dimecres, 6 de maig del 2015

Víctor Alexandre: «El que hi ha darrere les llistes fantasma»

"Els qui repeteixen nit i dia aquella cantarella segons la qual 'cal parlar dels problemes reals de la gent i apropar-se al ciutadà' són els mateixos que se n’allunyen i elaboren llistes amb militants totalment aliens als municipis"

Si el fet de presentar llistes fantasma a unes eleccions, amb candidats del Partit Socialista i del Partit Popular que no han posat mai els peus en el poble on es presenten, ja constitueix un frau democràtic, un insult als electors i una acció mancada de tota ètica que mereix la reprovació general, l’excusa adduïda pel portaveu del PP, Enric Millo, en el sentit que ho fan “per por”, és absolutament repugnant. Por de què? De qui? D’Hannibal Lecter, de Freddy Kruegger, de Cruella De Vil? Cal molta malignitat per dir una cosa així. Malignitat, cinisme i barra. Però què es pot esperar d’un personatge que militava a Unió, que es va oferir a Esquerra, que va rebre d’aquesta el suggeriment de trucar a la porta dels socialistes i que finalment va anar a raure al PP? Hi ha uns requisits ètics mínims que tota persona que es dedica a la política hauria de reunir.

Per sort, aquests darrers dies El Singular ha fet un treball esplèndid, signat per Gemma Aguilera, explicant el frau amb cobertura legal que el Partit Popular i el Partit Socialista han perpetrat per a les eleccions municipals del 24 de maig i ha ofert dades altament il·lustratives de la magnitud de la maniobra. El PSOE de Catalunya presenta 145 llistes i el PP 140. És a dir que més d’una quarta part de les seves llistes són una burla a la societat catalana, en general, i als electors dels municipis petits, en particular. I és que s’emparen en la Llei Orgànica de Règim Electoral General espanyola, que no sols admet aquesta aberració, sinó que la incentiva econòmicament amb els nostres diners. Més d’un milió d’euros, en aquest cas. I això independentment de si obtenen un vot o cap, ja que la incentivació no va lligada als resultats.

Hi ha, tanmateix, una altra raó, a més de l’econòmica, i és l’intent dels esmentats partits d’emmascarar la seva pèrdua de representativitat a Catalunya. La davallada és tan gran que necessiten mentir a la ciutadania intentant fer-li creure que no passa res. Però sí que passa, perquè la manca d’implantació que arrosseguen és fruit de la immensa desconnexió que hi ha entre la seva ideologia nacionalista espanyola i el gros de la societat catalana. De fet, la deformació de la realitat forma part de la seva praxi política, ja que la manca d’escrúpols que palesen, confeccionant-se una falsa representativitat, és cosina germana de la pinya que fan entre tots dos per impedir que els catalans puguem decidir el nostre futur polític a les urnes. En ambdós casos hi trobem l’intent d’amagar una derrota democràtica que els cou. Saben que són minoria a Catalunya i no volen que el món ho vegi per mitjà d’un referèndum. Per això fan lleis antidemocràtiques que, a més de permetre estafar la ciutadania i escurar-li les butxaques, criminalitzen les urnes i il·legalitzen el vot. Ras i curt: a falta de legitimitat moral, se la fabriquen legal. És la seva llei, la llei que diu que el poble català no existeix, la llei que diu que el poble català no pot decidir, la llei que diu que el poble català ha vingut a aquest món a sotmetre’s a la santa voluntat d’Espanya fins a la fi del món.

És vergonyós, a més, que els qui repeteixen nit i dia aquella cantarella segons la qual “cal parlar dels problemes reals de la gent i apropar-se al ciutadà” són els mateixos que se n’allunyen i elaboren llistes amb militants totalment aliens als municipis, militants que viuen a dos-cents, sis-cents o vuit-cents quilòmetres de distància. Militants de Granada, han arribat introduir! Estem parlant, en definitiva, dels mateixos que s’esgargamellen dient que aquestes eleccions no s’han de llegir en clau preliminar de les plebiscitàries del 27-S, perquè “el que importa són les persones, no les sigles”. Quina barra! En cal molta, de barra, per exigir que el votant estigui empadronat al municipi mentre que el candidat pot estar empadronat on li doni la gana. El despropòsit és tan immens que fins i tot s’incentiva que algú pugui presentar-se com a candidat en un poble en el qual no pot votar.

Quant a la cínica fal·làcia expressada per Enric Millo, que diu que es presenten amb gent de fora perquè així els ciutadans “tenen la possibilitat de votar el que realment volen votar”, no pot ser més grotesca. Realment cal molta baixesa moral per dir que les llistes fantasma es fan perquè la gent pugui votar allò que vol votar. Talment com si la implantació en un municipi i el coneixement dels problemes locals, per part dels candidats, no fos un requisit ètic bàsic per a l’elaboració de tota llista electoral. La baixesa moral s’agreuja, però, si hi afegim que populars i socialistes són els dos partits que neguen el dret dels catalans a votar allò que volen votar. Els carcellers de les urnes gosen donar lliçons de democràcia. A aquests extrems arribem.

Situats en aquest punt, ja es veu que no és per por, que el Partit Socialista i el Partit Popular elaboren aquestes llistes que denigren la democràcia. És per barra. La barra de voler amagar que no tenen candidats. No en tenen. No en tenen perquè els costa de trobar catalans que no sentin vergonya de posar el seu nom en la llista d’uns partits que són enemics declarats dels drets nacionals de Catalunya. Aquesta és la veritat que els cou. Saben prou bé que el col·laboracionista, en totes les cultures, ha estat sempre el personatge més esperpèntic de la col·lectivitat. És aquell que treballa al servei de l’explotador i que experimenta un plaer morbós amb la submissió i la humiliació dels seus. No, no és per por que esdevenen fantasmes, és per intentar intimidar-nos fent-nos creure que són molts. Però n’hi ha prou d’aixecar-los el llençol per veure que a sota no hi ha res.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada