol, allà on tot comença i on tot acaba. Un dels grans canvis ocorreguts durant les darreres dècades potser no ha estat advertit per tothom, tant com caldria. Si abans Espanya era Castella i Castella era Espanya, ara la identitat i la propietat de l’Estat s’ha encongit encara més atès que ha anat acabant per limitar-se només a Madrid. Avui, Madrid és Espanya i Espanya és Madrid. I para de comptar. El procés d’apropiació pel qual la capital de l’Estat s’ha quedat l’Estat tot sencer ha estat progressiu i ben dut a terme, perquè fos el màxim d’imperceptible i anés sent assumit amb naturalitat. L’eslògan oficial de “Madrid, la suma de todos”, justifica, d’una manera simpàtica i amb façana inclusiva, l’absorció escandalosa de recursos per part de la capital espanyola. Com que figura que és “de todos”, qualsevol injecció de mitjans a Madrid és venuda, immediatament, com que, si va a parar a Madrid, beneficia a “todos los españoles”. Quan això passa en qualsevol altre punt de l’Estat ja no és vist, ni presentat com a positiu per a tots els ciutadans, sinó només per als de l’indret escollit, sobretot si aquest indret té accent català. Ho va sentenciar així Esperanza Aguirre, amb gran precisió i objectivitat, quan davant la possible ubicació a Barcelona d’un organisme estatal va rebutjar-la, completament, afirmant que això era intolerable perquè llavors la dita seu es trobaria “fuera del territorio... nacional”! Tenia raó i deu ser la primera i única vegada que estic d’acord amb la senyora Aguirre.

Josep Costa: «Espanya acceptarà abans la independència que no la reforma de l’estat»

Entrevista al jurista i professor de teoria política, autor de 'O secessió o secessió. La paradoxa espanyola davant l'independentisme'

El jurista i professor de teoria política Josep Costa (UPF) és una de les veus més respectades de les que analitzen el procés d’independència de Catalunya. Ha estudiat a fons els processos de secessió de països i nacions dins estats plurinacionals i n’ha escrit uns quants articles acadèmics i de divulgació periodística. Ara publica el llibre O secessió o secessió. La paradoxa espanyola davant l’independentisme (Acontravent, 2017). És una obra que serà a les llibreries la setmana que ve i que fa una dissecció precisa i hàbil de la teoria de la secessió, el cas català i l’atzucac que porta Espanya a l’autodestrucció. Costa considera que si l’estat espanyol no es reinventa in extremis com a estat plurinacional, la independència de Catalunya triomfarà. De fet, conclou pràcticament que la secessió de Catalunya és inevitable. I això és la primera cosa que li demanem.

-La secessió de Catalunya és inevitable?
-Ho dic sense pretendre que sigui una predicció de futur. És una anàlisi de l’actitud i les actuacions de l’estat espanyol arran del desafiament de l’independentisme català. I sobretot vull dir que amb la resposta que dóna l’estat espanyol a la qüestió no fa res més que contribuir-hi. Aquesta és la paradoxa de l’estat espanyol. Mirant d’aturar la independència tal com ho fa, aconsegueix que l’independentisme tingui més suport i més legitimitat.

votexterior.cat: tota la informació per votar des de l’estranger

L'Assemblea Nacional Catalana ha preparat una web per reunir tota la informació necessària per exercir el vot des de l'estranger.

Aquí podreu trobar totes les dades per poder votar en el referèndum d'independència: http://votexterior.cat

El Calbot: «Lo que nos une»

Ho han tornat a dir. En la conferència que Mariano Rajoy va fer a Barcelona en un intent de recuperar la confiança de les elits de la societat dita civil, el president espanyol va proclamar literalment: “Cal aprofitar aquesta nova etapa per a buscar punts d’allò que ens uneix i aconseguir una Catalunya pròspera en una Espanya moderna i una Europa competitiva”. Deixant de costat la sintaxi delirant, l’expressió “lo que nos une” torna a prendre força en el discurs habitual de l’Espanya habitual. Què és “lo que nos une”? Ens uneix la llengua castellana –considerada l’única espanyola “que une”. Ens uneix la xarxa radial de carreteres i la de ferrocarrils. De primera o darrera generació. Ens uneix la gana mai insatisfeta de la capital de l’Estat. Ens uneixen allò que algú va definir en una nit de malson com “les elits extractives”. Ens uneix una monarquia desacreditada. Ens uneix el BOE i el Tribunal Constitucional. Ens uneix l’exèrcit per la força de sempre i la constitucional. Ens uneix una història de victòries –dels uns– i derrotes –dels altres–. Ens uneix, en definitiva, tot allò que impedeix que Catalunya prosperi dins una Espanya que mai es modernitza.

Font: CatalunyaOberta.cat

Vicent Partal: «La dona que reparteix els diaris per Cerdanyola a les set del matí, quan voldria estar al llit»

En les conferències i xerrades sempre trobes gent molt interessant que t'explica coses importants, detalls relevants o et dóna autèntiques lliçons de vida. Em va passar dilluns. Havia de fer una xerrada a Cerdanyola del Vallès per a la gent d'Òmnium i em van venir a esperar una parella, ja gran.

Amb ells vam anar al lloc on es feia la xerrada. Jo sempre pregunte a la gent què fa, d'on ve i què pensa. Sóc periodista i preguntar és un vici però per mi aquesta és també una manera d'entendre com és aquest gran moviment que sacseja el país. Coneixent les seues parts el coneixes millor. I després de set anys seguits fent dos o tres xerrades per setmana i parlant amb milers i milers de persones crec que comence a entendre bé el que està passant.

En aquest cas em va impressionar molt la història que ells em van explicar. A Sant Cugat Òmnium ha creat una campanya consistent en regalar als bars exemplars del PuntAvui i de l'Ara, per tal d'estendre la pluralitat mediàtica i política, massa acostumada a aquesta gent, a aquests directors de diari, als quals ahir la vicepresidenta del govern espanyol alliçonava sense dissimular.

Empar Moliner: «Collarets, bagatel·les...»

Amics, el sobiranisme ha aconseguit una fita històrica: que finalment el president d’Espanya, Mariano Rajoy, vingui a aquestes terres de missió per prometre als catalans allò que ja havia promès altres vegades: que invertirà una mica de la pasta que enviem a Espanya en forma de tributs legals. Però aquest cop, a diferència dels altres, figura que sí que complirà. Això diu, tot i que també ho va dir els altres cops. Però és que aquest cop, a diferència dels altres cops, quan diu que sí que complirà, a diferència dels altres cops, es veu que va de debò. La prova és que hi havia dos o tres empresaris al recinte on ho ha dit, i tot i que els empresaris han expressat alguna reticència, no han esclafit a riure ni a plorar.

Per tant, aquest cop sí. Aquest cop ens regalarà uns mirallets en forma de cor on els indígenes, astorats, dominats per la meravella, ens veurem reflectits. “Oh!”, exclamarem, en copsar el prodigi. I també tindrem uns collarets de rodonetes de colors, verdes, blaves, grogues i vermelles. Mare meva. Les indígenes ens els posarem, corpreses, i sentirem que vessa sobre nostre la màgia i la magnificència. Els homes rebran bellíssims ganivets de Toledo (que no tallin gaire, no fos cas que prenguéssim mal) i espases làser com les de Darth Vader, perquè una cosa és seguir la tradició de regalar bagatel·les als indígenes i una altra és tancar-se les portes de la modernitat. Els capitostos locals, en senyal de deferència, també tindran dret a un gintònic i a una selfie amb el líder, que els farà l’Enric Millo. Ahir, a TV3, la periodista Txell Ortiz ens va explicar que el delegat del govern espanyol es va dedicar a aquesta funció artística després de l’anunciata.

I amb això i amb quatre entrevistes i editorials als diaris que fa al cas, jo diria que poden donar per liquidat el sobiranisme. Ens n’anem a casa amb els collarets posats. Iupi.

Font: ara.cat

Antoni Bassas: «Rajoy, Catalunya i les obligacions d’un president»

MÀRIUS CAROL li recorda a Rajoy que Herrero de Miñón o Rubio Llorente creuen que la personalitat de Catalunya podria quedar reconeguda a la Constitució, igual que es va trobar la manera amb el País Basc. I Rajoy li contesta: “Jo no soc un constitucionalista, soc el president del govern d’Espanya; la meva missió fonamental és complir i fer complir la llei”. O sigui que el president del govern no és un líder. No ha d’impulsar cap visió estratègica. No ha d’intentar la més mínima transformació de la realitat fent servir els formidables mecanismes reservats al poder executiu. En resum, que fer política no és la missió fonamental d’un polític. I afegeix que reformar la Constitució seria una feinada, i que no hi ha prou serenitat. Missatge de Rajoy: la llei és l’únic programa polític perquè Espanya ja està bé com està. Atada y bien atada.

Font: ara.cat

Roger Buch: «Les tasques de l'independentisme fins al setembre»

«És molt important deixar clar que si el referèndum pactat no s'acaba fent no serà pas precisament per culpa dels qui el volen pactar»

D'aquí al setembre la màquina independentista té molta feina. És una màquina que tot i tenir diferents engranatges, quan va ben coordinada, és imparable. I ara, amb pressupostos aprovats, ho està. Molta feina, moltes feines, algunes en paral·lel i totes molt intenses.

La tasca més immediata és la de defensar a tort i dret la bondat del referèndum. A Brussel·les, a Madrid i on calgui. Es tracta de recordar fins a la sacietat la disponibilitat per negociar el referèndum, que és l'opció de la majoritària de la societat catalana. Això es fa a través dels suports al manifest de la cimera pel referèndum, de conferències de govern en les cambres parlamentàries que donin permís i també d'altres accions, com per exemple, el recent manifest de juristes impulsat pel col·lectiu Praga. És tasca del Parlament, dels partits i sobretot de la societat civil. És molt important deixar clar que si el referèndum pactat no s'acaba fent no serà pas precisament per culpa dels qui el volen pactar. Que quedi clar: aquí i a l'exterior.

Salvador Cot: «Els catalans de Rajoy no viatgen en Rodalies»

"A Madrid, la dreta -i l'esquerra que ha representat el PSOE de forma gairebé exclusiva- s'han passat dècades connectant amb els terminals del Pont Aeri, totalment convençuts de què amb aquesta franja elitista n'hi havia prou per controlar el país sencer"

"Aznar és un nacionalista espanyol típicament franquista". Josep Benet descrivia d'aquesta manera, l'estiu del 1995, el futur president del govern espanyol, amb qui havia mantingut una trobada a instàncies de l'aleshores líder del PP. Era el primer intent seriós d'aquella dreta espanyola per establir algun contacte amb la Catalunya que hi ha més enllà dels cercles de poder amb qui comparteixen dinars i interessos. Un projecte fracassat, perquè Aznar i Benet provenien de cultures polítiques tan allunyades que no hi va haver intersecció possible... Però és cert que Aznar almenys ho va intentar.

Des d'aquell dia del segle passat, la dreta espanyola ha prescindit completament de les majories polítiques, socials i intel·lectuals que s'han anat conformant a Catalunya a mesura que el país anava evolucionant. A Madrid, la dreta -i l'esquerra que ha representat el PSOE de forma gairebé exclusiva- s'han passat dècades connectant amb els terminals del Pont Aeri, totalment convençuts de què amb aquesta franja elitista n'hi havia prou per controlar el país sencer. Aquestes elits, a la vegada, també exhibien la funció de control social que se'ls suposava des de Madrid.

Però el context actual s'assembla poc al de la transició. La pròpia evolució política del país demostra que aquestes elits del Pont Aeri tenen molta menys influència de la que se'ls suposava i s'autoatribuïen. D'aquí el patetisme de Mariano Rajoy demanant ajuda als que no l'hi poden donar. Gent que, per cert, no han agafat mai un tren de Rodalies.

Font: elMon.cat

Vicent Partal: «Ningú no es deixa estafar eternament»

«Rajoy va prometre ahir 4.000 milions d'euros en els trens de rodalia de Barcelona fins el 2025. I Blanco havia promès 4.000 milions d'euros en els trens de rodalia de Barcelona que s'hi havien d'haver esmerçat entre el 2008 i el 2015. Ho heu llegit bé: és la mateixa xifra»

Dilluns el ministre de Foment espanyol puja a un tren en proves per arribar a Castelló i fer-se la fotografia explicant que arribarà aviat a la capital de la Plana. Des del mateix tren fa una piulada, sorprenent, per dir que el corredor mediterrani avança perquè Castelló serà més a prop de Madrid. Què hi té a veure, l’una cosa amb l’altra? Ningú no ho entén. I la indignació encara creix molt més ahir, quan es descobreix que l’arribada del TGV Madrid-Castelló causarà un retard de vuit minuts i mig en tots els altres trens que fan la ruta entre València i Castelló. Resultat: Castelló s’acosta a Madrid alhora que s’allunya de València. Segon resultat: els 3,7 milions de passatgers que cada any van de València a Castelló perdran vuit minuts de la seua vida per trajecte per tal que els 116.000 usuaris que Renfe creu que tindrà el TGV vagen un poc més de pressa. La dada concreta: trenta-un viatgers de rodalia hauran d’aguantar un retard de vuit minuts i mig per cada (presumpte) viatger que tindrà el TGV.

Espai obert de xerrades «Fem futur, construïm un nou país», cercavila, activitats infantils i paella popular, el 2 d'abril

Vicenç Villatoro: «Però tenen pastanaga?»

DIUEN QUE DESPRÉS de l’ operació diàleg (sense diàleg), ara començarà l’ operació bastó i pastanaga. No és senzilla. Calen dos instruments, el bastó i la pastanaga, i no és clar que el govern espanyol els tingui a la seva disposició. El bastó sí, amb límits: les inhabilitacions, l’ofec econòmic, fins i tot algun episodi de guerra bruta. ¿Però tenen la pastanaga que els cal? A hores d’ara, promeses que en el passat haurien pogut fer aquesta funció s’han convertit en massa petites. El conflicte ha canviat d’estadi i ja no és només sobre inversions i competències, sinó també sobre sobirania. Una pastanaga que no inclogui res que s’assembli a la sobirania potser serà insuficient. Els incompliments han fet créixer també el recel sobre el cobrament de les promeses: la pastanaga de l’operació hauria de ser al comptat. I el principal problema és que si el govern espanyol anuncia una gran oferta per a Catalunya, la seva rereguarda se li esvalotarà, perquè ha estat educada en la convicció que Catalunya s’ha portat malament i el que s’ha de fer és castigar-la, no afavorir-la. I qualsevol pastanaga seria presentada, dins de l’espanyolisme, contra el mateix govern espanyol, com una concessió immerescuda, una cessió covarda o una rendició parcial.

Font: ara.cat

Salvador Cardús: «Si jo fos d’ells»

Si ens coneguessin bé, el que de totes totes hauria d’evitar l’estat espanyol és fer víctimes. Tenim una certa tirada pels màrtirs

Al PP de Mariano Rajoy li ha anat molt bé aquest estil impassible de deixar passar el temps i esperar que el cadàver de l’enemic et passi per davant de casa. Bé: relativament impassible, perquè entretant va processant i inhabilitant tot el que es mou! Estar-se quiet és una bona estratègia quan no s’ha d’anar enlloc i l’únic que compta és resistir per mantenir-se en la mateixa posició. Si, a més, tens uns adversaris dividits i sense cap horitzó especialment engrescador cap on anar, llavors tot encaixa.

PERÒ EL PP, i els poders de l’estat espanyol en general, s’han trobat amb un desafiament a Catalunya que difícilment podran resoldre esperant que s’estavelli i es mori tot sol. És amb el que fins ara havien comptat, i per això havien anat certificant la mort de l’ambició independentista amb la mateixa insistència que aquesta s’anava fent resistent. Quan siguem República haurem de tenir un record emocionat pels enterramorts que van voler sepultar en vida el combat per la independència de Catalunya.

Germà Bel desmunta en 4 respostes les promeses de Rajoy

Germà Bel (Les Cases d’Alcanar, 1963), encara es frega els ulls després d’analitzar la conferència de Mariano Rajoy sobre inversions en infraestructures. L’economista i actualment diputat de JxSí -abans ho va ser del PSC- és expert en l'anàlisi de les polítiques del centralisme en les infraestructures a l'Estat espanyol i autor d’obres de referència en la denúncia del radialisme com Espanya, capital París. El maig presentarà el seu proper llibre: Cabòries des d'una galàxia ben llunyana, inspirat en aquella frase de l'exministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo, que veia Catalunya vagant per l'espai sideral si s'independitzava. Bel, en conversa amb El Nacional al seu despatx a la Facultat d'Economia i Empresa de la UB, sosté que Madrid continuarà invertint a Catalunya el mateix que fins ara. I, fins i tot, menys.

Rajoy ha promès 4.200 milions en infraestructures a Catalunya fins al 2020. Per què ara i no fins ara?

"La pregunta és si ara sí, o ara tampoc. Rajoy ha dit que s’invertirà més a tot Espanya i uns 1.050 milions a Catalunya a l’any fins al 2020. Si es mira el pressupost del 2016 del Ministeri de Foment [10.000 milions] el percentatge d’inversió a Catalunya, si complís tot el que ha promès, no passaria del 10%. Però com la inversió creixerà a tot Espanya, el percentatge a Catalunya serà inferior al 10%, i tot i que la població catalana és el 16% i el PIB català el 17% de l’Estat. Rajoy ens ha vingut a dir: seguirem fent el mateix que fèiem. Perquè ‘no em va malament’."

Jordi Porta: «El respecte a la llei»

És un tema que es repeteix constantment. Davant de les reivindicacions catalanes la resposta habitual per a no fer-ne cas és reclamar el respecte a la llei vigent. Tots els règims i tots els estats tenen unes lleis fonamentals que estan incloses en el que s'anomena La Constitució i que el jutges i els governs tenen la responsabilitat de fer-la respectar.

La qüestió fonamental és tenir en compte en quin context i en quines condicions s'ha aprovat aquesta constitució i com s'ha anat aplicant..

Els règims feixistes també tenien i tenen lleis fonamentals. El tema a tenir en compte és com es varen aprovar i com es van anar aplicant. Com ja he dit alguna altra vegada, els que érem estudiants els anys seixanta no podem oblidar que davant de les manifestacions dels universitaris demanant llibertat d'expressió el rector, Sr. Garcia Valdecasas, repetia constantment: "Hay que respetar la ley" . Evidentment el canvi després de la mort de Franco va ser molt important i es va fer un bon pas endavant, però hem de recordar, els que volem mantenir la voluntat democràtica, que tal com es va dir en aquell moment es va tractar de fer una "reforma" del sistema jurídic bàsic però no una "ruptura". El partit que va condicionar el nou règim polític va ser l'Alianza Popular en el que dominaven 8 ex-ministres del règim del general Franco. També cal recordar que la pressió militar en el moment del canvi va significar, entre altres coses, la redacció de l'article 2: "La Constitución se fundamenta en la indissoluble unidad de la Nación espanyola, patria comun e indivisible de todos los espanyoles.." i malgrat això va haver-hi l'intent de cop d'estat del comandant Tejero especialment per la concessió que representava la resta de l'article 2: "y reconoce y garantiza el derecho a la autonomia de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas elles".

El mapa del greuge al corredor mediterrani que Rajoy no podrà desmentir avui

El govern espanyol ha 'centralitzat' aquesta infrastructura i prioritza actuacions al corredor central

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, torna a Barcelona, dos dies després d’haver clausurat el congrés del PP català, per anunciar inversions en els trens de rodalia i en el corredor mediterrani. En una jornada que porta el nom de ‘Connectats al futur’, empresaris catalans i valencians estaran amatents als anuncis del cap de l’executiu espanyol i que el ministre de Foment espanyol, Íñigo de la Serna, ja ha avançat que seran ‘compromisos explícits’ amb el corredor.

És molt probable que un d’aquests anuncis sigui la inauguració aviat de la connexió de gran velocitat entre Castelló i València –el govern havia promès que s’hauria acabat el 2015. En paraules de De la Serna ahir, aquesta unió permetrà d’unir Castelló i Madrid en menys de dues hores i mitja, eludint totalment la millor connexió amb València. Aquest missatge és una mostra més de la lògica centralista del govern espanyol, que ha aconseguit d’imposar –amb força èxit– el discurs que el corredor central, com totes les infrastructures que passen per Madrid, formen part del corredor mediterrani. L’any 2011 el govern espanyol decidí que el tram Algesires-Madrid s’anomenés, també, corredor mediterrani. Abans de l’entrada del PP al govern espanyol ningú no discutia que el corredor mediterrani era el conjunt d’infrastructures que connecten les principals ciutats de la costa mediterrània, tal com mostra la imatge superior, extreta d’un informe del Ministeri de Foment durant el mandat del PSOE.

Eduard Voltas: «La carpeta catalana»

"Si a Londres creiessin que el govern espanyol està fent la política adequada per resoldre el plet català, aquest intergrup no existiria"

Si els presidents dels EUA, de Rússia o de la Xina volguessin parlar amb Europa i només poguessin fer una trucada, suposo que tots estem d’acord que haurien de trucar a Angela Merkel: Alemanya mana a Europa. I a Alemanya mana la CDU, la democràcia cristiana, que comparteix família política europea amb el PP espanyol. I la CDU té, com tots els grans partits, una fundació que li fa de think tank: es diu KAS (Konrad Adenauer Stiftung).

Doncs bé. La fundació del partit de la presidenta del país a qui els líder mundials haurien de trucar si volguessin parlar amb Europa i només poguessin fer una trucada, ha escrit en un document, fa pocs dies, el següent: “Rajoy ha insistit en diverses ocasions els darrers anys, sobretot davant la presidència del Consell de la UE i la cancellera alemanya, que a Catalunya no hi hauria cap plebiscit i, malgrat tot, una consulta sobre la independència de Catalunya es va dur a terme el 9 de novembre de 2014. Fins i tot ara, no està clar com s’impedirà un nou plebiscit, i en particular, quin projecte polític ofereix el PP”. I conclou: “Que el separatisme no es pot combatre únicament amb accions judicials i amb la policia és evident, almenys fora del PP”.

Cor polifònic Sagrada Família «Musical de Musicals», l'1 d'abril

Charla «Tu futuro lo decides tú» con Rúfian, Nuet, Boya, Turull, Baños y Reyes, el 1 de abril

Òscar Palau: «L'Estat, a la babalà»

En l'espiral d'absurditat en què ha entrat l'Estat, és deliciós veure com ara la fiscalia investiga la campanya del govern per potenciar el registre d'expatriats, que comet el flagrant delicte d'instar-los a fer “sentir la seva veu” i exhibir un “sí o no?” en un mapa. És evident que l'anunci no és gens innocu! Com no ho era la lletra de L'estaca, per cert, que la censura franquista sí que va permetre. “Ara ni haurien deixat baixar Tarradellas de l'avió”, definia ahir, amb santa i sorneguera raó, el president, que advertia que cal esperar accions que no seran tan ridícules. No les tenen totes, i la seva inseguretat els fa actuar a la babalà. Però ja s'ho faran: quan s'adonin que no serveix de res brandar lleis caduques contra la voluntat de la majoria, segurament serà tard.

Font: elPuntAvui.cat

Xevi Xirgo: «El regal de Margallo»

Si una cosa hem de tenir clara en aquest procés que estem vivint a Catalunya és que, afortunadament, el govern de Madrid mai no falla. Sort en tenim. Hem d'estar agraïdíssims a alguns exministres, per com es van retratant alguns d'ells, com Fernández Díaz i les seves 'operacions Catalunya'. Però per sensacionals, per sensacionals de veritat, les declaracions de l'exministre d'Afers Estrangers José Manuel García Margallo. És una joia, aquest home. A Fernández Díaz, per saber què feia, el van haver d'enregistrar i vam haver d'esperar que les converses amb De Alfonso es filtressin a la premsa. A Margallo no. A Margallo no ha fet ni falta que l'espiés ningú. Se n'ha anat, tot solet, a 13 TV i ha dit allò que tots ja sabíem. Jo no sé què li va passar, a aquest home, però en comptes de demanar-li explicacions, d'exigir-li responsabilitats i de demanar que l'investiguin, nosaltres li hauríem de fer un homenatge i dedicar-li un carrer. Perquè se'n va anar ell, tot solet, a 13TV i, com que s'hi devia trobar còmode, es va deixar anar. I ens ha fet un gran regal. Reconèixer públicament, sense embuts, sense necessitat que l'espiessin, insisteixo, que el govern espanyol, quan ell era ministre, va fer mans i mànigues per aturar el procés català. Demanant favors a qui fos, entrevistant-se al Canadà, a Àustria, a Suïssa, a Brussel·les, a Londres, a Nova York, al Vaticà o als països bàltics, on fos, per influir en contra del procés català. “Ningú sap l'esforç que ens ha costat ni quants favors devem a una gran quantitat de gent”, va dir. I es va quedar tan ample. Va reconèixer, sense embuts, allò que ja sabíem, que és que el govern espanyol ha subornat o ha intercanviat favors i ves a saber què més a canvi d'aturar l'ofensiva diplomàtica catalana. O, millor, d'intentar aturar, perquè no ho han pas aconseguit. Avui mateix el president Puigdemont vola cap als Estats Units a fer unes quantes conferències. El regal de Margallo és sensacional. Fa que a partir d'ara posem en dubte qualsevol cosa que diguin, i que posem en dubte l'honestedat democràtica que se'ls suposa. Nosaltres, insisteixo, li hauríem de dedicar un carrer. Els qui haurien de demanar-li explicacions, i moltes, són els seus, a qui hauria d'explicar com i amb qui ha malbaratat fons reservats amb un èxit tan perfectament descriptible.

Font: elPuntAvui.cat

L’estat fa anys que promet inversions que no arriben

Mariano Rajoy farà noves promeses la setmana vinent malgrat els incompliments de les anteriors

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, inaugurarà dimarts una jornada sobre infrastructures amb la intenció de fer-la servir com a aparador per a anunciar una sèrie d’inversions a Catalunya i el País Valencià, principalment relacionades amb el corredor mediterrani. L’anunci d’inversions ha estat utilitzat sistemàticament per a acontentar la població, encara que finalment no es materialitzen i, fins i tot, aquelles que són pressupostades, en moltes ocasions no s’arriben a executar.

Una inversió crònica per sota del PIB
La Cambra de Comerç de Barcelona va denunciar que el 2015 l’estat havia pressupostat una inversió a Catalunya de 1.040,5 milions d’euros però que només se n’havia executat un 71%. El fet de no executar una obra pressupostada no és pas excepcional, ans al contrari, ha estat una constant en els pressupostos d’aquests últims vint anys. Cal assenyalar que el percentatge és inferior al del conjunt de l’estat, on es va executar el 89%. Fins i tot, en algunes comunitats es van gastar més diners que els pressupostats en un començament, com ara Madrid, on es va executar el 115%.

Jofre Llombart: «Digues què faràs»

"Quan admetis que els del sí volen que els de la bandera franquista votin mentre que els de la bandera franquista no volen que es voti, digues què faràs?"

Quan hagis promès posar més diners a Rodalies, quan hagis fet un gran acte pel corredor del mediterrani, quan després de tot això, Catalunya encara no tingui la última paraula en infraestructures i facis pagar els mateixos peatges, digues què faràs?

Quan després de tots els anuncis t’estavellis contra l’execució real dels pressupostos i encara continuïs donant la sensació que les inversions no són una necessitat sinó una premi pels bons espanyols i un càstig pels dolents, digues, què faràs?

Quan hagis anunciat com a nous uns diners que ja havies compromès i devies, quan deixis de disfressar l’aixeta amb el nom de FLA, quan hagis donat almoina per la llei de dependència però encara t’emportis 15.000 milions d’euros extres de les famílies i empreses catalanes, digues, què faràs?

Romeva: «Les declaracions de Margallo demostren el fracàs de l’estat espanyol»

El conseller d'Afers Exteriors respon en aquesta entrevista a les polèmiques declaracions de l'ex-ministre espanyol

L’ex-ministre d’Afers Estrangers espanyol José Manuel García-Margallo ha encès una forta polèmica aquesta setmana dient que Espanya deu favors a uns altres països per uns acords secrets contra Catalunya. Les respostes internacionals no han tardat a arribar i els grups sobiranistes al congrés espanyol ja han demanat la compareixença de l’ex-ministre per exigir-li explicacions. En aquesta entrevista, el conseller Raül Romeva (Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència) respon a aquestes afirmacions de Margallo i denuncia les males arts de la diplomàcia espanyola contra l’exercici democràtic a Catalunya. A més, explica quina és l’estratègia del govern per a la internacionalització del cas català i assegura que els reconeixements arribaran quan s’hagi proclamat la independència per la via dels fets consumats.

- Què en penseu de la confessió de Margallo? N’estàveu al corrent, d’aquestes maniobres?- Margallo ho ha fet explícit. Ja fa molt de temps que constatem que aquesta activitat intensa del govern espanyol es produeix a tot arreu. Es posa de manifest que el govern espanyol té una activitat molt intensa i agressiva per a construir un relat basat en la negació del principi democràtic del dret d’autodeterminació del poble de Catalunya. Tot això ja ho sabíem de fa temps. Ens ratifica encara més en la nostra tasca d’explicar que aquest és un conflicte democràtic. I quan sortim a fora fem això: explicar que volem garantir que tothom, pensi què pensi, tingui el dret de votar. Hi ha molts arguments per a explicar per què hem arribat a aquesta situació. També hi ha molts arguments per a explicar que la independència no és només viable, sinó útil i necessària al projecte europeu. Però sobretot expliquem que això és democràcia. El senyor García-Margallo ha reconegut que cercava unes aliances per a impedir precisament l’exercici del dret democràtic. I aquest fet no ens ve de nou. Caldrà veure quin impacte tindran aquestes declaracions a escala social i internacional.

Diumenge que ve, 26 de març, es farà el darrer «Sardanegem» d’aquest trimestre, que ja no tornarà fins al maig

Aquest mes d’abril ve força carregat, i entre Setmana Santa, la Diada de Sant Jordi, la Festa Major de la Sagrada Família i el pont del 1r de Maig, serà difícil disposar de prou voluntaris per ballar sardanes i obrir la paradeta. Així doncs, guardem forces per participar en les activitats de la Festa Major: el 21 d’abril farem una xerrada amb Joan Tardà a l’Escola Fructuós Gelabert i el 30 d’abril serem a l’avinguda Gaudí amb un munt d’activitats.

El taller de sardanes, però, continuarà al maig, si no hi ha cap canvi, perquè és una activitat que ens porta força gent i ens dóna l’oportunitat de convidar col·lectius de procedències diverses, a més d’internacionalitzar el procés.

Aquest diumenge serà l’últim del trimestre. Aprofita’l i vine! T’hi esperem!

Moltes gràcies!
Endavant República!!
Fem futur!!!

Equip de Coordinació

Sobre la xerrada de transparència..., o no

Encarant la recta final cap a la República Catalana, un tema cabdal que cal tractar amb la fermesa necessària per no repetir esquemes indesitjables és, sens dubte, el de la corrupció. La transparència, doncs, ha de ser una eina primordial per eliminar qualsevol indici de mala praxi en el nou país, especialment en l’Administració pública i el món polític.

Amb aquesta idea, la nostra territorial va preparar la xerrada sobre la transparència que es va fer el divendres passat, 17 de març. Els ponents Jordi Foz, secretari de Transparència de la Generalitat, i Jaume Asens, quart tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, moderats per Karma Peiró, directora del diari Nació digital, havien d’explicar als assistents de quins mecanismes disposen les nostres administracions actuals per eradicar la corrupció, i si s’esqueia, fer conèixer com es faria en la nova República Catalana.

Ara sabem què fa la Generalitat per posar filtres i tallafocs a la corrupció més desaforada; però de què fa l’Ajuntament per aturar-la, no se’n va parlar. I de la República Catalana, només un alè per tirar-la endavant sense esperar reformes en un Estat difícils d’aplicar. Gust agredolç, perquè el públic –poc nombrós– volia saber com les nostres administracions posaran fi al règim estatal del 1978, imposat per una oligarquia corrupta que encara governa, i com funcionarà una part de la nova República.

Joan Coma: «La independència com a oportunitat»

Podem construir una República catalana que reforci els vincles amb la resta de pobles de l’Estat espanyol i ajudi a democratitzar-lo

Joan Coma, sociòleg i regidor de l’Ajuntament de Vic

La independència de Catalunya, per si sola, no és garantia de res. El món és ple d’estats que no tenen res a veure amb allò que volem esdevenir. Allunyem-nos, doncs, de predicadors acrítics que s’adrecen a nosaltres venent-nos la independència com una mena de fórmula màgica que tot ho cura. Es tracta, això sí, d’una oportunitat per acabar amb el règim del 78 i intentar canviar-ho tot. Que en l’independentisme –com arreu– hi hagi venedors de fum no vol dir que la independència només pugui ser fum. La independència de Catalunya serà, sobretot, allò que les persones progressistes d’aquest país en facin.

Amb la mal anomenada transició es va instaurar l’encara vigent règim del 78. Aleshores –i donades les circumstàncies– molta gent progressista hi va dipositar part de la seves esperances. Tanmateix, sense un veritable procés de ruptura, difícilment es podia passar de l’absoluta foscor del règim franquista a la claror republicana que s’anhelava i mereixíem. Tot lligat i ben lligat des de i pels de dalt, revestiren de modèlica una transició que donava continuïtat a unes elits i estructures de poder que, per tal de mantenir-se, no podien oferir res més –ni menys– que una democràcia de molt baixa intensitat. Continuisme blanquejat per les urnes. Avui, malgrat l’emergència de forces polítiques que creien poder, el règim del 78 continua sumant pràcticament tres quartes parts del Congrés espanyol. La ruptura democràtica de Catalunya amb l’Estat espanyol és, ara mateix, l’única hipòtesi de canvi que queda en peu amb possibilitats de qüestionar, des de baix, l’actual sistema. Podem construir una República catalana que reforci els vincles amb la resta de pobles de l’Estat espanyol, fraternitzi amb les seves classes populars i enforteixi els projectes alternatius que s’hi donen. Perquè trencar amb el 78 implicaria, sobretot, un sisme per a les elits dominants d’arreu.

Saoka Kingolo: «Interés nacional también por los derechos humanos»

De la exitosa campaña en defensa de los refugiados podemos extraer que las necesidades de las personas son universales, como el derecho de las naciones a vivir en libertad

Saoka Kingolo, agente intercultural

En Cataluña se está hablando mucho de la crisis de los refugiados y de las respuestas que se esperan de las autoridades españolas y catalanas. El dinamismo de nuestra sociedad no nos permite quedarnos al margen, más bien es necesario aprovechar la ocasión y plantear a fondo nuestros compromisos en defensa de los derechos humanos y de las causas humanitarias.

Sabemos que España no tiene demasiada voluntad de acoger refugiados; se salta los acuerdos de la Unión Europea y condena a miles de personas y familias a situaciones de vulnerabilidad, expuestas al tráfico humano. Cataluña ha manifestado reiteradamente tanto su voluntad como su disposición de acoger con responsabilidad.

La plataforma de entidades Casa Nostra, Casa Vostra ('nuestra casa, vuestra casa') ha conseguido hacer oír la voz de los catalanes de puertas adentro y hacia afuera. Extraemos de este éxito social que las necesidades personales, cuando son de carácter universal, constituyen el fundamento de todas las luchas comunitarias, como la del derecho de una nación a vivir en libertad. De ello se desprende que los derechos colectivos comulgan naturalmente con los derechos individuales que se pueden defender indistintamente.

Tertúlies amb Gràcia «Un país per a tothom» amb Oriol Amorós, Bel Olid i Ruben Wagensberg, el 27 de març

Toni Postius: «Diàleg? Quin diàleg?»

L’inici de l’actual legislatura espanyola, després de mesos d’inacció legislativa per les eternes negociacions per assolir la investidura de Mariano Rajoy, va venir presidit per un mantra que s’ha demostrat fal·laç. El diàleg. La vicepresidenta plenipotenciària Soraya Sáenz de Sanatamaría obria despatx a Barcelona i es nomenava Enric Millo, una cara amable comparat amb la seva antecessora, com a nou delegat del Govern a Catalunya. El govern del PP, per primera vegada, semblava que mirava de contraposar alguna cosa al relat de les forces independentistes, que representem la majoria absoluta al Parlament de Catalunya i que tenim l’encàrrec democràtic d’avançar en el procés fins a culminar-lo.

Però ben aviat s’ha vist que dins d’aquell bonic embolcall no hi havia res. La capsa del diàleg està buida. No hi ha cap intenció real de parlar. Només era un eslògan, una marca que pretenia agafar la bandera de les bones maneres, del tarannà democràtic, de la mà estesa... Però quan es tracta de passar del titular al contingut, resulta que no hi ha res de res i que si la intenció és parlar de referèndum, doncs ja no cal que parlem de res perquè aquest tema no es pot ni plantejar.

Això sí, l’Operació Diàleg va acompanyada de l’Operació Inhabilitació, que es veu que deu ser la forma com consideren que tindrem l’oportunitat de parlar: davant d’un jutge, acusats de desobediència, prevaricació i el que convingui, i convenientment condemnats perquè serveixi d’escarment als que pretenguin fer una passa més a partir d’ara. Així dona gust dialogar! Tot plegat és un error de grans dimensions per part de l’Estat, en la línia dels que porten cometent des que el poble de Catalunya ha posat en marxa el procés. No s’adonen que a cada gest repressiu, la resposta és una major determinació per culminar amb èxit el camí que hem dibuixat. I tampoc no veuen que els països del nostre entorn comencen a qüestionar en veu alta el que està fent l’estat espanyol.

Josep Pinyol i Balasch: «Jo acuso Sr. Eugeni Gay»

Jo acuso el Sr. Eugeni Gay, que encapçala el manifest "El derecho al servicio de las libertades", de ser responsable de que Catalunya no es regeixi per l'Estatut d'Autonomia que van votar els ciutadans en referèndum l'any 2006, que va seguir de manera escrupolosa els procediments legals per a la seva elaboració al Parlament català i al Congrés de Diputats.

Jo acuso al magistrat que va signar la sentència del Tribunal Constitucional de vulnerar l'article 152.2. de la Constitució espanyola que estableix: "Una vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents".

Jo acuso al vicepresident d'aquell Tribunal d'imposar a Catalunya un Estatut que no pot portar altre nom que el de "Estatut de la Prevaricació". Perquè l'article de la C.E. citat no els permetia modificar l'Estatut aprovat en referèndum. Si considerava determinats articles anticonstitucionals havia d'ordenar la repetició de tot el procediment i sotmetre'l de nou a referèndum.

Jo acuso a l'antic membre del T.C. de no haver denunciat les maniobres i pressions que el Partit Popular i el Govern espanyol van exercir sobre el Tribunal Constitucional en forma de recusacions, de no renovació dels magistrats amb el seu mandat vençut, etc. durant els quatre anys que van durar les deliberacions.

Germà Capdevila: «Sense por»

«El president Puigdemont l'ha encertat: els catalans hem perdut la por. Les amenaces de l'Estat ja no tenen cap efecte desmobilitzador»

Durant l'acte de commemoració dels 40 anys del retorn del 125è president de la Generalitat, Josep Tarradellas, l'actual president, el 130è, va resumir en una frase la clau de l'èxit d'un procés de construcció nacional que només pot acabar amb el naixement de la República: la Catalunya actual està alliberada de la por.

Quan un moviment social i polític aconsegueix una hegemonia com la que ha assolit el sobiranisme a Catalunya, només la por fer fracassar els seus objectius. No és el cas de la majoria independentista del Parlament, que representa la voluntat dels milions de catalans que des de fa anys es mobilitzen per reclamar la independència.

És per això que, mentre s'insisteix en la voluntat d'assolir un acord, el govern català continua avançant per fer realitat el mandat democràtic atorgat el 27-S. Perquè les amenaces polítiques i la repressió judicial cada dia que passa tenen menys efectes dissuasius.

Vicent Partal: «Cal reconèixer el comportament dels contraris a la independència»

«Crec que tenim davant un fenomen molt més interessant: crec que la gran majoria dels contraris a la independència assumeixen dignament el debat democràtic, reconeixen el conflicte i esperen el dia que es puga votar»

Diumenge unes quantes organitzacions van convocar una manifestació contra la independència amb el lema ‘Aturem el cop separatista’. La manifestació va ser un fracàs, malgrat els intents de manipulació de la premsa unionista. Només cal fer un colp d’ull a les xifres de manifestants que els organitzadors mateixos van fer públiques després de mobilitzacions equivalents del 2012 i el 2013. Aleshores van arribar a parlar de 160.000 manifestants (tot i que la guàrdia urbana només n’hi veia 6.000). Despús-ahir els mateixos que veien 160.000 manifestants rere seu el 2013 van dir que n’hi havia 16.000. No cal dir res més: ells mateixos ens diuen que diumenge eren un 10% dels que eren el 2013 (tot i que la guàrdia urbana, igualment, només n’hi veia 6.000).

És evident que els contraris a la independència de Catalunya no són tan pocs i això em sembla especialment significatiu. Per una banda, és raonable de pensar que hi ha molta gent que no vol la independència però que tampoc no vol barrejar-se amb aquesta gent que convoca les mobilitzacions. El to de les manifestacions, els gests, de segur que hi tenen molt a veure. Des dels aplaudiments a la sinistra comissaria de la Via Laietana a l’exhibició sense manies de banderes franquistes, hi ha tot un reguitzell de situacions que, segurament, dissuadeixen molta gent d’acudir-hi.

Conferència «Cap al referèndum. Els beneficis de la República Catalana» el 4 d'abril

Eduard Voltas: «Una obligació eterna»

"Per primera vegada en la història no poden utilitzar la força militar, i aquí rau el gran i suprem factor diferencial: aquest cop guanyarà el més intel·ligent"

Juraria que va ser a Albert Sánchez Piñol a qui li ho vaig escoltar o llegir: els catalans sí que som espanyols, el problema és que Espanya va morir al 1714 i el que ha vingut després no és Espanya, és Castella. A mesura que avança el procés, la frase ressona amb més i més força en el meu cap, i il·lumina a la perfecció no només els darrers 300 anys d’història, sinó també, i sobretot, l’actualitat.

Certament, el 1714 culmina un procés d’apropiació indeguda del concepte Espanya per part de Castella. Abans de l’apropiació, Espanya és la suma voluntària de nacions peninsulars que pacten d’igual a igual i conserven la seva sobirania. Després de l’apropiació, una de les nacions utilitza la seva majoria demogràfica i superioritat militar per fer-se seu l’estat i construir una hegemonia basada en la dominació: Catalunya perd la sobirania i com a molt pot aspirar a l’autonomia, que és una cosa que el poder central (la nació hegemònica) pot concedir i també pot treure.

David Fernàndez: «És quan flipen que es veu clar»

Amb els anys, tampoc els fantasmes del règim i els enemics interiors no han canviat gaire: són els de sempre

“ Totes les coses han estat dites ja,
però com que ningú no escolta,
cal tornar a començar contínuament ”

André Gide, Le Traité du Narcisse (1891)

El primer que vaig pensar quan vaig sentir Patxi López dient que això que passa a Catalunya “és una bogeria que cal aturar” va ser que ho havia dit sortint d’alguna festa boja en algun pis turístic il·legal de Barcelona. O que havia triat l’estàtua de Franco al Born, destituïda i per terra, com a únic interlocutor polític. En tot cas, tampoc va aclarir com pensava aturar-ho, malgrat que els darrers dies són prolífics en la barra lliure repressiva i en la pirotècnia expeditiva de la foguera inquisitorial: que si 155 de suspensió, que si 116 de setge, que si “afusellar tots els partidaris del referèndum” -el 80% del país-, tal com acaba de suggerir, en banal ironia criminal, una tertuliana episcopal a la catòlica 13TV. Més moderadament militar s’ha mostrat el president de Freixenet per tal de disciplinar un jovent desafecte: que torni, somos novios de la muerte, el servei militar obligatori. Corprenedor, això de l’ operació diàleg -pura seducció política i arguments de pes militar- cada dia encisa més. En la rifa del garrot, escassa novetat per constant històrica, sempre rebrem. Ordres contra urnes: aquest és el pa que s’hi dona.

Albert Botran: «L'esperit de la ruptura»

La nostra República independent naixerà d'una ruptura democràtica. És a dir, per la força de les urnes quedaran derogades les lleis que la majoria de la nostra societat consideri obsoletes, i s'hi sobreposarà un nou ordre que serà debatut i decidit a través d'un procés constituent. Convé recordar aquesta afirmació tan diàfana quan, per efecte de la guerra psicològica de l'Estat i els seus aliats, alguns independentistes es refugien en arguments que eludeixen aquest element rupturista i recorren a la idea del trànsit de la llei a la llei.

És comprensible que vulguem donar seguretat a una societat que haurà de saltar la paret. Necessitem ser molts a les urnes, i al carrer, i per tant tots els arguments que es refereixen als sectors mereixen ser escoltats. Però això no ens pot fer perdre de vista que la desobediència (tant la civil com la institucional) i la ruptura democràtica estan a la base de la majoria de progressos polítics moderns. I el millor exemple és el precedent de la Generalitat republicana, que no hauria existit sense la ruptura del 14 d'abril del 1931. Anirem de la llei a la llei... passant per una ruptura. Perquè és evident que la nova llei, la que emani del Parlament de Catalunya però no atengui les limitacions dels tribunals espanyols, no serà reconeguda per l'Estat. I s'obrirà un conflicte entre legalitats, per bé que el conflicte de fons serà de legitimitats.

Joan Rueda: «A vostè, votant del no»

Els companys dels diferents mitjans que treballen al Parlament descriuen una gran situació de tensió. Tensió entre els grups partidaris de la independència i els de l'statu quo. Tensió real, que es palpa, però tensió més que normal si es té en compte que Catalunya és al més a prop que ha estat en els darrers 300 anys d'aconseguir la fita de la independència. Aquí tocaria repetir aquella frase que si algú s'havia pensat que seria fàcil... Mentrestant, alguns mitjans no paren de bombardejar-nos amb notícies en clau electoral, i interpreten aquesta tensió com corredisses cap a unes altres autonòmiques. Obvien que el govern del país el forma una aliança entre la dreta i l'esquerra nacionalista (rar) que té el suport extern d'un grup anticapitalista (més rar encara) i que això només és possible per un objectiu final comú, la independència.

No ha de fer por que hi hagi alguns responsables de l'independentisme que estarien més còmodes en el pacte i que, si no n'hi ha, posarien el fre de mà. Tampoc que altres puguin manifestar recances a tenir clar que la resposta de l'Estat està més que escrita i que les inhabilitacions de Mas, Ortega i Rigau (i Homs en breu) és una broma respecte al que vindrà. Tot és normal. Al final, però, els quadres de tots aquests partits tenen clar que si fallen a la societat catalana en aquests moments i tot plegat acaba amb unes eleccions anticipades, s'hauran de dedicar a jugar a la botifarra al bar... perquè a fer de polítics, segur que no.

Toni Brosa: «Sobirania»

Repeteix com un lloro Mariano Rajoy que no hi pot haver referèndum a Catalunya perquè la sobirania és una, indivisible i espanyola; així ho diu la Constitució de 1978, les set que l'han precedit des de 1812 i, per descomptat, les Leyes Fundamentales del franquisme. Tots i totes hereves i obedients seguidores dels Decrets de Nova Planta, que és el primer lloc on la sobirania va ser una, indivisible, espanyola per obra i gràcia de Felip V, rei absolut, que podia permetre's el luxe d'apel·lar al “dret diví”, i en el cas català al dret de conquesta, per autoproclamar-se “font de tota sobirania”. Aquest és, els agradi o no, l'origen d'aquesta sobirania indivisible que cap espanyol de bé gosaria qüestionar. Fraga era més honest que Rajoy quan afirmava: “Catalunya es tierra conquistada”. Tampoc no mentien els mapes polítics d'Espanya de 1852, que diferenciaven la “España incorporada o asimilada” (Catalunya, València, Balears i Aragó) de la “España uniforme i constitucional”. I què dir d'Espartero quan reconeixia que “por el bien de España es conveniente bombardear Barcelona al menos una vez cada 50 años”. Ell ho va fer dos cops (1842-43) i Franco també (1938). I abans que ells, Felip V durant un any sencer (1713-14). Abans d'allò, Catalunya tenia Constitució pròpia i era sobirana en quasi tot: parlament, dret, justícia, legislació, govern, economia, moneda, fiscalitat, duana, comerç, llengua i fins i tot diplomàcia. De tant en tant, algú des d'Espanya recorda amb entusiasme immobilista que catalans i espanyols ja fa més de 500 anys que estem junts, però sempre s'estalvien la part de la història que no els interessa i que no ensenyen a les seves escoles. Junts tan sols per la unió dinàstica dels respectius reis, però ni units, ni indivisibles, ni uniformes, ni sotmesos, ni dependents. Això va arribar més tard i per la força. Des de llavors ningú no ha preguntat aquí i, per descomptat, ningú no ha corregit allà. Tots són molt demòcrates i respectuosos dels drets, però la democràcia se'ls fa massa gran i incomprensible quan es parla de Catalunya. Llavors es limiten a fer seus el dret diví, el dret de conquesta i el de tirar bombes, si convé.

Font: elPuntAvui.cat

Antoni Bassas: «Referèndum és convivència»

CRIDAR CONTRA la independència en nom de la convivència dona per fer un rodolí de manifestació que expressa una por poc o gens fonamentada, a la vista de com de pacífiques estan sent les relacions a Catalunya. I qualificar de “cop” un projecte polític que intenta que tothom pugui votar en un referèndum ja es veu que no s’aguanta. Normalment, els colpistes, el primer que fan és emmordassar a tothom. Què més voldria el sí que el no s’expressés a les urnes. El referèndum dona a tothom l’oportunitat de passar de la manifestació al vot. És l’expressió màxima de convivència: es debat, es vota i s’accepta el resultat. Just tot el contrari del que vol aconseguir la guerra bruta de l’Estat i les inhabilitacions de càrrecs electes per posar urnes.

Font: ara.cat

Quim Torra: «L'unionisme, marxa fúnebre sense arguments»

«​L'independentisme busca el per què, l'unionisme en té prou en agitar l'espantall del com»

La manifestació d'aquest diumenge de l'unionisme va aplegar uns milers de ciutadans, sí. Qualsevol comparació amb les xifres de mobilització que aconsegueix l'independentisme dóna diferències abismals, i deixa els dependentismes fora de lloc. Més interessant que les xifres, en canvi, és analitzar els arguments dels manifestants. Però, esclar, caldria trobar-ne. I aquest és el punt essencial de la qüestió: l'unionisme s'ha refugiat en el sentimentalisme i dóna per perduda la batalla dels arguments ("Aturem el cop", "Soy español" "Esta es nuestra policía" (davant de comissaria), "Artículo 155, ya!", etc.).

És hora que encara hàgim d'escoltar un sol argument per seguir un dia més a Espanya que no sigui el de la por, la legalitat o l'expulsió al cosmos o a illes desertes (quan excepcionalment algú ha posat una dada sobre la taula, vegi's Josep Borrell, els contraarguments des de la part independentista han estat demolidors -via Xavier Sala i Martín, per exemple).

Per què creu l'unionisme que ens convé seguir a Espanya? Que ho argumenti, que miri de convèncer-nos. Per exemple, com podem millorar la gestió sanitària, seguint a Espanya o tenint tots els controls econòmics dels nostres recursos des de la república catalana? El contrast de parers a la societat catalana hauria de ser aquest, debatre sobre les xifres, els valors i les idees. L'única trampa del debat sobre la independència és que no hi hagi hagut debat, que no ens hàgim pogut centrar en la categoria i els continguts. L'únic cop que s'ha produït és aquest: atrinxerats en el “no es pot votar” i en "visques" a la guàrdia civil, l'unionisme s'ha autoapartat del debat i es reclou en l'anècdota fúnebre ("Artículo 155 ya!"). És lògic: en un debat amb arguments, el perden; en un no debat, en una bronca sobre si podem o no podem votar, aquí l'unionisme en té prou amb aferrar-se al "resistiré", el TC i la llei.

Conferència «Construint la República: una revolució democràtica» amb Jordi Foz, Jaume Asens i Karma Peiró, el 17 de març

Et convidem a la conferència Construint la República: una revolució democràtica que es farà a la sala d’actes del Centre Cívic Sagrada Família aquest divendres, 17 de març, a les set del vespre.

Els ponents Jordi Foz, secretari de Transparència i Govern Obert, i Jaume Asens, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona –sota la moderació de Karma Peiró, directora de Nació Digital–, ens explicaran el que significarà la regeneració democràtica en la República Catalana.

La conferència se centrarà en temes com ara la qualitat democràtica, la transparència, la participació ciutadana, la separació de poders o el fre a la corrupció, entre d’altres, que s’aplicaran al país que estem construint.

Després de la ponència, podràs preguntar tot allò que t’inquieta i que vulguis que t’aclareixin.

Convida familiars, amics, coneguts i saludats!!

T’hi esperem! Moltes gràcies!
Endavant República!!
Fem futur!!!

Equip de Coordinació

«Sardanegem» i el gran acte bolivià

Diumenge passat, 12 de febrer, dues associacions de balls tradicionals bolivians, el Centro Cultural Boliviano Salay de Cochabamba-Barcelona i Tinkus San Simón Filial Barcelona, van oferir un espectacle de grans dimensions al carrer Marina. Gairebé cinquanta dansaires, plens de vida i colors, van tenyir el carrer Marina de festa i alegria, i una munió de gent vam poder gaudir de les seves danses.

Una oportunitat per als nascuts aquí d’acostar-nos a la cultura boliviana i sentir els nouvinguts com a ciutadans nostres i una oportunitat per als nascuts a Bolívia de fer-se conèixer i sentir-se part de casa nostra. I és que en la construcció del nou país hi hem de ser tots, vinguem d’on vinguem.

El proper 19 de febrer t’esperem per ballar sardanes!

Moltes gràcies!
Endavant República!!
Fem futur!!!

Equip de Coordinació